Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Qui té por de les fake-news ? Qui té por de les fake-news ?
experiència i intercanvi
Qui té por de les fake-news ?
Salvador Alsius / El Consell Audiovisual de Catalunya ha posat en marxa un ambiciós i elogiat programa anomenat eduCAC que es proposa incidir en diversos aspectes de l'educació mediàtica. El punt de partida va ser l'elaboració d'uns materials que podeu trobar a www.educac.cat , però també inclou la realització de tallers, la formació de mestres i educadors del món del lleure, l'atenció a les famílies, o la col·laboració entre els mitjans de comunicació locals i les escoles.

Des de fa un parell d'anys mal comptats hi ha una onada de pors que s'han apoderat d'educadors i de famílies. La por a les fake news, la por a les big data, la por als vídeo-jocs... A propòsit d'aquests temes, el primer que cal fer és desangoixar-se una mica. Entre els anys 70 i 80 es va viure amb una altra temença, en aquella època generada per la televisió, qualificada despectivament com "la caixa tonta". Llavors, com ara, es temia que aquella pantalla fos portadora de tota mena d'idees o de gustos que apartessin els infants i els joves del recte camí.
Res de nou sota la capa del sol, ni aleshores ni actualment. Al segle XIX ja hi va haver un enemic a combatre per part de les ments benpensants. Era la novel·la. Un gènere literari que era mirat amb recel perquè podia omplir de pardals el cap dels adolescents. I ja en ple segle XX el "sospitós habitual" va passar a ser el cinema. Els que tenim una certa edat podem testificar com els nostres pares prenien unes precaucions exagerades sobre els mals que pel·lícules força innocents podien infligir a les nostres neurones o al nostre sistema de valors.
L'interès per l'educació mediàtica ha anat oscil·lant al compàs d'aquestes aprensions. Certament n'hi va haver quan el cavall de batalla era ensenyar a mirar críticament la televisió (en els millors dels casos, perquè hi havia qui ras i curt recomanava no mirar-la en absolut) i ha renascut ara davant de la síndrome de la pantallitis aguda que ens afligeix. Seria força recomanable, per tant, mirar-se la necessitat educativa en aquest terreny d'una manera no tant reactiva i una mica més proactiva. Però en tot cas, ara per ara, benvinguda sigui aquesta reacció si no es converteix en un rampell o en un pur receptari per sortir del pas.
Agafem l'assumpte de les fake-news. O de la desinformació, com els savis ens diuen que hauríem d'anomenar aquesta nova plaga. A totes les taules rodones, jornades i debats que s'han fet sobre la qüestió sempre s'hi solen esmentar tres receptes. La primera és la legislació. Alguns països com Alemanya o França han intentat fer alguna cosa en aquest sentit. Però és mala peça al teler, per dos motius: en primer lloc perquè ja se sap que és difícil posar portes al camp; i en segon lloc perquè les restriccions sempre acaben topant amb el principi sagrat de la llibertat d'expressió. La segona recomanació és el foment del periodisme de qualitat, a través de mecanismes com els codis deontològics, les guies editorials o llibres d'estil, els defensors dels lectors, etc. Aquí el problema, a part que alguns pensen que tot això és paper mullat, és que cada cop costa més determinar què és i què no és el periodisme de qualitat. El senyor Trump, per exemple, té les seves idees particulars sobre aquest concepte. I la tercera fórmula que s'invoca és l'educació. L'educació mediàtica, l'educació informacional, l'educació digital o combinacions d'aquests termes. I aquí sí que, curiosament, tothom hi està d'acord. Entre d'altres raons perquè dir-ho, només dir-ho, surt de franc i no compromet a gaire.
Però com dèiem, benvingut sigui aquesta generalitzada devoció si realment serveix per assentar les bases per prendre's seriosament d'una vegada per totes el tema aquest de l'educació en, amb i per als mitjans de comunicació. I existeixen alguns indicis per pensar que comença a ser així. Un d'ells, per exemple, és el que diu al respecte la Nova Directiva Europea sobre serveis audiovisuals. Aquest document, aprovat pel Parlament Europeu la tardor passada, ve a ser una "llei de lleis" que posa al dia la normativa a què s'han d'atenir tots els països membres respecte a una sèrie de qüestions sobre el panorama televisiu, que tantes transformacions està experimentant en els darrers temps. Aquesta normativa ja no es refereix només a la televisió convencional que ha influït les nostres vides durant les darreres cinc o sis dècades, sinó que es projecta també sobre les noves formes de consum a través de serveis d'abonament o de plataformes de vídeo gratuïtes. Doncs bé, la Directiva es refereix també a l'educació mediàtica com un deure imperatiu que han d'assumir i canalitzar tots els estats membres i que, diu textualment, "no ha de limitar-se a l'aprenentatge de les eines i les tecnologies sinó que ha de tenir la finalitat d'aportar als ciutadans el pensament crític necessari per discernir, analitzar realitats complexes i reconèixer la diferència entre opinions i fets".
Efectivament, ara i sempre el concepte clau és el foment de l'actitud crítica. En aquest sentit l'educació mediàtica entronca amb els corrents més actuals de la pedagogia, prou coneguts pels lectors de Senderi. Però curiosament les autoritats administratives, així com altres pesos pesants del món educatiu o els mestres a peu d'obra , no li han acabat de posar mai l'atenció deguda. I això malgrat que tothom sap i reconeix que el món de les pantalles és el que realment motiva actualment els escolars... Què hi ha al darrere d'això? Possiblement uns quants factors, d'entre els quals un de no menor és el respecte que encara genera el desconeixement de l'utillatge i dels llenguatges que precisa l'expressió audiovisual.
Entre els actors que darrerament han pres la responsabilitat, si no de resoldre, sí al menys de pal·liar els dèficits acumulats hi ha, a nivell europeu, els organismes reguladors dels mitjans audiovisuals que, en molts casos, més enllà de les seves funcions com a "guàrdies urbans" de les ones, s'han pres molt seriosament la tasca de contribuir a formar una ciutadania ben informada i ben formada. Aquest és el cas del Consell Audiovisual de Catalunya, que ha posat en marxa un ambiciós programa anomenat eduCAC que es proposa incidir en diversos aspectes de l'educació mediàtica: la realització de tallers a les escoles, la formació de mestres i educadors del món del lleure, l'atenció a les famílies, la col·laboració entre els mitjans de comunicació locals i les escoles, etc. El punt de partida va ser l'elaboració d'uns materials que han estat elogiats per propis i estranys i que podeu trobar a www.educac.cat Allà s'hi apleguen dotze unitats didàctiques sobre el món de la informació, la ficció i l'entreteniment, la publicitat i la identitat digital, així com diverses propostes d'activitats d'aula, diversos itineraris temàtics que emfasitzen aspectes com la perspectiva de gènere o la diversitat cultural, i també uns tutorials que poden servir per acabar de vèncer el respecte que tenen alguns ensenyants als estris necessaris per a les noves formes d'expressió que, els agradi o no, són ara tan presents a l'entorn vital dels seus alumnes.

Juliol de 2019


-----

Més continguts sobre:
mitjans de comunicació, educació en valors, tecnologies, ciutadania, participació

imprimir