Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (VII)
Escrits des del confinament (VII)
Senderi / Jaume Cela / Avui parlarem d'amors. (...) I ara enamorat de Meryl Streep, que és un parell de mesos més gran que jo i que somio que treballarem junts en una pel·lícula, en un musical, potser "Mamma Mia 3". Si somies no posis límits als teus somnis. La realitat ja farà la seva feina... J. Cela

Dietari VII
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


51, torna el bastonet, que tanta falta ens fa. I ara enceto uns comentaris sobres pel·lícules.
THE STRAIGHT STORY. UNA HISTORIA VERDADERA. UNA HISTÒRIA DE DEBÒ. 1999. Director David Lynch.
Es comenta molt la importància de la conversa per fomentar l'aprenentatge. Conversar vol dir, sobretot, escoltar, estar atent a tot el que ens diu l'altre per veure com transforma el nostre pensament i la nostra acció perquè ens identifiquem amb el que diu o perquè ens porta a presentar el nostre punt de vista. En una conversa que mereixi aquest nom res està tancat, estem oberts al mon de l'altre. Això em permet dir que en política hi ha poques converses, entrem i sortim del debat igual com hi hem entrat.
Una conversa oral necessita de paraules, de gesdos i de silencis. El silenci no és el contrari de la paraula, silenci i paraula es complementen. El contrari de la paraula és el soroll. Fixeu-vos quant de soroll hi ha a la nostra societat, quantes interrupcions, quantes boques que parlen i orelles que es tanquen. Quants tertulians i que pocs savis!
La pel·lícula de Lynch ens explica una història real. Dos germans grans i malalts viuen molt lluny l'un de l`altra, a unes 350 milles i fa molt temps que estan barallats. Per què? no ho acabem de saber. Un dels germans rep un missatge de l`altre on li anuncia que està greu. El receptor decideix anar-lo a visitar i com que no troba cap altra manera ni ningú que l'acompanyi s'empesca una solució: fer servir un tallagespa. I ja me'l teniu, amb tots els seus mals, viatjant per retrobar-se i reconciliar-se amb el seu germà. Recorre molts quilòmetres i com passa des de Ulisses, el viatge és una font d' aprenentatge. Es troba amb gent diversa fins que ariiba a la casa on viu el germà, juna casa allunyada del nucli urbà.
Primer de tot no el veu i el crida. El director ens imposa uns segons dramàtics de silenci. Al final el germà respon i el visitant respira i s`'hi acosta. Es troben al porxo, ni dins de la casa ni fora, perquè el porxo és un espai molt simbòlics. No ens dona la seguretat de la llar ni ens deixa a l'intempèrie, a l'espai obert de l'aventura. Seuen, es miren, s'emocionen i el germà més malalt s'adona de quin vehicle tan precari ha fet servir el seu germà per visitar-lo i li pregunta el que ja sap i l'altre respon el que ja sabem. La seqüencia acaba que tots dos miren al cel. La càmera puja, arriba la nit i la música i res més. Es la conversa més intensa de la història del cine, d'una bellesa commovedora. Què es deuen dir? No ho sabem, només hem estat testimonis del silenci i del gest i del pas del temps.
Aquests dies conversem fent servir les tecnologies: paraules que es trenquen, silencis, distorsions de tota mena, sense significat emocional degut a problemes tècnics i imatges que es fan i es desfan per moments. Quan tot això s'acabi haurem de trobar molts porxos per refer el que és essencial.


52. El cinc és un personatge panxut i amb gorra de visera. Enyora caminar al costat d'un riu i que darrera seu hi vagi un ànec.
STORYTELLING. COSAS QUE NO SE OLVIDAN. 2001. Todd Solondz
Preguntar és un art, hi ha qui ho ha definit d'aquesta manera. L'escola, sovint, ensenya a respondre i poc a preguntar i quan pregunta segueix aquella seqüència tan lamentable: el mestre explica, l'alumne escolta o ho fa veure, el mestre pregunta, l'alumne respon i el mestre avalua i si la resposta s'acosta a la que ha donat o espera el mestre doncs bona nota, si no... Ras i curt: destinem poc temps a ensenyar a preguntar. També diuen que les bones preguntes només les pode fer les persones que ja saben la resposta o la intueixen. Una pregunta de matemàtiques feta per un matemàtic es més rellevant que si la fa un simple mortal. Crec, però, que hi ha una excepció: les preguntes infantils poden ser, de fet ho son en moltes ocasions, genials.
Todd Solondz és un director vitriòlic, posa sal i vinagre a les ferides i mostres d'hipocresia de la societat. A "Storytelling", pel·lícula coral, hi ha dos sopars memorables. A la taula seu una família típica: matrimoni blanc i tres fills d'edats diferents. El gran és un adolescent que exerceix d'adolescent, el segon és un adolescent més jove que el seu germà que valora, sobretot, el culte al cos, als estereotips de bellesa molt valorades en aquestes edats i el petit és un repelent a qui ompliries la cara de bufetades, una criatura extremadament perillosa Al segon sopar ja no saben què fer per mantenir una conversa civilitzada, que no acabi com el rosari de l'aurora. La mare intenta que res del que passi faci sortir de polleguera al seu marit, un John Goodman sempre esplèndid. Però el fill adolescent sap on ha de posar el dit perquè la ferida supuri. Un adolescent és aquell mirall que ens retorna una imatge que volem oblidar i que sap, per tan, què ha de preguntar perquè l'adult surti de mare. Il·lustrativa escena, la d'aquesta pel·lícula.
Perrò què passa amb les preguntes formulades per infants que creiem que son éssers innocents -i molt sovint ho son- doncs que també, des de la perillosíssima innocència, fan que els prejudicis que construïm socialment se'n vagin a fer punyetes.
ARARAT. 2002. Atom Egoyan.
Aquesta pel·lícula denuncia el genocidi armeni, negat sempre pel govern turc però amb prou evidències històriques per acceptar la seva realitat.
Una altra taula, els menjadors donen per a molt. Quatre homes. Un avi, el seu fil, l'home que estima i el net. Comença el dinar i han de pregar. L'amant del pare no diu amén i el nen pregunta el per què. Aquesta pregunta obre l'abisme i ens demostra que el que ha darrera la qüestió no és si prega o no. El que il·lumina l'escena és que l'avi no accepta la relació del seu fill amb un altre home. La pregunta és el de menys. Hi ha un llibre molt divertit que es diu: ¿Pero piensas salir vestida así? Una pregunta com aquesta no demana una resposta literal perquè porta incorporada molta pòlvora, co,m saben molt bé els pares, sobretot les mares, i els fills, sobretot les filles
I us poso deures: proveu de continuar el conte del vestit nou de l'emperador. Què va passar després del crit innocent de la criatura que proclama que l'emperador va nu. I qui diu emperador diu rei o rei emèrit..


53. Un bell número, hi ha el tres, el tercer i en els contes infantils, el tercer germà resol el conflicte perquè simbolitza el lector. L'1 és el pare, els dos la mare i el tercer el fill, ocupi el lloc que ocupi. Coses del simbolisme.
I ara anem al cine. Hem parlat de la paraula i del silenci. Avui parlarem de l'oratòria. Té poca presència, l'expressió oral al món de les aules. Si ens demanen que imaginem una escena lligada amb l'aprenentatge de les llengües parlarem d'una criatura o d'un jove amb un punta fina a la mà o davant del teclat d'un ordinador. Pocs imaginaran una persona davant d'un auditori.
Tenim gran oradors, a la nostra història. Ciceró n'és un i val la pena llegir els seus textos on intentava argumentar lees seves opinions en contra de la dels altres. M'agradaria entrar dins la màquina del temps i assistir a un sermó de Sant Vicenç Ferrer o assistia a una assemblea amb orador com Robespierre o Saint-Just. Actualment la classe política, i sempre parlo en termes generals, no dóna bona imatge de la seva oratòria i no parlem dels tertulians més preocupats, com els paons, de mostrar les seves plomes que de l'eficàcia del seu discurs. I una bona colla de conferenciants estan més preocupats del power point que ensenyen que per l'organiztacuó oral del discurs, perquè tendeixen a llegir, no a parlar.
Vaig tenir l'immens privilegi de participar en la tesi doctoral de la meva estimada i admirada Anna Camps. La tesi anava sobre el text argumentatiu., aquella tipologia textual que exposa i vol convèncer. No sabeu el que vaig arribar a aprendre! Una cosa de no dir. I els nois i noies de setè i vuitè també. Aquelles seqüències tan ben endreçades i alhora, tan obertes a la sorpresa encara em fan salivar.
I ara anem al món del setè art. Llegiu, per exemple, el discurs de Marc Antoni -a l'obra "Juli Cèsar", de Shakespeare. Mireu la pel·lícula amb el mateix nom de l'any 1953 que va ser dirigida per Joseph L. Mankiewicz. Deixeu temps per veure com el recita l'actor Marlon Brando. La solidesa d'un cos i la solidesa d'uns arguments. Com els jerarquitza, com argumenta i contraargumenta poc després de l'assassinat de Cèsar. Mireu el gest, el moviment corporal, la dicció... després repasseu el mateix fragment a l'obra "César debe morir", pel·lícula del 2012 dirigida pels germans Taviani que té l'originalitat de ser representada dins d'un presó i protagonitzada per presos. Compareu. Comparar sempre enriqueix.
Tenim bons models a les pel·lícules sobre judicis. El món dels fiscals i dels defensors està ple d'escenes memorables sobre el valor de l'oratòria. Només en cito un parell: "Matar a un ruiseñor", de l'any 1962 i dirigida per Robert Mulligan -hi ha el llibre que va ser la base del guió, llibre escrit per Harper Lee- i "Dotze homes sense pietat", de l'any 1957 dirigida per Sidney Lumet. En un únic escenari un membre del jurat va introduint la llavor del dubte en l'aparent solidesa de la decisió d'onze homes que volen condemnar un jove i Henry Fonda, amb aquella dimensió moral que sabia donar a molts dels seus personatges -com també ho feia Gregory Peck, el protagonista de "Matar a un ruiseñor", aconsegueix fer rectificar les opinions inicials dels altres components del jurat..
Apassionants els mons del cine i de la literatura! I demà una mica més.


54. El senyor de la panxa reposa quan troba la cadireta.
Silenci i paraula. Dues realitats complementàries. Hi ha paraules tan farcides de sentit que creen la realitat, l'anticipen. Un dia vaig llegir aquest conte: un monjo tibetà, molt vell i molt savi, s'ha passat la vida en silenci, meditant. Quan està a punt de morir els seus deixebles li demanen que els digui alguna cosa del que ha après. El monjo s'incorpora i diu FOC i es crema el convent. Dues interpretacions. El monjo ha vist foc i avisa per evitar que es morin els seus deixebles. El monjo diu foc i la paraula crea la realitat. El convent es crema.
L'anacoreta de "La vida de Bryan" trenca el silenci quan en Bryan li cau al damunt i el trepitja. anys de silenci i una trepitjada ho envia tot a pastar fang. Una de les genialitats del grup britànic.
Crist ordena: Llàtzer, surt... o vine a fora. I Llàtzer s'aixeca i camina després de treure's les gases que el cobreixen. Què passa amb Llàtzer després d'aquesta escena? Llegiu "El testament de Maria".de Colm Tóibín i coneixereu com pot viure un home que ha estat al país de les ombres.
Dreyer, a la pel·lícula "Ordet" 1955, , fa dir a un dels personatges davant una dona morta: Inger, en nom de Jesucrist, aixeca't. I la dona obeeix i amb aquest acte comença la reconciliació entre els personatges de la història.
En aquest casos dir és actuar, com explica la brillant novel·la "La setena funció del llenguatge", de Laurent Binet, una novel·la que us recomano on es veu que vol dir aquest "dir és actuar". Jo us declaro marit i muller i ja som casats. Tu ets jueu i ja ets a les portes de la càmera de gas. Tu ets un inútil i aquell nen que rep aquest missatge pot ser que l'arrossegui tota la vida.
La paraula i el silenci. El cinema ha expressar el silenci en diverses ocasions. L'absència de paraules en el cine de Tati davant de la quantitat de paraules dites pels germans Marx o pels personatges de Woody Allen. El silenci que presideix bona part de "2001., Una odissea a l'espai", 1968, de Kubrick.
La paraula desapareix quan la tragèdia ens domina, ens aclapara. El crit sord d'Al Pacino a la tercera part de "El padrí" quan després de celebrar la paraula cantada maten la seva filla i ell crida sense cridar. El món, per uns instants, s'atura. O el símbol del "Silenci dels anyells".
El silenci que imposa el director quan roda, per iniciar la paraula que s'interpreta. El silenci que antecedeix l'inici de la lliçó del mestre o el silenci que es fa al final d'una peça musical, abans dels aplaudiments, quan tornes a ser conscient de la teva respiració. O el silenci que imposen les comes en el vers de Foix: Sol, i de dol, i amb vetusta gonella gonella.
"Restless", una pel·lícula de Gus Van Sant de l'any 2011. Un jove està en coma quan moren els seus pares . No pot assistir al funeral -com passa ara amb aquest maleït coronavirus, que no podem acompanyar les persones que estimem- i per compensar-ho assisteix a funerals de desconeguts. Conversa amb un kamikaze, jove com ell, que va morir a la guerra. Conversar amb els morts, alguna cosa que fem tots, perquè conversar amb els morts és conversar amb tu mateix. Parlar sol confiant que Machado tingui raó quan afirma que "quien habla solo espera a Dios hablar un día". Aquest noi s'enamora d'una noia que li diu que pateix càncer. Viuen uns mesos junts molt feliços fins que la noia es mor i ell ha de dir alguna cosa el dia del funeral. Surt d'entre el públic, s'adreça al faristol, pero no diu res, recorda i somriu. Bellíssima escena. Molt sovint no cal dir res. Fer silenci i somriure.


55 dies. Els dos panxuts es troben i no es poden fer un petó, xoquen les panxes.
Algú va dir que si Shakespeare visqués actualment seria guionista de Hollywood. Raó no n'hi falta, perquè Shakespeare va parlar de tot allò que ens fa humans. Vicis i virtuts, tot es troba en les seves obres. La invenció d'allò que és humà, deia el crític Harold Bloom, poc amic de crítiques benèvoles i de concessions a la galeria, el situava al centre del cànon occidental rodejat d'altres autors i autores moltes menys- indiscutibles. No és una decisió arriscada, la del senyor Bloom. Seria com situar al cànon de la literatura catalana Marc i Rodoreda. Qui gosa discutir-hor?
Fem un exercici i relacionem Shakespeare amb l'alegria. Anem a Romeo i Julieta, hi ha escenes molt còmique, sobretot les que protagonitza la dida. Qui oblida, en paraules de Sagarra, el moment que la mare de Julieta recorda que la nena ja té catorze anys i cal pensar en el seu matrimoni. La dida diu: ... i que tenia al front / un bony com la mongeta d'un pollastre; / un cop dolent, i que plorava força, / i el meu marit li fa: ¿Has caigut de cara?/ Quan ja tinguis l'edat cauràs d'esquena/ <¿veritat?, Julieta? I se li estronca /el plor i li diu que sí...
Versions diverses de la tragèdia dela amants de Verona, famílies que s'odien i que son un maldecap pel Príncep de la ciutat. Una versió molt recomanable recomanable: la de Zefirelli, 1968, on els intèrprets s'acosten a ,les edats del protagonistes segons l'escriptor anglès. Moments preciosos: l'escena del balcó, la nit d'amor, primera i última, amb l'alosa i el rossinyol, la passejada de la dida anant a trobar-se amb l'amic de Romeo per pactar les trobades... i els dits de la noieta que es belluguen quan comença a vèncer es efectes de la pòcima que ha begut per simular la mort. Ai, Romeo, només que haguessis vist aquest lleu moviment i haguessin refrenant el teu gest destructiu! Pat Heywood dona vid a la dida i mai he pogut imaginar-me una dida millor representada. I després podem comparar amb la versió de Baz Luzman, de l'any 1996, molt modernitzada, amb pistoles i cotxes tunejats, i veure com es troben les mirades dels amants a través del vidre d'una peixera i com s'agafen les mans i els llavis volen ser pelegrins... i una altra dida memorable, la que interpreta Miriam Margolyes.
I ara parlem ara de "Molt soroll per a no res", 1993, aquesta comèdia dirigida i interpretada per Kenneth Branagh a qui devem un Hamlet esplèndid. La primera escena, una cançó i la calma del camp de la Toscana es veuen interrompudes per l`anunci de l'arribada d`'un grup de soldats capitenajats per un amic de l'amo de la casa. I mentre la gent de la casa corre muntanya avall per preparar la rebuda, per empolainar-se i rentar-se perquè l'amor ja treu el nas, ells, esplèndids, varonils entrem cavalcant majestuosos, sents l'olor de suor i sents el baf dels cavalls i arriben i salten al safareig i es renten i juguen amb l'aigua com si fossin criatures i després, un cop nets i polits com patenes, s'adrecen marcialment a la porta de la masia on els esperen amos i criats preparats per riure, per gaudir de la vida. Durant lota la pel·lícula tens la cara il·luminada per un somriure..
I acabem amb un poema d'Ungaretti, del llibre l'Alegria, traduït per Jordi Domènech i m'imagino que introbable l'edició del Mall, aquella editorial que et feia obrir les pàgines dels llibres perquè fossin una mica més teus. El títol és pru bonic. Alegria de viure. de naufragis. Poemes molt fragmentaris, cops d'il·luminació. El vam comentar amb en Juli Palou en el nostre llibre "Mestres en rima lliure". Diu així:
I tot seguit reprèn
el viatge
com
després del naufragi
un llop de mar
supervivent.
Potser ara tots som una mica llops de mar que haurem de recollir les restes del naufragi que vivim i mirar de sobreviure amb prou dignitat, generositat i sentit de comunitat.


56. El cinc amb barret de visera, el sis amb barret arrodonit. Junts fan patxoca.
Continuem amb Shakespeare. Les seves obres s'han convertit en pel·lícules. Adaptacions molt fidels al costat d'altres molt lliures que han provocat debats intensos sobre els límits, si és que n'hi ha d'haver, per adaptar una obra literària.Quines llibertats es pot prendre l'adaptador? Tema obert.
Romeo i Julieta, per exemple, ha estès la seva ombra generosa a "Grease", "Titànic" "West Side Story", "Romeo debe morir", "Step up bailando", "Romeo y Julieta" en las tinieblas" "Los tarantos", "Memorias de un zombi adolescente" i com que no puc ser exhaustiu acabo amb la recent "Omar", on Romeo és un palestí i Julieta una noia jueva.
Grans directors han basat les seves creacions en Shakespeare. Kurosawa per partida doble. A "Ran", la seva versió del rei Lear i a "Trono de sangre" de Macbeth. Macbeth ha passat per diverse mans, totes cèlebres.
Orson Welles ens regala una obra d'art: "Campanades a mitja nit" ell d'actor i amb les grans Jeanne Moreau i Margaret Rutherford i el gran John Gielgud. Al Pacino no se'n sap estar i filma "Looking for Richard" i Tom Stoppard ""Rosencranz i Guildenstern deben morir", personatges que apareixen a "Hamlet" com a secundaris, Grans versions del jove príncep "The rest is silence", una gran veritat, de la gelosia que destrueix a qui s'estima, de.Ricard III, un oscaritzat "Shakespear in love"... vaja, una llista per no puc acabar i que no acabaré.
Només dir que Nil Perry, un dels joves protagonisates de "El club dels poetes morts", abans de sucidar-se representa Puck, l`entremaliat follet de "Somni d'una nit d'estiu", que Woody Allen també va aprofitar.
Fins i tot el Rei Lleó porta l'ombra hamletiana enganxada a la pell.
Recordeu les paraules finals de Puck en la versió de Josep M. de Sagarra
"Si us hem ofès nosaltre, vanes ombres,
només us cal pensar que heu fet un son
i tot 'haurà acabat sense importància.
L'espectacle que heu vist, i aquesta feble
ficció, que no té més pes que un somni,
estic segur que no condemnareu.
Vostre perdó farà esmenar-nos.
I us dis, de Puck honest donant paraula,
que, si no ens engegeu xiulets de serp,
nosaltres guanyarem l'abans possible;
del contrari, diue-me mentider.
I ara deu-me le mans, si som amcis,
i ja veurem com paga bé Rupit!"
El pare de Nil perry no perdona la desobediència del seu fill, el condemna i paga un preu molt alt, com els Montesco i el Capulet.. El noi es suicida i els pares perden el que més estimen, perquè no oblidem que els pares d'en Perry volen el millor pel seu fill.
I no oblideu que Shakespeare va escriure uns quants sonets. Jo en tinc dues magnífiques traduccions. Una de Joan Triadú i l'altra de Gerard Vergés. Totes dues fan de molt bon llegir i si les aneu comparant, llegint com si fos un mirall us sentireu més rics de tot.


57. Plou però no ens cal patir, tots dos porten barret.
Avui parlarem d'amors. Poques vegades m'he enamorat d'un personatge literari. Però de cinematogràfics uns quants. Quines dones m'han fet suspirar? Comencem amb l'angelical Hayley Mills, tres anys més gran que jo. Me'n vaig enamorar de nen i per partida doble perquè donava vida a dues bessones a "Tú a Boston y yo a California".Quanta innocència, la meva. Poc temps després em va interessar més l'actriu que li feia de mare, una dona amb una foguera al cap, pèl-roja, parlo de Maureen O'Hara.
Més endavant, dues actrius nascudes el mateix any: 1938. Les dues amb unes vides de muntanya russa, amb finals tràgics. Rommy Schneider fent de Sissí, l'any 1955 i l'any 1956. Dolça, innocent... molt diferent a la real, a l'Elisabeth de Baviera, una emperadriu que va morir també de manera tràgica i que mai va acceptar estar per sota dels homes. Aquells paisatges! aquella melmelada d'imatges... fins que va arribar "Ludwig" i ens presenta una nova Sissí. Una escena inoblidable d'aquest "Ludwig" del 1973. Sissí vestida de negre amb un paraigua, negre també, acompanyada per la seva dama, la comtessa Ferenzcy, vestida també de negre, passejant pels jardins dels palaus del rei boig. Vides i art es donen la mà en aquests personatges tan marcats pel fat. Inoblidables per l'extraordinària bellesa, aquella bellesa que només sabia filmar Visconti. El dolor per la pèrdua del seu fill se li va fer insuportable i es va suicidar. En Delon, bellíssim com un déu entremaliat, no sap que va fer quan va trencar amb la Rommy.
I ara anem a Natalie Wood. Va morir ofegada. Encara és un misteri la seva mort. Va filmar un seguit de pel·lícules que formen part de la història del cine "Esplendor en la hierba", amb Warren Beatty. Escena pel record: quan la mestra li fa llegir a la noia en crisi un fragment del poema de Wordsworth - "... aunque nada pueda devolver la hora / del esplendor en la hierba, de la gloria entre las flores..." o la conversa que manté amb la seva mare quan li diu que al sanatori on estarà internada li diran que la culpa de tot la tenen els pares però que sàpiga que ells ho van fer el millor que van poder i saber. Ai, els psicòlegs, i tots en som quan mirem d'entendre els altres i oblidem que el que mostrem és la nostra ignorància de l'ànima humana! Qui oblida·"Rebel sense causa", al bell mig de Sal Mineo i de James Dean, "Centaures del desert" que fa de noia blanca raptada pels indis de les plomes que acabarà salvant, no podia ser un altre, John Wayne, que quan la torna a la seva família es queda a la porta de la granja perquè el seu espai d'heroi és a camp obert, l'espai de l'aventura. O "West Side Story", que balla com pot, millor que el seu amor, en Toni, a qui ella adora, no estima sinó que adora com el poeta adorava a Déu en el seu altar. I amb aquell gest de cobrir-se el cap amb la mantellina quan les dues bandes rivals s'emporten el cos del seu amor i tots sabem, perquè coneixem Romeo i Julieta, la història mare, que sobre els cadàvers dels joves -tot i que Julieta continua viva per convertir-se en memòria d'aquells dies- creixerà la pau als barris de la ciutat. El gest de la mantellina és el mateix que fa l'actriu Talia Shire, al final de "El Padri 3", quan maten la seva neboda a les escales de l'Òpera. Senyal de recolliment, d'aïllament del mon.
I ara enamorat de Meryl Streep, que és un parell de mesos més gran que jo i que somio que treballarem junts en una pel·lícula, en un musical, potser "Mamma Mia 3". Si somies no posis límits als teus somnis. La realitat ja farà la seva feina: posar-te unes bones tanques i fer-te trepitjar de peus a terra.

Maig 2020


-----

imprimir