Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (VI)
opinió
Escrits des del confinament (VI)
Senderi / Jaume Cela / "En Nil té 13 anys i està confinat amb els seus pares i els dos germans. Només llevar-se ha dit amb solemnitat: demà faig jo el dinar. Ara, pare, et faré la llista del que has de comprar. I tothom es queda amb la boca oberta perquè el convenciment d'en Nil és inapel·lable." Jaume Cela

Dietari VI
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9

4.1 La cadireta i el bastó. Així m'ho ensenyava la mestra. I ara estic fart d'anar de la cadira a la cadireta i del sofà a la cadireta i... també camino i aviat necessitaré un bastó.
Història 3
Pere
Soc en Pere. No el de la Cullera ni el Peret pintor. En Pere i res més. Encara no tinc cognoms perquè no he nascut. Visc confinat a la panxa de la mare. Hi estic rebé. Menjo, dormo, miro pel melic i escolto. Cada vespre, la mare es mira al mirall aquella lluna que s'ha empassat i que soc jo. I el pare s'acosta per darrera i l'agafa i li fa dos petons al coll i m'acarona. La meva mare és molt guapa. Bé, totes les mares ho son. i el pare també. Diuen que em toca néixer molt aviat, però com que ells també estan confinats jo m'ho estic repensant. Confinat per confinat ja estic bé aquí. Però encara no m'he decidit i ben pensat tampoc tinc cap pressa. Cada vespre, quan els pares dormen, em concentro molt per poder-los parlar en somnis. I els aviso: escolteu, pares estimats, en quina merda de mon em trobaré! Sí, ja sé que hi ha de tot , gent bona i gent que no tant, paisatges meravellosos al costat de paisatges plens de deixalles...
Encara feu guerres? i què en sabem d'aquelles persones que arriben en patera? fa dies que no en parleu i jo vaig una mica perdut perquè no tinc informació, ni bona ni fake news. I la gana, què és això que sentia l'altre dia que tu, pare, llegies el diari que deia que la fam augmentaria una cosa de no dir! I no sé què del canvi climàtic! I torno a allò de la bona gent, que sort en tenim de la bona gent i jo també els aplaudeixo cada vespre. Jo vull néixer., I tant, i abraçar-vos i que m'ompliu de petons i conèixer la família i fer amics i anar a l'escola i aprendre de lletra i a cantar i a dibuixar i a fer els número, de l'u al cent i encara més, que he sentit que els números son infinits i a anar en bici... Vinga, que aviat sortiré del confinament i voldria trobar-me amb alguna cosa enfilada, ja veieu que demano poc. Però no us amoïneu, que si no ho podeu resoldre vosaltres ja ho resoldré jo.


42. L'aneguet va nedant per l'estany, surt de l'aigua i troba una cadireta. S'hi enfila i mira el paisatge fins que s'adorm.
Història 3
LU. 5 anys.
No para mai quieta, balla, canta, salta... vaja, exerceix de criatura de cinc anys. I ara confinada amb els pares. Cada tarda, a les vuit en punt, els balcons del barri on viu s'omplen de veïns que aplaudeixen al personal sanitari. Ella ho fa amb les mans, amb els peus i amb les orelles, si això fos possible. Tant entusiasme sorprèn els pares, que riuen i l'animem a que aplaudeixi més fort. Quan s'acaba, la Lu diu unes paraules en veu baixa. Per a tu no, doctora Fernández Benjumea. I remarca el no com si s'hagués d'esgrafiar a la paret més dura.
I qui és aquesta doctora que té un cognom llarg, que costa de dir, però que la Lu no ha oblidat? Doncs la seva dentista, la que va punxar-la la vegada que va caure de morros a terra i van haver de fer-li una petita intervenció. Va ser pel teu bé, li recorden els pares, però ella afirma que li vagin al darrera amb un flabiol sonant. Aquella punxada la va sentir a l`ànima i les punxades a l'ànima no s'obliden.


43 dies. Dir-ne quarantena ja no dibuixa la realitat. Ai, les imprecisions de les paraules!
HISTÒRIA 4
ARAN
Té nou anys i balla molt bé. I dibuixa. Es va proposar fer un àlbum de dibuixos del confinament. Cada dia agafa la llibreta de que li van regalar i dibuixa els ocells que s'aturen davant de casa seva. Sempre son coloms. Alguna gavina. Alguna cotorreta, d'aquestes que fan tant de soroll. I l'Aran ja comença a estar cansat de dibuixar sempre el que veu des de la finestra i es fa una promesa: demà dibuixaré altres coses, tot i que el que més m'agrada és dibuixar ocells. I se'n va a dormir i el seu últim pensament el dedica als seus animals preferits com si volgués acomiadar-se'n.
Es lleva a quarts de nou. La llum del sol entra a la seva habitació. De sobte, un guirigall a peu de finestra. Mira cap al carrer amb curiositat. Davant seu un bé de Déu d`ocells: una polla blava -aquest nom sempre el fa riure- un martinet, un corb marí, dues perdius, un blauet, un grup de periquitos i uns quants canaris, un estol de passerells, un trencalòs que impressiona, un picot, un cigne que sembla la Hepburn, la dels diamants, oques i un falcó, un aligot, un colibrí de clatell blanc, un albatros dalt del banc reposant com un déu antic, un gamarús de fa posat de gamarús, una colla d'oriols, tres caderneres, cinc mallerengues i vinguts de molt enllà un hoatzin i dos turacs. I una alosa, potser la que va anunciar l'arribada del dia i va obligar a Romeo abandonar el llit d'amor.
Hi son tots, pacíficament junts, esperant que l`'Aran els dibuixi i ell, com si estigués vivint una febrada creativa, comença a omplir fulls i fulls amb tots els ocells. I intueix que allò és un senyal, encara no sap de què, però creu que alguna cosa bona descobrirà aquell dia.


44. Les dues cadiretes. I aquests dies el sofà i l'esquena se'n ressent.
Història 5.
En Nil té 13 anys i està confinat amb els seus pares i els dos germans. Només llevar-se ha dit amb solemnitat: demà faig jo el dinar. Ara, pare, et faré la llista del que has de comprar. I tothom es queda amb la boca oberta perquè el convenciment d'en Nil és inapelable. Voldràs que t'ajudi?, pregunta la mare. No, contesta en Nil, tu fes teletreball i el pare també. Però en Nil té una ajudant secreta: l'àvia, que està a casa seva amb el mòbil al costat. Ahir ja la va telefonar i l`àvia li va dictar la llista dels ingredients que necessitava. En Nil en va prendre bona nota i la va passar al seu pare. Em sembla que ja sé què vols cuinar!, va exclamar el pare, però seré una tomba, afegeix. L'àvia tot el sant matí al costat del telèfon: que sí, que ara bulls la pasta... una altra trucada, que ara fes al farciment, no hi posis molt d'oli i a foc lent, que et quedarà millor. Escampa bé el formatge i cap al forn, ben gratinada quedarà més bona.... trucada darrera trucada. Després rep l'última: àvia, mira com ha quedat la meva lasanya i li envia una fotografia. Després un vídeo on tots estan menjant-se-la i enlloc de repetir el tradicional lluíiiiiiiis diuen lasanyaaaa i riuen. Cap al vespre, l'àvia rep l'últim missatge: Abans he dit que miressis la meva lasanya. Però he de dir la nostra, àvia. I gràcies. I l'àvia pensa que alguna cosa bona té aquest maleït virus.


45. Sumen 9 i 9 vol dir 0. Ja m'agrada.
Història 6.
Michael. 14 anys. Segon d'ESO. Li agrada llegir, sobretot Jules Verne. Sobretot "La volta al mon en vuitanta dies". Si els seus dos herois, en Phileas Fogg i l'ajudant, en Passepartout -en Niven i en Cantinflas a la versió de cine- van necessitar-ne vuitanta, en Michael en té prou en vuit minuts per donar la volta al seu, de mon, ara reduït a l'habitació que comparteix amb la seva mare, la Nicole,nascuda a Avignon, ben a prop del Palau dels Papes, i que quan era jove se'n va anar al Marroc, va conèixer un noi, es van enamorar, ella va quedar prenyada i ell, va dir que fins aquí havien arribat i va fotre el camp. Una història tan antiga com el temps. En Michael no ha conegut mai el seu pare. La mare treballa en una empresa de càterink però ara està confinada i no sap com acabarà tot plegat. Aquest dies va a recollir menjar a Càrites. Es va trobar amb l'assistent social que li va prometre que estudiaria el seu cas,. Encara l'està estudiant, però ella no es queixa. Des de que els seus pares li van negar la tornada a casa si no es desfeia del que portava a la panxa que la seva confiança en l'espècie humana s'assembla molt al zero. En Michael i la seva mare comparteixen el pis amb un home gran, que es passa el dia assegut al menjador fent mots encreuats de diaris vells i escoltant la ràdio. També hi viu un noi del Senegal però fa dies que no el veuen, no sabem on és i la seva habitació està tancada amb pany i forrellat. El troba a faltar perquè quan hi era jugaven als escacs i en Michael sempre guanyava. El terrat és zona prohibida, es reuniexen unes quants drogates. La mare sempre l'avisa: Jamais jamais, mai però mai de mai t'ajuntis amb aquesta gent. Mare i fill dormen al mateix llit i quan el wifi funcjona en Michael fa algunes feines que li envia l'institut. Això sí, cada dos dies rep la trucada de la seva tutora, la Lola. Com estàs? sempre comença amb aquesta pregunta. Parla també amb la Penélope, la noia que li agrada i quan surt a la pantalla ell li repassa els llavis amb els dits. En Michale vol ser cuiner. Farà mòduls i mirarà de trobar feina amb els germans Roca, amb el pastisser. Ajudant de pastisser, del pastisser Roca. No ens posem límits als somnis. També somia que s'ha adormit al costat d'un riu i té els peus dins l'aigua. Milions de peixets li mosseguen els dits, però ell no es belluga perquè està mort.


46. El sis té panxa i de tant en tant es cansa i necessita una cadira.
Història 7.
Lau. 5 anys i confinat amb els pares
Li van posar Lau perquè pare i mare havien llegit el llibre d'en Soldevila, aquell de l'aprenent de pilot que viu una gran aventura. En Lau seria pilot, però de cotxes. En tenia per donar i per vendre. Un d'aquests dies que s'assemblen tant, el pare torna del garatge molt content: Mira, Lau, que ha trobat el pare? I descarrega una caixa empolsegada de cartró plena de cotxes de quan ell era petit. En Lau està emocionat i fa el que sempre fa: fileres de cotxes i tots ben aparcats. Hi ha ambulàncies, cotxes esportius, dos biscuters i un 600, cotxes de rics, utilitaris, de bombers, d'escombraries, de mudances, camions, grues,, taxis, fins i tot un que carrega altres cotxes... i un tanc.
Pare, pregunta en Lau, què és aquest cotxe? Un tanc. I què fa un tanc? doncs... dispara. I per què dispara? doncs perquè hi ha una guerra. I destrueix cases? sí, i mata gent? sí, és clar -cada vegada el pare se sent més incòmode davant d'aquell interrogatori. I mores nens... nens com jo... ? i el pare tira pilotes fora: escolta'm, saps com es diu aquest cotxe?, però el nen hi torna : i tu has matat algú? No, jo no. I la mare? tampoc, nosaltres no hem viscut cap guerra, per sort, afegeix somrient.. I ara hi ha guerres? Sí, però molt lluny i escolta'm... I els avis van anar a la guerra? I per què hi ha guerres? I per què hi ha gent que mata nens com jo? I per què...
I per què...
I per què...
Ja ho sabeu, la innocència infantil ens denuncia, mostra les contradiccions de la nostra manera de fer.
L'endemà, en Lau fa com sempre, salta del llit i ja el tenim fent fileres de cotxes per tot el pis. El tanc no hi és.
Pare, no trobo el tanc! què hi ha guerra?, sent el pare que crida.


47 dies. 4 i 7 fan 11. Els dos bastons que envio a la meva estimada amiga Carme, que ha sortit de l'hospital després de passar-hi molts dies i que ha fet pam i pipa al coronavirus. Amb aquests bastons caminaràs millor i et faig memòria que em deus un dinar de tres plats, forquilla, cullera i ganivet. I cava. . Benvinguda, estimada, benvinguda
Història 8
Els bessons Pep i Rita. 8 anys
El pare els ha dit: aquest vespre la mare ja vindrà a dormir a casa.
I els dos bessons han saltat d'alegria. I han demanat al pare que els tornés a explicar els motius pels quals la mare dormia en un hotel des de feia més de 30 dies.
La mare és metgessa, ja ho sabeu, i el coronavirus s'encomana amb molta facilitat i la mare està en contacte amb molts malalts i per protegir-nos a nosaltres va decidir quedar-se a dormir a un hotel. Cada dia hem pogut parlar amb ella però avui ja la tindrem a casa.
I més salts d'alegria. I en Pep li diu a la seva germana a l'orella: hem de preparar una rebuda.
I es tanquen a l'habitació. Rumien què fer. Pinten una pancarta de benvinguda, però ells escriuen venbinguda, que penjaran a la porta. Però la Rita encara té una altra idea. Li recorda al seu germà que el coronavirus es diu coronavirus perquè és un virus que sembla que porti una corona. I ells en tenes dues dins de l'armari. Son les corones del tortell de Reis. Una per a cadascú. I saps què podem fer? proposa la Rita. Ens posem les corones quan entri, saltem davant seu i li diem que som els seus coronavirus.
I tots dos hi estan d'acord. Ho expliquen al pare i el pare diu que és una gran idea. I quan la Rita i en Pep tornen més contents que une pasqües a la seva habitació, el pare es moca i s''aguanta les ganes de plorar.


48. Em costava molt, el vuit, quan era petit, Dibuixava dues rodonetes i la mestra em deia que havia de fer aquesta mena de tirabuixó. I em va costar, però me'n vaig sortir.
Història 9
Roc. 10 anys
Hola senyo, gràcies per la teva carta. M'ha agradat molt tot el que em dius i rebre telefonades de la colla de la classe i tu em telefonaràs aquest vespre. Estem tristos a casa. No ens esperàvem que l'avi es morís i encara més: s'ha mort tot sol, perquè quan el pare va arribar a l'hospital l'avi ja estava inconscient. Ara ja no pateix. Estem tristos, t'ho torno a repetir. Ahir vespre sopàvem i de sobte el pare es va posar a plorar. Jo em vaig aixecar i el vaig abraçar i plorava la mare i la meva germana també.I jo, és clar, tots vinga plorar i després ens vam quedar més tranquils, perquè plorar va bé, i això ho deia l'avi. L'enyoro molt. Tanco els ulls i el veig assegut al sofà i em crida i m'explica no sé què de dos vells que estaven molt enamorats i un dia van rebre la visita d'un deu, que anava d'incògnit, i el van tractar molt bé i quan el deu es va presentar els va dir que els concedia un do i els dos vells van demanar que poguessin seguir junts quan es morissin i quan es van morir es van transformar en dos arbres i les branques estaven entortolligades les unes amb les altres i ho estarien per tota l'eternitat i a mi, això de l'eternitat em costa molt d'imaginar, només sé que és molt de temps.. I quan la meva germana va explicar que volia estudiar econòmiques l'avi va dir; Ui, quina por! i tots reiem. I jo sé que mentre el recordi el portaré al cor, sempre el portaré al cor. I demà celebrarem una festa molt bonica. Tots els de casa i els meus tiets i cosins ens hem posat d`acord i a les cinc de la tarda deixarem anar un globus amb un missatge per l'avi. Jo li escriuré que l'estimo molt i que es trobi amb l'àvia i que segur que llegiré -però no sé si ho faré, perquè llegir és un rotllo però el farà content si li dic, oi?- i que el trobo a faltar. I que si pot em vingui a veure en somnis. I res més. Molts petons, senyo, i espero parlar amb tu aquest vespre i veure't abans d'acabar el curs. i que no es mori ningú més. Roc
- et quedaras parada perquè no hi ha faltas a la carta, la correxit la meba germana i ma explicat quan hem va amb hache y quan no i hem sembla que o he entes, però nomes mu sembla i aquest tros no la pogut correxir. Y escriure be costa, mes que llegir. I que no es mori ningú mes.


49. El 4 és la cadireta, fa dies que ho dic. El nou pot ser un globus amb la corda, un maldecap o un espermatozoide.
Història 10
Bruna. 1o anys
La mare de la Bruna és peixatera. Treballa a la plaça. Se'n va ben aviat perquè és una treballadora essencial i la Bruna es queda a casa amb el seu pare a qui li han fet un ERTO o un ESO que no ho acaba de distinguir, i amb el seu germà gran que prepara la selectivitat. Vol ser bomber. O metge. O actor de teatre. Té clar que les tres coses juntes no.
Avui la mare ha arribat molt contenta. Cansada, com cada dia, però contenta. Plorava i tot. Ploro d'alegria, ens tranquil·litzava, no us espanteu. Duia un ram de flors. Mireu, família, cridava, un grup de clients, sobretot clientas, han vingut a la peixateria, i ens han aplaudit i ens han regalat aquest ram de flors, un per a la Maite i un altre per mi. La Maite és la mestressa. Hem rigut, hem plorat i ens hem emocionat, però no ens hem pogut abraçar, perquè hem de mantenir la distància de seguretat i amb les mascaretes i els guants posats. I ara estic agraïda a aquestes dones però em fa ràbia una cosa. Hem necessitat una merda de virus perquè tots plegats ens adonéssim que hi ha molta gent que treballa perquè els altres puguin viure millor. Tants morts per descobrir que som necessàries, que ens necessiten. Ras i curt: que som importants.
I aleshores hem aplaudit la mare. I quan dinàvem, jo li he dit una cosa a l'orella: mare, per mi sempre ets important i sempre et necessitaré!

Maig 2020

-----

imprimir