Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (XI)
Escrits des del confinament (XI)
Senderi / Jaume Cela / "...a poc a poc anem coneixent que aquesta comunitat té un sistema duríssim per educar les noves generacions i sembla que Haneke ens alerti que les humiliacions i els rigors que van formar el caràcter del nazisme, i per extensió de qualsevol sistema totalitari, s'iniciï a la infància." J. Cela

Dietari XI
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


78. En Wilde li diu al seu amant, en Bosie: no et faré cap petó perquè punxo.
Tinc una extensa bibliografia que parla de l'Holocaust. He intentat llegir molt sobre aquest tema per mirar d'entendre, mai de justificar, és clar, què va fer possible que en un moment de la història de la humanitat, en un dels països més avançats del mon, tot i que patien una crisi econòmica, social i ètica molt accentuada es veiés com un bé la decisió d'assassinar milions de persones pel fet de ser qui eren: jueus, gitanos, homosexuals, republicans espanyols, malalts, testimonis de Jehovà, opositors polítics... I que això es pogués fer amb el suport de la tecnologia del moment i amb el consentiment actiu o passiu de bona part de la població, de persones com jo. Aquest "persones com jo" m'ha provocat molts moments d'angoixa, de vergonya i de por, por de convertir-me en botxí del meu germà.
He llegit molt i no he arribat a cap conclusió definitiva. Crec que ningú pot explicar d'una manera gairebé definitiva aquest fet històric que podem repetir en qualsevol moment potser de manera diferent però fent servir aquell mecanisme que fa que vegi qui és com jo algú que no mereix viure pel fet de no ser jo.
Avui comentaré dos documentals. Demà serà el torn a altres obres.
NIT I BOIRA, de l'any 1955, dirigit per Alain Resnais. En aquest documental, el primer que es va muntar, recull imatges dels camps d'extermini. És una obra d'encàrrec que ens dona una primera visió organitzada fílmicament de l'horror que vam ser capaços de crear, de l'infern a la terra, de la banalitat del mal, per dir-ho amb les paraules d'Arendt quan conclou que no va ser una obra de bojos i de psicòpates, sinó de funcionaris freds i distrets que vam fer la part dela feina que els tocava amb molt de zel i sense formular-se cap pregunta.
SHOAH. 1985, de Claude Lanzmann. deu hores aproximadament dura el documental. Fa anys, em van explicar, que es va intentar projectar a Barcelona i grups d'extrema dreta van mirar de boicotejar l'acte.
Lanzmann conversa amb supervivents, amb alguns botxins, amb gent que passava per allí... intenta que parlin, que facin un exercici de memòria. És un documental sense imatges de ficció ni d'arxiu on l'oralitat es converteix en l'eix del que veiem. Lanzmann burxa i burxa, intenta que l'altre parli, que s'expliqui, que detalli de la manera més minuciosa possible com era tot plegat. Hi ha moments que et venen ganes de cridar: hòstia, deixa`l tranquil... però Lanzmann continua. Ell creu que mai una ficció es pot posar en el lloc de la víctima, per això abomina de pel·lícules com "La llista de Schindler". On s'és vist que una actriu entri dins d'una càmera de gas! No dona peixet a la capacitat de representar que tenen les belles arts. Un exemple del que pretén el podem trobar en l'interrogatori d'Abraham Bomba, un jueu que viu a Tel Aviv. El situa en una barberia i va tallant els cabells als clients mentre explica que la seva feina al camp era tallar els cabells a les presoneres que després entraven a les càmeres de gas. Hi ha un moment que Bomba es trenca i és quan rememora que un company seu va tallar els cabells a persones de la seva família. Bomba plora i calla i Lanzmann li demana un esforç de memòria, un terrible dolor provocat per la mateixa evocació de l'horror. Crec que aquest documental, que el podeu trobar en DVD, l'hauria de veure tothom., com tothom hauria de llegir "Els germans Karamàzov" Lanzmann va escriure diverses obres sobre aquest tema i sobre el documental on pren posició ideològica i també va escriure un llibre de memòries "La liebre de la Patagonia", on explica, entre d'altres records, el temps que va ser amant de Simone de Beauvoir.
El poeta Carles Torner té publicat un assaig molt interessant que es diu "Shoah. Una pedagogia de la memòria", que ens pot ajudar molt si estem interessats en aquest tema tan dolorós i en les preguntes que ens provoca. També recomano les aportacions que ha fet Joan-Carles Mèlich, filòsof i amic de qui no em canso d'aprendre.


79. Ai, Bosie, demà desapareixeré i que car pagaré l'amor que no puc dir!
Continuem amb el tema de L'Holocaust. El director Michael Haneke, un dels directors més incòmodes i pùnyents de la història del setè art -no us recomano que mireu les seves pel·lícules sense deixar llargs espais per respirar entre una i altra, l'any 2010 estrena "La cinta blanca", un trosset de drap que les criatures han de portar per demostrar la seva puresa, la seva virtut. En el poble on viuen -abans de la Primera Guerra Mundial- hi ha greus incidents, passen coses estranyes i a poc a poc anem coneixent que aquesta comunitat té un sistema duríssim per educar les noves generacions i sembla que Haneke ens alerti que les humiliacions i els rigors que van formar el caràcter del nazisme, i per extensió de qualsevol sistema totalitari, s'inicïi a la infància. És allò de l'ou de la serp, títol d'una pel·lícula de Bergman que també tracta del naixement d'un sistema totalitari. Haneke i Bergman, en la pel·lícula de l'ou i la serp et glaça la sang a les venes.
Avancem en el temps. Reunió a Vannsee. 20 de gener de 1942. La presideix el botxí de Praga, Reinhard Heydrich i actua de secretari Eichmann. En aquesta trobada es planifica l'extermini sistemàtic dels jueus. Molts d'ells ja havien estat assassinats de diverses maneres però ara tot el que es farà sorgirà d'un pla ben ideat. Abans, però han de decidir qui és i qui no és jueu i, és clar, els participants que tenen formació jurídica són molt importants. No oblidem que el nazisme va ser possible per la col·laboració activa o consentidora de tots els estaments de la societat alemanya, cada estament feina la seva feina sense fer-se preguntes. La pel·lícula, dirigida per Frank Pierson, es diu "La solució final", any 2001.
"Napola", és el nom que rebien les escoles on es formaven els cadells del nazisme i és el títol d'una pel·lícula de l'any 2002, dirigida per Dennis Gansel, que mostra el currículum d'aquestes institucions, l'adoctrinament que patien perquè no tinguessin cap escrúpol moral quan haguessin de complir segons quines ordres. També tenim "Europa, Europa", dirigida per Agnieszka Holland, l'any 1990, on som testimonis de les peripècies que ha de superar un noi jueu que per error entra a formar part d'una d'aquestes escoles. L'escena on el noi ha de passar una revisió mèdica i evitar que descobreixin que està circumcidat és d'una gran tensió emocional.
Però tot i la terrible repressió que vivien els que no compartien la visió del nazisme hi va haver grups que van plantar cara a aquest moviment totalitari i molts d'ells en van pagar un preu molt alt. És el cas del que mostra "Sophie Scholl", de l'any 2005, dirigida per Marc Rothermund. Sophie School era una jove membre del grup pacifista "La Rosa Blanca". Ella i alguns dels seus companys van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort. Crec que va ser la secretària de Hitler, que va estar amb ell al búnker fins que va ser detinguda un cop mort el seu cap, que quan va ser interrogada, i negava saber alguna cosa de l'existència dels camps d'extermini, va acabar acceptant que alguna cosa podia haver sabut perquè la Sophie School, que tenia la seva edat i el grup de la Rosa Blanca, van actuar de manera molt diferent a com ho havia fet ella. I és que la por ens fa mirar cap a l'altre costat.
I acabem amb "Una jornada particular", de director italià Ettore Scola, l'any 1977. Ens narra la trobada entre un jove homosexual i una mare de família, italians tots dos, el dia que Roma està concentrada per celebrar la cimera entre Mussolini i Hitler. Els dos personatges comparteixen les seves pors i les seves frustracions. Una pel·lícula excel·lent interpretada per dos monstres del cine italià: Sofia Loren i Marcello Mastroianni.
I demà una micona més, però una micona. Ja ho veiu, és un tema que m'interpel·la tot sovint.


80 dies. Els personatges de Verne van necessitar 80 dies per donar la volta al món. Només 80.
Continuem amb les pel·lícules que parlen de l'Holocaust.
"Sense destí", de Lajos Koltai, 2005, basada en l'experiència d'Imre Kertész, per mi la millor novel·la sobre aquest tema. Un final que et deixa sense alè. L'adolescent protagonista ha tornat dels camps d'extermini i diu això: "Incluso allà, al lado de las chimeneas había habido, entre las torturas, en los intervalos de las torturas algo que se parecía a la felicidad. Todos me preguntaban por las calamidades, por los "horrores", cuando para mí ésa había sido la experiencia que más recordaba. Claro, de eso, de la felicidad en los campos de concentración debería hablarles la próxima vez que me pregunten. Si me preguntan. Y si todavía me acuerdo". Hi pot haver moments de felicitat fins i tot quan vius o recordes la cara més terrible de l'existència. Una idea difícil de pair. Una gran pel·lícula sobre una gran novel·la.
"El hijo de Saúl" de Laszlo Neames, 2015. Un presoner creu haver trobat el cadàver del seu fill i busca un rabí que reciti la pregària del Kadish. Una escletxa ètica al bell mig de l'horror més descarnat.
La càmera s`enganxa al clatell d'aquest home i de lluny ens arriba entre boires i ombres les imatges més cruels que ens podem imaginar: fileres de deportats, dones nues avançant cap a la fosa, lladrucs de gossos, crits i fuetades, flames, fum.., sempre de lluny, mostrant sense mostrar. Excel·lent pel·lícula.
"La vida és bella", de Roberto Begnini, 1997. Què no faria un home per enamorar una dona? Què no faria un pare per evitar el sofriment del seu fill? El personatge d'aquesta pel·lícula ens ho explica. Crea un conte que integra la realitat en un marc alliberador que evita les arestes i que salva el fill de l'horror del present. Un conte, és un conte, no podem oblidar-ho, perquè si ho oblidem ens passarà com amb "El nen amb pijama de ratlles", que et cau de les mans i dels ulls perquè pretén ser una obra realista i no t'ho pots creure. La de Begnini no, és un conte i a una ficció no se li pot preguntar si és veritat, perquè no és la veritat l'objectiu del relat. En parlarem un altre dia d'aquest tema. Dos moments memorables: quan el pare tradueix les ordres del vigilant del barracó i quan es fa passar per inspector d'educació i explica a una classe de primària les característiques racials del nou home que ha de dominar el món. Poques vegades el ridícul ha sigut tan il·lustratiu.
I acabem aquesta llista d'urgència amb unes quantes obres més.
"Amén", de Costra-Gavras, 2002, que parla del paper del Vaticà a través d'un capellà que descobreix què passa en els camps de la mort, però el Vaticà mira cap a un altre costat. Encara no sabem amb prou exactitud quin paper va jugar l'església oficial en tot aquest assumpte.
"La llista de Schindler", de Spielberg, any 1993. Prou coneguda rodada en blanc i negre excepte la nena de l'abric vermell. M'estalvio de comentar-la. Només dir-vos que és una pel·lícula per debatre amb alumnes de batxillerat sobre el grau de moralitat i d'ètica, que no és el mateix, de Schindler. El debat està servit.
"El pianista", de Roman Polanski, 2002. Ens mostra la vida en el gueto de Varsòvia explicada a través d'un músic jueu i tot el que va passar per salvar la vida.
"La zona gris", de Tim Blake Nelson, any 2001, Imatges de la vida dels sonderkommandos i de la rebel·lió en un forn crematori. Imatges duríssimes.
I per acabar, perquè hem d'acabar un moment o un altre, us proposo "Verano de corrupción", de Bryan Singer, 1998. Un adolescent intenta treure profit d'un vell que viu a la seva localitat i que li recorda un nazi que està a la llista de possibles criminals de guerra. L'adolescent intenta dominar-lo gràcies a la informació que té, però oblida que el dimoni sap més per vell que per dimoni i aquell home reuneix les dues característiques. El mal pot ser fascinant i si descobreixes aquesta relació pagues un preu molt elevat.


81. El 8 s'estira la platja a prendre el sol i l'1 li diu: com el mar, representes l'infinit.
La ficció fa suportable la realitat. No sé si aquesta frase l'he llegida, l'he sentida o me la he inventada, però trobo que té raó.
Les criatures ho saben prou bé. Necessiten el relat per entrar a les profunditats del bosc enigmàtic i solemne, de la nit més fosca. El psicòleg Bettelheim també ho sabia i per això va escriure un llibre molt necessari "Psicoanàlisi dels contes de fades".
Anem al cine. Recordem "La vida és bella". El pare que inventa una ficció per salvar del present el seu fill. Ja n'he parlat anteriorment i no en diré res més
"Un monstruo viene a verme", dirigida per en Bayona, any 2016, basada en una novel·la escrita per Patrick Ness. Llibre i pel·lícula del tot recomanables. El monstre ajuda la criatura a afrontar la mort de la mare i el seu desig que tot s'acabi, que aquell dolor es pugui tancar. Les històries dins la història que el monstre explicarà l'ajudaran i un cop assumits el desig i el dolor podrà continuar avançant.
"The dresser" -aquí es va estrenar com "L'ombra de l'actor", de Peter Yates, 1983. L'ombra és l'ajudant d'un celebrat actor shakesperià. Sense ell, l'actor no seria el mateix, necessita aquella ombra que li resol tantes i tantes coses. Hi ha una escena memorable. Londres acaba de patir un bombardeig, barris destruïts i un vell assegut davant de les runes del que va ser casa seva. Està desolat. L'actor s'acosta i li regala dues entrades per anar al teatre: Per si li serveixen de consol, afegeix. El teatre, en aquest cas, les belles arts tenen també aquesta funció d'amorosir els patiments del món.
"Big fish", de Tim Burton, 2003, un dels directors amb un segell que l'identifica a la primera escena. mons onírics, personatges estrambòtics, històries molt riques i simbòliques... A "Big fish" un pare es passa el dia explicant històries al seu fill. Aquest està desesperat i vol saber que hi ha de veritat en tot plegat, però aquesta pregunta no té resposta, perquè no es tracta del pes de la veritat que conté un relat allò que li dona sentit. Del que es tracta és de saber viure en les històries que expliquem. Tots som les nostres històries. El fill descobrirà aquesta veritat quan el pare, ja en estat de mort imminent, li demana que li narri la seva mort i el fill ho fa. En la història fuguen de l'hospital, inicien un viatge tots dos junts i es van trobant amb els personatges que el pare ha compartit amb ell. Realitat i imaginació es fonen i el fill entén que la història compartida ha creat un vincle que res podrà destruir. Ni la mateixa mort.


82. L'infinit continua estirat damunt la sorra i l'aneguet se'l mira i pensa en totes aquelles persones que han fet del pas del temps el tema principal de la seva reflexió filosòfica. Tot és temps, proclama l'aneguet i l'infinit somriu però calla.
I parlant del temps anem a la ciència ficció. Us he de confessar que em costa entendre molts llibres i pel·lícules d'aquest gènere. Em falten coneixements científics i em foto uns bons embolics. Quan vaig al cine miro que m'acompanyi el meu fill i quan sortim m'aclareix -o no- els interrogants.
No parlaré de "Metròpolis", el gran clàssic. Ni tampoc de la sèrie "Mattrix. Ni de pel.lícules brillants com "Origen"" o "Interstellar" o "Gattaca"... senzillament comentaré breument obres que m'han deixat algun senyal. Començo amb la saga del Planeta dels Simis. La primera és de l'any 1968 i la va dirigir Franklin S Schaffner. L'he pogut veure darrerament amb els nets. Una civilització que es gira com una mitja. Home-mico, mico-home. Una escena mítica al final de la primera: l'estàtua de la Llibertat mig enterrada a la platja i el gran Heston mig despulladet entenent desesperat què ha passat. Inoblidable i terrible moment.
Seguerixo amb la saga de l'Alien, amb Sigourney Weawer donant vida a la tinent Ripley. Recordo com vam sortir del cine Montecarlo la dona i jo després de veure la primera de la sèrie. Aquella nau gòtica, aquell monstre que va ser la mare de tots els monstres posteriors arribats de l'espai, aquella nau fosca i freda i humida... la cria sortint del pit del metge, un part ben salvatge...la por a morir. Alien no et deixa mai més i va crear escola, els monstres posteriors son fils seus. Experimentava les mateixes sensacions que tenia quan de petit veia pel·lícules on el perill venia de Mart o de més lluny. Una emoció intensa, un no saber-te sol a l'immens espai però sabent que l`altre et fotrà la vida enlaire. Anem a "Gattacca" o a "Her" molt intel·lectuals les dues, molt reflexives, tot i que aquest gènere sempre té un caràcter profètic, premonitori et fa rumiar sobre on s'adreça la humanitat. Repasseu les propostes de zombies en una societat vcada ia més zombie.
"2001, una Odisses de l'espai", de Kubrick, 1968, que pot presumir del salt temporal -l'el·lipsi- més llarga de la història del cine. L'homínid llança a l'aire un os que puja i puja fins que es converteix en una nau. Miliers d'anys en breus segons. I la famosa pedra del final. Què punyeta representa? I tota la colla opina i el cap sens escalfa de tantes preguntes que queden sense resposta. Fins que algú proclama i conclou: la pedra ens trascendeix. I tots responem admirats: OOHHH!!! I aquell ordinador que dominava la nau i la soledat dels deus tripulants! Ara ens domina el mòbil, sempre present. Valverde té unpoema que parla del rellotge i diu que és el "leye yugo". Si visqués aquests dies no sé què diria.
Sagues galàctiques que no deixen de ser noves maneres de representar la lluita entre el bé i el mal, com els Pastorets.
i arribem a ET, l'extraterrestre que ens enterneix, que està espantat, que indica amb el dit, un dit que s'encén i que cura, com Jesucrist, i clama que necessita un telèfon. Quina meravella de pel·lícula. Quin gran director, aquest Spielberg. La meva filla gran no es va bellugar de la cadira seguint les peripècies d'aquest personatge que forma part de la nostra tendresa, de la nostra part lluminosa, que també la tenim. I ara arriben dos pesos pesants. "Blade Runner", les dues. Comento la primera, la d'any 1982, dirigida per RidleyScott. Replicants que volen tenir sentiments, una ciutat fosfosrescent prenyada de pantalles, una ciutat humida, onírica... el cine posterior s`'ha deixat posseir per l`'ambient de Blade Runner, i el final del replicant amb una de les escenes més valuoses i reivindicades de la història del setè art. El replicant que proclama que ho ha vist tot i que ha arribat el temps de morir davant dels ulls astorats del seu perseguidor i que et deixa una porta oberta: el perseguidor serà un altre prototipus de replicant o un servidor de l'estat de carn i os? La segona part també mereix ser vista i encara hi ha preguntes que continuen a l'aire,
I acabo amb "Fahrenheit 451" de Truffaut, any 1966. La comunitat d'homes i de dones llibres que fugen d'una societat on els bombers cremen biblioteques perquè un llibre fa la gent desgraciada perquè desvetlla preguntes i moltes no tenen resposta. Una reivindicació del valor del llibre i, curiosament, de la memòria. Una escena que commou: l'home vell que mentre va nevant -i jo penso en Joyce i el final de "Entre els morts"- recita el seu llibre al nebot. Tots dos saben que el vell morirà però el llibre viurà perquè s'haurà encarnat en el seu nebot. La bona literatura i el bon cinema -per extensió totes les belles arats- som com un alien, entren dins nostre i ens transformen. He de dir que aquesta pel·lícula agrada molt més del que ens pensem als nois i noies de sisè o en els primers cursos de l'ESO.


83. L'infinit deixa la tovallola i saluda el tres. "tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena". El tres li diu: calla, infinit, calla, i contempla't a tu mateix.
Qui pot presumir d'haver donat vida a personatges reals o de ficció de gran talla? La resposta és senzilla: en Charlton Heston.
La gent de Sarrià baixàvem a Barcelona. Érem de poble i baixàvem a la gran ciutat. Barcelona era la plaça Catalunya: el Sepu, can Jorba, el Capitoli, i can Cottet, l'avinguda de la LLum i la Rambla i el rellotge que hi havia a terra al Pportal de l'Àngel... I el Novedades i el Coliseum. Un dia em proposen baixar a Barcelona a veure "Els deu manaments" i ja em teniu a mi saltant com un cabirol, feliç una cosa de no dir i esperant l'arribada de l'heroi quan alça les mans i fa que les aigües del mar Roig se separin. i els de casa emocionats. I els del carrer barallant-nos per veure qui feia de Moisès. Jo callava i em quedava el segon paper més important de la banda dels bons: Josuè, interpretat per John Derek, guapu entre guapus. I un altre dia baixem a Barcelona a veure Ben-Hur i jo esperant la cursa de quadrigues, el moment on els ganivets que surten de les rodes d'un dels dolents trenquen els radis i eixos de les altres que s'estavellen contra la paret mentre el públic crida embogit. Si l'haguéssim vist al Breton, al cine del barri, nosaltres també hauríem cridat, però estàvem en un cine d'estrena. I més endavant m'adono que té raó en Willian Wyler, el director, quan diuen que va donar instruccions a l'actor Stephen Boyd -Mesala- que donés un caràcter amorós -gay- a l'escena on els dos amics entortolligen els braços i brinden. En Heston, tan mascle ell, es veu que no en sabia res, d'aquesta possible lectura, però mireu aquesta escena coneixent aquesta informació: salten xispes i se sent l'olor de mascles en zel. I jo fent de Ben-Hur, aquesta vegada al carrer guanyava jo i m'emportava el paper principal. Com m'agradava representar el dolor que sentia quan em donaven fuetades a l'esquena i jo havia de remar. Xiu, Xiu, el soroll del fuet que es retallava en la nostra imaginació entre l'aire que ens separava.
I és el propietari d'un circ i el que aconsegueix petonejar Eleonor Parker, que la torça com un jonc i ella aguanta, que és una dona de veritat, deien les dones de veritat de casa, un piano sona millor quan l'han tocat, li engalta pel broc gros i vinga riure. Sense oblidar que ha de derrotar la marabunta, que es diu aviat i a "Set de mal" no té res a envejar a la resta del càsting, tan poderós. I és El Cid i el militar a "55 dies a Pekin" i Miquel Angel i l'home sol al planeta dels simis quan descobreix a la platja que el seu món ja no és el seu món. I Marc Antoni per partida doble i el cardenal Richelieu, dues vegades també. I en Silver amb un Christian Bale fent de Jim Hawkins i un dels últims homes de la terra a "The omega man" i ajuda una de les dones més belles del món, parlo d'Ava Gardner, a Terratrèmol, amb el sensorround que semblava que es bellugava tota la platea del cine Bosque... I em sabia de memòria la llista dels actors i de les actrius d'aquestes pel·lícules, com si fossin les advocacions del rosari que resaven els dissabtes a l'escola. I en llatí: virgo clemens, ora pro nobis,, virgo potens...
En Heston, ai en Heston, quants somnis heroics li dec. L'home del rifle, vinga, siguem objectius, reduir-lo a ser l'home del rifle és gairebé un pecat i jo no vull pecar, que els pecadors van a l'infern amb en Pere Botero. Ell és Moisès i Miquel Àngel...i quan veig formigues, tan diligents i tan innocents, penso sempre en ell.

Juny 2020



-----

imprimir