Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (I)
opinió
Escrits des del confinament (I)
Senderi / Reflexions analítiques, esperançades, divertides, tendres i pràctiques escrites els primers dies de confinament per Roser Batlle, Jaume Carbonell i Jaume Cela.

Presentació

En aquesta situació tan inèdita, excepcional i generadora d'incerteses i de qüestionament general que estem vivint, és natural que aflorin i es comparteixin reflexions i experiències des de mirades i perspectives diferents. Les persones que per una o altra raó estan vinculades a l'àmbit educatiu ho fem també pensant en com afectarà aquesta nova situació en el futur de les criatures, dels joves i dels seus lligams socials. Però sovint la mirada encara la tenim enfocada en la immediatesa, per explicar i explicar-nos què ens passa, com reaccionem i per què, a compartir vivències i sentiments, i a ajudar-nos i compartir recursos. Tot plegat coses de molt de valor que aniran destil·lant noves propostes i maneres de créixer i conviure junts. A Senderi hem pensat que podíem anar recollint i ajudant a estendre algunes d'aquestes reflexions i vivències, escrites per persones que tenim i sentim a prop i que tenen la generositat de deixar-nos-ho fer.


Diario de una confinada
Roser Batlle
18 de marzo
https://roserbatlle.net


Me temo que Macron tiene razón cuando dice que estamos en guerra. Con unos guerreros heroicos defendiéndonos, que son el personal del sistema sanitario y miles de personas escondiéndonos del enemigo y atrapadas en una cárcel que es nuestra propia casa, reinventando cada día cómo vencer el deseo enorme de salir al campo, correr, sumergirse en el mar, abrazar a familiares y amistades…

No podemos salir de nuestro encierro porque tenemos el enemigo acechando ahí afuera. Pero debemos recordar que somos unos privilegiados los que tenemos donde encerrarnos, así que ¡nada de quejarse!.

Después de unos cuantos días ensayando, he construido una rutina que me ayuda a sobrellevar el confinamiento. La comparto aquí para quien pueda serle útil.

Me levanto a las 7:30. Vivo en el cuarto piso de un edificio de 7 plantas en Barcelona, lo que significa 146 escalones desde la azotea hasta el nivel de la calle. He convertido la escalera en mi entrenadora silenciosa, inventando con ella una serie de subidas y bajadas. Siempre que bajo, lo hago saltando, como quien tiene prisa y, cuando subo, lo hago corriendo y caminando en pisos alternos. La última subida hasta la puerta de mi casa la cubro con zancadas de dos escalones. De momento completo cinco series y mi propósito es ir aumentando semana a semana.

Después de ducharme, desayuno leyendo eldiario.es, al que estoy suscrita. Me pongo a trabajar con el ordenador, no sin antes comprobar si me ha entrado vía whatsapp alguna foto o vídeo más de mi nieta. Respondo emails, elaboro informes y presupuestos, preparo las actividades de formación que se han aplazado o se aplazarán, hago llamadas, me conecto por Skype con algún compañero o compañera de la RedApS… cosas así.

Antes de almorzar salgo a comprar alguna cosa que falta. Hago la comida, que me gusta mucho. Estos días me he atrevido con alguna receta de Simplissime, un libro estupendo de cocina francesa, cuyas propuestas, muy visuales parten sólo de un máximo de seis ingredientes.

Después de comer vemos el episodio de una serie. Confieso que en mi casa somos muy seriófilos, aunque bastante eclécticos. Últimamente hemos visto Big Love y Manifest.

Esta tarde a los vecinos que compartimos el patio interior de manzana nos ha sorprendido un concierto improvisado de ópera que nos ha regalado desde el balcón la cantante Ruth Lorenzo, vecina del barrio. Es la foto que he puesto en la cabecera de este post. Lo ha vuelto a repetir, a las 20:30, llenando todo el espacio con una voz increíble y emocionante.

En algún momento del día, sin una hora precisa, hacemos tareas domésticas tan apasionantes como lavar platos o tender y recoger la ropa. Y llamo o envío un whatsapp a mi tía Litus, una mujer de 94 años, llena de optimismo y energía, a la que quiero mucho.
Por la tarde sigo trabajando un rato. Mañana a las 16:00 tengo la primera tutoría de las que me he ofrecido para estudiantes que están haciendo un trabajo de aprendizaje-servicio. Pero a las 17:00 haré una pausa, porque hemos quedado con las amigas del barrio a un café virtual por zoom. Sólo para vernos las caras, reír un rato, saber cómo estamos y comprobar cuánto nos queremos y nos echamos de menos.

Más o menos a las 19:30 me visto como si fuera a hacer deporte y me pongo un vídeo de fitness de María Martínez, que tiene una propuesta diferente para cada día del mes. Me encanta cómo comunica esta deportista. Después hacemos unos minutos de pilates y estiramientos.

Después de cenar, todavía veo alguna película y me voy a dormir con La cara norte del corazón, el último libro de Dolores Redondo, del que estoy totalmente enganchada.

No duermo demasiado bien. Creo que el miedo que consigo dominar durante el día me regala bonitas pesadillas por la noche. Y me repito: da gracias de tener una familia, una casa, comida tres veces al día, amistades, un vecindario capaz de compartir y ayudarse y un sistema sanitario que te protege. Es mucho, la verdad.



Coronavirus
Jaume Carbonell Sebarroja
Montgat 14 de març, primer dia de confinamet
Escriu en el blog: https://eldiariodelaeducacion.com/pedagogiasxxi/



La Xina queda molt lluny. Ens ho miràvem amb molta distància, encuriosits davant del televisor, com una de tantes desgràcies que passen a l´altra banda del món. Més endavant, l´epidèmia va arribar a Itàlia, i encara quedaba lluny. Fins hi tot quan va a instal-larse a Madrid, Vitòria i la Rioja varem pensar que es tractava d´uns focus molt localitzats, i que la cosa no s´escamparia gaire. Almenys, aquesta va ser la meva percepció: no tenia clar que aquest virus vola i es propaga a tanta velocitat.

Tot semblava indicar que en aquí la cosa estava contralada i que podíem seguir fent vida normal. Però ja hi havia gent que, presa del pànic o amb una responsabilitat intuitiva -perquè sabien llegir la situació italiana- ja et dien: "Jo no vaig a cap espai tancat amb molta gent". Altres, més descreguts, amb certa inconsciència justificada davant d´un fenòmen tan desconegut com aquest, relativitzavem la magnitud de la tragèdia que se´ns acostava i tractavem de mantenir la nostra agenda. De mica en mica, s´anàven suspenen tots els cursos, actes i tota mena d´esdeveniments. Tot anava molt ràpid i vivies els primers compasos amb cert desconcert, doncs el procés de conscienciació –tot és un procés- és lent. Pensaves que no podries fer això però que encara et quedaven alternatives per fer allò altre. Ben aviat es van esvair totes les opcions alternatives. Tot quedaba suspés. Tothom a casa com a mesura preventiva. Feia una mica de por. Ara es comencen a sentir veus crítiques sobre la falta d´anticipació, del posicionament oficial massa tou i tranquilitzador. Però moltes persones varem acudir a la manifestació del 8-M sense cap mena de problema. I d´això només fa quatre dies.

Començava la quarentena, l´aillament, per evitar el contagi que s´estenia de forma alarmant. Em va costar un parell de dies resituar-me i adaptar-me a la nova situació, enganxat contínuament a les notícies que, en poc temps, anaven comunicant noves mesures. Fins avui, en que Pedro Sánchez, després d´un dels consells de ministres més llargs i controvertits de la història, ha anunciat l´estat d´alarma amb un paquet de mesures a hores d´ara prou conegudes. Sense entrar al fons de la qüestió, i a tall anecdòtic, sorprèn que es mantinguin obertes les esglésies i les perruqueries.

Tot nou fenòmen imprevisible -i cada vegada sovintegen més-, com ja va passar amb el Glòria, construeixen el seu propi llenguatge. En el cas del coronavirus s´han pronunciat un parell de paraules que fan bastant de respecte: pandèmia i estat d´alarma. Però n´hi d´altres, noves i velles, igualment significatives: quarantena, confinació, aillament, tancada de país, allunyament, excepcionaitat, evidències científiques, prevenció, col-lapse sanitari, distància social, autoprotecció, responsabilitat, solidaritat, restriccions de mobilitat, sacrificis, estratègies de contenció per eliminar la transmissió del virus, grups de risc,…. També hem aprés alguna cosa sobre les epidèmies i sobre l´importància d´evitar les corves que s´enfilen cap amunt en poc temps. Si, sempre és millor l´horizontalitat que la verticalitat.

Avui he caminat des de casa a l´Ajuntament de Montgat, un trajecte de deu minuts, i no m´he trobat una sola ànima. Mai, que jo recordi, s´havien vist carrers i places tan buides. Als supermercats hi ha de tot: gent que avança a cops de colze per omplir els seus carros, tot buidant prestatgeries de manera compulsiva, tal com si comencès la guerra, i persones que fan la compra habitual, respectant les distàncies, amb posat seriós però tranquil. En aquests esdeveniments -i el que queda per veure- es posa de manifest el millor i el pitjor de la condició humana: gent solidària que s´ofereix per cuidar infants i persones majors, i voluntariat que hi dedica hores i hores per ajudar als més desvalguts. Capítol apart mereix la professionalitat i dedicació del personal sanitari. Però també hi ha persones que, en nom d´una llibertat individual mal entesa –"en a mi ningú m´ha de dir el què he de fer i faig el que em rota",- es comporta de manera ignorant i irresponsable. Es continuen saludant com si segueixen organitzant "botellons" o s´escapen el cap de setmana a la segona residència. Mar o muntanya, per respirar aires més purs. Com a la vinya del Senyor, hi ha de tot.

Què farem aquets 15 dies -com a mínim- confinats a casa? Uff, es poden fer tantes coses! Hi ha qui ho aprofitarà per fer neteja d´armaris, revisar papers i tot el que tenim a l´ordinador, clasificar i eliminar dotografies o per fer aquells arreglos que sempre ens queden pendents. Hi ha qui seguirà minut a minut enganxat a les notícies de la ràdio, la televisió i al mòbil, i als nombrosos missatges dels grups de whatsapp on, de tant ent tant, arriben ocurrències prou divertides. Altres persones tractaran de desconnectar, perquè per raons de salut psicològica, saben que no és recomanable la sobresaturació informativa. Podem tornar a utilizar el telèfon per tenir llargues converses. També disposarem de l´oportunitat de provar de fer aquella recepte culinària que les presses ens ho impedien o per seguir una dieta més equilibrada. I podrem seguir un munt de sèries, pelis i documentals, i consultar una gran quantitat de revistes, museus virtuals i altres recursos culturals que s´ofereixen gratuïtament. Ah, i llegirem aquells llibres que tenim pendents o d´altres que haurem demanat a la biblioteca o, que si ens afanyem, encara podrem adquirir a la llibreria. Quina bona notícia seria que durant aquets 15 dies augmentés el nivell lector del país i que, almenys, les editorials i les llibreries en sortissin beneficiades! Optimisme històric.

Disposem d´altres possibilitats: escoltar música i convertir el menjador amb una pista de ball, incrementar els exercicis de manteniment o enfosquir qualsevol estança, col-locar un parell d´espelmes i lliurar-nos a una llarga meditació fins aconseguir el nirvana. O podem fer el de sempre, però més lentament: dormint més, cuinant més pacientment i amb més ingredients, contemplant des de la terrassa com van canviant els colors del mar i de la natura i, els més urbanites, tafanejant el que fa el veí o la veïna, tal com es fa a "La ventana indiscreta" d´Alfred Hitchock. I sinó, limitar-nos a mirar el sostre i a no fer res, restant en silenci: un nou aprenentatge. Són temps per fer buillir la imaginació i la creativitat, per distreure la tregèdia amb una mica d´humor.

Ah, i els que tinguin criatures, com que tampoc poden sortir, hauran de fer l´escola a casa, tractant d´improvisar tota mena de recursos per convertir la llar en ambients d´aprenentatge a tots els racons o bé en un parc temàtic, on es combini el joc amb les manualitats, el repertori de contes amb les pelis i els videojocs, l´activitat física amb la música. Ara bé, caldrà anar en compte amb l´ús d´ordinadors, consoles i teclats, perquè la factura puja. La jornada és llarga i hi haurà temps per tot. I caldrà tenir molta paciència, perquè mai faltarà aquesta queixa: "Papa, m´avorreixo", o aquesta demanda: "Mama, a què podem jugar?". Diuen que l´avorriment també és molt educatiu.

No es pot sortir al carrer però si es pot treure el ap als balcons, als terrats i a les finestres. A partir d´ara, aquests seran els espais públics compartits, de festa, de felicitat, de comunicació, de resistència i de salvació. Seria interessant crear per barris una plataforma de mùsics i cantants per tal de convocar diàriament les "balconades musicals". Un dia agrairem, com ja avui ja s´ha començat a fer, amb aplaudiments i amb cacerolada, la feina heroica dels professionals de la sanitat. Un altre dia sonarà l´"Himne a l´alegria", i altres dies entonarem el "Bella Ciao", "Imagine", "Boig per tu", "Camins" i altres cants a la vida. I cridarem consignes sobre el que ens agrada i el que no ens agrada, i alçarem la veu per cridar ben fort: "Con el pueblo unido, el coronavirus será vencido".

És possible que la cosa s´allargui i haguem de celebrar també el diumenge de Rams tancats a casa. Si fos així, aquest dia sortirem tots plegats a l´exterior de les nostres llars amb les escombres i altres estris de cuina i picarem ben fort al terra mentre llencen Hosannes als científics que estan investigant la vacuna del coronavirus. Soc relativament optimista i m´agradaria pensar que el nostre alliberament casolà coincidirà amb el diumenge de Pascua i que, l´endemà, familiars i amics ens podrem juntar per prendre la mona.

Quan tornem a la normalitat seria bo que algunes mesures excepcionals, continuessin vigents. Una d´elles podria ser la nacionalització de tota la sanitat: ja n´hi ha prou de finançar amb diners públics la xarxa privada sanitària que a Catalunya representa al voltant del 70%. L´altra, podria ser mantenir en molts casos, encara que sigui de manera parcial, el teletreball, perquè representa una disminució de la mobilitat i de la contaminació -per allò del desenvolupament sostenible i el decreixement-, i també un estalvi d´un parell d´hores de desplaçament promig per persona. Quasi res.

D´altra banda, seria bo que aquest retorn a la normalitat fos lent, mantenint alguns dels hàbits de la nova forma de vida confinada, més familiar, humanitzada i de major qualitat. No cal apretar l´accelerador, reprogramar gaires coses, ni obsessionar-se per recuperar el temps perdut. Cal passar pàgina i anar vivint amb tranquil-litat. I, sobretot, per raons òbvies de saludable prevenció, cal evitar les grans aglomeracions. Per això, competicions com la Lliga de Futbol, s´hauríen de donar per acabades, mantenint la classificació actual, amb el Barça campió i l´Espanyol a segona. Ah, i a les escoles i universitats, sobretot, que desaparegui la pressió sobre el que cal recuperar i sobre les avaluacions pendents. A les criatures, i a les seves mares i pares, ja se´ls hi han demanat masses sacrificis. Mesures excepcionals com les que s´han pres cal compensar-les, també, amb mesures educatives excepcionals. I una d´elles podria ser l´aprovat general. No seria la primera vegada que s´aplica a la universitat.

Editors, novel-listes, assagistes i autores de tota mena ja estan esperant que arribi la calor i hagi passat el coronavirus per publicar les seves reflexions i ocurrències al voltant d´aquest fenòmen. Tal com fa molt temps es va fer amb la peste i el cólera. Els títols podríen ser molt diversos. En aquí en van alguns: "La doctrina del xoc i el coronavirus"; "On és l´orígen: entre la Xina i els Estats Units"; "Què hem aprés del coronavirus?"; "El amor en tiempos del coronavirus"; "Mort a Milà", una rèplica en català de la "Mort a Venècia" de Thomas Mann; "El nou ordre mundial després del Covid-19"; "El coronavirus amaga el virus de la Corona"; "La gran desfeta econòmica"; La "Els efectes del neoliberalisme i de les retallades en el col-lapse sanitari"; "Per què jo no he agafat el Covid-19?"; "Autosegrestats a casa"; "Vam arribar-hi a temps?"; "El coronavirus i l´augment de les desigualtats"; "Suspensió general"; El confinament de Catalunya, un nou intent frustrat d´avançar cap a la independència"; "El Covid-19 i la lluita de classes"; "Elogio de la lentitud" (segona part); "El misteri del paper higiènic"; "Mesures suficients o insuficients?"; " I tu, què has fet pel coronavirus?"; "Educar en temps de coronavidus"; "El Covid-19 ha estat l´espurna, les causes de la crisi són estructurals"; "La quarentena en temps de Quaresma. O quan les restriccions no són alimentàries sinó de mobilitat"; "Guanyadors i perdedors deprés del Covid-19"; "A quin país em va agafar el coronavidus?"; "Quan les fronteres són per la ciutadania europea"; "El cost i la factura del Covid-19"; "Científics i polítics: raons d´un desencontre"; "Aguantarà en el futur el nostre sistema sanitari?"; "Les millor imatges i els millors acudits al voltant del coronavirus".

Sigueu participatius, afegiu nous títols i, sobretot, cuideu-vos.


Dietari
Jaume Cela
Des del primer dia
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


Escoletes i escoletus: quan era jove tenia por que patíssim un bombardeig nuclear, que el boig de torn que tan bé va retratar Kubrick, toques el botonet vermell i el cel s`omplis de coets i la terra de destrucció. Quan va venir la guerra del Golf hi havia la por de l'enfrontament entre el mon àrab i l'Occident europeu i vosaltres, que ja éreu una mica grans, també compartíeu aquesta por i ens preguntàveu si això podia passar i moltes escoles vam crear una plataforma sobre l'educació per la pau -publicàvem un diari i tot- que va rebre les mofes d'alguns personatges de dretes que acusaven les escoles de celebrar happenings, que us adoctrinàvem i que perdíem el temps amb aquestes històries enlloc d'explicar el teorema de Pitàgores. Fa quatre dies, la por al canvi climàtic i fa dos dies el canvi ja no és canvi sinó emergència. I la por a l'arribada de gent de tot arreu que ens faci tremolar els nostres fonaments. I ara la por al coronavirus, por que, entre d'altres, va expressar magníficament Albert Camus a "La pesta". No sè què dir-vos, estimades i estimats, només que aprofiteu aquests dies per estar amb els de casa, per aprendre a mirar una paret en blanc i pensar, per jugar als jocs d'abans, per llegir aquell llibre que sempre hem deixat a mitges per falta de temps, per pintar un mural o escriure un diari d'aquests dies, per evocar la persona que estimem... i per pensar en els avis i les àvies, per dir-los amb els mòbils, que per alguna cosa de profit han de servir, que els enyorem i que els estimem i que quan ens tornem a retrobar -si no teniu ocasió de veure'ls perquè seguiu fil per randa les recomanacions oficials- els fareu tots els petons pendents i seureu davant seu per escoltar tot allò de la guerra.


Ja hem passat el primer dia de confinament. Un dia estrany. Surto al carrer a comprar el diari i faig cinc minuts de tertúlia amb en Jordi, el quiosquer i dos veïns més, mantenim la distància aconsellada. Durant el dia aprofito per anar llegint lentament "La tragedia, los griegos y nosotros", de Simon Critchley. Un llibre molt interessant, que em fa trontollar algunes seguretats que tenia sobre aquest tema. Fa de bon llegir. Estem, la dona i jo, atents a les notícies. Abans de dinar ens arribem fins al cine Verdi. Tancats, com gairebé tot. Quan veig el cine tancat penso: què fotaràs, estimat Jaume, sense cine? Parlem per telèfon amb fills, filles i nets i netes. Estan bé, i amb algunes amistats Escric una estona, llegeixo els últims articles publicats al Diari de l'Educació -publicació molt recomanable-, aprofito per llençar papers de velles carpetes i acabo de veure la sèrie "Elite". Mon adolescent, crims, enveges, sacrificis, mostres de generositat extrema, amistats que neixen i que es trenquen, banyes, sexe. molt sexe, drama, comèdia i tragèdia i adults que no s'aguanten gota, qui no ven droga és un pare que no té cap escrúpol mentre una mare és una senyora rica que amb els diners compra tot el que vol, fins i tot governa l'escola on assisteix el seu fill a base de subvencions. Els nois i les noies son de portada de revista, cossos bellíssims, una mica de diversitat cultural i... és una sèrie, no podem demanar més, potser una mica més sí, alguna preocupació social o política, per exemple, alguna referència al clima, als problemes del present.... A la tarda una becaineta mentre seguim les notícies i al vespre el Faqs. La consellera Vergés fa cara de cansada, aprofito per felicitar-la per tot el que va mostrar a la roda de premsa. Molt bé els tres experts. El doctor Mitjà, que admiro moltíssim, envia un missatge de confiança, però molt rigorós i ben documentat. Sorprèn el poc cas que fan alguns polítics a la gent de ciència. Els periodistes, com sempre, fan alguna pregunta interessant, però a vegades naveguen. En Barbeta, pesat com gairebé sempre, i l'Anna Grau -vaja, crec que es diu així-amb aquest to prepotent que llueix i de tant en tant alguna paraulota, que fa progre. Davant l'anunci que sortirà la senyora Rahola, que sap de tot i tot ho té clar, dono el dia per acabat i me'n vaig a dormir.


Segon dia d'aïllament. Només he sortit per comprar el diari i per llençar bosses al contenidor de paper perquè aprofitem per fer neteja. Son hores estranyes, el més estrany és no poder veure la fillada i els nets i les netes, acostumats a veure'ls cada dia, o gairebé, ara només ens comuniquem pel mòbil. Estem a les mans d'un filòsof. Poc s'ho devia pensar el senyor Illa, ministre de Sanitat, un ministeri que té gairebé totes les competències transferides, que tindria tant poder. Ha de fer honor al seu nom, Salvador, aquell que salva, i Illa de cognom, mantenir-nos els més aïllats possible, Aquest home ja estava predestinat. Continuo llegint el llibre sobre la tragèdia grega i em meravella veure que hi ha gent que sap tantes coses. Tinc 70 anys i aquestes dies he après a rentar-.me les mans, mai és tard, oi? El coronavirus ha escombrat tots els altres problemes del món: les persones que malviuen entre dues fronteres, la gana, el procés, l'emergència climàtica... i el nostre pobre Rei que ha de renunciar a l'herència i deixar el seu pare sense assignació. Que no pateixi, que ja farem un verkami. I em pregunto, aquests diners no poden anar a parar a Open Arms, Mans Unides, Metges sense fronteres o Càrites, per exemple? Veiem la segona temporada de Stranger things, una sèrie de ciència-ficció, distreta i amb bones interpretacions. hereva de directors com Spielberg o Carpenter. Enganxa molt. Aquestes persones que han marxat a les segones residències pensen escriure un altre Decameró? Alguna cosa bona n'hem de treure de tot plegat.I ara sortiré a comprar una mica i cap a casa falta gent. Com que podem enviar petons a distància, us en faig arribar uns quants, d'una manera especial a tot el personal sanitari.


3r dia de confinament. Continuo llegint el llibre sobre la tragèdia grega i redescobreixo la meva ignorància en gairebé tot. Cada capítol em fa entrar en crisi els meus coneixements sobre aquest tema. Això deu ser aprendre, aquest trastocament de les coses que penses que saps, de les teves seguretats. Em passa sovint, sobretot quan converso amb algun exalumne o alguna exalumna i m'alliçona sobre un camp del saber que coneix prou bé. No puc evitar pensar que aquest noi o aquesta noia van passar durant un temps per les meves mans inexpertes i que han tirat endavant, malgrat els meus errors. Quina meravella. M'emocionen les mostres de solidaritat, ben senzilles per altra banda, que veus aquests dies. Sorgeixen tantes i tantes iniciatives que per força has de mantenir oberta la porta a l'esperança amb l'espècie humana malgrat alguns exemples que l'enfosqueixen amb les seves paraules i les seves actuacions. M'assabento de la mort del pare de la Coral, una mestra amiga amb qui tinc el goig de compartir espai i conversa al Consell Escolar de Catalunya. Em sap molt greu no poder-la anar a veure, fer-li una estona de companyia, compartir per uns moments el seu dolor. I d'avui no passa, repassaré el llibre que fa dos anys que estic escrivint i que no hi ha manera de fer-lo avançar. A veure si me'n surto. I torno a manifestar el meu agraïment amb el personal sanitari d'aquest país.


4 dies de confinament. Aquests dies aprofites per telefonar a persones que fa temps que no veus. De tant en tant tens una sorpresa: Jaume, estic tancada a l'habitació, no sé si el tinc. El tema és seriós, ho veus cada dia i ja hi ha moltes veus, moltes de gent que sap de què parla, que diu que la cosa anirà per llarg. Són dies de rutines, no hi ha esdeveniments llevat del gran esdeveniment de viure un moment on una merda de virus ens fa sentir pobres, contingents, fràgils... i solidaris... i que anem a la nostra... com sempre: hi ha gent per tot, però solidaris també i molta i ens ho hem d'anar dient, repetint per no oblidar els petits fets que ens il·luminen, que ens fan sentir l'escalfor de l'esperança, d'aquesta esperança que Péguy representava com una noieta, fràcil també. He fet memòria i he recordat que quan feia la mili vaig estar confinat a la meva bateria d'artilleria, a Lleida, al Gardeny. El tancament es va iniciar la nit de Cap d'Any. A un dels soldats que estava de permís li van diagnosticar una meningitis i ens vam enclaustrar a més de cent soldats dins el dormitori, una sala molt gran i molt freda. Vam estar-hi fins passat Reis. El menjar ens el deixaven a la porta i ens donaven unes pastilles, però no recordo quantes vegades al dia. Jo era una de les autoritats de la bateria, perquè era caporal primer i els caporals primers érem la màxima autoritat en aquells moments, els que rebíem les ordres per telèfon dels oficials de torn. Ja us podeu imaginar què fotíem i refotíem més de cent joves amb les hormones alterades i sense saber si acabaríem caient malalts. >Recordo partits de tenis dins la sala, jocs de cartes, becaines... i algunes lectures i converses personals intentant fer passar el temps. No hi va haver cap cas més i vam estar de sort, perquè ja he dit abans que era la nit de Cap d'Any i alguns havien marxat cap a casa seva sense permís, però l'oficial, que ja s'ho olorava, ens va demanar que els telefonéssim i que els aviséssim que havien de tornar cap a la caserva al llarg de la nit i que els que estaven custodiant la porta ja farien la vista grossa. I qui m'ho havia de dir que ara, als meus 70 anys una mica repicats estigui tancat a casa, comunicant-me amb la fillada per scape -tots estan bé- veient els nets i les netes i esperant que tot sigui a fi de bé. I espero que algun estudiós de la psicologia individual i social arribi a explicar perquè es va acabar el paper de wàter. Prevec una tesi doctoral sobre aquest tema.


i ja en portem cinc. Ahir em vaig dedicar a telefonar uns quants i unes quantes exalumnes. Vaig trobar tothom, o gairebé, a casa, confinats. Algun està amb símptomes, tancat a una habitació, però en general es troben bé. Els que tenen fillada ben entretinguts. Alguns treballen des de casa, altres estan pendents d'una regularització i acollir-se al pla d'ajudes. Tots coincideixen que alguna lliçó caldrà treure d'aquesta realitat que ens ho ha capgirat tot. Avui continuaré la ronda d'aquells que tinc telèfon. He avançat una mica el llibre, però malgrat que ara disposo de temps no em trobo en el millor moment anímic per escriure, estàs com en bany maria, l'estranyesa de la situació deu afectar l'eficàcia de les muses , però cal recordar que les muses són hores de feina i de concentració, només feina i concentració amb permís dels grecs. Sembla ser que el que estem vivint s'allargarà i haurem de veure què podrem fer i què podrem fer per la gent que té fills i 40 metres quadrats de vivenda o per a aquelles criatures que necessiten bellugar-se molt o per a aquelles famílies que en circumstàncies normals no arriben a la primera quinzena de mes. Sí, caldrà prioritzar la gent més vulnerable i això significarà que haurem de renunciar a algunes coses aquells que les podem gaudir. Mentrestant, el Rei s'adreça als seus súbdits. No n'esperava res, del seu discurs, però he de confessar que tan poc no. I ni una paraula dels negocis del seu pare. El soroll de les cassoles se sentien moltissim. Ell no, ell no sent res de res. Té l'orella educada per sentir només els elogis. Penso en les seves filles, quina pena de pare! I d'avi! I per acabar, felicitar el meu net de 13 anys, que amb el suport telefònic de l'àvia va cuinar per a tpts els de casa seva la seva primera lassanya. Apa, continueu sent bona gent!



Mitja dotzena de dies confinats. Continua la sensació d'estranyesa. Parlar amb la família per scape, sobretot amb nets i netes, no és el mateix. Mirar per la finestra i veure el carrer buit, sense cap soroll de cotxe ni sentir les frenades de l'autobús. Estar pendent de les notícies, veure que tens més hores que mai però cap ànim per escriure. Veure alguna sèrie, una d'aquelles que tothom t'ha recomanat. Pensar "què faries si no haguessis d'estar tancat dins de casa ara mateix?", Doncs em prepararia per anar a una matinal del Verdi, divendres és dia d'estrenes. Parlo cada dia amb uns quants exalumnes, els que treballen en el mon sanitari em recorden que no puc sortir de casa, no te la juguis, Jaume, no te la juguis, insisteixen. I jo els dic que no pateixin, que faig bondat de la bona i que es cuidin molt, que cuidin i es cuidin. Ara ells i elels son els meus i les meves mestres. I no veure el final del túnel, la famosa llum que sempre sorgeix i ens anuncia la sortida. I veure com el maleïit coronavirus s'ho menjat tot. On son els refugiats? què està passant a Síria? on deu ser aquella senyora que cada dia s'asseu a terra davant d'una àrea de Guissona i que el meu net número dos diu que és amiga de la meva dona perquè sempre li dona alguns diners? On deu passar el dia? I el rei, no el Campechano, l'altre, que surt i ens fa un discurset sense comentar gota els negocis de la família i sense sentir cap soroll de cassola? Com poden mirar-se al mirall?. I alguns partits d'esquerra calladets, dient allò que la Constitució ho soluciona tot. Tot és estrany, llevat de la solidaritat que manifesten algunes persones i alguns grups. La solidaritat ho il·lumina tot ni que siguin accions que podem comparar amb la llum que fa una espelma. Com més fosca és la nit més intensa és la lljumeta d'una espelma o d'un llumí. .


Set dies, número carregat de simbolisme. Ni dos, ni cinc, son set les cabretes que es vol menjar el llop.Qui ens ho hauria dit que viuríem aquesta mena de vida quan es va decidir suspendre el mobile! Tots tenim algun parent, amic, conegut o saludat que pertanyen al món de la sanitat. Jo en tinc uns quants, sobretot exalumnes.Aquestes dies parlo amb ells per telèfon. La coincidència és total, sense cap escletxa: no surtis de casa, res de nets, Jaume, aguanta! No facis broma amb aquest tema, Jaume, que encara has de donar molta guerra. I jo els faig cas i no em bellugo de casa llevat del moment d'anar a comprar. Cada dia endrecem una habitació, alguns prestatges, carpetes... tot allò que sempre dius: ja ho faràs demà, doncs ja estem a demà. I trobo sorpreses. Ahir mateix vaig llençar agendes velles i vaig trobar el número de telèfon d'en G, un exalumne de qui en tinc un gran record i a qui no he vist des de fa més de trenta anys. El número éra d'un telèfon fix, com el meu, que no tinc mòbil. Vaig provar sort i vaig estar de sort perquè en G estava a casa seva. Primer uns moments de sorpresa, ostres, Jaume, quant de temps! I jo encara tens els cabells rinxolats, i ell reia i deia que sí, i llargs i vam quedar que ens trobaríem un cop el coronavirus dels pebrots ens deixés sortir de casa. Aquesta anècdota, per mi molt important, l'he viscuda com aquells contes de Nadal, on una cosa insospitada surt bé i trobar-me amb en G. m`omple d'il·lusió, malgrat els dies que estem passant. Estic acabant els llibres que tenia per llegir i hauré de rellegir, activitat que acostumo a fer perquè és un signe de que ens fem grans. Un jove devora novetats, un vell torna al que ja coneix i jo ja sóc vell. Crec que rellegiré tot Vinyoli, algun clàssic grec o... no ens cal patir perquè de llibres no me'n faltaran.


i avui arribem al dia 8. Vaig començar a anar a l'escola amb tres anys. L'escola de la senyoreta Torrandell, una unitària del barri. Hi vaig estar fins als deu anys. Cada dia copiàvem les lletres i els números i el vuit em costava molt. Fer dues rodonetes no, però aquella mena de llacet no em sortia gaire bé. Vaig aprendre a llegir amb un mètode que no resistiria cap anàlisi seriosa sota la llum del que ara sabem sobre com aprendre i ensenyar a llegir, però en vaig aprendre. La eme i la a, ma, la eme i la e, me... i això fins arribar a les sil·labes mixtes que ja no eren tan fàcils de dir. Ja ho he explicat alguna altra vegada però és privilegi dels vells repetir-nos i repetir-nos. La senyoreta Edelmira em cridava, em feia seure entre les seves cames i amb el dit indicava què havia de llegir. Era un dona voluminosa, generosa de pitram i jo em trobava al bell mig d'aquella majestuosa generositat física com si estigués a la glòria de Déu Pare, olorava el perfum que es posava, sentia l'alè al coll, vaja, que una sessió de lectura era rebre una sinestèsia sensorial de primer ordre, potser per això sempre m'ha agradat llegir. I ara us preguntareu: aquesta anècdota és veritat? No ho sé, crec que sí, però la memòria sempre es una construcció del present llevat de la memòria de la història, que necessita evidències.. Però és una bella manera d'explicar com vaig aprendre a llegir i recordeu que des de Keats sabem que veritat és bellesa i bellesa és veritat. I encara més: Robert Evans, un destacat productor de cine afirmava que qualsevol història té tres punt de vista: el teu, el meu i la veritat. Cap d'ells menteix, afegia i acabava afirmant que els records compartits fan un servi diferent a cadascú. Doncs això mateix, que cadascú en tregui la lliçó que més li convingui. I per cert, avui l'Ara publica una entrevista a Daniel Innenarity que val molt la pena.


Dia 9 de confinament. Dilluns. Plou mansament. M'he despertat a dos quarts de set, els altres dies ho faig més tard, però en el meu rellotge interior avui marca que m'he de llevar abans perquè a les 9 havia de ser a l'Escoleta, perquè faig classes amb les colles de sisè de cine i literatura. Llegim "L'illa del Tresor" i comenten escenes del setè art. La millor manera de començar la setmana, perquè uneixo tres passions:l'educació, el cine i la literatura. Però estic confinat. He mirat de tornar a dormir però ha sigut impossible. Soc alosa, seguint la classificació que feia la meva estimada Lluïsa Fernández, psicòloga de Rosa Sensat, que deia que les persones érem aloses o mussols. Jo soc alosa, l'ocell que desperta Romeu i Julieta la seva primera i única nit d'amor. De bon matí em menjo el mon, als vespres el mon se'm menja a mi. Perquè la nostàlgia del moment no em deixi baldat he mirat les fotografies dels nois i noies que tinc cada dilluns. Un a un, una estoneta per a cadascun. Una estona per a aquella criatura que em mira amb els ulls tan oberts que em fa por que li caiguin a terra i rodolin com, dues boletes de vidre. L'expressió d'aquella altra que al cap de deu minuts ja està fins al capdamunt d'en Jaume Cela, de l'Stevenson i de qui els va matricular. Aquella altra que alça la mà i té opinió de tot i qui sap si no acabarà sent una nova Rahola o aquella que quan acaba la lliçó m'abraça i em diu que li agraden molt les meves classes. I encara aquella altra que em mira en silenci i quan els ulls es trobem somriu. I encara aquella que sempre em pregunta: Jaume Cela, com estàs? Com els enyoro aquests dies tan estranys!


Ja necessitem dues xifres per saber els dies. Els dits de les dues mans. Això dels dits fa molta il·lusió a les criatures. El meu net número 2 en farà deu aquest agost i quan està amb el seu germà de tres li ensenya que necessitarà tots els dits. I jo li dic que en el meu cas necessito set vegades les dues mans i aleshores em diu: és que tu ets vell, bavi. Em diuen bavi i a mi m'agrada tot i que sempre he fugit d'aquesta mena de noms. Sí, em faig gran i aquests dies recordo que fa dos anys vaig publicar un llibre que es diu "Us volia dir..." una carta adreçada a la meva fillada on mirava d'explicar-los coses que eren importants per mi i quina mena d'herència els deixava. Ras i curt: els parlava de la paternitat. Els deia que només els demanava una cosa: que quan la mort s'enamorés de mi -sempre s'acaba enamorant, la Desconeguda- i em vingués a buscar jo trobes les seves mans agafades de les meves, com ells van trobar la meva quan van arribar a aquest mon. I aquests dies m'omple de tristesa pensar en la gent que es mor als hospitals sense tenir l'escalf de la mà de la gent que estima i em poso a la pell dels amics i familiars que no poden acompanyar-lo en aquest moment. Poques coses poden ser més doloroses. No em canso de repetir als meus alumnes i a les criatures que llegeixen llibres meus -jo he parlat molt de la vellesa i molt abans de ser-ne- la importància dels avis i de les àvies. Son la memòria de la família i de la humanitat, ens heu d'escoltar, ja se que som molt pesats, que sempre estem explicant batalletes, però escolteu, interesseu-vos pel nostre mon, per la nostra història. Sempre n'hi ha algun que em diu que el seu avi o la seva àvia es van morir i sempre els brillen els ulls quan comparteixen amb mi aquestes paraules. Es la tendresa, perquè si hi ha una relació marcada per la tendresa, tan fràgil i tan intensa, és la dels avis i àvies amb les netes i els nets. Quan evoco moments de la meva vida n'hi ha uns quants protagonitzats pels meus fills amb els meus pares o els meus sogres convertits els avis i àvies. Sempre son moments d'una bellesa extraordinària.


-----

Més continguts sobre:
ciutadania

imprimir