Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (VIII)
Escrits des del confinament (VIII)
Senderi / Jaume Cela / Avui volia comentar les dones fascinants de la pantalla que rebien els elogis dels de casa quan era petit, però una amiga m'ha demanat que opini sobre Brad Pitt i en DiCaprio. Doncs li faig cas i deixo les dones fascinants per demà. J. Cela

Dietari VIII
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9

El 5 i el 8 podran sortir a passejar sense paraigua.
Hi ha famílies futboleres i tots conversen sobre l'esport rei. A casa érem de cine. En teníem un, el Breton, a menys de vint metres i hi anàvem molt sovint. Quan era petit em quedava amb la família darrere dels seients reservats a unes autoritats que no venien mai, així no hi havia perill que el de davant ens tapés. Quan era més gran anàvem davant de tot, amb la colla i potser el mal d'esquena que tinc em ve de seure d'aquella manera. Cridàvem com a bojos, sobretot quan els "casacas azules" es carregaven una colla d'indis mig despullats que rodejaven les caravanes o atacaven el cavall de ferro. A vegades berenàvem i sopàvam. Vèiem el programa doble un parell de vegades Per tant, parlàvem de cine molt sovint. Avui parlarem d'homes, dels homes de les dones de casa meva -àvia, mare i tieta- Spencer Tracy, uin gran actor, deien, i quina llàstima que no pugui casar-se amb la Hepburn, un tros de dona i una actriu tan bona com la Bette Davis, més lletja, això sí. Però en Tracy... Ai, en Tracy, gairebé sempre fent d'home íntegre i que devia omplir els somnis de totes tres. En Gable també, però massa orellut. El pare se'n reia, d'en Gable, això que ell tenia un bigotet semblant a l'heroi de la pel·lícula San Francisco, però qui triomfava en aquesta pel·lícula, qui podia ser? en Tracy, que feia de capellà i la MacDonald que cantava com els àngels. I en James Stewart, que alt que és: i quin riure quan mira de seure al restaurant a la pel·lícula "L'home que sabia massa". i ara ja entrem dalt de tot del podi: en Cooper, sobretot el Cooper de Veracruz, amb en Burt Lancaster. En Lancaster era com en Heston però amb sentit de l'humor. En Cooper estava guapíssim amb l'estimada Sara Montiel, que guapa i quin tros de dona també. Ui, la Violetera! A casa sempre eren trossos de dona. i a "Sol davant del perill". Quan treu la pistola... que freudià, això ho dic jo. I en Laughton, que era lleig com un gripau però un gran actor. Recordo el rebombori que es va organitzar al barri quan van estrenar "Testimoni de càrrec", de Billy Wilder. Com que al Breton hi podies entrar a mitja pel·lícula i quedar-te fins l`altra sessió ni que fos dret, hi havia un cartell que avisava: Les aconsejamos que no entren a media película y les pedimnos que no expliquen el final. I en Laughton i el conyac que es bevia en el judici d'amagat de la seva infermera, que era l'actriu Elsa Lancaster, coneguda pel seu paper a Frankenstein., la seva dona a la vida real. Basada en una novel·la d'Agatha Christie encara ara m'entreté tot i que me la sé de memòria. La Christie em va donar uns bons estius, quan els meus fills eren petits i jo devorava les obres de la creadora de Miss Marple i del detectiu Poirot. Sobretot la sorprenent: L'assassinat de Roger Ackroyd.
O els "Deu negrets" i "L'Assassinat a l'Orient Express, totes dues amb diverses versions cinematogràfiques.. I demà continuarem, perquè m'arriba l'hora autoritzada per anar a passejar..


59. Com aquelles caravanes del western, el cinc avança per canviar la desena.
El pas del temps fa que tendim a la gàrgola. Poques persones tenen el privilegi de mantenir la bellesa de la joventut, que no vol dir que no puguem trobar bellesa en la vellesa. L'arruga és bella, cantava la publicitat. I amb raó. Comènius, tan savi ell, ja diferenciava la decrepitud de la vellesa. Els vells mantenim viu el desig, ara bé, la seva realització presenta algunes dificultats sovint insuperables, perquè cos i ment van a diferents velocitats i ens hem de conformar en el record o en el somni El món del cine viu de la imatge. Veure Kim Basinger sortint amb "rulus" del supermercat és un atemptat a l'essència del cine, que és, entre d'altres finalitats, un invent per crear somnis. Anem a Paul .w Crec que si alguna afirmació és inqüestionable és dir que en Newman és una de les persones més belles de la creació i que, a més, el temps l`'ha respectat. La seva primera pel·lícula, "El calze de plata" mereix ser vista només per la seva presència. Ell, quan va saber que la programaven per televisó, va pagar un anunci denunciant que era la pitjor pel·lícula de la seva dècada.Fes el que fes, en Newman sortia guapu o molt guapu, no hi havia més diferència. Veure'l sortir d'una piscina era con contemplar el naixement d'Afrodita, però en aquest cas era d'Afroditu. Tens la mateixa sensació que contemplar Ursula Andress, amb el seu biquini blanc, sortint de la mar a "James Bond contra el doctor NO", aquesta imatge va fer que la meva generació tingués humit l'entrecuix llargues temporades. L'home de la mirada blava, només podia competir amb Peter O'Toole a "Lawrence d'Aràbia" pel·lícula que la primera vegada que la vaig veure vaig sortir amb una set de mil dimonis. Després, quan l'he tornat a veure, portat unes quantes ampolles d'aigua de reserva. Ets fas sionista a "Èxode" per culpa d'ell i una mica per culpa de Sal Mineo. Brando passa a la història de la bellesa per la camisa suada de "Un tramvia anomenat desig". L'olor arriba de la pantalla fins a les últimes files de la platea. En Curtis pel bany de "Espartaco" ,parlant de gambes i escamarlans amb l'Olivier... però quan van envellir el temps els va passar factura. Dean va tenir una vida massa curta potser per allò que els deus els volen joves. En Helmut Berger... ai en Berger, tan finzicontinià, amb camisa blanca, puríssim color per a qui ha donat vida ha personatges tèrbols, tan estimat pel meu estimat Visconti, ara és una ombra a la pel·lícula de l'Albert Serra. Per cert, fa molts anys vaig ensopegar amb en Berger sortint de la llibreria Catalònia. Vaig demanar-li excuses i aleshores em vaig adonar de qui era aquell obstacle que vaig trobar al camí i vaig lamentar: vaja la pantalla enganya. Una excepció que ha sabut envellir és en Sean Connery. O en Selleck, que quan van estrenar "Magnum" la publicitat deia que totes les dones somiaven amb en Redford però que en Selleck era l'home que somiava la dona d'en Redford., però no eren guapus com en Newman, perquè en Newman és la bellesa canònica. En Redford ara sembla un pergamí, però encara té aquella "cosa", aquella mirada... i mai agrairà prou a la vida l'actriu Katherine Ross l'oportunitat de compartir passeig amb bicicleta amb en Newman i en Redford.
Delon, Stamp... sí, també, però no tenen aquell punt que fa que alguna cosa concreta, en aquest cas una persona, representi una abstracció. Newman és la bellesa i prou.


60. Els números acabats en 0 s'acostumen a celebrar d'una manera especial, però jo em deixo de celebracions perquè cada dia n'estic més fins al capdamunt.
Avui volia comentar les dones fascinants de la pantalla que rebien els elogis dels de casa quan era petit, però una amiga m'ha demanat que opini sobre Brad Pitt i en DiCaprio. Doncs li faig cas i deixo les dones fascinants per demà.
Tots dos son bons actors, molt bons actors, ho han anat demostrant a cada pel·lícula. L'any passat els vam poder veure junts i molt ben relacionats a "Érase una vez en Hollywood", una pel·lícula excel·lent dirigida per un dels millors directors de la història del cine, un pou de creativitat: Quentin Tarantino. Tenir units aquests dos actors va ser un esdeveniment semblant a quan vam veure en una mateixa pel·lícula en Robert de Niro i l'Al Pacino.
En Brad es va estrenar fent de penques i lligant-se a Geena Davis a "Thelma i Louise", una road movie de 1991, dirigida per Ridley Scott. Una pel·lícula transgresora perquè les protagonistes eren dues dones que arribaven al límit per sortir de la vida que arrossegaven. El guió, premiat la nit dels Óscars, era de Callie Khori, i es nota perquè aquella història només la podia escriure una dona. La Davis i la Sarandon al costat del gran Harvey Keitel ja formen part de la història del cine, sobretot pel seu sorprenent i esplèndid final. El paper d'en Pitt no dura més de deu minuts per no el pots oblidar. Ara bé, el meu Pitt com a bell exemplar, a més d'actor excel·lent com ja he comentat, és el protagonista de "El riu de la vida" de 1992, dirigida per Robert Redford,, guió basat en una novel·la, molt bona també, de Norman Maclean, sobre la importància de la pesca amb mosca, pesca molt habitual al país de l'Ànec Donald. Hi ha un moment que el pare i els dos fills pesquen i en Pitt aconsegueix un exemplar considerable i amb tot l'orgull el mostra als seus familiars. En aquell moment, el germà, l'actor Craig Sheffer, comenta que està davant del que podem considerar un exemple d'extrema bellesa. La bellesa de l'actor, la bellesa del paisatge i la bellesa del moment emocional que viuen converteixen aquella escena en un moment memorable. La segona escena inoblidable és quan pare i fill reciten el mateix poema, que no pot ser un altre que el que desastabilitza emocionalment Natalie Wood a "Esplendor en la hierba". El poeta és William Wordsworth i els versos els podem trobar al final de la "Oda: insinuaciones de inmortalidad en los recuerdos de la temprana infancia", un dels poemes més bells i evocadors de la història de la poesia.
I d'en DiCaprio només recordar que el seu primer èxit va ser a la pel·lícula "A qui estima Gilbert Grape", de l'any 1995 dirigida per Lasse Hallström. L'actor dona vida a un noi amb discapacitat i en fa una creació que mereixia l'Óscar que no va rebre i que va haver d'esperar encara uns quants anys, perquè per "Titànic", un altre gran èxit, no va arribar a ser nominat. En DiCaprio té un punt de perversitat que en Pitt no el tindrà mai. Això és, potser, el que els diferencia. I si voleu veure una altra pel·lícula d'en DiCaprio amb els fills i filles adolescents podeu triar també la versió de "Romeo i Julieta" que va dirigir Baz Luhrmann.


61 dies.Poca broma. El sis no té por a caure perquè té el bastonet. I ara entrem al món de les actrius que omplien els somnis de la família, perquè el setè art era, sobretot, una fàbrica de somnis. La Lana Turner, vida agitada amb assassinat i tot. Si queia a terra i la trepitjaven el Setè de Cavalleria i tot el poble d'Israel fugint del faraó, ell s'aixecava com si hagués sortit de la perruqueria, tros de dona, com dèiem a casa. La Davis i la Crawford, dues actrius impressionants, que s'odiaven i que van filmar la pel·lícula "Què li va passar a Baby Jane", de Robert Aldrich, dues dones velles i amargades que es feien la guitza contínuament. Recordo haver anat a veure-la una matinal amb el meu pare i em va semblar que hi hauria un abans i un després a la meva vida. I les dues germanes a la vida real, la Joan Fontaine i l'Olivia de Havilland, que també s'odiaven com a males germanes però que totes dues ens van deixar unes quantes meravelles que encara s'aguanten. L'elegància de la Bergman i els seu amor per Rosellini, tan criticat per la societat hipòcrita del moment. Els devem una filla meravellosa, la Isabella, actriu també. I "Casablanca", de Michael Curtiz que has de dir "torna-la a veure, Jaume" parodiant el "torna-la a tocar, Sam" i aquell final tan obert, aquell inci d'amistat entre en Bogarth i en Rains i que sempre ens quedarà París, fins i tot en temps de confinament, i sempre ens quedarà Casablanca. I la Parker, devorant un monstre com en Heston, Cid-Moisès i Ben-Hur tot alhora, cruspint-se'l com fan les formigues de "Cuando ruge la marabunta", i casa em deien: nen, ets pitjor que la marabunta. Inoblidable l'escena que ell la doblega com un jonc i ella deixa fer i quan ell li retreu que ja va estar casada, ella li engalta que un piano sona millor quan ha estat tocat per altres mans. OH!!! quins diàlegs!!!!.I la Vivien Leigh, i el seu lament a "Lo que viento se llevó", que mai més passarà gana i ho proclama com si tot el mon se l'estigués escoltant, però l'adreça al cel i tot el que s'adreça al cel hauria de ser una pregària íntima. I la pena que fa quan accepta a Warren Beatty com a gigolo a la pel·lícula "La primavera romana de la senyora Stone" i ell, bandarra, l'abandona, i ella es torna a quedar sola i tira les claus del pis pel balcó perquè les reculli un altre gigolo, però de segona categoria, perquè en Beatty és en Beatty i no és poca cosa i no li cal despullar-se, només ensenyar una samarreta blanca netíssima. O quan a "El barco de los locos", abans de l'adveniment del nazisme, ella es posa ballar de sorpresa, una mena de xarleston, mentre el nazisme começa a imposar altra mena de balls molt tràgics...
I demà una mica més sobre les grans dones del cine segons la família Cela Ollé. Bé millor dit, sobre la família Ollé, perquè eren la mare, la tieta i l'àvia les que marcaven la pauta.


62 dies. El sis li diu a l'aneguet que està embarassat i el dos li diu que els números no queden embarassats. I el 6 respon, perquè és molt llegit i vivim temps estranys: Cosas veredes!
La Doris Day amb en Hudson, aquelles divertides comèdies on cadascú portava una peça de pijama però no ensenyavem res, ara tot penjaria. La Day ens va demostrar que era capaç de fer altres pel·lícules i ja la tenim protagonitzant "L'home que sabia massa" i el famós "Que será, será..". I granrebombori quan es fa públic que en Hudson tenia la SIDA i que era gay. Ara la sèrie de Netflix que parla de Hollywood el converteix en un dels seus protagonistes que per sortir a la primera pel·lícula ha de fer algunes coses amb la llengua a l'entrecuix d'un productor sense escrúpols. Fred Astaire i Ginger Rogers, una altra parella. Ell era molt elegant i ella també. L'essència del ball. Dos mites, pels del casa. D'en Kelly i la Charisse en parlaré demà.
I ara un trio a "Mogambo" de John Ford 1953. La censura i el doblatge converteix un adulteri en un incest. Quin cervell, els dels censors! En Gable, la Kelly, que després serà princesa i l'animal més bell del mon, l'Ava Gardner que va fer anar de corcoll al Sinatra, la veu i el gànster, dos comentarios que sempre anaven junts i, que va anar a Tossa de Mar a controlar la parenta que no se li escapés amb el torero. A casa vam comprar un tocadisc i el primer disc que vam regalar a la mare va ser ·"Stranger in the night" que escoltava i plorava mentre la planxa anava amunt i avall damunt les camises. També escoltàvem "Cancó d'amor i de guerra" tardes senceres amb allò de "forjador, bon forjador,", mentre jo estava estirat al llit, de costat perquè tenia un enorme gra al cul que havia de madurar. Quin mal que feia aquella muntanya de pus!
I ara un quartet: "La nit de la iguana" del 1964 dirigida per John Huston. Saltaven xispes amb les trobades entre un Burton molt mascle, però indefens, una Gardner, com sempre, bellíssima, una Deborah Kerr més virginal, però fantàstica i una joveneta Sue Lyon que després ens va fascinar fent de Lolita. I somnis humits, és clar. com humits eren els somnis quan veies la Bardot. I demà, a confessar-te.
Ho deixem aquí, demà parlarem de les dones italianes, però abans un record per la grandíssima Elisabeth Taylor, Una mirada i una pell inoblidables. Una gata caminant pel terrat. i una Cleopatra que treia el singlot. Quan van estrenar "Qui té por de Virginia Woolf", quatre personatges que es van destrossant emocionalment davant dels espectadors muts i sorpresos de tanta rancúnia atresorada, vaig fer campana a l'institut nocturn on estudiava per anar-la a veure. Crec que vaig anar al desaparegut cine Montecarlo. Aquells quatre personatges tirant-se els plats i la resta de vaixella pel cap encara m'impressionen.


63 dies. El tres és un dia que en el seu dibuix va perdent confinament, es va obrint i ens recorda les fotografies que es fan al litoral barceloní quan la sorra forma un tres vist des d'una certa distància.
És curiós que a casa no comentéssim gaire cine francès. Recordo la Simone Signoret, una gran dama del país veí, per la pel·lícula "Las diabòliques" que em va provocar insomni durant una llarga temporada perquè no podia oblidar la presumpta víctima sortint vestit de la banyera. I La Bardot, però aquesta per altres causes que no em cal comentar per si estem en horari infantil. En canvi, consumíem cine italià. Dues dones dominaven el panorama. La Sofia Loren, sobretot a "La ciociara", aquella mare tan mare i tan atractiva. I més endavant "Una jornada particular", amb el incommensurable Mastroianni, aquella parella que es queden a casa quan tothom celebra una gran trobada feixista. Una gran pel·lícula política. Tots dos esplèndids. També recordo "La comtessa de Hong Kong, dirigida per en Chaplin i amb en Brando de coprotagonista. L'última que he vist, ara ja de molt gran, va ser "Nine", l'any 2009, dirigida per Rob Marshall i la Loren continua sent un tros de dona, d'un atractiu indiscutible.
La Loren tenia una competidora però a casa guanyava ella perquè era més com una gata i,a més, podíem parlar del seu matrimoni amb en Carlo Ponti. Què tenia en Ponti que no tingues jo, era una pregunta que em feia. La contrincant era la Lollobrigida. La recordo a "Trapezi" de l'any 1956, amb dos monstres masculins bellíssims, en Burt Lancaster i en Toni Curtis. Encara els veig dalt del trapezi com tres divinitats volant com ocells meravellosos i la colla del carrer aplaudint i esperant la trompada. Quan jugàvem al carrer imitant la pel·lícula hi havia bufetades per ser en Curtis. I "Desnuda frente al mundo", que només amb el títol ja posàvem els ulls en blanc. I "Quan arribi setembre" de Robert Mulligan i amb Sandra Dee, una joveneta virginal. I la cançó de Bobby Darin, la cancó que la gran majoria de mestres cantem quan estem enfilant els últims dies d'agost: "Cuando llegeu septiembre todo será maravilloso..." Però per mi la reina del cine italià era l'Anna Magnani. La "Mamma Roma", la "Bellíssima", la de "Pell de serp" , la de "La rosa tatuada" i, sobretot, la de "Roma ciutat oberta", pel·lícula de l'any 1945 dirigida per Rossellini, pare del neorealisme italià i director també de "El lladre de bicicletes". De "Roma ciutat oberta" recordo el moment que detenen el marit de la Magnani, ella corre darera el cotxe i li disparen un tret. Cau morta al mig del carrer mentre el seu fill corre darrera seu i es vol abraçar al cadàver però un policia ho impedeix mentre el mossèn , Aldo Fabrizi, l'abraçarà i composarà amb el cos d'ella una nova imatge invertida de la Pietà ja que aquí és l'home qui acull el cos de la dona, de la víctima. Una escena sublim. I crec que va ser en aquesta pel·lícula quan vaig constatar la maldat de la tortura quan una porta s'obre una mica i veus un home assegut i lligat a una cadira mentre el torturador li acosta una escalfador de gas d'aquells que es fan servir per arreglar canonades de metall. Aquella flama la porto clavada a la retina. Aldo Fabrizii va protagonitzar una pel·lícula molt curiosa que es diu "El maestro", que va rebre unes crítiques ferotges perquè és la història d'un mestre que perd el seu fill i quan pot reiniciar les classes ha de fer-se càrrec d'una criatura -matrícula viva en diem ara- molt misteriosa que no us avanço qui és. Val la pena veure-la perquè és un dels drames més llagrimosos de la història del cine amb un component religiós que no gosa dissimular..
Que gran, la Magnani, una Papas italiana, com la Papas és una Magnani grega.
I obro concurs: qui és la nostra Papas i la nostra Magnani en el cine espanyol? I en el català? En el català jo voto per l'Espert. En l'espanyol no ho tinc clar.


64 dies. El sis em fa pensar en les dones de casa que quan arribava el bon temps baixaven al carrer una estona, amb una cadireta, i parlaven amb els veïnat. Estones plàcides, plenes de tafaneries i de petits esdeveniments mentre nosaltres jugàvem pel carrer.
Començo corregint un error d'ahir. Vaig escriure que la pel·lícula "El lladre de bicicletes" era d'en Rossellini i no, és d'en De Sica. Ai, Jaume, has de començar a acceptar que ja no tens la memòria que tenies de jove.
Marilyn Monroe no és una actriu. És un mite, una icona sagrada que no admet ser criticada. La llum s'enamorava d'ella i quan sortia a escena ho omplia tot, es menjava la colla amb qui compartia escena. Mireu "la princesa i la corista", amb l'Olivier i tota l'estona te la mires a ella. Intocable Marilyn, amb una vida que semblava una muntanya russa, que no va trobar mai l'home que li convingués, que sabés estar a la seva alçada. Especialment dotada per la comèdia. Ens queda ""Ningú no és perfecte", de les deu comèdies més bones de la història del cine. Ens queda "Els cavallers les prefereixen rosses" o "La temptació viu al pis de dalt" d'en Wilder, amb l'escena de l'aire sortint del metro i el vestit blanc de la Marilyn volant com milers de papallones. On estava en aquell moment el director? Segons vaig llegir a sota, al subsòl contemplant un dels universos més bells de la humanitat:l'entrecuix de l'estrella. I també especialment dotada pel drama. Mireu "Vides rebeldes. Tres joies unides: en Gable, en Clift -sempre tan fràgil- i ella. Un dia unes mestres van celebrar el meu aniversari i em van cantar el Happy... imitant la Marilyn felicitant en Kennedy. Com m'he arribat a estimar aquelles mestres!
Va morir als 36 anys. Poques vegades els déus han fet realitat amb tanta crueltat aquell desig que assegura que les -o els- volen joves.
I ara tres pel·lícules d'amor.
Si us dic 568 en què penseu? jo en l'habitació d'hotel que lloga la parella de ·"El graduat", de Mike Nichols, tota una llicó de seducció. Una esplèndida Anne Bancroft lligant-se un inexpert Dustin Hoffman. Com aconsegueix ficar-se'l al llit és inoblidable. Ell titubeja i ella mostra una seguretat envejable. El pla on es veu el noi de lluny emmarcat per la cama aixecada de l'actriu que es treu la mitja és d'antologia, No sé si en Peter Weir el va imitar a "El club dels poetes morts" quan en Keating se'n va i es veu l'Anderson, l'alumne tímid que és capaç de trencar les regles de l'escola, retallat a una certa distància entre les cames d'un altre company. Potser darrera d'aquesta imatge hi ha alguna cosa eròtica.
"El graduat" va tenir un gran èxit. Va mostrar-nos un dels nostres somnis més universals: ser seduïts per algú més gran, amb més experiència. Recordo un company que presumia de mantenir relacions amb una dona molt més gran que ell. Era un noi de bona planta, de bon veure i ens explicava els moments que s'allitaven, sobretot el que ella li feia. Mai vaig saber si era veritat, però quan escoltàvem els seus relats bavejàvem i ens menjava la podrida enveja. I si qui et sedueix és la Bancroft, aquella actriu que va donar vida a la professora de l'Anna Sullivan o que va mantenir un duel interpretatiu amb Sissy Spacek a "Bona nit, mare", on la noia avisa la seva mare que demà pensa suicidar-se, doncs si es tracta de la Bancroft ja pots fer que les campanes repiquin i que repiquin d'alegria per tu.
I demà continuarem.

Maig 2020

-----

imprimir