Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (IX)
Escrits des del confinament (IX)
Senderi / Jaum Cela / Veus una corda o un mocador. Hitchcock.
Puges dalt d'un campanar per meravellar-te del paisatge. Hitchcock
Et dutxes i abans corres la cortina. Hitchcock.
Veus com la teva parella obre el forn de la cuina. Hitchcock.


Dietari IX
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9

65 dies. El 6 li diu al 5: demà serem bessons.
A estima B i B estima A. Aquest és l'esquema més senzill d'una història d'amor. Si volem que la història es desplegui més enllà del temps llegim el mite de Filemó i Baucis, els dos vells que acullen Zeus i li demanen que quan es morin ho facin el mateix dia i puguin estar junts per tota l'eternitat. Zeus els converteix en arbres i les branques s'entortolliguen per sempre més. Bellíssima història. El cine en va ple, però com que les arts tendeixen a complicar la vida parlarem d'històreis on aquest esquema s'enterboleix.
COWBOY DE MITJANIT. De John Schlesinger, 1975. A és un texà de bon veure que es pensa que si va a Manhattan les dones maduretes es rendiran als seus encants i faran cua per anar-se'n al llit amb ell i, de pas, el mantindran. La seva primera experiència és un desastre i el pobre noi acaba pagant la festa. Coneix a B, un estafador de poca volada i acaben sent amics. Fan tot els papers de l'auca i s'ajuden per sobreviure. B es posa malalt i en un viatge amb aquells autocars tan típics dels Estats Units comença la seva agonia. L'escena final commou com poques vegades ens podem arribar a commoure. Tot ben amanit per la veu de Harry Nilsson i la cançó "Every body`s talking. L'he vist més de trenta vegades i Rico Rizzo i Joe Buck -Dustin Hoffman i Jon Voight- son uns personatges que estimo.
M BUTTERFLY. De David Cronenberg, 1993.
A és un diplomàtic francés que treballa a l'ambaixada a la Xina. Freqüenta l'òpera xinesa i s'enamora de B, una cantant sense saber que a l'òpera xinesa els papers femenins els fan homes. Viuen un seguit de moments on A no sembla entendre -o no vol- que el seus sentiments no responen a la tradició. El govern xinès ordena a B que espiï a A. Quan tot esclata B és detingut -seqüències en paral·lel molt ben filmades- i a A se'l jutja i se l'empresona per traidor. A la presó té lloc l'escena més dramàtica: el diplomàtic- René Gallimard- recita un fragment on apareix Madame Butterfly després de cantar les excel.lències de la dona que ha estimat i es reconeix com a Gallimard i com a Butterfly alhora i... He vist el final més d`'un centenar de vegades i encara em fa plorar. La millor interpretació de Jeremy Irons.
LA BELLESA DE LES COSES. De Bo Widenberg, 1995. A és un adolescent de 15 anys que es converteix en l'objecte de desig de la seva professora d'anglès, que en té 37. Passió i contenció. Experiència i ingenuïtat. I engany i en una relació d'aquesta mena cal saber qui té el poder. No oblidem que l'edat, com ensenya allò del dimoni i del vell, és un grau. Escena final: el noi s'acosta en un acte escolar, un cop s'ha acabat el curs, totalment convençut que res serà igual i es posa les mans a la bragueta i.. No espereu que us ho expliqui, és clar.
DUES MARES PERFECTES, d'Anne Fontaine, 2013
Aquí hi ha A, que és una dona madura, que té un fill, B, un jovenet practicant del surf. A és molt amiga de C, que té un fill, D, com l'anterior i amics també. Un és ros i l'altre castany. Cada mare manté relacions amb el fill de l'altra. Elles volen posar final a una història que no pot continuar -una altra utilització del poder. Els dos nois es casen, però el desig encara flameja i tot acaba amb una escena dramàtica d'alta intensitat meravellosament interpretada. Després... però observeu un detall: hi ha dues escenes que tenen lloc damunt d'una plataforma que hi ha a l'aigua perquè els nadadors puguin fer-la servir de trampolí o per descansar. Doncs observeu les posicions dels quatre cossos i les seves diferències. I és que sovint el significat d'una escena està en el gest, en la disposició dels cossos i en el que es desvetlla en el nostre interior. Vaja, si més no, a mi m'ho sembla. La història està basada en un conte de Doris Lessing.
I demà parlarem d'erotisme.


66. Està contenta aquesta parella de poder passejar junts a les hores que els toquen.
L'any 1949 vaig arribar a aquest món. Tres anys abans "Gilda", una impressionant Rita Hayworth, es treia el guant i elevava la temperatura ambiental més de deu graus. Es treu un guant mentre belluga els malucs i tothom la veu despullada. Després rep una bufetada i tots odiem l'home que li pega. Coses del desig. Haurem d'esperar a "Qui va enganyar a Roger Rabbit" per trobar-nos una altra Gilda. però la primera mai ha desaparegut de l'imaginari de la generació dels més grans.
Erotisme i pornografia no és el mateix. A la pornografia no hi ha història. poc text i poc context. Si la literatura diu i la imatge mostra, però totes dues poden suggerir, la pornografia només mostra. Penis alçats, forats i sorolls i crits. Pocs espasmes de plaer i res de descans després de l'acte amorós. I ja està, a otra cosa, mariposa, que diria aquell. Pim, pam, pum, que diria aquell altra. Arribar i moldre. L'erotisme reclama que l'espectador imagini, posi de la seva banda. Reclama que facis un esforç i després rebràs la recompensa.
Mirem aquestes pel·lícules: EL QUE QUEDA DEL DIA, de James Ivory, 1993, basat en un llibre de Kazuo Ishiguro. Una casa de rics que es reuneixen per planejar unes quantes coses. Un grup de criats que els fan la vida regalada. El majordom es lliura en cos i ànima a atendre els seus amos. Arriba una majordoma i s'enamoren, però no poden expressar el desig que senten. L'escena del llibre és fonamental. Ell llegeix un llibre, ella s'acosta i l'arracona. Diu que vol saber què llegeix i ell va cedint espai fins que ensopega amb la paret. Ella s'acosta encara més i agafa el llibre. Brevíssim instant de pell que toca pell. Ell se la mira, la devora. Passió al cent per cent que s'ha de reprimir. Erotisme en estat pur.
ÚNIC TESTIMONI, de Peter Weir, 1985. Un policia ha de protegir un nen amish que ha estat testimoni d'un crim. El policia és Harrison Ford i ja sabem què passa amb en Ford, fins i tot quan la comunitat que l'acull són els amish, que viuen sotmesos a unes regles molt estrictes. Ell mira d'arreglar un cotxe i canta i balla amb la mare de la criatura a qui se li encenen els ulls i obre una mica la boca, senyals que la passió comença a fer de les seves. Mirades enceses i la cançó "Wonderful world". Quan tot està a punt de caramel arriba la censura en forma de vell amish que li recorda a la jove mare els seus compromisos.
L'EDAT DE LA INNOCÈNCIA, de Martin Scorsese, 1993. Un home casat s'enamora d'una dona que no té gaire bona premsa a la societat benestat del moment. El sentiment és potent, però la repressió que imposen les normes socials juga en contra. Un moment àlgid i d'una subtilesa que commou: ell, dins d'un cotxe de cavalls, li descorda els botons del guant, el retira suaument i li fa uns petons a la part interna del canell. Què més voleu? Dos centímetres de pell i dins teu entens el drama d'aquests dos amants que mai cediran a la força del desig.
EL SILENCI DEL ANELLS, de Jonathan Demme, 1991. Un criminal molt intel·ligent i cultivat que cuina les seves víctimes com si fos el nostre Adrià, ha de col·laborar amb una policia per descobrir un psicòpata. La noia el visita a la presó. Les normes de seguretat son altíssimes perquè si bades et mossega l'orella o et xucla les venes del coll. Clarice, es diu ella. Clarice, li diu ell mentre passa els dits pels barrots i li acarona la mà. "No es necesario decir -ni mostrar-nada más", com deia quell.
M'encanten aquestes mostre de finesa que amaguen volcans de passió. Erotisme cent per cent i de gran qualitat.


67. El sis està enamorat del set, aquest cabells engominats que porta com una visera el tornen boig.
Avui parlarem d'un director que és un capítol sencer de la història del cine i cap com ell ha impregnat la quotidianitat amb el record de les seves escenes. Molts moments senzills els associes a algunes de les seves pel·lícules i el resultat és inquietant. Ja ho haureu endevinat. Parlarem d'Hitchcock.
Veus una corda o un mocador. Hitchcock.
Puges dalt d'un campanar per meravellar-te del paisatge. Hitchcock
Et dutxes i abans corres la cortina. Hitchcock.
Davant teu s'asseu un noi que fa cara de no haver matat mai una mosca. Hitchcock
Veus com la teva parella obre el forn de la cuina. Hitchcock.
Vas a un concert i veus que el percussionista dels plats s'aixeca. Hitchcock.
A la finestra de casa s'ha aturat un ocellet tímid i discret. Hitchcock.
Estàs esperant els nets que surtin de l'escola i mires un d'aquests castells de fiusta que hin ha als parcs infantils. Hitchcock
Entra el un tren dins d'un túnel. Hitchcock.
Veus que algú porta un got de llet amb llet molt blanca, com de llum. Hitchcock.
Vas per la carretera i sents el soroll d'una avioneta. Hitchcock
Et poses una rebequeta perquè tens sensació de fred. Hitchcock
Un recepcionista crida el teu nom al hall d'un hotel. Hitchcock
Una dona fa cara de majordoma. Hitchcock
Veus com un creient s'agenolla en un confessionari. Hitchcock
T'agrada massa el color vermell. Hitchcock
Intueixes que hi ha algú a la fiesntra de davanrt de casa teva. Hitchcock.
...
Hitchcock s'ha fos amb el dia a dia, en molts dels seus gestos, de les mirades... i aprens a sospitar de tot.



68. El vuit li diu al sis: tens panxa cervesera. I el sis respon: mira qui parla i tu, a més de panxa de xocolata, penses massa.
El cine és imatge en moviment. Una fusió de llenguatges. Imatge que es belluga. I veu. Parlem de veus. Hi ha veus inoblidables, com inoblidabes són alguns fragments de la literatura. Sents: Canta, deessa, la còlera..." I la saliva té gust de sang i olores la suor dels herois, que per molt bells que siguin suen. Sents "Vet aquí una vegada..." I el mon s'atura i entres a una nova dimensió. Sents "I had a farm in Africa" i veus la Meryl Streep, una actriu que també crea personatges a partir de la veu. Si Déu dictés normes des del Sinaí ho faria amb la veu d'en Leonard Coen o del nostre Lluís Soler. O d'en Frank Sinatra. I si l'emissó fos radiofònica, la veu seria la d'en Jofre Llombart.
Escolteu la veu de Debra Winger a "Oficial i cavaller", aquella pel·lícula tan reaccionària on la classe obrera es redimida per l'estament militar. i amb una cançó inoblidable: Up where we belong". Un Gere alçant en braços -antecedent de "Pretty woman"-, la Winger i traient-la de la fàbrica mentre les altres dones aplaudeixen l'escena. Quin gran moment!
Anem al cine espanyol. Qui pot oblidar la veu de Pepe Isbert! Qui pot oblidar "El verdugo" o "Bienvenido mister Marshall", el discurs des del balcó de l'ajuntament, i sobretot, qui pot oblidar l'angoixa que associem al nom Chencho, el net petit perdut que l'avi Isbert busca a "La gran família".
La veu de la Lola Gaos, aspra, seca, rovellada. Escolteu-la a "Furtivos" o a "Viridiana". I la de Verònica Forqué? I Rafaela Aparicio, que com tota la gent de la seva generació van haver de mantenir-se fent pel·lícules dolentíssimes i, de tant en tant, una joia. Saura i la Rafaela. I la meva estimadíssima Gracita Morales, una de les eternes criades del cine espanyol, amb el seu "señorito" o "que cosas tiene mii novio" que quan els del carrear sentíem aquesta frasea cridàvem a ple pulmó que ens ensenyés les coses del "novio" i els grans amb qui compartíem sala protestaven de la nostra cridòria desvergonyida i apareixia en Luisito, l'acomodador i ens enfovaca amb la llanterna i ens separava. Quins tempos de "Cinema paradiso".
I quina veu, la de Jeremi Irons o la d'en Ralph Fiennes. O Welles i la Margaret Rhuterford a "Campanades a mitjanit". O la de Christopher Lee donant vida a Dràcula, per no citar tots els que que s'han format a l'escola del teatre, que paladegen cada sil·laba, que la dibuixen a la cavitat de la boca i ens la donen de manera precisa.


69.- Som educats i d'aquest número no em direm res perquè no s'ha de parlar amb la boca plena.
Sempre que inicio les sessions de cine amb les criatures -i no tan criatures- els dic que el cine és una de les belles arts i que té un llenguatge propi que inclou llenguatges molt diversos -coreografia, llum, escenografia, interpretació, perruqueria, vestuari...
Posada en escena. Mirem la posada en escena. Ho il·lustro amb el fragment del ball d'Anna Karenina, de l'any 2012, dirigida per Joe Wright. És una de les versions que s'han filmat de l'escriptor Tolstoi i que ha estat portada al cine en ocasions diverses i actrius del talent de Vivien Leigh o Greta Garbo s'han encarregat de donar vida a aquesta dona que s'avançà al seu temps i que en va pagar un preu molt elevat. En aquesta ocasió és l'actriu Keira Knightley. La seva oponent és Alice Vikander i el subjecte de desig l'actor Aaron Taylor-Johnson. Un consell, no en dono gaires, però aquest sí: sempre que us sigui possible llegiu el llibre i mireu la pel·lícula o a l'inrevés i que la conclusió vagi més enllà de dir: m'agrada més el llibre o la pel·li. Mirem de preguntar-vos: que m'aporta el llibre que no m'hagi aportat les imatges o a l'inrevés. Sumeu, sumeu i sumeu.
L'escena del ball fusiona diversos llenguatges. Jo els faig veure aquest fragment on es percep el seu caràcter artificiós però resumeix el drama que viuran els personatges. Karenina de negre, la princesa de blanc. Les mirades desmenteixen el que afirmen les paraules. Els secundaris com a mosques distreuen de la passió que comença a cremar. L'expressió d'un mon aristocràtic ple de sospites i de controls, els rituals... i de sobte el ball s'atura i només veiem bellugar-se una parella. Tot el món en quarantena en fase 0, només ells dos poden belluga-se i dominar l'espai. Aquesta immobilitat de tot el context que ens obliga a fixar la mirada on vol el director s'ha fet servir en ocasions diverses. Recordeu "West Side Story", quan Maria i Toni es troben, en un ball també, els altres ballarins, molt més bons que els dos protagonistes quan de ballar es tracta, es difuminen i desapareixen. Al món només hi ha l'espectador i el que viuen els protagonistes a l'escena. Tota la història resumida en aquesta seqüència.
En una pel·lícula que es diu "Théo i Hugo. París 05:59", dirigida per Olivier Ducastel I Jacques Martineau, una història d'amor protagonitzada per dos nois que comença a l'interior d'una sala fosca, aquestes sales on es practica sexe amb desconeguts, dos joves viuen la seva aventura sexual, sexe i res més, fins que les mirades es troben. Només ells dos, totes les mirades dels espectadors en concentren en els cossos dels dos actors. Una pel·lícula que explica una història d'amor però que té la valentia de mostrar els efectes del desig en el cos de l'home. El dia que la vaig anar a veure al cine Renoir Floridablanca, a primera hora de la tarda, a la sala hi havia una vintena de persones, tots homes i grans. Només una dona. La publicitat de la pel·lícula havia fet que molta gent pensés: una pel·lícula mig porno i d'homes!!!!. Però és
bona? I en aquest però hi ha amagats els prejudicis del món. Sí, és bona i és una bella història. Bella i dramàtica, com acostumen a ser les belles i bones històries d'amor.


70. El 7 és el número més elegant, molt alt, la girafa dels números i va amb un barret o una gorra amb visera per protegir-se del sol quan enlluerna, no pas quan il·lumina.
Parlem del muntatge, perquè una pel·lícula s'ha de muntar. Vaig tenir el privilegi d'anar a visitar l'espai on munta pel·l´ícules en Bernat Viaplana, company d'una exalumna meva i un dels professionals més solvents del nostre panorama cinematogràfic. M'imaginava una taula plena de tisores i de potets d'enganxar, i cel·lo... vaja, tenia una imatge sorgida dels temps de l'esplèndida i emotiva "Cinema Paradiso" -sempre m'he identificat amb el nen de la pel·lícula i adoro la seqüència nostàlgica dels petons robats- i em trobava en un espai reduït amb un parell o tres d'ordinadors o màquines semblants.
El muntatge és un dels moments claus del procés de creació d'una pel·licula. Recordo que els primers anys de mestre em matriculava a l'Escola d'Estiu a un curs que feien la Teresa Gràcia, la Mireia Montané i en Prudenci Comas. Un curs sobre la didàctica de la llengua i una part la destinàvem a interpretar el mon de les imatges: publicitat, fotografia... i fèiem un experiment molt il·lustratiu: projectaven una diapositiva que mirava tot el grup. A continuació, la meitat de la classe tancava els ulls i veia una altra fotografia. I per acabar, se'n projectava una tercera que miraven els que abans tenien els ulls tancats i aquests els tancaven. Després havíem de crear un relat unint les dues imatges que havíem vist. La lliçó era aquesta: una imatge és polisèmica, dues redueixen la polisèmia i s'influencien una amb l'altra. Per tant, en l'ordre no hi ha innocència, està prenyat de sentit i de significat. Vaig preparar unes quantes diapositives i reproduïa l'experiment a classe, amb les colles del Camp de la Bota, i ens ho passàvem rebé i apreníem molt d'un mon oblidat però amb una gran presència social. Més endavant vaig saber qui era Kuleshov, el cineasta rus, un referent en el mon del muntatge que havia fet un experiment semblant amb unes imatges sobre un plat de sopa, un taüt i una nena jugant, imatges totes precedides pel primer pla d'un cèlebre actor.
Mireu l'excel·lent lliçó d'amor que és la pel·lícula "Roma" de Fellini, molts anys prohibida al nostre país. És el regal que fa Fellini a la ciutat que estima amb bogeria i que representa Anna Magnani. Hi ha una seqüència de la visita d'un prostíbul popular, amb gent que no és del barri de Salamanca, tristament famós aquests dies, i unes prostitutes de dimensions gegantines i de rostres fatigats -Fellini ja ens va regalar la famosa estanquera de "Amarcord", aquella dona que amorra el preadolescent a la seva immensa pitrera i fa que agafi febre durant uns dies-. Després d'aquesta seqüència acompanyem el protagonista -que pot ser el mateix Federico de jove- a un bordell però de classe alta, amb ascensor i tot per arribar a les habitacions. I la tercera seqüència és un desfilada de moda vaticana, una de les crítiques més agudes que s'han fet al mon de l'església entesa com una institució de poder. No pots deixar de pensar que la divertida processó de vestits vaticans que acaba amb una proposta de vestimenta pel mateix Sant Pare té una relació conceptual i emotiva amb les dones que mostren el seu cos a uns homes necessitats d'escalf i de sexe barat, mariners, soldats o gent obrera. L'èxtasi que imaginem que tenen els clients un cop acaben la feina a les sòrdides habitacions que els acullen és semblant al que experimenten els assistents vestits amb les millors gales de la desfilafa vaticana. Torno a dir: el muntatge no és mai innocent. I quan dic mai vull dir mai.


71. L'1 li diu al 7: ets l'Óscar Wide dels números i el 7 vol respondre d'una manera enginyosa però no li surt res.
Continuem amb eL muntatge. Un dels més célebres és la seqüència de la dutxa a "Psicosis" 78 fotogrames i 52 segons. Amb aquest títol es va filmar un documental sobre la pel·lícula. On situa la càmera Hitchcock és justament on ha d'anar, sempre la millor tria, la música de Bernard Herrmann és imprescindible, proveu de veure l'escena de la fugida de la noia o la de la dutxa sense música i veure-ho que no és el mateix. L'any 1998, Gust Van Sant en fa un remake. No vaig entendre mai el sentit d'aquesta decisió, però tampoc fa cap mal. I un altre innovació: la mort de l'estrella a la primera mitja part. Això ho va imitar Wes Craven a "Scream" on el psicòpata mata Drew Barrymore a les primeres escenes.
Parlem ara breument d'un altre gran muntador: Eisenstein. Comentem una seqüència de "El cuirassat Potemkim", de 1925, que va estar prohibida molts anys i que jo vaig veure per primera vegada en petit format després de sopar amb uns amics que tenien uns amics que tenien una còpia. Un vespre inoblidable, amb la sensació que estaves veient un document de primera magnitud. Qui no s'ha horroritzat amb la crueltat de la matança dels manifestants innocents a les escales d'Odessa, gent de tota mena que són assassinades sense pietat, criatures i tot! Qui ha oblidat els ulls dolorosament oberts de la mare que té el seu fill als braços i s'enfronta als criminals només amb la força del seu dolor! Una altra pietà famosa, aquesta a peu dret. I el cotxet baixant incontrolat per les escales mentre rep els trets dels soldats. Aquesta escena ha estat imitada en diverses pel·lícules. A "Bananes" de Woody Allen, a "El Padrí 3", d'en Coppola i el crit silenciós d'Al Pacino... i sobretot a "Els Intocables", de Brian de Palma l'any 1987. Hi ha les escales d'un metro, els policies, els gànsters que han de protegir un comptable que si canta farà tremolar el món de la màfia. Hi ha la gent que ha d'agafar el tren. Nervis, molts tensió ambiental. I els bons, en Ness i el seu ajudant. I la mare que intenta pujar el cotxet amb la criatura que somriu escales amunt. Cotxet i bosses. Hi ha trets per donar i per vendre i el cotxet al bell mig i la mare desesperada, però amb una coreografia i un muntatge perfectes salven la criatura i protegeixen el comptable i maten uns quants dolents. Per què, vaig preguntar un dia a una colla de nois i noies després de veure els dos fragments de les escales el nen d'Odessa es mora i per què penseu que a la d'en Brian de Palma no? Silenci, mirades al sostre, alguns comentaris que discutim... i una mà que demana la paraula i diu: perquè els soldats del tsar són dolents i el pitjor que poden fer és matar criatures, en canvi, els policies d'en Ness són bons i si la criatura es mora seria imperdonable. Bravo, em dic, bravo! Una resposta personal molt ben justificada.
Fa no pas gaire es va estrenar "Einstentein en Guanajuato", que mostra l'època que el director rus va passar a Mèxic per filmar una pel·lícula sobre aquest país. El director és Peter Greennaway, un creador molt personal que centra bona part de la història en el paper que va jugar l'homosexualitat del director, homosexualitat que alguns ortodoxes comunistes encara neguen.

Maig 2020

-----

imprimir