Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (XII)
Escrits des del confinament (XII)
Senderi / Jaume Cela / El 86: L'infinit li pregunta al sis com va l'embaràs. I el sis respon que va bé, però que la criatura encara no s'ha decidit a sortir perquè diu que per estar confinada ja està bé on és.

Dietari XI
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela



84. A l'infinit li ha quedat la tovallola plena de sorra. Treu una cadira plegable i s'asseu i es pregunta si l'infinit pot posar límits a l'infinit. Després es pren un gelocatil.
Avui compartiré amb vosaltres pel·lícules espanyoles que sempre porto amb mi.
Dues de Berlanga, del grandíssim Berlanga, quan parles d'ell sempre has de fer-ho utilitzant els gran adjectius. "El verdugo", 1964, que la vaig veure en una sessió golfa al cine Alexis. Inoblidable l'escena que busquen al botxí a les coves del Drac, amb la guàrdia civil en barqueta dient en veu baixa el seu nom. I quan el porten ben agafat perquè no caigui desmaiat i et penses que és el condemnat a mort i no, és el botxí, fill de botxí. "Bienvenido Mister Marshall" 1953. Mai oblides Villar del Rio i el seu alcalde que com alcalde que és ha de dir alguna cosa als seus veïns i s'acaba convertint en un precursor de Rajoy.
"Viridiana", de Buñuelk 1961. Tot Buñue és excel·lent i té aquell punt de perversitat que tant estimo, aquell punt de donar la volta als valors de la burgesia. El seu Sant Sopar és una icona del segle XX i aquella crítica tan ferotge a la caritat i a les dobles morals, dobles o triples, com ara. Vaja, no hem avançat gaire.
Qui sent dir "milana bonita" veu en Rabal pixant-se a les mans i el fàstic que fan els "señoritos". Un retrat de l'Espanya profunda, de l'Espanya que humiliava, que gelava al cor, molt més que l'altra i amb permís de Machado. Dirigida per Mario Camus, any 1984.
"La lengua de las mariposas", d'en Cuerda, any 1999. Una lliçó d'història i de pedagogia encarnada en aquell vell mestre que representa els valors republicans davant d'una Espanya, tornem a Machado, que et gela el cor. I l'anima i et roba la vida. Inoblidable el moment on el nen espantat al costat dels pares més espantats que ell, escup tot el que ha après mentre el mestre se'l mira amb una pena infinita. Tots els que ens dediquem a l'educació hauríem de veure aquesta pel·lícula.
"El espíritu de la colmena", de Víctor Erice, any 1973. Realitat i ficció, guerra civil i Frankenstein i aquells ulls de la nena oberts, negres, intensos que intenta entendre que la dialèctica entre la realitat i la imaginació pot donar tota de mena de misèries i de conquestes. Ombres i llums, que és el que et passa quan vols saber.
La guerra entre les Zorongos i los Tarantos. "Los Tarantos", de Rovira Beleta, any 1963. Quin luxe veure en Gades i la Carmen Amaya i cantar en Peret. i aquella i aquell Romeo i Julieta gitanos, bellíssims, " morenos de verde luna", metàfora que vaig entendre quan vaig tenir un alumne gitano, l'Antonio, que tenia un color de pell que només es podia descriure lorquianament, al Somorrostro i en Gades ballant al final de la Rambla, mentre els homes que la netegen projecten les seves mànegues. Quina pel·lícula tan bella. Un dia presentava un llibre de Montserrat Galícia i entre el públic hi havia en Rovira Beleta i quan va acabar em va venir a preguntar si tenia alguna llibre que es pogués convertir en un guió que ell dirigiria. Ha sigut el moment on més a prop he estat de fer realitat la meva col·laboració amb el món del cine.
Almodóvar. Sempre és bo, com l'Allen, tot i que té alguna relliscada, però és tan petita que no és just anar-li recordant. La millor pel·lícula seva -amb permís de "Dolor y glòria"- continua sent "La ley del deseo", 1987. Trobo que hi ha tot el món almodovarià condensat en aquella història plena de personatges que no esperes trobar-te'ls mai a la realitat i el millor de tots: una immensa Carmen Maura, interpretant una transexual que demana que la ruixin un vespre i tu t'enamores d'ella. I la primera seqüència, que no saps que passa quan veus aquell noi que es despulla i es masturba seguint les instruccions d'una veu que es manté fora de pla i després descobreixes que és un doblktge d'una pel·lícula. Gran moment.
I acabo amb "O que arde", d'Oliver Laxe, 2019. Ho té tot. Pur cinema, una història senzilla com dibuixar una línia recta, però amb tanta intensitat com el foc que crema el meravellós paisatge de la Galícia més profunda. El seu començament s'hauria de projectar a totes les escoles on s'ensenya cinema i aquella primera conversa entre mare i fill, quan ell arriba de la presó i es troba la mare feinejant al camp. Es miren i ella li pregunta si té gana. Aquesta és una de les grans preguntes de l'ètica. La mare s'interessa pel fill, abans de qualsevol altra cosa.


85. L'infinit li demana al ganxo que li enganxi una estrella i el ganxo respon que rima amb panxo i que aquestes coses marquen.
Avui parlarem de pel·lícules que estan relacionades amb el món de l'educació, però abans he de dir-vos que de qualsevol pel·lícula, per dolenta que sigui, se'n pot aprendre alguna cosa de profit perquè hi ha vegades que sabem què hem de fer i d'altres sabem què no hem de fer.
"El nen de la bicicleta", dels germans Dardenne, 2011. Estic enamorat de la seva protagonista, la perruquera Samanta, que un dia es troba amb un nen obsedit per trobar el seu pare i ella se'n fa càrrec, en té cura i el fa sortir del pou, tot i que el final queda obert, com oberta és la vida. Per què ho fa? aquesta és la pregunta que encara no he sabut respondre, però que s'inscriu en allò que coneixem com a ètica.
"El nen salvatge", de Truffaut, 1970. Ens narra l'intent d'educar un nen amb símptomes d'autisme que troben al bosc, abandonat de petit. El metge-mestre mira de civilitzar la criatura però no se'n surt, el llenguatge és molt important per situar-nos en el món. Esplèndid moment quan el nen descobreix la injustícia. De Truffaut també podem veure "Els 400 cops", el retrat d''un nen i la seva mirada final a l'espectador com si ens digués: i tu què redimonis penses fer? I "La pell dura", petites cròniques que retraten la infància.
"Avui comença tot", de Bertrand Tavernier 1999. Vaig tenir l'honor de copresentar-la amb el guionista de la pel·lícula i en Fabricio Caivano quan es va estrenar a Barcelona. Una gran pel·lícula, un retrat excel·lent d'una escola infantil en una societat en crisi i un mestre que descobreix que ell sol no pot enfrontar-se a una realitat tan dura com la que viuen les famílies de la seva escola. La seva parella i l'assistenta social el salven del naufragi. Ulisses no pot viatjar sol i pensar que arribarà a port. Això només passa que ets un heroi i els mestres no en som, d'herois. I un estudi sobre la paternitat. I una bella manera d'unir la prosa quotidiana i la poesia. I una anàlisi de pràctiques educatives. I... El discurs de la mestra, un discurs que s'adreça a ella mateixa i que encara té molta vigència.
"La classe. Entre els murs" d'en Cantet, 2008. Un professor a la seva salsa, una classe en estat pur i el professor navegant com pot. Al final, descobreix que hi ha una noia que no és conscient d'haver après res. Si doneu valor a la importància dels nivells de llenguatge -ai, com t'enyorem Lluís López del Castillo!- per definir les classes socials -com passa a "My fair lady" que ens ve a dir: diga'm com parles i et diré qui ets...- no us la perdeu.
"Captain fantàstic", de Matt Ross, 2016. Et permet analitzar com n'és de fina la línia que separa "educar" i "adoctrinar" i descobrir que molt sovint podem actuar de maneres molt diferents tot i que el nostre desig és fer-ho tot a favor dels fills o dels alumnes. Si esteu enamorats o enamorades de Viggo Mortensen aquesta és la vostra pel·lícula. Aquest pare rep lliçons molt valuoses dels seus fills i filles, sobretot quan han de volar sols.
"On està la casa del meu amic", d'Abbas Kiarostami, 1987. Una pel·lícula tendríssima. Un nen sap que si el seu amic no porta els deures el mestre el farà fora de l'escola. I el nen se'ls deixa i l'amic va de la Seca a la Meca sense passar per Andorra perquè el seu amic els pugui fer i, si cal, els hi farà ell. Un cant a l'amistat que no oblides.
I demà més.


86. L'infinit li pregunta al sis com va l'embaràs. I el sis respon que va bé, però que la criatura encara no s'ha decidit a sortir perquè diu que per estar confinada ja està bé on és.
Continuem amb pel·lícules sobre educació.
LA PROFESSORA D'HISTÒRIA. de Marie-Castille Mention-Schaar, 2014. Una professora d'història i tutora d'un grup que té l'autoestima per terra els proposa fer un projecte de treball sobre els nens i els adolescents als camps d'extermini. Els engresca i a partir d'aquest interès, fan un treball que rep un premi molt important. Basada en fets reals és d'aquelles pel·lícules que no poden deixar d'entusiasmar-te. Meravellós el moment que escolten el relat d'un supervivent.
NI UNO MENOS, de Zhang Yimou, 2001. Una adolescent de tretze anys ha de fer de mestra de tot un grup de criatures d'una zona rural perquè la titular està de baixa. Per poder cobrar ha d'aconseguir que cap criatura deixi l'escola. Una ho fa i la noia s'empesca tot una odissea per recuperar-la. Un final molt emotiu relacionat amb la importància del noms i de l'escriptura i amb un treball actoral excel·lent.
NADIE SABE, de Hirokazu Kore-Eda, 1988. El retrat d'un grup de germans que la seva mare abandona per temporades i els deixa a càrrec del més gran. Se'n surten com poden. O no se'n surten. Una mostra claríssima de l'existència de la infància abandonada i no pas en un país amb problemes econòmics.
ADEU NOIS, de Louis Malle, 1987. Situada a la França sotmesa al
nazisme, en un internat arriben de manera clandestina uns nens jueus i la comunitat religiosa els amaga fins que són descoberts. El títol fa referència a les últimes paraules del director de l'escola. Aquest adeu serà definitiu. Una gran pel·lícula basada en l'experiència del director que uneix el mon dels adolescents i la crueltat del nazisme.
LA CAZA, de Thomas Vinterberg, 2013. Un conserge d'una llar d'infants és acusat d'abusos. Ell mira de defensar-se com pot i al final aconsegueix demostrar la seva innocència, però l'estigma queda i algú del poble respon d'una manera sorprenent. Si voleu tractar aquest tema tan delicat amb un públic més aviat adult és una proposta excel·lent.
CHILDREN OF HEAVEN, de Majid Majidi, 1997. Mai unes sabatetes han tingut tanta importància per constituir-se en el fil argumental d'aquesta esplèndida pel·lícula, un retrat de solidaritat infantil, una odissea que ja voldria haver patit Ulisses. Tindrà premi al final? Imperdonable que us avanci res més, però si no l'he vist busqueu temos i penseu en mi.
LAS TORTUGAS TAMBÉ VOLEN. De Bahman Ghobadi, 2004. Si us dic que la història passa en un camp de refugiats kurds i que un grup té l'objectiu d'aconseguir una antena per poder saber què passa i que la feina que fan els adolescents per guanyar-se les garrofes és desmuntar mines... doncs ja us podeu imaginar que és una de les propostes més dures per paralr de les infàncies i adolescències en situació límit. Commou profundament, aneu-hi preparats.
I continuaria la llista, que si QUIERO SER COM BECKHAM, que si BILLY ELLIOT, que si EL NEN DELS CABELLS VERDS, que si C.R.A.Z.Y, que si EL CLUB DELS POETES MORTS, que si.. jo no acabaria mai més.
i demà parlarem dels meus mites heroics.


87. Quina gran trobada! Óscar Wilde amb l'infinit. Saps, li diu l'Óscar, tancat a la presó vaig rumiar molt sobre el que representes però no vaig arribar a cap conclusió que pogués convertir en una frase demoledora.
Què sabia quan era petit de Grècia o de Roma? Poca cosa i bona part de la informació venia del cine. Sabia que els homes anaven amb una mena de faldilleta, que els oficials no tenien pèls a les cames i els soldats sí, que els emperadors eren unes males bèsties i preparaven espectacles amb gladiadors i aixecaven el dit o no i això volia dir que al gladiador el mataven o salvava la vida. O que omplien les vies públiques amb torxes humanes i tenien esclaus per donar i per vendre. Coses d'emperadors!
Les dones anaven amb túniques i totes eren molt boniques, sobretot l'esclava de torn. Ah, i que els senadors s'embolicaven amb llençols i pronunciaven frases solemnes, cosa que no fan ara i són avorrits si pensem en els vestits que porten. Havien de parlar grec o llatí, però era castellà, perquè ho enteniem tot. Ah! i que mataven els cristians, els donaven com a aliment a les feres que portaven de molt lluny. No hi havia cap moviment animalista que les defensés.
I que tenien molts déus i deesses. Un fotimer que es barallaven sovint, com les bones famílies I que hi havia un actor que es deia Steve Reeves, musculós i molt mascle, però amb cara de nen i era un heroi, gairebé un déu, que sempre acabava guanyant. Recordo "La batalla de Marató", "Els últims dies de Pompeia", La guerra de Troia" i "Hèrcules". Quin currículum, el d'en Reeves. Al carrer jugàvem a imitar les pel·lícules que veiem. El nostre espai d'aventures era un passatge mig cobert on el fuster del barri hi guardava taulons per fer mobles i nosaltres aprofitàvem aquella muntanya desigual de fustes per convertir-les en un castell, en un vaixell o en un circ romà. A mi no m'agradava fer d'heroi, admirava en Reeves, potser vaig somiar en ell alguna vegada, però m'estimava més fer el paper de dolent. Després d'aquesta mena de pel·lícules van arribar-ne algunes més. La primera "Quo Vadis", dirigida per Mervyn LeRoy. Encara veig Ursus lluitant contra el toro mentre una virginal Deborah Kerr s'ho mirava horroritzada i molt ben amarrada a un pal. I guapa de debò, tot i les circumstàncies. I en Taylor a punt de posar ordre en tot aquell embolic neorinià. Marcus Vicinius, es deia, obrint la porta a les paròdies dels Monty Python a "La vida de Brian". Jo feia de Neró, perquè el mataven al final i a mi m'agradava molt morir-me, una mort precedida d'una dolorosa agonia -encara no havia llegit el poema -crec que és d'en Argullol- que afirma que en l´únic moment en què no hi ha bellesa és en l`agonia- i rodolava pels taulons mentre els altres em clavaven espases i llances com si fos l'última oliva d'un vermuth i jo gemegava i els amics em deien: Merda, Cela, more`t d'una vegada!. Abans de la mort espantosa que em reservava el guió jo m'havia fet passejar en braços o a cavall pels amics esclaus que havien d'acceptar les meves imaginàries fuetades, amb soroll i tot o uns abrandats discursos sobre el poder de Roma. I van arribar més endavant "Gladiator" o "Espartac" i el pèplum es va vestir de gala, però el meu era el d'en Reeves. Un apartat diferent són les obres que il·lustren la passió de Crist. "La túnica sagrada", si em donessin un euro per cada vegada que la vaig anar a veure podria pagar el primer mes d`'un pis no a Grècia, sinó a Gràcia. O Sobretot "Rei de Reis", amb en Jeffrey Hunter donant vida a Crist i una Maria Magdalena que era la nostra Carmen Sevilla, la gran Carmen Sevilla i qui en parli malament que li caiguin totes les dents o se'l mengin els lleons del circ romà o les bèsties més ferotges de qualsevol senat.
Per cert, el cine Breton es va tancar i es va convertir en un gimnàs. Jo enyorava aquelles sessions on vaig viure tota mena d'aventures. Tancava els ulls i veia que del gimnàs sortia el meu Steve Reeves, amb faldilleta curta i una camiseta. L'espasa curta i les sandàlies ben lligades. Deslligava el cavall i em veia i em cridava. Ei, Jaumus, -ell em deia Jaumus, de fet no tolero a ningú més que em digui Jaumus, només a l'Steve- i em feia pujar darrera seu i em deia: Apa, anem a buscar alguna aventura i jo posava el cap damunt la seva esquena d'armari mirall i fins i tot m`'agradava l'olor de suor.


88.L'infinit es troba amb si mateix, però no sap si és un altre infinit o ell mateix mirant-se al mirall.
Què sabia jo del continent africà quan era petit? Doncs que estava ple de negres que caminaven en fila carregats de paquets i, de tant en tant, un blanc amb un rifle i alguna dona amb un barret d'exploradora que acostumava a ser molt guapa. Alguns negres, de tant en tant, queien a l'aigua i se'ls menjaven els cocodrils.
Àfrica era Tarzan, el Tarzan de Johnny Weissmuller, polit com una patena, que feia aquell crit que convocava les bèsties, sobretot els elefants, i que viatjava -el somni ocult de l'alcaldessa Colau- agafant-se a les lianes. S'ajupia entre les branques i observava la caravana com avançava, sempre acompanyat de la Xita, la seva parella. Quan hi ha una parella un fa el paper seriós i l'altre el còmic, és una constant que ve de lluny. Quan ell apareixia aplaudíem perquè sabíem que havia arribat el bo i parlava amb poques paraules. Johnny Weismuller, diuen, que quan estava malalt feia el seu crit característic des de l'habitació de la clínica. Ja era el seu personatge com Bela Lugosi, que es posava dins d'un taüt i era Dràcula. I també hi havia una dona, la companya de Tarzan i es deien coses tan boniques com Jo Tarzan i tu Jane... I el seu fill. I Tarzan era un heroi que admiraven els negres i que admiraven els blancs, però els blancs bons. I Àfrica també era un personatge del TBO, l'Eustaquio Morcillón i el seu criat, en Babali, que era negre, és clar. Van venir molts Tarzans, tots atlètics i crec recordar que n'hi havia un de pelut. Recordo en Lex Barker i, molt més endavant, en Casper Van Disen i en Milles O'Keefe, que va representar un Tarzan molt eròtic amb Bo Derek, una dona de formes generoses i espectaculars i somiaves amb tot el que devien fer dins la selva, protegits pels elefants i els lleons i, potser, amb la Xita gaudint de la festa. I al final de tot, l'Alexander Skarsgard. I encara una de dibuixos. I encara una de més canònica, que seguia les novel·les d'Edgar Rice Burroughs. Una pel·lícula que es deia "Greystoke", de l'any 1984, dirigida per Hugh Hudson i amb en Cristopher Lambert donant vida al noble que es converteix en el rei dels micos.
I més endavant vaig saber que a l'Àfrica hi havia sorra i deserts i els ulls blaus de Peter O'Toole i en Quinn i la Papas fent de parents de Mahoma. Per cert, en Quinn sempre el recordaré ballant amb l'Alan Bates, a la platja quan tot el seu negoci ha quedat fet miques i ballen un sirtaki perquè en Quinn representa l'alegria, la llum del Mediterrani i primer en Bates està indecís, però se li enganxa la vitalitat d'en Zorba, el grec. Quina gran escena. Perdoneu que l'hagi explicat ara però m'ho demanava el cos. I encara més endavant vaig saber que hi havia països on els blancs segregaven els negres i van començar a filmar-se pel·lícules per mostrar aquesta injustícia. I va arribar en Mandela. I ara Àfrica és tot això i molt més: colonialisme, explotació desmesurada de recursos naturals, premis Nobel, diamants, lluites per alliberar-se del poder dels de sempre... I el cine sempre hi és.


89. L'infinit diu que se li acaba el temps i sap que darrera seu ve l'home dels maldecaps.
A vegades em pregunten que m'enduria a una illa deserta i jo sempre responc que un continent. No tinc esperit aventurer i Crusoe em posa nerviós.
I també em pregunten que si haguessis de quedar-te només amb un director o una de cine a qui triaries? Òndia, quin problema... però si accepto el joc responc que em quedaria amb Luchino Visconti.
Era un aristòcrata -i a mi l'aristocràcia em fascina-, un artista que vetllava perquè tots els detalls de les seves pel·lícules no desentonessin. Diuen, no sé si és veritat però diu molt de la seva manera de fer, que una responsable de la posada en escena li va comentar que no calia omplir els armaris amb roba de qualitat, fins i tot podrien quedar buits, perquè l'espectador no veuria el contingut i ell va respondre que sí, que havia d'estar amb la roba que definís el personatge i que si no calia mostrar-ne el contingut era igual. Em recorda una altra anècdota de no sé quin altre director, i que tampoc sé si és veritat, que la responsable del vestuari li va dir que no calia que les calces de les actrius fossin de primera qualitat perquè en cap escena les hauria d'ensenyar. El director va respondre: el públic no ho sabrà, però ella sí.
Les posades en escena de Visconti són impressionants. Moltes de les seves pel·lícules estan basades en destacats referents literaris. "Obsessió" .es un peça clau del neorealisme. "Bellíssima" ens mostra una Anna Magnani extraordinària. "Senso" és inoblidable, sobretot la seqüència on des del galliner del teatre tiren les octavetes revolucionàries. A "Rocco i els seus germans" notes la tragèdia i veus l'ombra dels germans Karamazov. "El guepard", és una lliçó de cine i la llarguíssima seqüència del ball és perfecta i t'adones de la veritat que conté aquella expressió d'un personatge de la novel·la quan assegura que tot ha de canviar perquè res no canviï. "La caiguda dels Déus", la destrucció d'una família molt poderosa. Poques escenes trobarem en la història del setè art que mostrin la bellesa i la crueltat en el mateix pla com passa amb la matança del membres de les SA. Bellesa dels cossos i crueltat dels actes. Com esplèndida per la seva brevetat és la insinuació del maltractament infantil. Helmut Berger, Jean Sorel Alain Delon, Burt Lancaster... mai han estat tan bé com quan els ha dirigit Visconti. El mateix podem dir de Claudia Cardinale o de Silvana Mangano. "Mort a Vènecia" aconsegueix commoure't quan la pintura dels ulls del vell es va desfent mentre contempla i reflexiona sobre la bellesa, sobre el seu caràcter efímer, un retrat del pas del temps i el dolor de descobrir que no pot fer res per frenar-lo. "Ludwig" és una orgia de colors que et deixa estabornit i Rommy Schneider impressiona. "Sandra", que el títol original és el vers de Leopardi "Vaghe estelle dell'Orsa, tracta el tema de l'incest... i podria continuar però deixeu-me citar la millor de totes :"Confidències", poster perquè m'identifico amb aquell pobre home que va envellint i que ansia passar les hores rodejat de les obres d'art que té i arriba de sorpresa una família que li destarota la vida, que els acull en el seu palau sabent que res serà mai més com ell desitjava, però que potser hi sortirà guanyant perquè se sentirà viu. Vell, però viu, tot i que pagui un preu molt elevat.




-----

imprimir