Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (III)
opinió
Escrits des del confinament (III)
Senderi /Jaume Cela / "Una nena a la porta, quan em veu pel passadís acompanyat per la directora se m'acosta i em pregunta: que no vindrà en Jaume Cela? Sí, li responc amb un somriure lluminós, soc jo. Ella em mira com si estigués veient alguna cosa per primera vegada, repassa la foto meva que porta el llibre i m'engalta sense compassió de cap mena: ui, em pensava que eres el seu pare!" Jaume Cela

Dietari III
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


23 dies de confinament. Qui ens ho havia de dir! Us proposo un concurs. Des d'avui fins a divendres us explicaré alguna anècdota que he viscut quan visito escoles o que giren al voltant de la lectura. Si les llegiu i en teniu ganes us demano que en voteu dues dissabte o diumenge. Entre tots els participants i les participants sortejaré un dinar a un restaurant de Gràcia, jo us convido, però restaurant apte per a pensionistes, no us espereu la Grande Bouffe. I anunciaré el nom del guanyador o guanyadora dilluns vinent. No faré el sorteig davant de cap notari, perquè també deuen estar tancats, però us prometo -palabrita de Niño Jesús- que no faré trampa, llevat de si es presenta Meryl Streep, que si la meva Meryl es presenta faré trampa i sortirà el seu nom i dinarem i... el que convingui, amb la Meryl el convingui.
Anècdota 1
Una escola petita. Acabo la sessió amb la primària. Hem fet dos grups i comentem un llibre meu. Primer, segon i tercer. Després quart, cinquè i sisè. Les mestres em demanen si no faria alguna cosa amb els més petits. I jo dic que sí i proposo explicar-los un conte. S'hi avenen molt decidides. M'esperen després del pati. Quan entro estan tots assegudets i assegudetes a terra. Em presenten i els dic alguna cosa que s'allarga perquè ja sabeu que si a parvulari dius que tens un germà que... s'alcen molts bracos perquè ells també tenen alguna història amb un germà o amb el germà d'un veí del tercer primera. Els explico "L'estrella que volia tenir cua". una història que narra el viatge que fa una estrella molt petita fins a la Terra per aconseguir una cua com les que ha vist en una altra estrella. Els animals que visita no li poden donar la seva cua perquè els fa molt servei. Al final, tres germans d'una masia li fan una cua amb les plomes dels ànecs, de les gallines i dels galls. L'estrella els regala una mica de llum. I conte conte, conte acabat. Tots aplaudeixen llevat d'un que sembla que plori. M'hi acosto mentre els altres van surtin de l'aula. M'assec al seu costat i li pregunto per què plora. Ell, amb aquells llagrimots de les criatures que contenen tots els mars i rius de la Terra, em diu que està cansat. Jo el consolo i li dic: deus haver jugat tant, al pati!... I ell em mira, s'empassa els mocs i contesta: no, estic cansat d'aquest conte, que era molt llarg.
Anècdota 2
També passa al parvulari d'una altra escola amb el mateix conte. Quan acabo els faig posar les mans en cassoleta i els dic que els porto una mica de llum de l'estrella, que quan arribin a cada facin com els tres germans del conte i la deixin a la tauleta de nit i que aquesta llum sempre els farà companyia. No em digueu que no és un final preciós. Ells esperen que els arribi la llum amb una expressió brillant, lluminosa com la llum que els dono i un cop la tenen ben protegida per les mans, dins d'aquella mena de balma, surten de la classe. Hi ha una nena que no surt sembla molt amoïnada. M'hi acosto i li pregunto que què li passa. I ella contesta: Jaume Cela -per què els petits sempre em diuen pel nom i el cognom?- és que a casa meva no tinc tauleta de nit.
Demà mes. i sigueu bona gent, que ens fa falta


24 dies de confinament, confinats i confitats. El 24 és l'autobús que acostumo a agafar per anar a casa. Aquests dies van buits com closques d'avellanes.O gairebé, ho veig des de la finestra de casa. Com que passa pel Parc Güell sempre va ple de turistes que em pregunten on han de baixar i jo faig el que puc. Als que parlen amb mi en anglès els responc que God save the Queen i als francesos Allons enfants de la Patrie. Als italians Mamma mia quel gelatti i així vaig practicant les llengües que conec. Continuo rellegint poesia. Vaig comprar-me el lllbre de la poetessa canadenca Anne Carson pel títol: "La belleza del marido. Un ensayo narrativo en 29 tangos". El títol em va seduir i l'he gaudit tot i que hi ha molts versos que no sé què volen dir. La poesia és aixó, reclama sempre noves lectures, es dona a poc a poc, com le amants més experimentades, que et saben seduir amb comptagotes. Publicat a Lumen i traduït per Andreu Jaume. Ara rellegeixo "Cartes d'aniversari", de Ted Hughes, que va ser el marit de Sylvia Plath i que ha rebut moltes castanyes de part del moviment feminista que l'acusa de ser el culpable del suïcidi de la Plath. Publicat a Empúries--Edicions 62 i traduït per Josep M. Fulquet -el recordo fa molts anys en una sessió a l'escola d'estiu on va venir a llegir poemes seus. El recordo ros i d'ulls blaus. Hauré de repassar els seus poemes i tornar al passat. I traduït també per Pauline Ernest.
I ara anem al concurs.
Anècdota 3. Una escola d'infantil i primària. Classes de cicle mitjà. Arribo i ja m'esperen a la biblioteca. Una nena a la porta, quan em veu pel passadís acompanyat per la directora se m'acosta i em pregunta: que no vindrà en Jaume Cela? Sí, li responc amb un somriure lluminós, soc jo. Ella em mira com si estigués veient alguna cosa per primera vegada, repassa la foto meva que porta el llibre i m'engalta sense compassió de cap mena: ui, em pensava que eres el seu pare!
Anècdota 4. Classes de cinquè i de sisè. Acabo la sessió i una nena ve, m`abraça, em diu que li ha agradat molt el meu llibre, que soc el millor escriptor del mon -jo tinc por que em saltin els botons de la camisa perquè em vaig engreixant amb tantes floretes- que si tornaré a venir, que escric tan bé que el temps no passa, que no podia deixar el llibre que... i jo espero el però, perquè soc gat vell i quan es comença així sempre treu el nas un però... que ha après moltes coses, i quines, m'interesso, que la inspiració no existeix, que la imaginació i la realitat, que si les paraules son molt importants, que si naps, que si cols i que m'explico molt bé i que torni i que li ha agradat molt la meva visita i...ja hi som, arriba el però... però saps què, Jaume? i jo caic a la trampa i no me'n vaig simulant un atac de pressa i responc: què... Ella, sense deixar d'abraçar-me, diu :m'hauria agradat més que hagués vingut la Rosalia. La nena no, però jo noto com l'aire surt per tots els porus de la meva pell, noto com em desinflo.


25 dies. El poc que em quedava en peu de vida social pel mes d'abril i maig s'ha anat cancel.lant. Agenda en blanc, polida com el vestit d'una núvia. Els que em coneixeu sabeu que soc una persona bastant disciplinada. Faig cas a les recomanacions dels savis, sobreot de la classe mèdica, l'embolic comença quan no opinen el mateix, però així és la vida, amb poques certeses i tu, al bell mig intentant navegar i adreçar la via cap a un bon port, sense saber del tot què vol dir "bon port". Ara es comença a parlar de què farem per desconfinar-nos. Caldrà estar ben atents a les propostes mèdiques passades per les mans de la política. Mantinc la meva fe en el doctor Mitjà i el doctor Clotet. Hi ha un tema que em preocupa i ho dic amb la boca petita. Caldria, sempre que fos possible permetre que les criatures vagin sortint al carrer, amb comptagotes si voleu. Vigilats, controlats, no lligats, és clar, com els gossos, perquè un gos el portes lligat i a una criatura no. Que puguin córrer, saltar... amb tota la prudència que cal exigir, però anar obrint els carrers a les criatures. I això exigeix un gran compromís per part de les famílies i de les autoritats. Estic segur que tothom serà responsable, però si es pot deixar que les criatures sortin una estoneta... endavant. Em preocupa el cas els adolescents, però ja en parlarem un altre dia. I si podem obrir les escoles alguns dies del mes de juny també seria una bona decisió, permetre que s'acomiadin del seu grup, dels seus mestres, que puguin explicar-se què han fet, com ho han viscut tots plegats. A veure si és possible. I ara anem a:
ANÈCDOTA 5
Una classe de cicle superior, de cinquè,.Nens i nenes de tot arreu, una barreja de colors, de llengües, de pentinats... Més llengües en contacte que a les Nacions Unides i espero que més units que aquestes nacions. M'interesso, com sempre faig, per les llengües que coneixen, que parlen, que entenen, que escriuen i n'hi ha una bona colla. Quanta diversitat, quantes maneres de mirar el mon i de dir-lo. Quanta riquesa tenia aquella aula! Parlem del libre que han llegit i quan s'acaba es posen en fila perquè els he de signar. Una llista de noms que no he sentit mai. Munts de WWWW, hacs per tot arreu, indicadors accentuals que no he vist mai, consonants amb barret... una meravella, ja m'hi hauria quedat uns quants dies. Quan em donen el llibre els demano el nom i l'han de deletrajar. Els demano que em diguin una paraula en la seva llengua i després la repeteixo jo i riuen perquè diuen que la pronuncio molt malament I tenen raó. I ara s'acosta una nena amb tres noms separats per uns guions.I una altra que té una orgia d'us. I lletres i lletres. I arriba, potser el que fa quinze. Em mira i somriu. I tu com et dius, pregunto. Ell respon Josep i sense que pugui reaccionar continua JOTA, O, ESSA, E, PE. Devia pensar: "aquest que escriu tant i no sap escriure cap nom si no li diuen A veure com escriurà el meu".
Ric per dins una bona estona. Un Josep, que he escrit com ell m'ha dit, de fet com sempre l'he escrit. Un nom que feia molt de temps que no escrivia. Josep, un dels meus herois, aquell home que li floreix el bastó, que rep missatges en somnis, que s'assabenta de les coses quan ja estan dades i beneïdes i que, m'imagino, havia de suportar amb santa paciència totes les brometes del veïnat quan van veure que havien fet Pasqua abans de Rams, abans que hi hagués la festa de Rams, és clar.


L'aneguet i el número embarassat, el 26. El temps és un dels grans temes de la reflexió humana. Ja ho diu la Bíblia: hi ha un temps per a cada cosa. Temps per recollir la fruita que ens menjarem i que qui la recull serà legal per uns quants dies i després no. El temps és or, no el perdis, no el malbaratis, aprofita'l fins l'última engruna, vinga, una altra extraescolar a l'agenda. Temps per badar, per deixar-te meravellar per les meravelles del mon com si fossis el nostre Llull. Temps per comptar les hores, minuts i segons que falten perquè arribi la mare, que fa una feina essencial i tu, criatura, estàs sola a casa esperant i esperant. Temps per sortir al balcó i cantar o organitzar un quinto col·lectiu o aplaudir el personal sanitari o de les residències o els bombers i la gent de les escoles i qui fa voluntariat... bona gent, aplaudim la bona gent. Temps per pregar a un Deu que sopava amb els amics i l'endemà el penjaven d'una creu. I temps per dir mecagondeuilasevasantíssimamare. Temps per somiar en aquell noi o aquella noia que desitges i que el desig s'instal·li com un foc a l'entrecuix. Temps per telefonar els exalumnes i que et diguin: Òndia, Jaume, quina il·lusió la teva trucada, fa molt temps que... i tu t'adones que t'ho han perdonat tot. Temps per escriure i per pensar que no publicaràs o que publicaràs i poca gent et llegirà i que algun crític escriurà tres línies i et farà miques el llibre. Temps de la Castanyera. Temps geològic, de milions d'anys. Temps lineal, segon darrera segon. Temps que es plega sobre si mateix, Temps que es manifesta en diferents dimensions. Temps que retorna, una circumferència perfecta o una espiral. Temps que devora, el Kronos dels grecs, que fa que t'acostis a la gàrgola o el Kairós, el temps dels esdeveniments. El temps, aquest gran escultor, que diu la Yourcenar. Temps de silenci trencat pel xiscle d'una gavina.Temps de la pressa i el temps lent que reclama l'amic Joan Doménech. El temps aturat d'una fotografia esgrogueïda o d'una pintura. El temps que marca la música o la lectura d'un poema. Temps per a morir, com diu el replicant de Blade Runner abans de morir-se, el temps de morir sol sense la mà que t'ajudi a passar a l'altre costat de la riba mentre els teus ulls es fan de vidre i els altres s'entelen. Temps de pensar en les abraçades que hauràs de fer quan tot això s'acabi i que et faltarà temps. Temps i temps i temps. Us regalo aquest poema d'en Josep M. Fulquet.
Novembre
Novembre és el temps de baixar
rambla avall, d'arrecerar-nos al voltant
d'una olor tèbia de castanyes,
de beure vi ranci i, abrigats,
sentir molt endins el primer fred.
Guardem-nos els records més càlids
que cauen amb les fulles.
Fem ara provisió de bons propòsits
per a l'hivern.
Tot això és temps.
Vinga, doncs, fem provisió de bons propòsits pel temps que encara ens tocarà viure. .
I ara anem a l'anèndota del dia, que té relació amb el temps. La número 6.
Tota la classe, cicle mitjà, ben asseguda. Preguntes ben rumiades. Hi ha mà de mestra al darrera, no allò de "l'espontaneïtat", reflexió sobre l'espontaneïtat. I la sorpresa final. L'última pregunta. Un nen amb els cabells arrissats i ulls foscos. Em diu:
.- Tu has escrit aquest llibre i els altres que dius?
No puc evitar una expressió de sorpresa. perquè portem una bona estona parlant dels meus llibres que ara son seus, perquè quan llegim es apropiem de les històries que algú ha escrit.
.- Sí.- responc convençut. I repregunto:
.- Per què ho dius?
Ell respon com si fos la cosa més evident del mon.
.- Perquè tots els escriptors són morts.
.- Òndia- exclamo- tots tots no!
I ell no es deixa convèncer.
.- Si no son morts tenen més de 90 anys i tu en tens menys.
Tema tancat.

Em feu notar que falta l'anècdota set. És aquesta:
Anècdota 7.
Des de la un temps que les criatures s'interessen per si els aurtors cobrem molt o poc. Jo els explico com va això dels drets d'autor i acostumen a quedar bocabadats perquè molts pensen que si un llibre val deu euros l'autor se'n queda entre 6 i 9. Jo sempre els dic que si funden una editorial i poden pagar aquest tant per cent que m'avisin. Doncs un dia una criatura de cicle superior que estava molt interessada a saber si jo em faria ric, quan va escoltar la meva explicació va preguntar-me: i si fas faltes d'ortografia et rebaixen diners com fan a l'escola, que ens baixen la nota?
Apa, ja les teniu totes. Demà i demà passat jornada electoral. Un vot per persona i una anècdota només. Però el sorteig és entre tots els votants, no entre els que hagin votat l'anècdota més bona. Petons.


M'agraden els números que porten el set. El 27 m'agrada, però encara més el 37 o el 57, perquè hi ha el 3 i el 5. Espero no haver de dir res el dia 57 del confinament perquè ja poguem sortir al carrer. O dir que ja he pogut veure les netes i els nets o anar al Verdi. Quan era petit feia d'escolà als Caputxins de Sarrià. I ben aviat, a quarts de vuit ja ajudava a missa. Ens donaven un bol de llet i un pa blanquíssim per sucar. Divendres Sant era un dels meus dies preferits. Dijous m'enamorava el moment del rentar els peus, sobretot quan al caputxí els besava, un cop nets, tot s'ha de dir i, a més, els que es deixaven rentar els peus ja els portaven com a patenes i mai més ben dit. M'agradava el misteri, les frases en llatí, el flectamuns genua i levate, no sé com s'escriu, els cants. M'agradava el silenci que es feia quan el lector arribava al moment de la mort de Crist. La gent ajupia el cap devotament. Jo era dels més alts de l'escolania i portava l'encenser i sovint em deixaven escampar el fum des del centre de l'altar. Mirava els feligresos, els saludava amb una inclinació de cap que ells em tornaven i escampava el fum de l'encens que ara està tant de moda. Em sentia protagonista d'un misteri, d'una activitat sagrada i allò sagrat no admet discussió. A la tarda anava amb la mare i la tieta a visitar monuments. Més que un exercici pietós era una manera de passar la tarda. Mare i tieta amb la mantellina i cap a la parròquia de Sarrià, després els caputxins i acabàvem als salesians. Les esglésies silencioses, les imatges sagrades cobertes amb roba negra i aquella sensació de percebre que participaves en alguna cosa que no entendries mai. El moment més esperat de les misses ordinàries era quan s'acabava i el frare que oficiava llegia en veu baixa el cartró que jo aguantava i que estava a un lateral de l'altar. Aquelles paraules en llati que jo no entenia, però que em deixaven bocabadat, eren les paraules de Joan: En un principi era el Verb... Però divendres sant era un dia molt pesat. Jugàvem al carrer, com sempre, però amb sentiment de culpa, No cantàvem, no cridàvem, no ens barallàvem perquè Crist moria a la creu. Però la celebració litúrgica era una meravella, una obra de teatre que no he pogut oblidar.
I ara anem a les últimes anècdotes. Recordeu que si voleu participar al concurs heu de votar la que us agradi més demà i demà passat. Dilluns al matí celebraré el sorteig i anunciaré el resultat dilluns mateix. El premi és increïble: un dinar -preu que pot assumir un jubilat- a Gràcia tot pagat i jo com a parella. Ja percebo que se us fa la boca aigua. Paciència, que tot arriba.
Anècdota número 8. Un matí estava al despatx omplint, suposo, algun aplicatiu, i vaig veure que s'acostava un exalumme. Vaig sortir a rebre'l a la porta. Abraçades i petons i que què fas i que com va tot i que estudies i tu, Jaume, estàs igual i jo, home, ja em veies gran quan estaves a l'escola, que no, home, que està fet... i recordes aquell dia i aquell altre i... veig que deixa damunt la taula el llibre que portava. Ho fa d'una manera... com us ho diré,.. que vol que m'adoni que porta un llibre i jo pico l'ham, i li demano si em deixa veure què llegeix. I tant, Jaume, pero no el llegeixo...Ah, exclamo sorprès, l'has de tornar a la biblioteca... No, Jaume, a mi llegir no m'agrada gota, no vas aconseguir fer-me lector però quan sortia de casa he pesant: vaig a veure en Jaume i el farà molt content veure`m amb un llibre sota el braç.
Anècdota número 9 i última: El parvulari de l'Escoleta em va fer l'honor de posar el meu nom a la sala que tenen per a les activitats comunes. Sala Jaume Cela, diu a la porta. Passa el temps i les criatures del parvulari no saben qui és aquest Jaume Cela, llevat d'aquelles que tenen germans més grans. Un dia em demanem que vagi a explicar un conte i la mestra els diu: Sabeu qui vindrà demà a explicar-nos un conte? No, responen les criatures. Doncs vindrà en Jaume Cela i des del fons de l'aula una veueta diu sorpresa: però si en Jaume Cela és una sala!

Abril 2020


-----

imprimir