Mitjons i valors a l'escola bressol
recerca
Mitjons i valors a l'escola bressol
Fátima Avilés i Josep M. Puig / Els nens i nenes d'entre dos i tres anys tenen un problema amb els mitjons i també amb les sabates: a molts els costa posar-se tant una cosa com l'altra. Però dels problemes sempre es pot treure alguna cosa positiva, i en el nostre cas resulta que els mitjons i les sabates —vaja, posar-se'ls— són una magnífica oportunitat de manifestar valors i d'anar-los convertint en hàbits ben arrelats. Us expliquem una escena que segur que ja heu vist, però que ens sembla reveladora.

En Joan s'està despertant de la migdiada, es mou a poc a poc, es frega els ulls, badalla i s'asseu sobre el matalàs. Com un autòmat, estira el braç, agafa les sabates, se les acosta i es mira els peus. Un mitjó el té gairebé fora del peu i l'altre arrugat i desplaçat del seu lloc. Avui té sort: estira l'esquerre cap amunt i a la primera li queda prou ben posat. Per aproximacions va encaixant el taló del dret amb el peu i també ho aconsegueix. Ara les sabates. N'agafa una i mira de posar-se-la amb poc èxit, ho prova repetidament, però acaba per alçar el cap i buscar la mirada de la mestra per demanar-li ajuda amb un somriure. La mestra el mira amb complicitat, se li acosta i canvia les sabates de posició, cada una al costat del peu que li correspon. Ho fa explicant-li que cada sabata és d'un peu i no va bé a l'altre. La mestra s'atura aquí per deixar que resolgui aquest problema de manipulació amb la màxima autonomia. Amb noves energies, en Joan torna a intentar posar-se les sabates, però no se'n surt, no aconsegueix encaixar el peu a dins de la sabata. La situació s'allarga uns segons abans que entri en escena l'Anna, una companya, que el veu de lluny. Se'l queda mirant uns instants i, de sobte, interromp la meditació i se li apropa. Sense dir res s'asseu al davant, agafa una sabata i la col·loca en el peu corresponent, i fa el mateix amb l'altra. En Joan amb dos dits empeny la sabata mentre l'Anna li dona copets a la planta per facilitar la feina. Entre els dos aconsegueixen posar les sabates correctament, aquest model no porta cordons. L'Anna mira en Joan, somriu, l'anima dient-li «molt bé, molt bé» i li fa una abraçada. Abans no marxi, la mestra felicita efusivament l'Anna, que accepta amb satisfacció el reforç positiu.

Un problema de mitjons i sabates ha permès a l'Anna manifestar una conducta valuosa: tenir cura i ajudar els iguals. Fins aquí cap dubte, donar un cop de mà als companys i companyes quan estan davant d'una dificultat expressa un valor fonamental en les relacions interpersonals. És un tipus de conducta que sovint manifesten els nens i nenes d'entre dos i tres anys, i que les educadores reforcen i encoratgen tant com poden. Una bona manera d'anar arrelant hàbits de valor.

Ens podríem quedar aquí, però l'escena creiem que justifica plantejar-se un interrogant sobre l'origen d'aquesta mena de conductes d'ajuda als altres. Podem suposar que l'Anna ha actuat de manera mimètica, ha imitat conductes semblants que la seva mare, la mestra o altres adults han mostrat cap a ella mateixa o d'altres persones properes. En la mesura que la nena s'identifica amb l'adult que aprecia, repeteix les conductes que aquest realitza i les va incorporant al seu bagatge cultural. Una explicació plausible sobre com es transmeten nombroses pautes de conducta. Però també podem pensar que l'Anna ha activat una inclinació natural a ajudar els iguals que es manifesta quan algú ho necessita. Una tendència que òbviament es concreta en conductes culturals tan sofisticades com posar uns mitjons i unes sabates, però que expressen un fons que no depèn de la cultura. Aquí l'acció d'ajudar no és una conducta adquirida, sinó la manifestació d'una disposició anterior pròpia de l'espècie. Encara ens queda, però, una postura eclèctica que acceptarà que som davant d'una inclinació natural que pren forma concreta per imitació cultural. L'Anna i en Joan centren els dos l'atenció en el problema dels mitjons i les sabates. Com que l'Anna ha viscut en pròpia carn aquesta mena d'inconvenients, entén que en Joan ho està passant malament i deixa anar la seva inclinació a ajudar un igual que ho necessita —un membre de la seva espècie—, encara que ho fa d'acord amb les formes culturals en què estan immersos i estan aprenent. Sigui com sigui, un debat antic i alhora actual, i sempre apassionant.

De tota manera, i mentre seguim debatent, les escoles bressol fan bé de continuar proporcionant mil ocasions perquè els nens i nenes aprenguin a relacionar-se d'acord amb valors; fan bé d'encoratjar l'autonomia dels infants davant de les dificultats; fan bé donant indicacions en aquells aspectes que els petits encara no poden assolir sols; fan bé d'encoratjar que nens i nenes s'ajudin mútuament; fan bé d'ajudar-los i esdevenir un model per als seus alumnes; fan bé de reforçar positivament les conductes d'ajuda mútua, i fan bé de donar nom a aquestes conductes i explicar altres situacions en què també les han manifestat o les poden arribar a manifestar. Un grapat d'accions educatives que no es poden oblidar sigui quina sigui la posició en el debat sobre l'origen de les conductes morals.

Abril de 2018

-----

Més continguts sobre:
educació infantil, desenvolupament moral

imprimir