Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (II)
opinió
Escrits des del confinament (II)
Senderi / Jaume Cela / "Tinc un amic que em vol convèncer que estem vivint un moment històric. I jo li dic que ja ho sé, però que jo no vull viure moments històrics. Ni aventures. Soc home de rituals. A més, els moments històrics sovint son histèrics i necessiten herois i jo..." Jaume Cela

Dietari II
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


11 dies de confinament, els dos bastonets, com deien els grans de casa. Ara m'ho dic jo, perquè ja soc el gran. Quan tot això s'acabi penso abraçar tothom. A la família, dona, fills, filles, gendres, jove i al net que porta a la panxa,, consogres, cunyats i cunyades, cosins i cosines, nebots i nebodes, al meu germà i a la Pilar i als nets i a les netes, sobretot als nets i a les netes, abraçar-los i petonejar-los, pobrets, no saben el que els espera. Abraçaré en Jordi, el quiosquer i als dos tertulians que sempre ens trobem de bon matí, llevat d'aquests dies que mantenim les distàncies, i la fem petar i riem, sobretot riem. Abraçaré la colla de la pastisseria, del bar La Iaia, els de la fruiteria, que desborden simpatia, els de l'Atzavara i la Taifa, els meus llibreters de referència que ni s'imaginen com els trobo a faltar, els de la Sirvent i que preparin un bon gelat de cafè i xocolata negra, a la Mònica Tomàs i a tots els seus, als mestres de l'escola dels meus nets, als dels cines Verdi, Boliche, Bosque, Girona i Texas, segones residències meves que es quedaran ben parats quan els doni l'entrada i els foti una bona abraçada. Als meus alumnes i als meus exalumnes, a tots i a cadascun d'ells i d'elles i de totes les èpoques, als mestres de l'Escoleta, a la colla de Babar i de la Mina i del Torrent i del Camp de la Bota. A la gent de Rosa Sensat i dels Moviments. Al Pep i a la Mari Carme d'Artés. A les escoles que havia de visitar aquests dies perquè llegeixen llibres meus. A la gent de Cavall Fort, de la Societat Catalana de Pedagogia, del Consell Escolar de Catalunya, de les associacions d'escriptors, dels grups que defensen la llengua catalana. A en Juli, cada dia parlem per telèfon, i la seva família, a en Sergio Martin i an Mèlich i als quatre amics del grup Anjana la Gala, la Neus, en Dani i l'Àlex, que és tan alt que sempre li abraço la cintura. a la gent de Criatures, de l'Ara, als del Diari de l'Educació, als veïns... i punts suspensius, l'invent més gran de l'escriptura, perquè t'estalvies tota la llista i si algú es troba a faltar sempre pots dir: mira, tu ets un dels punts suspensius. I com que amb tantes abraçades acabaré amb els braços fets xixina, practico al garatge de casa per enfortir la musculatura. Abraço les columnes i sabeu què: sento els batecs del cor, del meu i de la columna.


I ja fem la dotzena. L'agenda és un desert, tot cancel·lat: reunions, visites a escoles, conferències, presentacions...I ara ja sí que he de començar a rellegir, perquè no em queden novetats llevat del darrer llibre de Jorge Larrosa -El profesor artesano- que vaig llegint a poc a poc. Seguint un bon consell d'un amic del face començo amb "Las troyanas", d'Eurípides, en una edició d'Alizana que tinc des de fa molts anys traduïda i introduïda per Ramón Irigoyen. Algú escriurà una ficció sobre què està passant aquests dies? El marc de l'acció serà aquest confinament i el maleït virus? Temps al temps. Quan era jove vaig anar amb la dona a la Universitat d'Estiu de Prada i van representar aquesta obra. Recordo que van fer-ho en una sala bastant gran i els espectadors seiem on volíem i com volíem, molts a terra perquè devia fer més progre però molt més incòmode. A mitja funció, en Bozzo es va avançar a primera línia de l'escenari i ens va amenaçar -crec que amb la llança a la mà, però d'aquest detall no n'estic segur- amb acabar l'obra si l'honorable públic no deixava de fumar i callava d'una punyetera vegada.Quina vergonya vaig sentir tot i que nosaltres érem dels que fèiem bondat.! Aquest estiu ens vam trobar en Bozzo a Palafrugell -és amic de la meva dona- i li vam recodar aquella tarda. Ell l'havia oblidada. I encara una altra cèlebre interrupció, aquesta vegada protagonitzada per Celdoni Fonoll. Jo acompanyava un grup de nens i nenes de sisè o setè en una sessió de poesia. En Fonoll recitava molt bé, sabia dir els versos i fer les pauses quan convenia, que és quan ho marca el poeta. No oblidem quei la poesia neix per ser escoltada, sobretot per ser escoltada. Hi havia un grup d'alumnes més grans que no callaven ni dins l'aigua i el rapsoda va demanar als mestres d'aquell grup que els fessin callar o que marxessin., La seva sorpresa va ser que la parella de mestres estaven al bar del teatre i en Fonoll es va encendre com una bengala i amb tota la raó del món. Cantarà algú aquest drama d'avui? Tindrem un recull poètic amb tot el que s'està vivint aquests dies? Poesia de l'experiència o experimental o extremadament lírica o l'èpica del personal sanitari o del sector de l'alimentació?Qui ho sap. I ara, després d'aquests dies, començo a saber d'amics i coneguts que tenen el coronavirus, que estan aïllats a casa o hospitalitzats. Que tot vagi bé, que tot els vagi bé i que ben aviat puguem trobar-nos i riure o plorar per aquests temps tan estrambòtics que estem vivint.


En castellà es diu allò de 13 y martes, ni te cases ni te embarques. Avui portem tretze dies, no és dimarts, però no et pots casar ni agafar un vaixell ni...
Si no fos perquè no puc veure els nets i les netes, escoltar els tres petits com expliquen les seves llarguíssimes històries plenes de pauses, de repeticions i de giragonses o anar a comprar cromos de futbol amb l'Aran o veure com menja galetes de dinosaures en Nil...
Si no fos per les converses amb els exalumnes, alguns de seixanta anys, perquè vaig començar a aprendre a fer de mestre als divuit i encara no en sé, i alguns i algunes t''expliquen que estan embarassades o ja son pares i mares o tiets o tietes i tu notes que la llum del dia és més neta després de rebre aquesta notícia. O que acaben de firmar un ERTO i estan amoïnats o que han estat aïllats, però que ara ja es troben millor o que tenen el pare...
Si no fos perquè em queda el goig de la relectura ahir "Les Troyanes", llegir l'experiència de les dones de Troia que se les emporten els grecs vencedors per esclavitzar-les i humiliar-les, com fem encara ara. Escoltar el lament d'Hècuba, que ho ha perdut tot, la seva discussió amb Helena, el dolor de Cassandra, que perdrà la virginitat però que acabarà amb la nissaga del seu raptor o Andròmaca plorant la mort del seu fil petit, culpable només de ser fill de qui era, una mort que ordena el fatxenda d'Ulisses, astut com les serps -mai m'ha caigut bé aquest personatge, el que més m'agrada és Hèctor- per allò que van copiar els nazis: quan aquesta criatura creixi voldrà vengar-se dels nostres crims. Morta la cuca, mort el verí
Si no fos per les sèries de Netflix, d'un Netflix que de tant en tant es penja...
Si no fos perquè am la dona anem cada dia,una estoneta a donar voltes al parking de sota de casa, tots dos sols, com hàmsters girant la roda, perquè tant sofà ens deixa baldats...
Si no fos perquè la dona s'entreté molt cuinant, però sabem que ens ho menjarem sols, però el que cuina és boníssim, ja pot ser una verdura, com una paella d'arròs...
Si no fos per la gent que deixa aquest mon sense el consol d'algú al seu costat...
Si no fos per les persones dedicades al mon sanitari que aquests dies , per protegir els seus, viuen sols...
o per la gent dels serveis essencials o les que tenen cura de persones malaltes...
Si no fos perquè penso en les famílies fràgils, amb condicions molt precàries i ara encara més...
Si no fos perquè no tinc clar que quan tot això acabi haguem après alguna lliçó...
Si no fos perquè som tan fràgils, tan necessitats de la presència dels altres...
Si no fos perquè pel carrer de casa, sempre ple de cotxes, ara hi circula el silenci més sorollós.
Si no fos perquè els senglars gosen baixar encara més cap al centre dels barris perquè el gran depredador està tancat a casa...
Si no fos perquè... perquè no tinc respostes a preguntes que...
Si no fos per tu...


Set i set: catorze. Agafa un cagarro i esmorza. Agafen dos i esmorzarem tots dos. cridàvem de petits, ara em sembla que ja no es diu. Catorze dies, qui m'ho havia de dir quan dijous 12 vaig esmorzar amb en Pau per parlar del treball per projectes i dinava amb en Joel, exalumnes tots dos, per renovar l'amistat que tenim i jo els avisava que dilluns tancarien les escoles i en Joel va rebre un missatge, entre el primer i el segon plat, de la seva dona que li deia que a partir de demà les escoles estarien tancades. Pau i Joel, ens veurem aviat, ben aviat, i ens farem una bona abraçada. A la tarda vaig anar el cine Texas, perquè a casa no hi havia ningú. "Vientos de libertad", no és una gran pel·lícula però és distreta. Explica el cas d'una família que va fugir de l'Alemanya Oriental a l'Occidental en globus. A les quatre de la tarda érem 5 persones al cine. És l'última pel·lícula que he vist en un cine. Ara porto bastants dies d'ajuni cinematogràfic i sort en tinc d'aquests invents que ens permeten fer present el setè art, però en unes altres condicions. Acabo de rellegir el llibre "Poemes de cos i d'ànima", de Iehuda Amikhai i continuo amb "El meu piano blau", d'Else Lasker-Schüler, traduïts per Manuel Forcano i Feliu Formosa, respectivament. i publicats per Adesiara, una esplèndida editorial Son poetes units per unes metàfores potents, d'una extrema originalitat, belles i punyents alhora, i per la seva relació amb la cultura hebrea. Tinc el costum que quan viatjo miro de llegir llibres del país que visito. Aquests dos poetes, esplèndids poetes, van precedir una de les sorpreses més grans que m'ha donat la família: un viatge a Jerusalem acompanyat del meu fill i del meu gendre, dos esplèndids guies que van tenir cura de mi tota l'estona, perquè no és fàcil caminar pels carrers empedrats de Jerusalem amb els meus peus sempre adolorits. Una experiència fascinant que sempre treu el cap en l'univers dels records més estimats. I aprofitant que parlo d'una ciutat tres vegades santa, jo, que sóc un descregut esperançat, goso adreçar-me a Déu per dir-li que torni a la Terra, que posi ordre, que ens doni una altra oportunitat de fer les coses bé i que després se'n vagi a descansar on més li plagui, però que torni i ens permeti començar de bell nou. Abandona, oh Deu, el teu silenci còmode, que tantes paraules ha generat, i pensa que continues sent responsable, si és que vols que et veiem com a Pare, de les teves criatures.A veure si ja ho notem a partir d'avui mateix. Et dono idees: una guerra que s'acaba, unes criatures que poden menjar, unes nenes que no han de vendre el seu cos o gent sortint dels hospitals i que s'abracen pels carrers sense mascaretes i sense proteccions de cap mena, llevat de la pell, de la intensitat de les mirades i dels llavis que busquen llavis.


Quinze son quinze, quinze, quinze, quinze, quinze son quinze...de confinament. Ahir vaig rellegir una antologia de poemes de Rupert Brooke, traduïts per Marià Manent. Mai m'havia trobat un llibre que en el resum biogràfic del seu autor es fes referència a la seva bellesa física. Yeats deia que Brooke, que va morir molt jove, durant t la Primera Gran Guerra, afirmava que era el noi més bell d'Anglaterra i no sé si era el més bell, però si que n'era molt, d'una belesa clàssica d'una gran serenor, d'un perfil acadèmic -com en Hudson, en Rock- que encara es veu més en l'edició que tinc en castellà de la seva obra poètica publicada a El Desvelo i traduïda per Eva Gallud. En aquest dia 15 d'estar-nos tancats, vull explicar-vos què em va passar quan estudiava magisteri amb el poeta Manent. Jo vaig tenir un grup de mestres a Sant Cugat d'una qualitat altíssima, gent que sabia de què parlava i que tenia el cul pelat d'estar davant de nens, nenes i joves mirant que aprenguessin alguna cosa de profit.. En Miquel Desclot -o va ser l'enyorat Lluís López del Castillo, tant se val perquè tots dos van ser un privilegi a la meva vida d'estudiant oficial -ens va demanar de preparéssim una entrevista i ens va recomanar que llegíssim les que feia Montserrat Roig per tenir un referent excel·lent. Com que jo soc amic de dues de les filles Manent, els vaig dir si el seu pare s'avindria a rebre'm a casa seva i deixar-se entrevistar. El senyor Manent, un home d'una educació finíssima, exquisida com un bon pastís, britànica potser per la quantitat de poesia anglesa que havia traduït, a més de xinesa passada per l'anglès, em va rebre a casa seva. Vam seure, vaig engegar un magnetòfon que m'havia comprat, d'aquells petits que ara son relíquies i vam començar la conversa. Brillants respostes a preguntes que ell refeia sobre la poesia i sobre les traduccions. Moltes gràcies, senyor Manent. De res, ha estat un veritable plaer i estic molt content que les meves filles tinguin amics com vostè. Em tractava de vosté. I jo content com un nen amb sabates noves arribo a casa, engego el magnetòfon i no se sentia res perquè les piles estaven gastades. Jo que sí, mort de vergonya, telefono al senyor Manent i li explico què m'havia passat i ell, enlloc d'engegar-me a pastar fang, em diu que no pateixi gota i em convida a visitar-lo una altra tarda, com així va passar, però abans em va fer comprovar que el magnetòfon tingués les piles. Devia ser conscient que l'ésser humà pot ensopegar moltes vegades amb la mateixa pedra. Marià Manent és un poeta noucentista, d'uns versos molt ben construïts i elegants. L'obra pròpia no es molt extensa. Un recull de poemes, un dietari molt reconegut i algunes reflexions al voltant del fet poètic, a més de ressenyes d'altres poetes i una gran obra com a traductor, fins i tot de poesia infantil. Té dos poemes que formen part de la meva antologia personal. "Prou sé..." un cant que expressa bellament les seves creences després de la mort, un cant preciós a la vida, com no pot ser d'una altra manera quan parles de la mort i "A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra", poema que se situa a l'estada a Viladrau durant la guerra civil. Contrasta el silenci de la criatura quan s'alimenta amb la llet de la seva mare i es va adormint plàcidament amb el silenci de la mort que campa per tota Espanya. L'experiència real del poema l'explica en el seu dietari "El vel de Maia", un dietari molt recomanable. Recordo que la Roser, una de les filles amb qui tinc amistat, deia que passejar pel Montseny amb el seu pare era una autentica lliçó. Cada planta, cada flor, cada arbre, cada ocell rebia el seu nom propi. Ja ho veieu, la meva incompetència amb les tecnologies ve de molt lluny i el meu amor per la poesia també.


Setze dies i no m'ho puc creure. Ahir vam batre el rècord: 26 voltes al pàrking. Cal estirar les cames. M'assec una estona vora la finestra pèr aprofitar el sol i prendre la meva dosi de vitamina C. M'arriba una conversa i em sorprèn perquè pel carrer de casa no hi passa ningú. Trec el cap i als bancs de davant la porta fan tertúlia un gat de carrer, una cotorreta verda com un acudit verd i un senglar que deu haver baixat del Tibidabo buscant menjar. El senglar afirma que l'espècie humana estem aprenent una gran lliçó: ser conscients de la nostra vulnerabilitat, de la nostra fragilitat, de la nostra contingència. La cotorra assenteix donant cops de cap i el mon es pinta de verd, perquè és verda verda. El gat presumeix de conèixer molt bé la nostra espècie i comenta que tot i que els humans som uns depredadors insaciables no ens mereixem el que ens està passant. La cotorra no diu res, cosa curiosa en aquests ocells, i continua assentint. Després afegeix: ningú mereix morir sol, sense els seus al costat. I es fa un silenci. El senglar torna a intervenir: penseu que hauran après alguna cosa de profit? Ho dic perquè l'espècie humana acostuma a ensopegar moltes vegades amb la mateixa pedra. Crec que sí, diu confiat el gat, aquesta vegada han vist tots plegats les orelles del llop-en diuen globalització- i em sap greu fer servir el llop per aquests exemples.. Hi ha de tot, continua, com a tot arreu. Jo, que no soc cap adonis del mon dels felins, conec una dona que em deixa seure damunt la seva falda i m'acarona i m'explica les coses del mon. Sí, diu el senglar, sempre hi ha algun sant Francesc que redimeix el grup, però tenen un instint... I calla. Sí, em sembla que ja sé què vols dir, comenta el gat. Per exemple, hi ha criatures que veuen un niu de formigues i s'ajupen i les observen atentament. N'hi ha d'altres que les esclafen, que van destruint sense compassió les seves fileres tan ben ordenades. I encara un altre grup que s'hi pixa i no sabeu que provoca el pixum dins d'un niu. I tu ho saps? pregunta el senglar: Sí, perquè tinc unes quantes amigues formigues que han viscut aquesta experiència. D'això en diuen ambigüitat humana,´sentencia el senglar. I jo dec fer soroll sense voler-ho i ells s'adonen de la meva presència i callen. Només el gat, que sembla el més instruït, m'aconsella: ei, tu, humà tafaner, llegeix Tucídides, la història de la guerra del Peloponès, la part de la pesta. Llegeix i medita i prepara't per construir de bell nou el que us ve per endavant. I quan ja semblava que havia acabat de sermonejar-me pregunta: tens alguna cosa a afegir? I jo, mig meravellat encara per haver entès una conversa entre aquests animals tan diferents pregunto: us podré abraçar?. El gat diu que sí, que quan tot això s'acabi es deixarà abraçar. la cotorra comenta que ja s'ho pensarà, I el senglar diu que no: de vosaltres no me'n fio gota. I quan gira cua per marxar, em demana: escolta. tens alguna bossa d'escombraries perquè jo la pugui remenar a veure si ensopego amb alguna cosa?


Disset. Hi ha algunes pel·lícules protagonitzades per gent jove que justament tenen disset anys. Per què deu ser? Haurem de pensar-hi, però ahir ruminava amb quines paraules començaré la meva primera classe després del confinament i em va venir a la memòria el conegut inici de Fray Luís de León, quan després d'haver estat tancat a la presó inquisitorial per haver gosat traduir a la llengua vulgar el "Càntic dels Càntics", va pronunciar el conegut: Deciamos ayer... Em sembla que no imitaré el poeta que parlava de mantenir-nos allunyats del "mundanal ruido" perquè no podem començar com vam acabar. Aquest moment històric que estem vivint ha estripat el vel del temple, és un esdeveniment mundial que s'inscriu en el temps social i en el personal, hi haurà un abans i un després, si no voldrà dir que no hem après res. Fray Luís va voler donar una sensació de normalitat, com un dir que aquest temps passat no compta, però crec que en aquestes nostres circumstàncies ens equivocaríem perquè sí que ha de comptar i ha de comptar com a individus, com a singularitats, i com a espècie. Hauré de pensar una bona fórmula i no em cal patir perquè endevino que ens queden encara uns quants dies per endavant. I tornant al poeta recordo que cada any he llegit en veu altra fragments del Càntic dels Càntics als meus soferts alumnes. És un text bellíssim, d'una bellesa lluminosa. En faig una lectura solemne, els dic que avui és com si anéssim a una festa, amb vestits nous, nets i polits com un mirall. I començo i en llegeixo uns quants versos. Alguns riuen per sota el nas -sobretot amb allò dels pits com dos cervatells- , però saben que una lectura d'un poema no s'ha de interrompre mai. Per tant, escolten o ho fan veure. Després els pregunto si estarien contents o contentes, si la persona que estimen els digues que: la teva bellesa és com un ramat de cabres/ que baixa onejant per les muntanyes de Galaad..." O de Collserola, tant se val. I la resposta és gairebé unànime: NO, què s'ha pensat comparar-me amb un ramat de cabres! Ni en broma.I jo vaig burxant com una mosca collonera: però si us comparen amb l'or, el marfil, el corall o amb qualsevol pedra preciosa, que sempre son de tacte fred... o amb el petroli? Ah, estimats i estimades, la cosa canvia i la pobra colla que escolta amb atenció diversa somriu i aquest somriure l'interpreto com un dir sense dir: ara sabem de què va la cosa.


Dia divuit. Els 18 els associem a la majoria d'edat i descobrim que res ha canviat, com aquests dies que mirem de recordar-los per alguna petita novetat i descobrim que la repetició té els seus encants. Cadascú s'entreté com pot. Hi ha qui mira sèries, qui dibuixa, quin es passa el dia enganxat al mòbil, qui escolta música, qui s'avorreix i oblida que l'avorriment forma part de la creativitat humana, qui juga amb els seus fills i filles, qui somia en un mon millor, qui renega de tothom, qui plora els seus morts, perquè no oblidem que tenim gent al nostre voltant que s'està morint, qui aplaudeix cada tarda a les 8 en punt, qui... i jo he fet una cosa que durant la resta de l'any no faig mai perquè vaig com una moto. He comparat les traduccions d'un mateix poema. He triat "Stop all the clocks", d'Auden, poema que es va fer famós perquè el recita un amic en el funeral de la persona que estima a la pel·lícula "Quatre bodes i un funeral". M'agraden les pel·lícules on algú recita un poema. Recordo la lectura que fa Natalie Wood a "Esplendor en la yerba", quan llegeix, perquè la professora de literatura li demana, un fragment de l'Oda a l'immortalitat, de Wordsworth i la noia s'enfonsa. El mateix poema el comparteixen el pare i un dels fills a l'excel·lent pel·lícula "El rio de la vida", bellíssim moment que sempre m`ha fet pensar que seria bonic que durant l'escolaritat obligatòria haguéssim d'aprendre de memòria un poema, si més no un, i totes les generacions el poguessin recitar units. Ens hauriem de posar d'acord en la tria, però no em negareu que no seria una decisió bellíssima. Fixeu-vos en les traduccions que he trobat, -i trio només l'últim vers -d'aquest cant que un home recita al funeral del seu amic. Fa aixi: For nothing now can ever come to any good". NarcÍs Comadira el tradueix així: perquè res ja des d'ara no podrà fer-se gran". Salvador Oliva tria aquestes
paraules: perquè ja res pot dur-me res de bo". Marta Pessarrodona diu: perquè ara res pot abocar-nos a res de bo. I en l'últim recull de la poesia d'Auden que s'ha publicat, el seu traductor, Marcel Riera, diu. perquè ja res no tornará a ser com abans. Quatre versions de quatre celebrats poetes, canten el mateix sentiment amb petits matisos i aquesta és una de les meravelles de la traducció poètica, aquest triar que algú en diu trair i que ahir em va omplir una part del dia. Qui no té feina el gat pentina, proclama la dita popular. Jo pentino poemes, potser perquè no tinc gat o perquè tinc por al dia en blanc.


19 dies ja i no sabem quan trobarem la coneguda llum que sempre anuncia el final del túnel. Ahir, potser per la pluja, va ser un dia melancòlic. La pluja m'agrada molt, però fa que senti totes les articulacions, sento com grinyolen, son com les portes a les pel·lis de terror, com em recorden que em faig vell. I pensava, mentre mirava per la finestra el carrer solitari i les gotes relliscant pels vidres, com el replicant de Blade Runner, en la gent que està a peu de canó, el personal sanitari, la noia del súper, a qui només veig els ulls, en Jordi i la seva dona, al quiosk, la senyora del forn, el noi que neteja l'escala i que avui li he donat les gràcies i ell només ha somrigut, la gent de les escoles i dels serveis socials passant estones davant dels ordinadors per enviar feina i telefonant els alumnes i, sobretot la cura que tenen pels més vulnerables, que aquests dies ho son encara més, els periodistes, els polítics, també als polítics, ja vindran dies que haurem d'analitzar els errors que s'han comès, la gent de ciència investigant, el poeta que arribarà un dia a escriure un poema sobre el que estem vivint, els presos, els polítics i els altres i penso en el desvergonyiment del Suprem d'amenaçar els funcionaris que han de fer la seva feina amb rigor i independència. Pensava en les famílies tancades a casa, en els que fan treball a distància al costat de les criatures que dibuixen o canten o donen la llauna, que ja sabem que hi ha un temps per a cada cosa, que ho diu la Bíblia, i en aquella dona que resa cada tarda, després de la becaina que fa, que res és sobrer, aquests dies, i els avis i les àvies, com jo, a les residències i als hospitals, en les persones que moren soles, soles no del tot, perquè el personal sanitari o qui en té cura fan mans i mànigues per amorosir tot el que toquen. I pensava en la tristesa i en el fet de no poder abraçar els nets i les netes i els amics. I en en Juli, que ens telefonem cada dia. I en els missatges que rebo d'exalumnes, sobretot aquells que em diuen que tenen algú a l'hospital i que estan preocupats i tenen por. Els missatges de la Teresa i d'en Joan Climent, d'un dels meus mites vivents que és la manera que tinc de catalogar la gent que ha estat per mi un mestre de vida. I veure la dona a casa, amb mi, tot el dia, ara fa això, ara fa això altra. I la por, perquè hi ha moments que tinc por i te la quedes a dins. Por per mi i pels meus i pels que no son meus també. Por per la meva amiga C. perquè ahir vaig saber que està malament i no sé com ajudar-la. I plou i la pluja m'agrada, però em sento tots els ossos, ara toca els ossos dels dits de la mà, que n'hi ha uns quants. Una tristesa que va caient i et deixa xop. Sort en tinc que al final del dia veig que fan "La vida de Bryan" i em faig un bon fart de riure.I quan tanco els ulls per veure si m'adormo penso en la C, la meva amiga i m'adormo amb la seva companyia


20. Ja estrenem una nova decena. Dits de mans i peus. I metàfores que no m'agraden com per exemple que vivim una guerra. Una guerra és una guerra i cauen bombes i t'has de convertir en soldat. Com que el llenguatge té un altíssim component metafòric, si acceptes que és una guerra acceptes que ets un soldat i un soldat, com va dir aquell senyor carregat de medalles, tantes com taques portem a les samarretes descuidades, per dir que el rei -no sé si he d'escriure-ho en majúscula o en minúscula, com corrupció- és el primer soldat i un soldat no pensa, ha d'obeir i prou i jo vull pensar.Si acceptem que el temps és or i veiem com el nostre fill o la nostra filla el perd li organitzem aterrits una extraescolar, perquè no el perdi. Vivim una catàstrofe, això sí, i ens cal escoltar els científics i pensar nosaltres també què està passant, escoltar i pensar, en aquest ordre, i actuar. I si no accepto la metàfora de la guerra per descriure el que estem vivint, tampoc participo del fet de considerar aquesta catàstrofe com una oportunitat. Sí, segur que ho serà per a algú, però per la majoria de persones no, perquè aquesta oportunitat porta molt patiment enganxat a l'esquena, com aquesta mena de coses que surten de les imatges del coronavirus, aquestes grapes que s'enganxen a les cèl.lules i les contaminen. Hi ha gent que es mora i es mora sola, sense l'escalf dels seus. I jo ja en conec algunes, d'aquestes persones. O en conec d'altres que estan a l`hospital, i que els familiars reben notícies cada dia, a les tres. i els familiars estan tot el dia esperant la trucada i en P, un exalumne, em diu que mira d`'entretenir-se, que fa feina des de casa, que parla amb la dona i que juga amb la filla i que l'estima molt, però que té la mare a l'hospital.. En P m'explica que mira de no deixar-se portar per la tristesa i jo li dic que no se n'estigui, d'estar trist, que plori a raig si en té ganes i que a mi em fa mal no poder estar al seu costat, abraçar-lo, compartir el silenci, però que si vol que em telefoni i que sí, que ens en sortirem, que la reacció de molta gent és esplèndida, solidària... hi podem posar tots els adjectius i els sintagmes preposicionals que té la llengua per descriure allò que és bo. Però no és cap oportunitat. Que em quedi sense feina o que no pugui donar la mà al meu veí o petonejar els nets i les netes no és una oportunitat. Es una merda. I ara sí que no dubto i ho torno a escriure, però en majúscula: UNA MERDA.


21 dies i comencem les vacances. Si més no, ens estalviarem els avisos dels embussos a les carreteres i l'operació tornada, però el que la televisió no pot suprimir és "Els Deu Manaments" i "Ben-Hur. Son dies d'Heston. Les dones de casa, quan era petit, sentien una gran devoció per en Heston, sobretot a la pel·lícula "Cuando ruge la marabunta" i d'una manera especial el moment que ell fa un petó a Eleonor Parker i la doblega com si fos un jonc, però encara més quan ella li recorda que un piano que ha estat tocat sona millor.

22. Els dos aneguets i cap de lleig. Tinc un amic que em vol convèncer que estem vivint un moment històric. I jo li dic que ja ho sé, però que jo no vull viure moments històrics. Ni aventures. Soc home de rituals. A més, els moments històrics sovint son histèrics i necessiten herois i jo no vull herois. Vull gent normal, per entendre'ns, i ja sé que normal no és dir gaire. Ras i curt: vull ser vulgar, com el protagonista d'aquella cançó que em vam cantar els nens i nenes de la Bota, acompanyats per la guitarra per Sor Blanca, una monja que em va marcar profundament la vida i a qui dec molt. Me la van cantar quan deixava l'escola per anar a la mili. Soc vulgar i defujo les aventures. M'agrada llegir-ne o veure-les a la pantalla. Però si la gran majoria de gent s'identifica amb el protagonista jo no. Per exemple: si es tracta del llunyà Oest, de les mítiques pel·lícules dels indis cridant com a indis mentre rodegen una caravana i cauen com a mosques, jo m'estimava més aquelles escenes on el bo entrava al saloon i estaven a punt de barallar-se amb deu dolents i sempre hi havia algú assegut a la cadira amb un whisky a la taula i mirada vidriosa que es mantenia a la penombra. Jo soc d'aquests. Un voyeur i res més. Ulisses no m'ha agradat mai, és un personatge fatxenda que detesto. Si jo hagués sigut Homer hauria deixat que el devorés Polifem, coll avall i un bon rot. El pobre cíclop no feia res de dolent i es troba la cova farcida de galifardeus bruts com a guilles que venen de destruir Troia. I aquesta nit pensava que agafava el cotxe i anava a buscar en Kilian Jornet i me'l trobava corrent per la muntanya, batent el récord que havia aconseguit ahir i que avui esmicolaria sense pietat i jo el cridava: senyor Jornet, senyor Jornet... i ell s'aturava i baixava a veure què em passava i jo li deia que se m'havia espatllat el cotxe i l'enganyava perquè li deia que l'admirava molt, per fer-li la rosca i ell, amb molta amabilitat, em demanava que obrís el capó i quan s'ajupia per veure on era la pana, si al manguito o al carburador, jo el punxava amb una xeringa que contenia un líquid que el deixava adormit, el punxava just al trosset blanc del coll, puríssim com la neu de les muntanyes, que quedava lliure entre el jersey i el passamuntanyes que portava i ell queia però jo el sostenia, amablement també, i l'arrossegava cap al maleter, com fan a les pel·lis i conduïa fins una masia mig derruïda que hi havia a uns quants quilòmetres . Abans li havia tapat els ulls i li havia posat un bon tros de cinta aïllant a la boca. I quan arribava a la masia me'l carregava a l'esquena com si fos un sac de patates, com l'home del sac dels contes infantils, fins al soterrani i el feia seure en una cadira ben lligat. Al cap d'una estoneta es despertava i jo li deia: Kilian, no pateixes que no et faré cap mal. Només vull que m'escoltis un moment. Després et tornaré a punxar i et deixaré al mateix lloc on t'he raptat i perdona'm, però és que el que et vull dir és molt important i repeteixo: sobretot no pateixis que soc una bona persona i ara et trauré l'esparadrap però no cridis perquè no et sentirà ningú, estem tu i jo i el silenci de les muntanyes. I ell deia que sí amb el cap i amb els ulls i jo li repetia el que li havia promès, que no li faria cap mal: mira, noi, quan vas fent la cabra boja per aquestes muntanyes, corrent per penya-segats i per espais que semblen badalls de la terra em fas patir, se m'encongeix el melic i el que hi ha més avall, que em queda com un cigró, què dic com un cigró, com un pèsol d'aquests tan bons que cuina la meva dona amb trossets de botifarra negra. Per què no t'estàs quiet a casa? per què no fas col·lecció de segells o pintes mandales o aprens a fer ganxet? Vinga, home deixa't de tantes aventures que acabaràs amb la meva salut, amb la teva no, que de .lluny es veu que estàs fet de ferro. I en Kilian assentia amb la mirada i amb el cap. I l'adormia amb una xeringa nova per evitar problemes, ell s'adormia al cap de pocs segons i el retornava on l'havia agafat i marxava muntanya avall. No, no i no, no soc d'aventures i aquests dies hi ha qui me'ls vol fer viure com una avenjurai i jo els visc com una tocada de pebrots de dimensions gegantines.

Abril 2020


-----

imprimir