Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (IV)
opinió
Escrits des del confinament (IV)
Senderi / Jaume Cela / "I recordo les confessions amb el pare Llimona, també tenia cua d'escolans, perquè de tot el que li explicàvem res era un pecat de veritat. Ni amenaces d'infern, ni dies de purgatori." Jaume Cela

Dietari IV
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


28 dies. Hi ha dues pel·lícules de futurs incerts que porten aquest número en el seu títol: 28 dies després i 28 setmanes després. No les recomano a aquells que us impressioni, en els temps que vivim, obres apocalíptiques, aquells que penseu que ja en teniu prou amb la realitat. Cors sensibles, esteu avisats!
Anem cap al passat d'escolà. Els Caputxins tenien fama de progres. Al convent hi convivien els frares que havien fet els vots i els novicis, tots amb aquell hàbit marró fins als peus, amb una corda que els penjava i que podíem besar, sandàlies i els cabells tallats amb coroneta, com un tortell. De tant en tant ens treien d'excursió. Un dia vam anar només amb els novicis, nois molt joves, a la platja. Ens vam banyar en calçotets i per evitar que ens veiessin com ens despullàvem o ens vestíem ens posàvem dins els seus hàbits. Recordo cossos blanquíssims -els d'ells i els nostres- , corrent per la platja, una platja molt buida, i entrant al mar cridant com a criatures, que és el que érem, uns i altres, és clar. Quan tornàvem cap a casa ens van fer prometre que del bany no diríem ni mitja paraula. Avui trenco la promesa, però confio que amb el temps transcorregut el meu pecat ja hagi prescrit. També recordo les caramelles. Cantàvem i ballàvem l'Espanyolet i l'hereu Riera. Com que jo era un nen espigat, alt i prim, no com ara que tendeixo a la bota de vi, ballava molt i ho feia amb gràcia i gastava les espardenyes amb la desesperació de la meva mare, que me n'havia de comprar uns quants parells. Un any anàvem acompanyats d'un be. Era una estampa que no puc oblidar. Un anyellet moníssim a més de ser un símbol poderós. Al cap d'uns dies, passada ja la Pasqua, vam anar d'excursió a Montserrat i a l'hora de dinar ens van donar carn de be. Va córrer la brama que era el be amb qui havíem compartit balls, cants i llargues estones passejant pel barri. Tot aquell bé de Déu de be va quedar al plat, intocat però banyat amb les nostres llàgrimes. Encara no els hi he perdonat, si és que era el nostre be.


29 dies. 29 dies on els dies s'assemblen molt i alhora son diferents, ja veieu que m'he aixecat filòsof. Continuem amb històries d'escolania. No sé si devia tenir 10, 11 o 12 anys, la cosa és que els caputxins ens van convidar a passar uns dies a un dels seus seminaris, que tampoc recordo on era. A casa no fèiem vacances llevat d'un dies que amb l'àvia anàvem a Bolbaite, a veure la família que teníem allí. Ja us en parlaré en una altra ocasió. Només arribar al seminari em crida el frare responsable del grup i em diu que a partir d'aquell moment no seré en Jaume, seré el germà Romuald. i jo feliç com un anís. Durant el dia jugàvem, ens banyàvem a la piscina -vaig aprendre a nedar aquells dies- fèiem uns mena de deures mentre escoltàvem "En un mercado persa", música que quan la sento fa com la magdalena de Proust, em trasllada a aquells dies feliços. Unes estones de pregària i... tot molt divertit i ben amanit. Quan quedaven pocs dies ens entrevistem amb el frare responsable que s'interessa per saber com estem, si ens ho passem bé, que si això i que si allò... I entre tantes preguntes n'arriba juna de molt compromesa: t'agradaria formar part del seminari? Iniciar la teva vida de novici, m'aclareix, hem vist en tu moltes qualitats. I jo responc que sí. M'imagino tot l'any com aquells dies. xauxa autèntica però amb un nom horrorós, perquè Romuald no m'agradava gens, però si era el preu que havia de pagar... endavant. Doncs, continua el frare, anirem a parlar amb els teus pares. I el dia abans de marxar em diuen que els meus pares estan conformes i que quan arribi setembre cap al seminari falta gent. I arribo a casa i els meus pares em diuen que d'anar el seminari res de res. Ras i curt: es van treure el frare del damunt. El meu pare no devia obrir boca i la meva mare devia seguir-li la corda que li penjava de l'hàbit al frare visitador. I jo, quan m'assabento que no puc anar al seminari començo una vaga d'obediència. Jaume, ves a comprar... No vull, perquè impediu la meva vocació... i castanyot al canto i jo a comprar o a fer el que em manaven i la vocació es va anar diluint en pocs dies i mireu, ara podria ser cardenal. O bisbe. O... Els meus pares van ser molt intel·ligents, sense gaires estudis, però sabien què em convenia i es van estimar més un Jaume a casa, que un Romual al seminari.


30. Trenta, el tres i el zero. Tornem als caputxins. Hi havia un frare molt alt, de barba espessa i molt savi. Es deia Basili de Rubí però la gent de Sarrià el coneixia com "el dimoni guapu". Les dones de casa se'l miraven sempre amb devoció, tot i que no vaig tenir mai una família gaire de missa, eren més de cine, però s'ha de reconèixer que al pare Basili feia patxoca de veritat. També admiraven molt al pare Massana, em sembla que es deia Daniel, perquè tenia una veu meravellosa quan cantava o predicava. Crec que va ser ell qui va oficiar la missa per a la meva mare. Vam pensar que si tot això del cel era veritat, arribar amb la veu del pare Massana li hauria agradat. A mi m'agradava, ja vaig dir-ho participar de les misses, com mes solemnes millor i les de la Setmana Santa ho eren, sobretot la del Diumenge de Pasqua. Em feia content passejar pel jardí que tenen, meitat hort, amb una bona bassa sempre plena d'aigua, i l'altra meitat més ajardinada. Hi havia un frare, de qui no recordo el nom, que m'ensenyava a col·leccionar insectes. Tancàvem les papallones dins d'una ampolla amb un cotó banyat amb èter i després m'explicava com havia d'estendre les ales damunt d'un cartró. També recollia escarabats i cuques. En tenia un de banyut que era com una joia, negra i brillant. Jo amagava les orugues dins d'una capseta que posava sota un armari d'una habitació que a casa en deien "el quarto fosc". Un dia, la meva mare que sempre que estava a casa feinejava contínuament excepte quan estava de tertúlia al balcó amb les veïnes, devia netejar amb l'escombra sota l'armari i devia descobrir les orugues, unes orugues negres amb ratlles grogues o vermelles, encara em sembla veure-les ara amb aquells pels que m'encantaven! Elles, pobretes, lluny d'aquesta presó van començar a caminar per l'habitació com senyores endiumengades. No cal que us digui que la meva mare els va donar un bon cop d'escombra i morta la cuca mort el verí, amb gran disgust meu, tot s'ha de dir. I aquí va quedar estroncada per sempre més la meva passió per la zoologia. Les escombres fan miracles, ja ho cantaven els Sirex.


31 dies. Ahir vaig telefonar als meus estimats Joel i Pau per recordar-los que feia un mes, des del dia que es va anunciar l'inici del confinament que ens semblava una raresa i ara és la nostra realitat . Ens vam trobar amb en Pau per esmorzar i amb en Joel per dinar. Els meus últims actes socials. Però ens tornarem a trobar, m'estic ben segur.I continuem amb els Caputxins. Ja he comentat que fer d'escolà satisfeia la meva afició a la representació, em sentia com un personatge secundari d'una gran obra, part d'un misteri. Recordo un frare que sempre tenia cua per ajudar-lo a dir missa, perquè quan acabava ens donava un caramel. Sovint érem dos els que l'ajudàvem i hi havia baralles per veure qui tocava la campaneta en el moment de la consagració. I recordo les confessions amb el pare Llimona, també tenia cua d'escolans, perquè de tot el que li explicàvem res era un pecat de veritat. Ni amenaces d'infern, ni dies de purgatori. amb ell tot prenia un altre sentit i quan els pecats estaven lligats amb el sisè manament, el que està associat a la puresa i al sexe, no hi havia preguntes inquietants, d'aquelles de: sol o amb qui més. En Llimona era un pensador, un intel·lectual com ho eren, entre d'altres, mossèn Dalmau, rector de Gallifa, que sempre tenia la sagristia oberta i on t'hi podies quedar a dormir, mossén Totosaus, mossén Brasó el pare Botey, escolapi del Camp de la Bota que vaig conèixer molt bé i que va estar tancat un temps a la presó de Zamora, perquè a més de la seva feina lligada a l'espiritualitat, en Botey i els altres eren capellans compromesos en la lluita contra la dictadura. També hi havia els capellans -i monges- menys coneguts que vivien en barris obrers i que eren un maldecap pels sectors benestants de la jerarquia. Al convent de Sarrià va ser el lloc on es va fundar el sindicat d'estudiants i molts d'aquests capellans van rebre de valent a la manifestació per denunciar la mort d`un universitari a comissaria. La imatge de gent ensotanada perseguida per la policia franquista pertany ja a la història. En Llimona va aconseguir omplir del tot l'església el diumenge posterior a la manifestació i lluir com una ferida de guerra, si la memòria no m'enganya, una tirita al cap, lloc on va rebre un cop de porra Tinc un parell de llibres seus en algun prestatge de casa. I avui ho deixem aquí, que si tot va com sembla, tenim confinament per dies.


32, que ja son dies. I deixeu-me continuar donant voltes als Caputxins de Sarrià. Jo vaig ser un nen de carrer i la zona on hi ha el convent estava una mica apartada del nucli urbà i molt despoblada en aquella època. Era, per tant un espai idoni per a l'aventura. Hi havia un túnel que comunicava la zona del convent amb el carrer Duquesa d'Orleans, un túnel humit i fosc on anàvem d'amagat de les famílies a fumar cigarrets de palla i on feiem tota mena de descobriments que no detallo perquè som en horari infantil. Davant del convent s'estenia un descampat amb ametllers, una invitació a pujar-hi i a recollir les ametlles que devoràvem sota l'estàtua de Fra Eloi de Viana. Molt sovint, els frares ens renyaven perquè pujàvem a les espatlles de l'estàtua com si anéssim a cavall. Els diumenges feien cine: cine mut, el Gros i el Prim, pel·lícules d'en Jaimito... i crec recordar que no ens costava res o potser una pesseta. En algunes ocasions solemnes un grup d'escolans anàvem cap el monestir de Pedralbes, a oficiar missa a les monges del clausura. Una altra aventura mirar per les petites escletxes del torn per veure si els nostres ulls tafaners ensopegaven amb la monja que s'amagava a l'altre costat i que segons la llegenda portava bigoti. I després el premi: un bon esmorzar que recollíem del torn i uns diners. No recordo quants, però ens donaven una moneda que devia ser un duro de plata, duro que acabava al quiosc de tebeos de la senyora Tereseta i del seu germà, en Pepitu l'Orellut, o al cine del barri, que eren -i son- dues de les meves passions. Un gran descampat, arbres i un túnel, què més podem demanar. I espais per seure i explicar-nos les aventis, com passa en una cèlebre novel·la d'en Marsé. I encara una altra curiositat: al carrer Duquesa d'Orleans hi vivia en Kubala, un jugador mític del Barça. A mi el futbol no m`ha interessat mai però sovint hi anàvem amb una llibreta i un boli, tocàvem el timbre i en Kubala en persona sortia a obrir-nos i ens firmava el paper. Això ara és impossible. Anar a casa d'en Messi, per exemple, i esperar que ell t'obri la porta! Del tot impossible. Quan la nostàlgia s'apodera de mi i visito aquell espai de la ciutat veig el meu pare que quan passejàvem pel barri i hi havia edificacions noves, alçava el braç, pentinava l'espai i pronunciava una frase solemne: Nen, todo esto antes eran campos.


33, és un dels meus números, com el 77 que espero no haver de fer servir perquè voldrà dir que ja no estarem confinats.I ara parlem de l'escoltisme. Quan era petit em vaig trobar a una plaça un grup de nens com jo que anaven amb un uniforme. i un mocador al coll. Em van convidar a jugar i quan ja s'acabava la tarda una noia, que li deien Akela, em va preguntar si m'agradaria repetir. Jo li vaig dir que sí i ella va venir a casa a parlar amb els meus pares, que van donar-me el permís i així vaig entrar com a llobató. sota l'ombra de l'Akela, amb la Baghera i en Baloo. Més endavant vaig saber que eren els personatges principals, al costat de Mowgli, del Llibre de la jungla, llibre que he devorat diverses vegades. No sé quant de temps vaig estar a l'agrupament dels Caputxins de Sarrià, però un dia l'Akela ens va avisar que deixaria de ser la nostra cap perquè es casava. Un gran disgust, perquè ens estimàvem molt la Nati. Una tarda, un altre llobató i jo, no sé si amb l'uniforme complet o de paisà, vam anar a casa els pares de l'Akela a parlar amb ells. Ens van fer passar al menjador i van escoltar la nostra petició: no permeteu que la Nati es casi perquè deixarà el cau. Ells ens van respondre que farien tot el possible perquè la Nati s'ho repensés però que no ens podien prometre res. I, és clar, la Nati es va casar i nosaltres vam canviar de cap. Però aquesta anècdota tan tendra té una continuació. Al cap de molts anys acabava de fer una conferència a Rosa Sensat quan se'm va acostar una noia i em va dir que gràcies a que els seus avis no m'havien fet cas ella estava al mon. Jo no entenia res, fins que va descobrir que era filla de la Nati. Crec que vam acabar la trobada amb una gran abraçada i estic ben content que els pares de l'Akela no haguessin fet cas de la nostra demanda.


34. És el número de la casa on vaig viure des de que vaig néixer fins que em vaig casar. Carrer Jaume Piquet 34. I mira, ara la xifra indica els dies que porto confinat. Ahir hauria viscut unes hores molt especials, una barreja d'emocions, de tristesa, de ganes de plorar, d'alegria i de no saber què dir. El Consell Català del Llibre organitza cada any, ben a prop de Sant Jordi, una visita d'escriptors, escriptores, il·lustradors i il·lustradores als hospitals catalans. Portem llibres per a les criatures i per als adolescents que estan hospitalitzats. Son moments d'una gran càrrega emocional perquè no he comprés ni acceptat mai el sentit del patiment -ai, Camus- i menys quan qui pateix és una criatura. L'any passat recordo el cas d'una nena que estava dins d`una bombolla, aquella expressió de sorpresa quan ens va veure entrar amb un llibre a les mans. O el cas de l'adolescent del Delta de l'Ebre que em va explicar que feia paelles i que havia guanyat algun concurs. O el d'un adolescent que tenia un mal dia, perquè vomitava contínuament i que no vaig poder entrar a l'habitació però que vaig anar-hi un altre dia, quan ja es trobava millor. Vaig visitar-.lo a un edifici que tenen a la Vall d'Hebron destinat a que hi passin els dies amb el fill o la filla malats els seus familiars. Hi ha gent que pensa en tot i pensa bé. Es deia Denis. Em va rebre amb un gran somriure, eixerit com pèsol, una mica nerviós perquè anava al costat d'un escriptor i em passejava per tot arreu, em presentava tothom i m'ensenyava tots els racons de la residència. Confio que tots estiguin bé, perquè a en Denis el vaig estar telefonant diverses vegades sense sort. Crec recordar, però, que la mare em va dir que tenia el mòbil espatllat. Vull acabar aquest apunt retent un homenatge als equips de mestres de les aules hospitalàries. Personal sanitari, magnífic com ho estan demostrant aquests dies, grups de pallasses que entretenen moments molt durs al costat del personal educatiu fent una feina de dimensions gegantines -tendresa i sensibilitat ben unides amb compromís- que ben poques vegades té presència als mitjans de comunicació. Ahir hauria estat un gran dia, repeteixo un dia d'alegria i de tristesa, que esperes que s'acabi `per poder plorar perquè el patiment no s'atura a cap porta, no té present l'edat i veure les criatures patint al costat dels seus familiars, però regalant un somriure a qui els visita és una experiència que no puc -ni vull- oblidar.


-----

imprimir