Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (V)
opinió
Escrits des del confinament (V)
Senderi / Jaume Cela segeuix amb el seu Dietari de confinament i Jaume Carbonell escriu sobre La màgia dels balcons.

La màgia dels balcons
Jaume Carbonell Sebarroja
Montgat 16 d'abril del 2020
Publicat a La Porta del Maresme:http://www.montgat.net/noticies/la-magia-dels-balcons/?PHPSESSID=10uq69rva937sk2aff1deq9t37


Una nena petita asseguda al terra del balcó que hi al davant de casa, quan encara no són les vuit, comença a aplaudir amb força. Quines ganes deu tenir de desfogar-se! Quan és l´hora en punt s´hi sumen molts veïns i veïnes. És l´homenatge diari que es fa al personal sanitari, convertits en els herois d´aquesta llarga i agressiva pandèmia. Els aplaudiments, amb prou ressonància, duren cinc minuts. A vegades, també s´hi afegeix la policia municipal, tocant el clàxon, si la ronda els hi coincideix pel nostre barri.

A les nou de la nit tornem a sortir als balcons i a les terrasses. Aquesta cop la música és la protagonista. El meu veí, en Pol, toca la gralla. A la mateixa hora també ho fan en altres indrets tots els membres de la Coordinadora de grallers de Catalunya. Els pisos s´il-luminen de nou, amb llums que fan pampallugues, s´activa la llanterna d´alguns mòbils i a vegades, al final, fins i tot es llença algun coet. Hi ha qui palmeja al so de la melodia, qui balla o qui resta totament estàtic. Una mare sempre apareix amb el seu bébé en braços. De tant en tant, quan les dues nenes del pis de dalt, la Leyre i la Dafne, perden la vergonya acompanyen al Pol des del piano i el baix elèctric. La música, en aquestes circunstàncies és un bàlsam i, sens dubte, té efectes terapeùtics gens menypreables. En Pol sempre es despedeix amb el "Passi-ho-Bé", la popular canço que la Trinca va incorporar amb gran èxit al seu álbum "Festa Major", el 1970, i que tothom acompanya.

Ens acomiadem amb un sonor "bona nit", ens saludem des de la distància i ens llencem petons. Abans, no ho havíem fet mai. Entremig, es trenen algunes converses entre persones que fins alehores no es coneixien gaire i que tot just ens saludavem: "Voleu que us vagi a comprar alguna cosa?"; "Necessiteu mascaretes… En a mi me´n sobra una"; "Li agrada l´empanadilla…. Després li donaré un troç per provar-la". "Vosté que està sola, necessita qualsevol cosa?" Hi ha joves que en algunes escales s´organitzen per anar a fer la compra a la gent gran. S´intercanvien productes i favors.

Ja és negra nit, i la gent es reclou a l´interior. És l´hora del sopar. O ves a saber, potser de continuar els exercicis o el que s´estava fent. Es fan tantes coses diferents aquests dies!

Sembla, talment, que retrocedissim en el temps per recuperar l´esperit comunitari d´altres èpoques, quan els infants ens comunicàvem pels terrats i la gent gran petava la xerrada havent sopat, treient la cadira al carrer, al costat del seu portal.

Hi ha balcons amb cartells on apareix l´Arc de Sant Martí al bell mig, i a sota la consigna del confinament: "Jo em quedo a casa". En alguns s´hi van afegint altres lemes: "Gràcies sanitaris"; "Ànims"; "Tot anirà bé"; "Ens en sortirem´m,…" Són els mateixos textos que inspiren als infants a l´hora de dibuixar i pintar.

Mai havíem tret tant de profit als balcons, S´ocupen a les hores assolellades per conversar, llegir, escoltar música, relaxar-se o fer-hi el vermut. Per fer-hi el que sigui. I tampoc mai s´havíen observat en tant deteniment les garses, els pit-roigs o les merles, entre altres ocells que ens visiten. Pel que fa a les plantes, n´hi havia que semblaven mortes i rebroten de nou, afegint-se a l´esclat i alegria de la primavera. Aquests dies, l´olor de les flors s´intensifica. També el de la terra humiteteja dels textos després de les plujes intermitents.

Hi a qui té el privilegi de veure com van canviant els tons blaus, verds i blanquinosos de la mar, el reflex de la lluna plena sobre les aigues o els sincrònics cabussaments dels dofins que –oh, com canvia la natura!- s´acosten vora la platja. Però hi ha qui ha de conformar-se amb la panoràmica d´altres edificis més o menys lluits o grisencs I tothom, sempre que l´ull li ho permeti, pot gaudir d´un cel net, pur i clar com feia temps que no es veia."Sort del balcó". "Sort de la terrassa", diem als nostres familiars i amics quan ens intercanviem trucades i whatsapps.

Els balcons han trencat aquests dies la privacitat de les vides anònimes per teixir xarxes de suport mutu. S´han convertit en els espais públics de festa, de comunicació, de felicitat, de resistència i de salvació. Què en quedarà quan s´acabi tot això de la màgia de les balconades? I quins records, al cap d´uns anys, en guardarem nosaltres i les criatures? Hi ha coses que no s´obliden, però els essérs humans també tenim una gran capacitat de passar pàgina. Ves a saber. Memòria i desmemòria, tot s´hi barreja, la paradoxa que ens aboca a un futur incert, molt incert.



Dietari V
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9



35 dies. I cada tarda donem 25 voltes al pàrking de casa, cal mantenir el cos en forma. Estic feinejant a la cuina i tinc la tele posada. De sobte, sento la cançó ·"Aline". Mal senyal, em dic i surto just quan el periodista anuncia la mort de Christophe, que va fer cèlebre aquesta cançó. Com si tingués un miler de magdalenes proustianes i un bol gegantí de llet calenta per anar-les sucant, el menjador desapareix i em veig dalt d'una terrassa d'una casa de Gràcia la revetlla de Sant Joan. Paperets i banderoles, una taula amb beguda, sense alcohol perquè tenia 14 anys i era minyó escolta. Un grup de noies i la colla de l'agrupament. Quina sorpresa, el meu amic, el meu gran amic Lluís està al meu costat, com sempre vam estar-ho, des del 10 anys fins que es va morir. Lluís, li pregunto,fa dies que no parlem, estàs bé allí on ets? Va a dies, però en general sí, com aquí a la terra. Vaja, això de la felicitat eterna tampoc és del tot veritat. No, Jaume, del tot veritat no. Jo trobo que cantem massa estona i tanta coral em cansa i tot i que som esperits hi ha dies que és agobiant. Ostres, em dic, no ho hauria dit mai. Jo t'espero, em diu en Lluís, t'enyoro, però no tinguis pressa, que tenim tota una eternitat per fer-la petar i una cosa et vull dir: no penso plegar-te el sac de dormir, que espero que ja sàpigues plegar-te'l sol. . I jo també t'enyoro, Lluís, aquelles estones que fèiem tantes bestieses i rèiem pels descosits tot el dia i els sopars a casa teva i les sessions nocturnes on ens explicàvem els somnis amb el llibre d'en Freud obert i quan un deia que somiava que el perseguia una serp l'altre l'interpretava amb seguretat: això és una tendència homosexual latent i quan dèiem que havíem trobat un moneder de senyora obert, la interpretació era més que evident: voliem sucar l'api i rèiem i jo confiava en tu i tu en mi i això deu ser l'amistat, oi? I ara què fem, Lluís? Potser que deixem de parlar de si hem fet o no la BEO i dels últims poemes d'en Machado i anem a treure a ballar aquelles dues que semblen ensopides. Òndia, Lluís, quina creu, pobres noies, que ballem molt malament. Vinga, endavant les atxes. Jo trio la de la dreta, la que porta ulleres, Jo l'altra i després fem canvi. Vols ballar,? Sí, i tu de quin agrupament ets? I jo del Jaume Balmes, de la patrulla dels Tigres. Uau, tot un tigre!!! I s'acaba Aline i el menjador torna a ser el menjador i la veu del periodista no sé què diu del coronavirus.


36. 3 més 6 dona 9. per tant 0. La prova del nou, la fèiem a l'escola quan era petit. El mestre ens avisava: si dona 0 està bé, però no ho sabem amb seguretat. Si no dona, segur que l'operació està malament. Hi ha dies que quan vaig de copilot al cotxe sumo matrícules i faig la prova del nou i quan en trobo un que dona 9, que vol dir que dona 0, estic content. Cadascú s'entreté com bonament pot.
El dia 16 d'abril de 1914 naixia Mercè Llimona. Som un país riquíssim en il·lustradors i il·lustradores. En tenim de tota mena: realistes, simbòlics, impressionistes, detallistes, austers, de línia clara, caricaturescos, ninotaires, clàssics, barrocs, agosarats, surrealistes... Ara mateix tinc davant el catàleg que va editar la Diputació de Barcelona, entre el desembre del 86 i el gener del 87. Un catàleg preciós, amb reproduccions de les il·lustracions de la senyora Llimona, una de les il·lustradores de petja inesborrable. Crec que va ser l'any 83 o 84, quan treballava al Torrent d'en Melis, que no sé com, per quina via, vaig aconseguir parlar amb la senyora Llimona perquè vingués a visitar l'escola. Va dir que sí i es va fer acompanyar per algú de la família, perquè tenia problemes de mobilitat. L'escola es va convertir en un espai per recollir tot el que vam trobar de la seva trajectòria: tauletes amb els seus llibres, dibuixos a les parets, resums de la seva vida, treballs dels nens i de les nenes... tot allò que fem a les escoles quan hem de rebre una persona important. Vam preparar unes preguntes i jo vaig insistir molt amb les criatures que tots plegats havíem de ser molt educats, extremadament educats. Quan va arribar vam aplaudir una llarga i bella estona i ella va seure al meu costat dalt d'una petita tarima. Quan la vaig rebre i li vaig donar la mà vaig notar que l'artrosi que patia s'havia enamorat dels seus dits i vaig pensar: a veure si aquesta colla se n'adonaran i en diran alguna de les seves! I vam començar la sessió i jo vaig percebre un cert moviment entre el públic, aquella remor de Martí i Pol, allò de: tu, mira i ei, ho has vist i fixa't i el de davant que indica alguna cosa amb el dti... I jo ja m'ho vaig imaginar. Una maneta que demana la paraula i la primera pregunta que li fan no estava programada: com pot agafar els pinzells amb els dits així? Ah!, les criatures, quina espontaneïtat, com sempre saben fer la pregunta incòmoda!. Ai, el vestit de l'emperador! La senyora Llimona els va fer una demostració com només la poden fer les grans Dames i vam continuar la sessió que va acabar amb un llarguíssim aplaudiment i una barrera de mestres per impedir que li donessin la mà o la tiressin a terra. Gran dia, el d'aquella tarda! I ara continuaré gaudint dels llibres que tinc guardats com un tresor, llibres que vaig compartir amb els meus fills i ara amb els nets i les netes.


37 i continua plovent. Un dels meus números perfectes, combina el 3 i el 7. Un altre dels números estimats és el 73, espero no haver-lo d'escriure.
Aquest apunt te'l dedico a tu Roc i a tota la colla de joves que us dediqueu al mon del lleure i que aquest estiu sereu encara més necessaris que mai per compensar tantes hores de confinament. Fa no pas gaire em vas demanar que participés en una conversa sobre la importància del mon de lleure. Vaig destacar un punt: el nivell màxim de proximitat entre els responsables i els nens, nenes i adolescents que formen part del grups. Vaig intentar parlar-vos d'aquest element central i vaig partir dels records de la meva vida com a nen que vaig ser minyó escolta i com a cap. Vaig explicar també que viviu la nit, el foc i la tenda. Recordo els focs de camp. Començaven amb una cançó. El cap ens convocava a la festa. Oè, exclamava tot sol, com una figura sagrada que sorgia del més enllà, al costat del foc i nosaltres sortíem de tots els punts de la rosa dels vents cantant "de dins del campament, germans és el moment d'encendre el foc de joia..." i ens anàvem asseient al voltant del foc que brillava intensament i explicàvem acudits i fèiem petites representacions o algú ens narrava una història. I també hi havia moments de silenci on contemplàvem embadalits la dansa de les flames retallades en aquelles nits que com més fosques eren millor. I al final podiem pixar damunt de les brases abans d'anar cap a la tenda. Freud afirmava que la cultura sorgeix quan som capaços de reprimir o sublimar l'instint, més o menys deia això. Tota la humanitat desitja pixar-se damunt del foc, apagar-lo amb les nostres aigües. Aleshores reprimim el desig i gràcies al foc que conservem viu - no oblideu que Prometeu ens el va regalar i en va pagar un preu molt alt- podem cuinar el menjar, endurir la ceràmica, deixar de passar fred, meravellar-nos amb la seva bellesa... i conversar, fer mite i ciència. Crec que hi ha un fil conductor entre el foc i les rotllanes humanes que convoca al seu voltant i els bars europeus que, segons Steiner, van iniciar la configuració d'Europa perquè el foc permet la conversa, la convivència pacífica, la posada en comú de la discrepància. I després del ritual de les pixarades entrem dins aquella mena de placenta que és la tenda, ens despullem, ens entaforem dins dels sacs, comentem el fred que fa i el cap es posa a la porta i el segon a l'absis i els altres al mig, com canelons, bent junts. I quan tothom dorm perceps que aquell que està al teu costat està desvetllat i sorgeix la confidència, allò que no goses explicar sota la llum del sol i pren forma dins d'aquella mena de capoll. I quan plou encara millor, perquè el soroll de la pluja és la dimensió musical del moment que vius i no goses ni bellugar-te perquè saps que si toques la roba de la tenda es farà una gotera. Roc: com m'agradaria poder girar el temps i que tu fossis el meu cap i dormissis a l'entrada de la tenda. Jo em sentiria protegit i et confessaria algun secret que no puc compartir ni amb els pares ni amb els mestres per allò que he dit abans: per la radical proximitat que viviu.


38 ja. 38 i avançant cap al canvi de la desena. I plou i tot és gris. L'altre dia comentava la feina excel·lent que fan els equips docents hospitalaris. Avui parlaré d'un altre grup de qui se'n diu ben poca cosa: els equips que treballen a les presons. Fa un temps, en Javier Aranda, el director de l'escola de l'antiga Model, em va convidar a participar en un llibre col·lectiu que recollia tretze converses entre mestres i alumnes presos preventius. Un gran llibre que em va demostrar que en l'acció educativa, tinguem,l'edat que tinguem, sempre busquem el mateix: escalf, acollida, capacitat d'escolta, confiança, acompanyament, valor del coneixement, bona imatge, allò de viure amb plenitud aquesta frase "tu pots i jo t'ajudaré i junts encara podrem millorar més". Vigotsky pur. Després, en Javier em va convidar a visitar les aules. Jo no hi havia estat mai, a la Model, vaig recórrer tots aquells espais molt ben acompanyat i em vaig adonar de la feina que s'hi feia, aquella colla de mestres eren una esperança, com ho és sempre la bona educació que mai tanca portes, que sempre mostra horitzons de sentit. Més endavant vam fer la presentació del llibre i vaig poder escoltar els principals protagonistes, sobretot algun pres que explicava la seva experiència. Una gran lliçó. Confio, estimat Javier i resta de la colla que estigueu bé. I gràcies per l'oportunitat que em vau regalar quan em vau demanar que col·laborés en el vostre llibre.


39. Quin número tan bonic. El nou és el resultat de sumar 3 vegades el 3. No em direu que no és màgic!
Aquestes dies escriuré un textos breus protagonitzats per criatures o adolescents sobre el confinament. Qualsevol semblança amb la realitat no serà -o sí- pura coincidència.
HISTÒRIA 1
Lena. Em dic Lena, Ni Helena ni Elena. Ni de Troia. Soc de Gràcia i tinc nou anys. Estic confinada amb els meus pares, el meu germà adolescent i la meva germana petita, de sis anys. Des del primer dia del confinament que em vaig fer un horari. Un horari serveix per organitzar el dia, però serveix per saltar-te'l. El meu germà diu que les normes s'han fet per saltar-te-les i ell practica aquest esport tot el que pot i els pares es desesperen. El pare és professor universitari i la mare és dentista.Fan teletreball. Bé, la mare no, atén urgències, perquè empastar un queixal a distància encara no sabem fer-ho.. Però hi ha una cosa sagrada, en aquest horari. A les cinc de la tarda seiem al sofà i connectem amb l'àvia, que viu sola des de que es va morir el meu avi fa tres anys. Els altres avis, els pares del pare, no els vaig arribar a conèixer. L'àvia es diu Encarnació, un nom que no m'agrada gens i a ella tampoc, però diu que canviar-se'l ara no val la pena. No tolera que li diguin Encarni. Doncs a les cinc de la tarda ens escarxofem al sofà i la telefonem. Ella va aprendre fa un temps a fer servir el mòbil però a vegades embolica la troca. S'excusa dient que té els dits massa inflats i les tecles son molt petites. Hola, reis! sempre ens saluda així... I ens explica amb què s'entreté: la tele la poso poc perquè em posanerviosa, tot el dia parlen del mateix. Us estic fent unes bufandes, una per a cadascú, i per a tu, Cristina, -és la meva mare- un tapetet de ganxet que et quedarà molt bufó al moble de l'entrada, allà on hi tens la fotografia del teu pare, que no sabeu com l'enyoro aquests dies, tantes hores sola i ell tan lluny, però no em queixo, i a vegades sembla que sento com camina pel pis, arrossegant les sabatilles, aquelles sabatilles que eren més velles que el temps, però que no em va deixar mai llençar-les a les escombraries. I ara, les conservo com un tresor.. No em queixo perquè que us tinc a vosaltres. Vinga, explique-me coses: Jo el dropo, diu el meu germà adolescent. I xatejar. I ja et rentes els peus, fill? pregunta l'àvia, perquè al dropo li fan una pudor els peus que sembla que tinguis una fàbrica de formatges al costat. I ell riu i contesta: sí,,àvia, me'ls rento un cop per setmana. I tots riem. I tu, i aquest tu és la meva germana.I la meva germana li ensenya la nina que li va regalar l'àvia i li diu: mira, àvia, es troba molt bé, ja no té febre. I ja cal que en tinguis cura, reina, perquè és molt petita i tu li fas de mare. I tu, Lena? Bé, àvia, vaig tirant, avui hem fet una classe molt divertida, però enyoro molt els amics. I el pare intervé: que demà et portaré menjar, sobretot no surtis. Ai, fill, no cal que em portis més menjar, que només faig que menjar i menjar i ja no passo per la porta.Cuino molt perquè m'entreté però en acabat m'ho menjo i així estic, com el timbal del timbaler del Bruc. Apa, si n'ets d'exagerada, mare. I us enyoro, fills i a vegades tinc ganes de plorar. Doncs plora, mare, no te n'estiguis. I vosaltres teniu ganes de plorar?...
I es fa un silenci espès com la xocolata que esmorzàvem quan anàvem alguns dissabtes a dormir a casa dels avis.
I em venen ganes de dir-li: Jo sí àvia, hi ha moments que estic molt trista i tinc por, però m'empasso les llàgrimes. ja sé que no és bo, però ho faig.
I ara diré una mentida: àvia, jo no tinc ganes de plorar perquè m'ho passo tope guai.


40 i no podem ni besar el cul de la geganta. Merda de covid19.
Segona història
Sergi
Es diu Sergi i té tretze anys. Fa primer d'ESO i el dia abans que tanquessin els instituts es va decidir a dir a la Joana que se l'estimava. Va aprofitar el moment de sortir de classe i li va demanar si podia acompanyar-la a música, ella toca el clarinet. Va dir que sí i es va posar vermella, però ell estava encara més vermell i no va dir res. Van caminar una estona dient pestes del coronavirus. Quan de temps estarem així? Quina merda si ens confinen... Vaja, converses ben poc originals. Ell s'atura de sobte i li diu: em sembla que estic enamorat de tu. Ella s'atura i respon: a mi no m'ho sembla, sé que estic enamorada de tu. I el vermell d'abans ara és rosa. I ell li demana si li pot fer un petó. I ella diu que sí. I se'l fan, un petó molt tímid, el primer petó, ala de papallona acaronant un llavi. I s'agafen de les mans, els que ja son vells amants.
I passen les hores confinats, parlen i parlen pel mòbil i per l'ordinador i ell li escriu un poema cada dia. Avui el primer vers fa així: T'espero com el gall espera l'alba. I ella somriu i escriu: T'estimo com el gall estima l'alba. I ell pensa un altre vers, fa tants dies que n'hi escriu que cada dia li costa més. I quan ja li sembla que en té un sent un sorollet darrera seu. Gira el cap i es troba amb els ulls, bé, amb tot el cos, del seu germà petit. Nou anys. Quanta estona fa que ets aquí tafanejant el meu correu? I el petit contesta amb una pregunta: estàs enamorat?... Estàs enamorat, estàs enamorat, canta amb cantarella de germà`petit emprenyador... i podeu afegir tots els adjectius que us vinguin al cap. Ara ho dic als pares, amenaça el petit. I en Sergi l'agafa pel braç i li clava la pupil·la dels seus ulls blaus a la pupil·la del blau del petit. Si et xives, merdós de merda, ja et pots oblidar de refugiar-te al meu llit quan hi hagi nits de llamps i trons. I rebla el clau: pensa que venen dies de tempesta, ho ha dit en Molina, mapes plens de núvols negres amb llamps i trons i pedregades... El petit s'ho rumia, l'avís és molt fort i la por a les tempestes encara més. Però estàs enamorat oi? I continua: no saps on t'has ficat, Sergi, perquè l'amor fa patir. I el Sergi contesta: i tu que cony saps, si encara et menges els mocs!


-----

imprimir