Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (X)
Escrits des del confinament (X)
Senderi / Jaume Cela / Recordo la primera pel·lícula que vaig veure que em va fer por. La vam mirar aprofitant el trau d'una jaqueta. Compartíem el foradet la meva cosina i jo i ens tapàvem amb la resta. Necessitàvem aquella mena de protecció. Volíem veure i no veure. Tots dos asseguts al cine Bretón.

Dietari X
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


72. L'aneguet li va demanar a Óscar Wilde que li escrigués un conte protagonitzat per ell i en Wilde va respondre que estava enfeinat mirant-se al mirall del temps.
Parlem de la por, d'aquest sentiment clau per mantenir viva la nostra espècie. Por racional, com la que vivim aquests dies, por a que es mori la gent que estimem i que es morin sols, sense el nostre escalf, por a contagiar, a les rodes de premsa amb militars... Jo tinc por al president del fregall al cap i a alguns més. Por de pensar que podem no aprendre res de profit sobre el que estem vivint aquests dies.
Després hi ha la por irracional, aquella que ens toca la part més fosca de la nostra existència, pors antiquíssimes que es perden dins la nit del temps. La por a mirar l'abisme de la vida i que tárrossegui com una torrentada.
Recordo la primera pel·lícula que vaig veure que em va fer por. La vam mirar aprofitant el trau d'una jaqueta. Compartíem el foradet la meva cosina i jo i ens tapàvem amb la resta. Necessitàvem aquella mena de protecció. Volíem veure i no veure. Tots dos asseguts al cine Bretón. La pel·lícula es deia "Los crímenes del museu de cera", de l'any 1953, dirigida per André de Toth. Un home bo que té un museu de figures de cera i està enamorat de la que representa Maria Antonieta. El seu soci sap que si el cremen poden treure un bon pessic de l'assegurança i li proposa fer-ho, però l'home bo diu que no. I l`altre crema el museu i tu veus que Maria Antonieta es va cremant i l'home bo mira de salvar-la fins que pateix un desmai. O és mort i també es mora la bondat de l'home bo. Més endavant s'inaugura un museu, el propietari va amb cadira de rodes i comencen una sèrie d'assassinats i de desaparicions de cadàvers de les morgues... Quina por vam passar quan la noia descobreix que darrera la figura de Joana D'Arc hi ha la seva amiga morta i això que encara no sap que ella és la candidata a ser Maria Antonieta, la reina que va pedre el cap fa uns quants segles.
Magnífic Vincent Price, inoblidable la seva lluita per salvar el que estima i com el dolor ens pot conduir a la part fosca. A en Price el porto esgrafiat a la pell i a l'ànima. La meva cosina també, si més no m'ho penso.
Més endavant, l'any 2005, una mena de remake, diferent, però amb una igualtat de fons: la inquietud que sempre experimentes davant d'una figura de cera que representa algú viu, sobretot quan és un psicòpata o un criminal... o l'home del fregall al cap i els seus companys de presidències. Però ara ja m'he fet gran i aquesta versió s'ha anat esborrant, quatre gotes de cera queden a terra. A l'ànima res.
Fa uns quants anys teníem por que algú pitgés el botó vermell i el mon anés a fer punyetes. Recordo una pel·lícula de dibuixos per a adults que retratava una parella de vellets amorosos i tendres que patia els efectes d'un atac nuclear. Cada època té les seves pors. Sempre la por com una fidel companya, una ombra no sempre amable, sovint fascinant... com la por del personatge de qui parlaré demà.


El 7 i el 3. 73. Els dos números que més m'agraden i si els sumes surt 10.
Tornem a la por, a la por irracional, atàvica, aquella que dorm dins teu. Parlem de Dràcula, del "No mort", del "Nosferatu", personatge que té una llarga tradició en les llegendes populars de segons quins indrets -fins i tot emparentats amb figures monàrquiques- fins que Stoker la va convertir en una peça clau de la literatura de tots els temps. "Nosferatu", el títol de la mítica pel·lícula de Murnau, l'any 1922, on l'ombra del vampir s'allarga com una taca i que després E. Elias Merhigea va dirigir justament amb aquest títol: "L'ombra del vampir"., l'any 2000, on evoca i ficciona la de Murnau. Un bon complement si les veieu juntes. I, si no, també. Però el Nosferatu no em va fer por perquè el vaig conèixer de gran i moltes d'aquestes pors les tenia domesticades. Ni l'actor Bela Lugosi, que diuen que va morir pensant-se que era el vampir que representava. No van ser aquestes versions, ni tot el cine mexicà que em vaig empassar, les que m'obligaven a mirar sota el llit cada dia, abans d'anar a dormir, per assegurar-me que el vampir no m'esperava. Ara els vampirs fan riure, ho sé perquè vaig compartit una d'aquestes pel·lícules amb els meus fills i reien com a bojos i gràcies a la saga del Crepúsculo s'han tornat vegetarians. O gairebé. Quan vaig escriure quatre contes protagonitzats per personatges clàssics del món de la por -un vampir, un home llop, una mòmia i un fantasma- vaig titular el recull "No mireu sota el llit", els quatre personatges ja no ens trasbalsen perquè ja no creiem en ells, la por d'ara se'ls ha menjat. On abans hi havia suggeriment, excitació a la imaginació de l'espectador ara es mostra tot, tot es dona fet i refet. Veus la queixalada i com surt la sang i taca la platea i com els cossos es desfan, tot és mostrat com si estiguéssim davant d`un aparador. El ganivet es clava i veus com penetra la carn i res més. La por ja no és el que era, com gairebé tot. Tornem al personatge que va omplir els meus somnis. Era el gran Christopher Lee, altíssima presència, amb una veu esplèndida. Jo l'esperava. Ulls amb uns filets de sang, ullals esmolats i aquella presència hipnòtica i la víctima -afortunada víctima anava a escriure- es descobria el puríssim coll i esperava aquella mena d'orgia. La mossegada del vampir no deixa de ser un acte d'amor, un eros i thanatos, és clar. Les versions de la Hammer, la productora d'aquestes pel·lícules protagonitzades per en Lee amb un oponent, perquè sempre que hi ha un dolent hi ha un bo que no n'és tant, de bo. En aquest cas l'actor Peter Cushing i dirigits per Terence Fisher. Aquestes versions s'escapaven de la versió canònica de Bram Stoker. Vam haver d'esperar l'any 1993 la pel·lícula més fidel a l'original literari que va dirigir Coppola amb una frase antològica pronunciada pel vampir que interpreta Gary Oldman: he hagut de travessar oceans de temps...
Aquell Dràcula el porto esgrafiat a la meva memòria de nen que es meravellava- i encara li passa-davant d'una pantalla inundada de llum que li explicava històries. Vaig tenir la sort d'adaptar Dràcula dins d'una col·lecció de llibres que oferien versions reduïdes d'obres cèlebres.Quina feinada! Una obra tan complexa com la de Stoker resumida en menys de 20 pàgines. Un repte que no sé si vaig arribar a assolir amb el respecte que em mereix l'original. Quan vaig estar a Atenes vaig veure la versió traduïda al grec i em vaig sentir una persona important. Vanitat de vanitats!, com canta el clàssic.
El vampir forma part del nostre imaginari. S'han escrit versions dolentísismes. Altres genials. Una d'esplèndida és "Déjame entrar", en la versió sueca dirigida per Tomas Alfredson, l'any 2008 i la versió dels Estats Units, dirigida per Matt Reeves, l'any 2010. No us les perdeu perquè ens mostren el caràcter tràgic d'aquest personatge que no pot escapar del seu destí, com li passa a Judes o a Edip i com els vampirs i els dos protagonistes de la pel·lícula comparteixen sort amb tots els marginats d'aquest mon. Per això em va disgustar les versions edulcorades de la saga de Crepúsculo. El dia que vaig anar a veure una de les versions, crec que la primera, estava rodejat de nois i de noies en zel, esperaven l'aparició dels personatges centrals i els rebien amb aplaudiments i sospirs de tota mena i alguna paraulota. Quan l'actor que dona vida al jove i atlètic home llop es treia la samarreta des del melic fins que li sortís el cap i anava mostrant els centímetres de pell i la musculatura treballada a cops de gimnàs, de la platea creixia una expressió de plaer difícilment descriptible. Al meu costat una noia deia excitada: és que està boníssim, i el seu company contestava: no n'hi ha per tant. I quan es van encendre els llums em miraven i devien pensar: que fots aquests carcamal veient aquesta pel.lícula!


74. Fins i tot Óscar Wilde necessita una cadira.
"No hi havia a València dues cames com les teues", un vers del gran poeta Vicent Andrés Estellés. Vaig tenir el plaer d'escoltar com recitava els seus poemes en el marc d'una Escola d'Estiu. Un gran recitador.Penseu que una cosa és saber escriure'ls i una altra cosa molt diferent és saber-los dir. Un altre poeta que els deia molt bé era en Bartra.
Podem afirmar que no hi ha a la història del cine dues cames com les de Cyd Charisse. A, per exemple, "Cantando bajo la lluvia", mítica, grandiosa, irrepetible, amb un trio d'actors comediants ballarins i cantants excel·lents- Gene Kelly, Donald O´Connor i Debbie Reynolds molt ben acompanyats per Jean Hagen, a qui toca fer el paper antipàtic-, dirigits pel mateix Kelly i Stanley Donen. Cada any veig amb les colles de sisè l'escena de la pluja. Els peus se't belluguen sols. I quan acaba els ulls em brillen com brilla l'aigua que cau, aigua reforçada amb llet, com vaig llegir una vegada, i molts d'ells em diuen que no n'hi ha per tant. Com que no n'hi ha per tant! exclamo amb la mateixa fúria continguda de quan un déu antic ha de decidir si fulmina l'espècie humana o li dóna peixet! I un dia una nena em diu: és que, Jaume, es veu molt com ballen!!! Demà en parlarem, d'aquesta frase. En canvi riuen amb "Make' em laugh...", riuen com el que són, criatures com nosaltres quan veiem les trompades del ballarí contra els decorats. "Cantando bajo la lluvia" és d'aquelles pel·lícules que elles soles justifiquen l'existència del setè art. I les cames de Cyd Charisse, llargues i fines i delicades i meravelloses i sòlides i càlides... N'hi ha hagut d'altres, de cames. Les de la Dietrich que van embogir el pobre professor a "L'Àngel blau". Les d'Angie Dickinson, que les tenia assegurades. Les de l'actriu Halle Berry, però les de la Charisse són les de la Charisse!
I, a més, "Cantando bajo la lluvia", és cine dins del cine. Una bona pel·lícula per parlar de l'adveniment del sonor. El cine es converteix en motiu, en excusa per filmar bones pel·lícules que parlen d'elles mateixes. Us en deixo unes quantes, una llista molt resumida: "El crepúscul dels déus", "The artist", "La nit americana", " Hi havia una vegada... Hollywood". "Captius del mal", "Ha nascut una estrella", "Boogie nights", "Fellini 8 1/2", "Déus i monstres", "La rosa púrpura del Caire", "Dolor i glòria", "Cinema Paradiso", "Good morning, Babilonia"... i n'hi ha una altra que tinc el títol a la punta de la llengua i que no em surt ni que em matin. Dues actrius. Una que té por que l'altra, la jove, li robi la fama...
I deixo aquí la llista i penseu que Eco reivindica les llistes i arriba a afirmar que son l'origen de la cultura.

75. El 7, que és Óscar Wilde, li diu al 5: Tens forma de ganxo, et faria res que et clavi a la paret per sostenir el meu Dorian Gray? I el 5 es deixa fer.
"Es veu com ballen", era el retret de la nena davant de "Cantant sota la pluja". I té raó. L'estètica del musical actual, sempre sotmesa a l'acceleració com gairebé tot, va adreçada al sentiment, flashos que no et permeten seguir la seqüència, gaudir del moviment. Només cal que mireu bona part del que es penja a les xarxes aquests dies de confinament. Un model: l'anunci de Barcelona té molt poder. Imatges fragmentades passades a gran velocitat.
El cine musical, tant quan és del tot musical com quan l'acció s'interromp i els personatges canten, s'allunya dels necessitats marcades per la realitat. Mai una pipa no és una pipa com en aquest gènere, gairebé tant com algunes escenes pujades de to que representen l'acte sexual. Si les poseu en pràctica acabareu a urgències hospitalàries.
El cine clàssic musical et feia gaudir del moviment, cada pas era cada pas. Només cal que mireu les grans obres del Hollywood clàssic. En Fred i la Ginger ballant, l'Anna Miller, el claquè, la Rita o la Marilyn, els mariners a Nova York...
"Set núvies per a set germans" aquest rapte de les sabines plena de moviments gimnàstics i bellíssims on hi ha una escena inoblidable que s'hauria de projectar a les facultats de Ciències de l'Educació. Ella vol polir aquells diamants en brut i bruts que són els seus cunyats. Els vol ensenyar a lligar, a seduir i ho fa amb pocs minuts. No sap res de pedagogia, no ha llegit Vigotsky ni Freinet. Senzillament balla, ara balla amb mi, ara balla amb aquell, ara balla sol... i surten ja seductors amb màster. Quina gran llicó! Mireu "My fair Lady". Mireu "Somriures i llàgrimes" o "Els paraigües de Cherbourg" , podeu reproduir cada moviment. El ball es desplega en el temps, no presenta el temps com si estigués excitat. Fins i tot el twist esplèndid de John Travolta i Uma Thurman a "Pulp Fiction", d'en Tarantino respecta alguna cosa més que el ritme temporal que ens toca viure...
Té raó aquella criatura. Ara no els veiem ballar, vivim el temps fragmentat, veiem com les grans obres literàries queden reduïdes a quatre frases. Dostoievsky, Proust... poden descansar en pau. Demà una mica més de cine musical.


76. En Wilde li diu al sis, que és el seu amant: t'has estàs engreixant, amor meu. I l'amant respon: i tu t'aprimaràs encara més, ja se'n cuidarà el meu pare.
Dèiem que el cine musical era un dels gèneres que s'apartaven més de la realitat. Son la pipa de Magritte, que no és una pipa. Recordeu el moment poètic i oníric de "Tots diuen que t'estimo", de Woody Allen a la vora del Sena. Ella vola i tot. Hi ha musicals que m'han fet una bona companyia. Primer els clàssics de sempre, no cal insistir-hi. Després "El mur", d'Alan Parker, que me la sé de memòria, sobretot l'escena que el nen busca el seu pare a l'estació i la búsqueda s'interromp perquè arriben altres criatures en formació musical. Pel·lícules com "Cats", "El violonista a la teulada" "Grease", "Oliver Twist", de Carol Reed,on tothom canta i balla a la plaça expressant l'alegria pel bon dia que fa i totes les classes socials barrejades com ha de ser en un mon que es vol feliç.... La recent "Els miserables" èpica i lírica a parts iguals, de Tom Hooper, amb un parell o tres de números antològics. O "Moulin Rouge"... Fins i tot el "La La Land", de Damien Chazelle.
Al cim de la meva antologia personal dues obres de Bob Fosse. "All that jazz", ni un minut perdut, amb un final que sempre m'ha fet pensar que quan em mori vull entrar al famós túnel i que al final m'esperi Jessica Lange. Si em moro abans que ella, ja l'esperaré jo. I "Cabaret". Recordo que em va impressionar -i encara m'impressiona- el treball de Liza Minelli, el seu personatge forma part del deu millors personatges de la història del cine, i el de Joel Grey, com a mestre de cerimònies del cabaret que acaba amb les creu gamades insinuades als vidres dels locals. "Cabaret" és un musical que ens permet resseguir l'adveniment del nazisme. Hi ha una seqüència memorable: la festa al camp. El tres amants aturen el cotxe per prendre un cafè i un jove nazi s'aixeca i canta que el demà els pertany. A poc a poc s'afegeixen tots els altres clients llevat d'un pobre vell que fa cara de no entendre res o d'entendre massa. El jove aconsegueix apoderar-se de la festa, ara ja son una coral que tindrà un objectiu comú i els tres amants se`n van. Un d'ells diu més o menys: No us fa por, aquesta mena de gent? L'altre respon: primer ens trauran del damunt els comunistes i després ja ens ocuparem nosaltres d'ells. La història va demostrar que no i que aquest error va costar milions de vides. Haurem d'esperar per contrastar el mal gust de boca d'aquesta escena a quan arribi el nen que toca el timbal de llauna, aquella mena de Peter Pan que es nega a ser adult i que dona una bona tabarra amb el seu timbal - creació literària de Grass i dirigida per Volker Schlöndorff- i un matí de sol s'amaga sota la tarima d'una orquestra d'una parada nazi i el nen toca el timbal i destarota la banda i tothom, que estan ballant a la manera nazi, que vol dir que desfilen, ballen agafats i mirant-se als ulls. Un senzill timbal aconsegueix girar la truita del poder més despòtic. Aquestes dues pel·ícules, al costat de Grease, són d'aquelles que no em canso de mirar.
I un apunt final. Vaig créixer amb les cançons de Marisol -una de les millors definicions del que és la vida ens la dona ella quan afirma que és una tòmbola i a la tòmbola "siempre toca, si no un pito una pelota", com clamaven els firaires a la festa major del barri.
I la Dúrcal, ara ja més adolescent i del sempre present Joselito, que tenia un "chorro de voz" i en això ens assemblem.


77. En Wilde veu que en Wilde el segueix i s'emociona, però no acaba de saber qui és ell ni qui és l'altre.
Cine bèl·lic. Busco en els meus records i ensopego amb "El dia més llarg" dirigit per tres directors, l'any 1962. Recordo moltes escenes, sobretot la del paracaigudista penjat al campanar fins que es queda sord i em vaig aprendre els noms dels actors -gairebé tot homes- i els buscava quan sortien a la pantalla i ho anunciava a crits. Encara me'n sé molts. Recentment hem pogut veure dues joies: "1917", de Sam Mendes i el seu conegut pla seqüència que aconsegueix que acompanyis els dos protagonistes en el seu accidentat viatge i "Dunkerke", de Christopher Nolan, 2017, tres maneres d'entendre el temps.
Gran pel·lícules com "Salvar al soldat Ryan", 1998, de Spielberg, una altra mirada de la invasió a Normandia, tan real que sents leas bales quan toquen l'aigua per buscar el cos del soldat que mira d'arribar a la costa. "El pont sobre el riu Kwai" 1957, de David Lean. Em veig esperant emocionat la caiguda del pont i aquell oficial tan sec i estirat, un gran Alec Guinnes i la música, que encara la xiulo. "Apocalyse Now", d'en Coppola, 1979, i el seu viatge a l'infern que va descriure Conrad. Esplèndida la metàfora visual i l'el·lipsi del ventilador i les hèlices de l'helicòpter a més de l'atac al poblet amb música de Wagner i aquell Brando tan misteriós, tan inquietant. "El cazador" de Michael Cimino, casament i violència amb la ruleta russa a parts iguals. "La delgada línia roja", de Terrence Malik, 1998. Bellesa i por i suspens units com les dues cares de la moneda. "Platoon" d'Oliver Stone, on el sergent guapu era el dolent i el lleig el bo. "Gallipoli", de Peter Weir, 1981, i quines ganes de veure que el correu arriba a temps per impedir l'atac a la trinxera enemiga. Mai un xiulet ha estat tan desitjat en la història del cine. I "Johnny va agafar el seu fusell", de Dalton Trumbo, 1971, que desmunta aquella creença que afirma que una bomba no cau mai dues vegades al mateix forat i sí que cau. I les dues versions de la batalla d'Iwo Jima, dirigides per Clint Eastwood. I la més recent "Terra de mines", 2015, dirigida per Martin Zandvliet que retrata un fet que desconeixia: com es van fer servir soldats alemanys, presoners molt joves, per desmuntar les mines que rodejaven la costa danesa un cop acabada la guerra.
Deixo pel final tres meravelles. La primera és "La gran evasió", de John Sturges, 1963, i aquell magnífic Steve McQueen, tot un mite, que aconsegueix fugir amb tota una colla d'un camp de presoners i ell va amb moto pels camps perseguit pels soldats alemanys i quan jugàvem al carrer i imitàvem la història jo triava el paper que feia l'actor David McCallum, rosset i amb cara de no haver trencat mai cap plat. I una pel·lícula on hi ha el petó més trencador de la història del cine, tan famós com el de Judes. Parlo de "Benvingut Mr Lawrence" dirigida per Nagisa Oshima, l'any 1983, on un oficial japonés s'enamora del presoner ros i d'ulls blaus, en Bowie, i quan està disposat a matar un del presoners, en Bowie surt de la formació i li fa un petó a la galta del tinent davant de tothom i aquest es desmaia. Quin petó! Quin petó! I quin preu tan elevat paguen els dos protagonistes!
Per acabar una pel·lícula on la guerra gairebé no surt. La seva ombra sí, llarguíssima. Parlo de "En el valle d'Elah", de Paul Haggins, de l'any 2007. Un militar jubilat ha d'anar a investigar què ha passat amb el seu fill que ha desaparegut en un permís a la guerra d'Iraq. Hi ha alguna cosa tèrbola en tota la història i els militars amb qui conversa el pare del soldat oculten moltes coses. I el pare acaba sabent la veritat i el que sap és molt dolorós. El títol ve perquè el combat bíblic entre David i Goliat es va celebrar a la vall d'Elah i hi ha un moment de la pel·lícula que el fill de la policia que ajuda el pobre pare escolta la història i és justament el pare qui li explica. Més endavant, quan tot s'ha sabut, el nen pregunta a la seva mare que com és que van enviar un nen a lluitar contra Goliat si només era un nen. Bona pregunta, oi?
I demà unes quantes pel·lícules sobre l'Holocaust.


Juny 2020

-----

imprimir