Fi de la civilització del treball
opinió
Fi de la civilització del treball
Salvador Carrasco Calvo / L'any 1995, Robert Castel publicava el seu llibre Les métamorphoses de la question sociale. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïdes la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d'identitats col·lectives.

Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l'atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els «treballadors sense treball», els treballadors «pobres» (el «neopauperisme»), l'aparició d'una «perifèria precària», «la desestabilització dels estables». Situacions dures que obligaven part de la població a «viure al dia»... Avui tot s'ha agreujat molt més. El procés seguit fins al moment actual només ha fet que confirmar que el treball ha deixat de ser, per a una bona part de la població, aquell element d'identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser «el gran integrador». Des de 1984 alguns especialistes advertien del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La sociedad del trabajo. Alianza, 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.

El mateix any 1995, Jeremy Rifkin publicava un cèlebre assaig sobre El fin del trabajo. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S'estava instaurant una societat nova, «no basada en el treball», que «obligava a repensar el fonament mateix del contracte social»: era el moment del «tercer sector», del «voluntariat», del «servei comunitari». S'anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l'economia de mercat. De la mà del tercer sector vindrien nous llocs de treball en el sector dels serveis a les persones.

El canvi, tanmateix, es veia a venir. No era que el treball assalariat es transformés, era que desapareixia i es degradava a ritmes imprevistos i extrems insospitats d'entropia social i desordre. Acabarien tenint raó dues persones tan diferents entre si com Ralf Dahrendorf i André Gorz, quan parlaven, el 1982, de «l'abolició del treball». Quin és, doncs, el problema, exactament? Diguem-ho amb paraules d'Adela Cortina: «Vivim en una societat que no fa del treball el seu centre, sinó que és més una societat d'aturats que de persones ocupades en l'oci.» (Ética mínima. Tecnos, 2015, p.335).

La desregulació del mercat de treball; les successives reformes laborals; la substitució de llocs de treball per ocupacions temporals, de durada cada vegada més curta i retribucions molt baixes; la condemna de part de la població activa a l'atur de llarga durada, especialment els joves, són alguns dels efectes de les polítiques públiques seguides darrerament, més preocupades per l'austeritat que pel creixement de l'economia productiva i la creació de condicions favorables a les empreses per a la creació de llocs de treball dignes. No n'hi ha prou amb revisar i redefinir l'estat social, ni amb començar a avançar en qüestions indefugibles com la renda garantida de ciutadania, per important que sigui això, que ho és. Sobretot cal revisar a fons les polítiques econòmiques i laborals que ens han portat a la lamentable situació actual.

Definitivament, el treball ja no ocupa el paper central com a creador d'identitats individuals i col·lectives. Aquesta funció està molt disseminada i és compartida avui amb moltes altres «agències de socialització». Una d'elles, el lleure, que adquireix en aquest marc una especial rellevància, com veurem més endavant.


-----

Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia

imprimir