Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits des del confinament (...i XIII)
Escrits des del confinament (...i XIII)
Senderi / Jaume Cela / Ha arribat el moment de tancar aquests textos de confinament. (...) Em consola saber que us tinc a prop i espero que us consoli saber que jo estic a prop vostre, que "aún estoy en el camino", com proclama el poeta. Apa, feu bondat, sigueu crítics i generosos i compromesos en la millora de la vida que ens toca viure, però sigueu bona gent. Sobretot bona gent. Petons. Jaume Cela

Dietari XIII
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela


90. Sempre tinc maldecaps. Quan penso que el món està a les mans d'uns quants personatges com en Trump, en Putin...
Ahir es va morir la Sardà. En LLuís Pasqual deia que s'havia guanyat el privilegi de ser reconeguda amb el cognom precedit de l'article. Ella era la Sardà. Aquesta idea ve de lluny. Les dones de casa ja ho deien. Hi havia la Garbo, la Dietrich, la Magnani, la Bacall, la Hepburn, la Lollobrigida... Curiosament, en el cas dels homes, era diferent. Hi havia en Paul Newman, en James Stewart, en Cary Grant...
La Sardà, al costat de la Lizaran i de l'Espert, a "Actrius", d'en Ventura Pons. Una gran pel·lícula. Un duel entre quatre, perquè hem d'afegir-hi la Pons. "La niña de tus ojos" d'en Trueba, amb la Sardà de secundària i que s'ho menja tot. La Sardà a "Carícies" o a "Todo sobre mi madre". Tothom té la seva Sardà. La meva és la de "Anita no pierde el tren" també d'en Pons, amb en Coronado, tan guapu ell. Quan la Sardà feia de còmica, la millor presentadora dels premis ha estat ella i de llarg, reies tota l'estona. Recordeu el seu "Honorato", aquelles peces breus que interpretava amb Enric Pous amb aquell sorollet que feia amb la boca i deies: mira, és la Sardà, i aquella mirada que semblava que li penjava dels ulls. Però la meva Sardà més intensa és en els papers més dramàtics, quan començava a parlar i a bellugar-se notaves la humitat als ulls. Qui com ella recitava Sagarra?
La Sardà. Sí, la Sardà.


91. Em pregunto com pot ser que hi hagi famílies que no mengin tres vegades al dia i que les criatures no puguin picar galetes de xocolata.
Quan vaig néixer Elvis Presley tenia 14 anys. Les seves cançons formen part de la banda sonora de la meva vida. Les cançons i algunes de les pel·lícules. L'Elvis, el Rei, el Pelvis... mal vist per l'església, sempre vigilant els pecats de l'entrecuix que acostumen a ser els més divertits. L'Elvis ens entusiasmava i l'imitàvem sense la seva gràcia. Bé, no tots perquè sempre hi ha algú que supera l'original. Recordeu que en Xarlot es va presentar de forma anònima a un concurs d'imitadors seus i no va guanyar. Tanco els ulls i veig el Rei -no el nostre, és clar- a "El barrio contra mi" o "King Creole", de Michael Curtiz. O a "Estrella de foc"de Don Siegel, any 1960, amb l'ànima partida entre dues comunitats enfrontades. I sobretot a "Amor a Hawai", cantant en vestit de bany, damunt d'una barca, acompanyat per la guitarra i un grup de hawaians la cançó "No more". I "Viva Las Vegas", amb Ann Margret.
I un dia, per uns instants, vaig ser Elvis Presley. Devia tenir 12 anys, estudiava comerç i un dia a l'any, no recordo si per celebrar el sant del mestre, que es deia Josep, fèiem una festa i el senyor Campanyà ens deixava organitzar-la a nosaltres. Vam preparar un play back amb cançons de diversos cantants. Jo vaig ser l'Elvis i vaig fer veure que cantava "In the ghetto", que encaramanté una desgraciada actualitat. Trista història. Surto a l'escenari improvisat, vestit tot de negre, amb els tres botons de la camisa descordats i un mocador vermell. Descanso el braç damunt d'un piano i tres nenes de la classe fan de cor. Van pintades de negre. Em devoren amb els ulls. Ho noto. Recordo la cara del mestre, com reia per sota el nas, però escoltava atentament. I comença la música i jo faig aquell sorollet típic amb els dits i començo a bellugar els llavis com un experimentat actor de doblatge Quin moment! Un momentazo, com diuen ara.
A l'escola del senyor Campanyà fèiem música. El mestre sabia tocar el piano i ens ensenyava cançons, des del Virolai a "Cuando Fernando VII usaba paletó..." que es cantava sempre fent servir la mateixa vocal. Cantàvem i celebràvem el mes de Maria, amb la flor espiritual del dia.
Per què no he oblidat aquesta cançó? Quins profunds misteris té la memòria humana. Feia així:
Canta mi colegio un himno de humor
que sólo se aprende con la sol-fa-mi-re-do.
Doroteo es tonto y feo. Do
Restituto es formidable, Re
Miguelín es mi locura, Mi
Facundín es agradable, Fa
Solferino no lo quiero, Sol
Lauro es toda mi ilusión, La
Si queréis que les cantemos, Si
Con la sol-fa-mi-re do.
I tornem a Elvis Presley. Un poso deures. Escolteu "My way" cantada per en Sinatra i després per l'Elvis. Penseu que al cel us rebran amb aquestes versions. Val la pena ser bons, doncs.



92. Escolta'm aneguet, tu faries mal a algú per ganes de fer mal? Ja sé la resposta. És no. Doncs vigila amb l'espècie humana.
Què sabia jo d'Amèrica del Nord quan era petit? Doncs que era l'Oest. Que hi havien unes persones que anaven mig despullades, els indis, i que tenien l'estrany costum d'atacar pacífiques caravanes de gent blanca rodejant-la i fent un crits molt aguts. I que el seu déu era Manitú. Tallaven al zero els cabells dels seus enemics i fumaven la pipa de la pau i tenien noms molt exòtics. I eren enemics del "cavall de foc" i l'atacaven i acostumaven a perdre. Sabien muntar a cavall molt bé i quan queien era tot un espectacle. També sabia que hi havia baralles entre els ramaders i els pagesos. I els bars s'obrien amb unes portes molt divertides i a dins hi trobàvem homes de mirades fosques, tafurs jugant al pòquer, dones de vida alegre escotades però sense ensenyar gairebé res. I duels, dos homes que es trobaven al carrer, la resta del món s'amagava i tafanajaven per les finestres i els duelistes acostaven als dits als revòlvers i els bellugaven abans de desenfundar i matar l'enemic. I carrers polsosos amb esbarzers resecs que anaven arrossegant-se empesos pel vent. I el Setè de Cavalleria, que sempre arribava a temps tocant la trompeta, i Troy Donahue tan ros, i nosaltres aplaudíem perquè eren els bons. I la diligència i un home que avança sol pel carrer preparat per fer justícia -mai ha estat tan bé en Cary Cooper com a "Sol davant del perill". I Johnny Guitart i estima'm encara que sigui mentida i Montserrat Roig, a qui molts vam estimar -i encara estimem- i no és mentida. I "Centaures del desert", amb aquella noieta, la Wood, que rapten els indis i la salva l´únic home que representa l'espai de l'aventura, en John Wayne i el seu barret, perquè el cine de l'Oest està ple de barrets i de plomes.
I John Ford. Spielberg li va demanar un consell i el vell director va dir: miri on situa l'horitzó. Gran resposta la d'un home que va convertir el paisatge en un personatge. I "Duelo al sol", aquell tensió entre Eros i Tànatos i les d'en Jessy James i les del "Llanero Solitario" i el seu cavall, en Silver. I sobretot Alan Ladd -les dones de casa deien que era baixet i petitonet però que al pot petit...a "Arrels" mirant d'oblidar el seu passat de pistoler i que es converteix en un mite pel nen a qui dóna vida Brandon de Wilde, un nen que som tots nosaltres quan estem al costat d'homes com aquest pistoler que desconeix que el passat no passa mai, això ho sap Faulkner. I després vam saber que els indis no eren els dolents, perquè la divisió entre bons i dolents és una línia massa fina. Ens ho va ensenyar "Petit gran home" o "Bailando con lobos". Jo hauria ballat amb llops perquè el final de la pel·lícula m'emociona, aquell amic des de dalt de la muny¡tanya cridant el nom del seu amic que ha de fugir amb la seva dona. Intuïm que tot aquel poble serà aniquilat pels blancs vestits de blau. I "Dead man" un western estrany i ara "Djnago desencadenat", una obra mestra, com tot el que dirigeix Tarantino. però el meu western preferit i l'escena més tendra és el moment que a "Rio Bravo" Dean Martin està estirat i canta i després s'afegeix Ricky Nelson que toca la guitarra mentre Walter Brennan toca l'harmònica i en Wayne, sempre en Wayne, somriu. I jo era en Ricky Nelson. Un mig homenet al mig d'un món d'homes rudes i ara, que ja m'he fet vell, encara vull ser aquell mig homenet, aquell Nelson amb cara de nen, sense cap pèl a la cara. I també era l'or amagat entre les pedres del riu.


93. Quina enveja! sou tres, com les tres bessones. Per cert, coneixes a la Roser Capdevila? Doncs si pots fes-ho, passaràs una bella i bona estona amb ella. A mi em va bé mirar els seu dibuixos o llegir l'autobiografia il·lustrada que va publicar. És millor que un paracetamol.
Impossible oblidar Afrodita sortint del mar amb un biquini que ara, vist el que veiem -i el que no- a les platges i piscines, ens sembla ideat en un convent de clausura. Ursula Andress i James Bond: My name is James, James Bond. He vist totes les pel·lícules d'aquest espia que té llicència per matar tot el que es bellugui. Cotxes sofisticats, invents sorprenents... M, el gran o la gran jefa. Judi Dench, extraordinària, com sempre. Políticament incorrecte? Sí, però és James Bond, que podem esperar! El meu Bond és el dels primers temps, en Sean Connery a "007 contra el doctor No". El de "Des de Rússia amb amor", amb aquelles sabates que amagaven uns ganivets molt ben esmolats, o el de "Goldfinger". I ara el de Daniel Craig. Les bandes sonores són esplèndides, els crèdits una meravella i les breus històries introductòries són això: històries. I una galeria de dolents d'antologia. Si em contractessin per fer de dolent acceptaria sense rumiar-m'ho ni un segon i sense haver de firmar papers i si hagués de sortit despullat, doncs... hi sortiria i abans demanaria perdó al sofert espectador o a la soferta espectadora. Són exigències del guió.
I un altre heroi: Harrison Ford. Ell sol pot omplir unes quantes pàgines d'un llibre de herois moderns. Ha donat vida a Han Solo. Al Rick Deckard, de "Blade Runner", a "Indiana Jones", l'arqueòleg que té la gran habilitat de posar-se en tota mena d'embolics i amb un ritme trepidant i un sentit de l'humor envejables mantenir-nos clavats a la cadira fins que arriba el final i ho lamentem. I el seu pare va ser Sean Connnery, casualitats de la vida. I ell, en Jones, de jove , l'actor River Phoenix, que va morir molt jove. Els déus els estimen joves i ja ve des d'Aquil·les. En River és germà del gran Joachim Phoenix, el "Jòker" que ja és una capítol al llibre dels grans personatges del cine. Tremola Nicholson. Mireu la seva manera de bellugar-se, de riure. Mireu com se li deforma la boca i la famosa escala que ara és una atracció turística. I tornem a en Ford, que també va donar vida a Jack Ryan.
Bond i Ford, quins somnis!


94. Seuré, amb el teu permís, una estoneta. Estic paint nous -i vells coneguts- maldecaps: això del senyor X -quina sort que els amics no s'ho creuen- i allò altra del rei emèrit, que té mèrit, oi
Avui parlaré de 5 pel·lícules que em van impressionar.
"Call me by your name", de Luca Guadagnino, 2017 i basada en una novel·la que us recomano escrita per André Acimal i que es diu de la mateixa manera que la pel·lícula Comparar sempre per enriquir, recordeu la meva màxima. Un jove investigador arriba a un poblet d'Itàlia per ajudar un professor en les seves investigacions arqueològiques. Es troba amb el fill del professor, un jove de 17 anys i les mirades es troben i el desig s'encén. Vas veient com a poc a poc creix alguna cosa entre ells. Té moments molt potents, com la masturbació amb el préssec o les escenes al riu. Però tot té un final i el jove investigador ha de marxar i al cap d'un temps telefona al seu amor i... el jovenet plora davant del foc, d'un foc que crema els seus somnis. Ja s'ha fet gran, que vol dir que està tastant les amargors de l'experiència amorosa. Bellissima la conversa que manté el jove amb el seu pare. Antològica.
"El sacrifici d'un cérvol sagrat", de Yorgos Lanthimos, 2017. Aquest director l'has de seguir. Filma unes històries que no et deixen, les portes amb tu, constament t'interrogues i t'interroguen. Un cardiòleg manté una estranya relació amb el fill d'un pacient que arriba a trastocar la vida de tota la seva família. La manifestació del misteri comença amb una crisi de mobilitat del fill i acaba... Si hagués d'escolliercinc directors actuals de qui no em penso perdre cap pel·lícula en Lanthimos seria un d'ells.
"Foxtrot", de Samuel Maoz, 2017. El foxtrot és un ball que acaba on has començat. Una família d'Israel que té un fill a l'exèrcit, en un lloc fronterer, rep una notícia molt dolorosa. A la primera part assistim a la construcció del dol que provoca el fet, a les diferents reaccions dels components d'aquesta família. A mitja pel·lícula som testimonis de la vida en el lloc fronterer i- és tan surrealista que aquest a escena la veig i la reveig i la seguiré veient mentre la vida m'ho permeti- el soldat balla amb el su fusell al bell mig d'una carretera on passen moltes coses i no són bones. Després la història fa un gir de 180 graus. No us el dic pas, és clar, perquè vull que encara m'estimeu.
"Oh, boy!", de Jan-Ole Gerster, 2012. Un viatge és una odissea des del mític Ulisses. Un viatge exterior acostuma a ser un viatge interior, qui viatja aprèn, quan arriba, si és que arriba, ja no és el mateix que va sortir del port o de l'estació. Un jove amunt i avall tot un dia i nosaltres en som testimonis. Camina per la ciutat de Berlín, -tot en blanc i negre- i va coneixent persones diverses que li mostraran alguna cosa relacionada amb la condició humana. Una de les més interessants: la trobada amb un home gran que li explica que quan era una criatura va viure la Nit dels Vidres Trencats, quan els nazis van destruir sinagogues, botigues, negocis jueus de tota mena i en van matar uns quants i els carrers van quedar plens de vidres que podien punxar les rodes de la bicicleta del nen que ja ha crescut i coneix els horrors posterios d'aquell fet. Gran moment, de debò, un gran moment aquesta trobada. I gran treball el de l'actor Tom Schilling.
"El dubte", de John Patrick Shanley, 2008. Un duel entre quatre grans intèrprets que perquè ho són s'ajuden tota l'estona. Només per això ja val la pena: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman -quina pèrdua, la seva mort-, Amy Adams i Viola Davis. Dues monges sospiten d'un capellà que manté una relació massa propera amb un noi negre. Uns de les monges burxa constantment al capellà perquè reconegui que la seva relació amb el nen és impròpia, sense que acabi de definir què vol dir amb tot plegat. I el mossén ho nega, però sempre queda alguna cosa a l'ombra. Pel·lícula sobre el dubte i sobre el sentiment de culpa. Si amb els quatre protagonistes podríem dibuixar un quadrat, si mirem els resultat global de la pel·lícula hem de triar la rodona, Una obra rodona.
Apa, ja teniu entreteniment, molt més que entreteniment!


95. Ganxo, m'he quedat més tranquil. La policia francesa pot fer servir la tècnica de l'ofegamant en el moment de detenir algú, però amb moderació i discerniment. Uf! he respirat més conformat.
Hi ha una pel·lícula que és molt útil per treballar a l'escola, a partir de cicle mitjà. Dic que és útil perquè es pot veure en una hora de classe i després, o un altre dia, poder-la comentar. Dura només 36 minuts i es diu "La pilota vermella -Le Ballon rouge". És de l'any 1956 i l'ha dirigit Albert Lamorisse. Ha estat premiada en mots festivals i s'ho mereix.
L'argument és ben senzill: un nen va cap a l'escola i es troba amb un globus vermell. L'agafa i es fan amics. Com sempre que hi ha un trajecte hi ha aprenentatge i el nen ha de resoldre algunes situacions perquè el seu amic és molt especial i no tothom el reconeix com a amic, es queda en una interpretació més superficial. Tensió dramàtica, sobretot quan ensopega amb una banda de nens que volen petar-lo. Si em diguessin que seleccionés una escena que mostrés una agonia triaria el moment que el globus es va desinflant. Però estem davant d'un conte i en els els contes les solucions poden ser poètiques -recordem "La vida és bella" o "Big fish"-, allunyades de la realitat, sovint poc imaginativa. I el final és meravellós. És una pel·lícula que admet -com la vaca de Maragall- una lectura lineal però la més important és la simbòlica, el que representa fer-se gran i la pèrdua del món dels somnis. Els nens i nenes que la veuen van deixant-se impressionar per aquestes capes, hi van entrant a poc a poc i fins i tot n'hi ha que arriben a plorar. I tot plegat perquè l'argument ens permet identificar el globus amb un amic, amb algú de carn i os. Meravelles de l'art! A més a més, veure-ho una part de París que ja no existeix, perquè tot canvia i de manera molt accelerada. El globus i el nen representen el món de l'aventura, el món del risc. El nen pot entrar a la seguretat de la llar, el globus no, com tampoc pot entrar-hi el personatge que interpreta John Wayne a "Centaures del desert". Aquí ho hi ha espais intermedis, com els porxos de les pel·lícules on el protagonista s'asseu al balancí medita mentre es menja un gelat. Gran pel·lícula de trenta-sis minuts només.


96. Quan et veig esperant una criatura fas que renovi el pacte amb l'espècie humana.
El cine que anava de petit era el Bretón, davant de casa. Més endavant anava a l'Spring, al Passeig de la Bonanova, però anar a l'Spring era sortir del barri i era un cine de luxe vist el meu estimat Bretón, una de les meves escoles. Però també anava als Caputxins i als Salesians, que feien cine. Crec que eren els salesians que si anaves a missa a les primeres hores del matí et donaven un tiquet que et servia per comprar l'entrada al cine més barata. Màrquing salesià.
En aquestes sessions vaig gaudir del cine còmic. Primer del "Gordu i el Flacu". dit de manera políticament incorrecta. Rèiem a cor que vols. Formaven part d'aquella tendència de tenir una parella on un dels membres assumia la seriositat i l'altra la comicitat més descordada. El contrast era molt efectiu, com passa en la sèrie de policies protagonizada per Mel Gibson i Danny Gloover, per exemple. Vaig veure amb molt interès la pel·lícula de Jon S. Baird, 2018, interpretada per Steve Coogan i John C. Reilly on mostren una part de la vida de la cèlebre parella. Espero trobar-me'ls al cel.
Buster Keaton era "Pamplinas" i a casa sempre deien que no reia mai i era veritat. Fins i tot a "Golfus de Roma", de Richard Lester i de l'any 1966, el personatge a qui dóna vida en Keaton no riu. Era un tret que definia la seva comicitat, una mena d'estat d'espera, de sorpresa davant de la realitat. A Harry Langdom i a Harold Lloyd, amb la famosa escena del rellotge, els vaig descobrir més endavant i ja me'ls mirava amb uns altres ulls.
Tinc una estima immensa pel personatge d'en Xarlot, a qui vam homenatjar amb en Juli Palou batejant amb el sobrenom de Xarloca la protagonista principal d'unes aventures detectivesques que vam escriure. Xarloca és una barreja de Xarlot i de Sherlock Holmes. He vist riure criatures de cicle mitjà i superior amb les escenes de "Temps moderns" i a molts adolescents amb "El Gran Dictador". El discurs que tanca la pel·lícula hauria de formar part del currículum de qualsevol escola. Xarlot unia com ningú la tendresa i la trapelleria contra l'autoritat, sobretot quan aquesta es manifestava de manera despòtica. Era un artista total, aquest Chaplin. Només cal veure les seves pel·lícules per descobrir que la tendresa es revolucionària i estic convençut que a en Carles Capdevila li agradaria aquesta afirmació.
Els germans Marx van aparèixer a la meva vida molt més endavant i ja no hi han marxat mai més. Em peto de riure amb aquella xerrameca sense control però tan farcida de sentit i aquells moments on tots formen un equip destinat a fer-te riure i a fer-te pensar perquè els germans Marx et fan rumiar sempre.
Altre parelles que recordo són les formades per Jack Lemmon i Walter Matthau o Dean Martin i les ganyotes de Jerry Lewis, I encara una parella més oblidada: la que formaven Ciccio Ingrassia i Franco Franchi. En Ciccio va tenir un moment d'or que va ser el seu crit ansiós i contundent de "vull una dona", el personatge que s'enfila dalt d'un arbre i davant de la desesperació de la família crida això: que vol una dona. Un instant inoblidable.
Aquests personatges van formar part del meu univers còmic, me'ls he fet meus i encara ara, quan sento les músiques que els anuncien es belluga la criatura que encara soc. I que duri.


97. Ai, Estimat Wilde, ens toca patir. Saps què pensava: per què no envies a pastar fang el teu noble enamorat i marxem tots dos a voltar mon i a trobar alguna causa noble a qui poguem dedicar els dies que ens quedem per viure. Les nits seran nostres, estimat, només nostres i del tot.
Ahir l'autobús va estar una estoneta aturat per un petit embús. Mirava per la finestra i veig un noi i una noia, no devien tenir més de divuit anys, que es feien un petó d'aquells que en diem de cine, però de cine d'ara, on la càmera se situa tan al costat de les boques que veus, notes, perceps... les llengües acaronant-se Un petó postconfinament que va durar una bella estona i que es devia mantenir viu quan l'autobús marxava i es perdia la meva mirada plena d'enveja.
Els petons de cine d'abans no eren tan petons de cine. O potser ho eren més perquè deixaven espai a la imaginació. Ara tot és molt explícit. Fins i tot veus els filets de saliva quan els llavis se separen. "Menja'm la boca" demana un membre de parella i no m'imagino aquesta frase en el cine d'abans. Tan clar no, el cine d'abans regnava més la metàfora.
I a on aniran els petons que no donem?, es pregunta Víctor Manuel. Alguns a la sala de "Cinema Paradiso", on veiem amb llàgrimes als ulls el regal més esplèndid de la història del cine: la filmació, el record dels petons robats quan més falta fa veure petons a la pantalla i que només podrem recuperar gràcies al món de la imatge.
Però hi ha el petó dels petons, per mi, i entenc que com gairebé tot és matèria de discussió, és el petó de la pel·lícula "D'aquí a l'eternitat", de Fred Zinnemann, any 1953. Veiem un mar molt esvalotat, de bandera vermella, un mar apassionat, les onades avancen i mullen intensament la parella que està a la sorra i que es fa un petó. El petó. L'onatge convertit en metàfora del que senten. Ella mira de córrer i ell la reté i s'agenolla . Ella li diu que mai l'havien besada com la besa ell i ell... parla. Hauria d'haver-la tornat a abraçar, a besar. Hauria d'haver fet cas al poeta quan aconsella: besa de nou que la vida és comptada. Besa, Burt Lancaster, besa a la Deborah Kerr que t'espera, que desitja que aquell petó sigui l'entrada a altres plaers... però en Burt parla, pregunta i pregunta massa. En aquell moment no toca. És el moment dels llavis i de les llengües i de les mans... Una pregunta, en moments com aquell, és un error.



98. Passejar al teu costat em costa. Ets l'infinit i jo no sé com entendre't. Em bellugo en coordenades molt properes. molt d'estar per casa. Aquell nen que queda abandonat a la platja, aquella nena a qui li creix l'estómac perquè té gana, aquell adolescent que es vendrà a qualsevol cantonada, aquell altre que quedarà enterrada sota la runa, aquella que ja té el destí marcat, que haurà de ser reina quan ella vol ser perruquera... ja ho veus, coses d'ara, d'avui, dolorosament actuals.
Un dia, un actor o una actriu de qui no recordo el nom, va dir que treballar en una pel·lícula d'època era senzill perquè el to de l'actuació te'l donava el decorat, el vestuari, el pentinat... Penso que hi ha una part de raó en aquesta afirmació. Salvant totes les distàncies, quan a l'escola representàvem una adaptació dels Pastorets jo feia de Satanàs i quan estava ben disfressat trobava el gest i el to i tot el que em feia falta. Quin gran moment quan l'àngel em derrotava! El mal vençut per sempre més i jo estirat a terra lamentant la meva dissort.
M'agrada el cine històric, aquell que intenta donar notícia dels moments que ens han marcat individualment o col·lectiva. Fins a quin punt ha de ser fidel a la "veritat" històrica el cine històric? És un debat obert i jo no em sento preparat per entrar-hi, només per gaudir-lo.
Tots aquests textos que he escrit aquests dies de confinament els guia un record que es projecta en el meu present. Recordo "¿Dónde vas Alfonso XII?" i la segona part "¿Dónde vas, triste de ti? Vaig enviar una carta a Vicente Parra -encara em sé l'adreça- i a Paquita Rico -les direccions les treia de la revista Fotogramas, que encara devoro ara mensualment, i els demanava un autògraf. Desconsiderades com són les estrelles de firmament cinematogràfic, no van respondre i jo em vaig sentir abandonat. M'agrada veure una pel·lícula d'època i llegir llibres sobre els fets que veus a la pel·lícula, mai per comparar, sempre sumant significats. Recentment ho he fet amb "Un pueblo y su rey" dirigida per Pierre Schoeller i he llegit el llibre "14 de juliol" d'Eric Vuillard molt ben traduït per Jordi Martin Lloret. També he llegit alguns discursos dels revolucionaris francesos, discursos que surten a la pel·lícula al costat de l'aixecament popular en contra del rei. Recordo "Maria Antonieta", de Sofia Coppola, especialment el moment que es mostren les sabates de la reina i surten unes nike esportives. Una picada d'ullet al present, un dir-nos: mireu, aquesta noieta, als 14 anys, va haver d'abandonar al cort de Viena i entrar a la francesa. El destí ben marcat: ser l'esposa del rei de França sense saber que tots dos perdrien el coll. Les sabates són una projecció del passat damunt del present de l'espectador. Encara és present, aquest passat. Més o menys això afirmava Faulkner. O "Un home per a l'eternitat o "Beckett" basada en l'obra teatral de Jean Anouilh i amb tres intèrprets de luxe: Peter O'Toole, Richard Burton i John Gielgud. Qui pot oblidar l'escena de l'excomunió del rei? aquella solemnitat tan bellament i econòmicament filmada! I ara ben recentment l'obra "La favorita", de Yorgos Lanthimos.
Gaudeixo del cine d'època, no em faig gaires preguntes. M'agrada veure com es belluguen, sobretot quan ballen, els saltironets i les reverències, m'impressionen els moviments dels vestits, les escenes de guerres, tan diferents a l'anonimat de les actuals, el fang, els camins plens de pols, els castells i sento el fred de les estances malgrat que estiguin enceses les llars de foc. Sento a la pell les injustícies dels poderosos, d'aquells homes que aturen els cavalls i follen amb la camperola i la deixen abandonada i prenyada. Oloro la suor dels genets i dels cavalls i el soroll de les fletxes enfosquint l'espai i m'enamoren els llavis vermells de les grans dames que els ofereixen als gran cavallers. I les perruques. Oi, les perruques!
Si algun dia em perdo en una pel·lícula, busqueu-me en una d'època i si és musical encara millor. Però em reservo el paper de rei, tot i que pugui acaba malament.


99. Maldecaps i maldecaps. No fem bona parella, però mirarem de fer i de fer-nos el menor mal possible.
Acostumo a ensenyar la pipa de Magritte que no és una pipa als nens i nenes amb qui comparteixo estones parlant de cine i de literatura. Si no és una pipa, pregunten sorpresos, que és? Sempre hi ha algú que diu: representa una pipa. Jo puc fumar una pipa, no puc fumar el que representa, insisteix un altre. I comença la conversa. El cine és, de les belles arts, la que més s'assembla a la realitat, però no ho és mai del tot. Entre d'altres coses té punt de vista, té unes intencionalitats i situem la càmera en un lloc concret i tot això, i entres elements, ens donen informació sobre qui les emet. El gènere documental no deixa de ser la mirada d'una determinada persona sobre un objecte de coneixement. Pensem en el documental "Ser i tenir", de Nicolas Philibert, any 2002, i que va tenir un èxit considerable. Mostra una classe unitària, rural en una zona de França. Una escola on tot va a poc a poc, per això apareix un cargol. M'agradaria poder veure tot el material que el director va desestimar quan va concretar el muntatge. Per què va muntar aquesta escena i d'aquesta manera i va abandonar aquella altra? Per què dedica tanta estona a descriure i a mostrar-nos en Jojo, una d'aquestes criatures que vampiritza la nostra mirada -les persones que ens dediquem a l'educació tenim uns quants Jojos al costat de criatures que són pràcticament invisibles-, com es belluga el mestre, com els parla, quina mena d'interaccions fa servir, quines estratègies, quins materials, a quina distància se situa... hi ha moments que sembla càlid al costat d'altres que cridaries: abraça'l, cony, abraça'l, però a l'escola francesa es mantenen més les distàncies. Sempre dono aquest consell: quan legiu un llibre, quan mireu una pel·lícula,... feu-se aquesta pregunta: qui m'explica la història, qui és el narrador i no el confongueu amb l'autor o l'autora, amb el director o la directora. Hem de ser molt cauts amb els documentals perquè la semblança entre allò que filma i la realitat sembla inexistent i a vegades aquesta distància és com un esvoranc. Mireu els documentals de Leni Riefenstahl que van introduir moltes innovacions tecnològiques, i feu-vos la pregunta: tanta bellesa al servei de quina causa?


100. Ha arribat el moment de tancar aquests textos de confinament. He parlat de la meva infantesa, d'algunes anècdotes relacionades amb visites a escoles, fins i tot vaig organitzar un concurs. He parlat de llibres i de cine i d'educació, les meves tres passions. Encara no vull fer balanç d'aquests dies tan estranys. Hem vist molt sofriment i moltes iniciatives per ajudar-nos a viure. Conec gent que ha perdut persones que estimen, jo n'he perdut algunes, i conec gent que ha donat la benvinguda a una criatura. Jo ja tinc en Pere, el net número sis. Em sento mestre i he de ser optimista, però el meu optimisme no neix de les grans declaracions ni d'eslogans per donar-nos ànims, neix del vostre dia a dia, de la vostra capacitat de situar-vos al costat dels més vulnerables. Ara, si no patim cap rebrot, tornaran els vells i antics problemes i serà quan descobrirem si aquests dies han servit d'alguna cosa de profit. Si tot continua igual, perquè el coronavirus no ha descobert res, senzillament ha descarnat encara més el que ja vivíem, voldrà dir que l'ésser humà ensopega no dues vegades amb la mateixa pedra, sinó milers de vegades. La confiança sorgeix quan penso que l'ésser humà cau i s'aixeca però potser aniria bé aixecar-nos i mirar les pedres per no tornar a caure. Confio plenament en les noves generacions, però sé que també hi ha de tot, però és un acte de fe necessari el que faig. He decidit que no aniré cada setmana a l'Escoleta a fer treball voluntari. Tindré 71 anys i em temo que faria més nosa que servei. A més a més hi ha la possibilitat que haguem d'anar amb mascareta i no em sé veure amb mascareta davant de la colla de noies i de nois i tenint por d'abraçar-los. No per mi, sinó per ells, perquè d'aquesta maleïda pandèmia en sabem ben poca cosa encara. I continuo pensant el que vaig dir de bon començament: el que hem viscut no és cap oportunitat, és una catàstrofe de dimensions gegantines que haurem d'anar vencent, però que ens costarà. Em consola saber que us tinc a prop i espero que us consoli saber que jo estic a prop vostre, que "aún estoy en el camino", com proclama el poeta. Apa, feu bondat, sigueu crítics i generosos i compromesos en la millora de la vida que ens toca viure, però sigueu bona gent. Sobretot bona gent. Petons



-----

imprimir