Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits entre rebrots (I)
Escrits entre rebrots (I)
Senderi / Jaume Cela / Entrava a l'aula i començava a tocar la guitarra i a cantar. Al cap de ben poca estona, aquelles criatures que vivien al costat del mar en unes barraques fetes d'uralita, quatre fustes i quatre maons, cantaven i ballaven. Era la màgia d'en Xesco. J. Cela

1. Primer dia del segon confinament. El bastó. Esperava que arribaria aquest moment, però no tan aviat. Un confinament més suau, però ja fem mèrits per anar-lo endurint. Tinc la impressió que les autoritats naveguen, però no ens queda més remei que fer bondat. La família escampada i bona part dels amics també. Estic sol. Millor dit: amb la Boira, la gosseta de la meva filla. Parlem estones, tot i que ella li agrada més escoltar i dormir. Penso en Machado quan afirmava que qui parla sol confia que parlarà amb Déu algun dia. Ahir vaig anar al cine, al Verdi, una de les poques sales que han obert aquests dies. Vaig veure "La professora de piano". Em va agradar. Avui hi tornava, però ja està tancat. Fins quan? Qui ho sap! Aprofito per acabar una novel·la que sé que no publicaré mai. Ara publicar costa molt i molt em temo que passarà el que li quedi de vida dins l'ordinador. Però em va bé escriure, em manté allunyat del present. Els dies del primer confinament no vaig poder escriure ni una línia de ficció. Articles uns quants, però ficció res de calaix. Veuré si puc mantenir alguna mena de ritme. Simultaniejo la lectura del llibre "De un mundo que ya no está", memòries d'Israel Yehoshua Singer. Descriu la vida en un shtetl de Varsòvia. Ja ho tinc decidit. Quan torni a néixer estudiaré la cultura hebrea i aprendré yiddish. L'altre llibre és "Epidemiocracia", de Javier Padilla i Pedro Gullón, un assaig sobre els dies que vivim. He de recordar retallar l'entrevista de l'Ara a Jordi Llovet sobre un llibre que ha escrit que ret homenatge als seus mestres, cinc homes savis. M'agrada llegir en Llovet. Un pou de cultura. Recomana preparar una antologia de fragments d'obres universals per secundària i no tancar-nos a les obres de la nostra cultura. Hi estic d'acord, de fet és el que fem amb els petits a l'escola. No els diem que Perrault o Andersen o... són d'aquí o d'allà. Llegim les seves obres al costat de les rondalles de l'Amades o de "El zoo d'en Pitus"i en gaudim. A en Llovet el vaig conèixer fa moltíssims anys a Prada. Ell donava un curs sobre literatura. Era molt jove i tenies la impressió d'estar al costat de tot un personatge. Recordo la seva lectura de fragments de Kakfa i els seus comentaris sobre la funció de la literatura. No ho he oblidat mai i per algun capsa deuen dormir els apunts que vaig prendre. Els fragments de Kafka els llegia en alemany i es quedava tan ample. M'agrada coincidir amb gent com ell, que creuen en el valor del coneixement i van tapant els forats immensos de la meva ignorància.

2 dies de confinament suau. L'aneguet ha sortit a remullar-se però ha tornat cap a casa al cap de cinc minuts.
Diu Julieta, en traducció de Sagarra: "miraré d'estimar-lo , si el mirar el fa estimat". Es refereix a Paris, el noble amb qui la volen casar. No coneix encara Romeo. És possible que l'amor comenci amb la mirada. Segur que en molts casos sí. "Neix el mon dins de l'ull" canta més o menys Bartra. Si el mirar ens porta a l'estimar el saber ens hauria de portar a l'actuar en funció d'aquest saber. Ho dic perquè s'ha fet públic el cost d'una plaça escolar a l'escola pública i a la concertada. L'estudi està coordinat pel Síndic. Si volem una escola que eviti qualsevol mena de segregació calen dues coses: el convenciment que un model que no segregui és millor que un de segregador, i molts recursos i una distribució diferenciada segons les necessitats dels centres. Ara ja tenim l'informe, tenim xifres, unes xifres que són elevades i que s'han de planificar en el temps, i bones intencions. A veure si aquesta vegada som capaços de mantenir el diàleg i de convertir-lo en accions adreçades a resoldre aquest problema per sempre més.
La Boira m'ha preguntat: tu has llegit molt, oi? Sí, li he contestat, he llegit molt i he anat molt al cine, però he deixat de fer altres coses. I ella ha continuat: i recordes tot el que has llegit?. No, ni de bon tros, seria un monstre -o pitjor encara: una màquina- si pogués recordar-ho tot. He oblidat moltíssim, però l'acte de llegir m'ha donat molts bons moments i això sí que ho recordo. A més, hi ha moments que sense que passi per la meva voluntat em fan recuperar antigues lectures. Ha callat i ha continuat fent la becaina.

3. Tres dies com qui no vol la cosa. El tres s'ha apuntat a ioga i quan l'han fet doblegar perquè el cap li toqués els peus ho ha deixat córrer perquè es convertia en un vuit i el tres és molt ell.
Si una novel·la té en el seus actius la creació d'un personatge que surt de la seva singularitat per convertir-se en un "model" -en un arquetip-, el Pijoaparte és un gran personatge i Marsé un gran escriptor. Crec que he llegit totes les seves novel·les, però "Últimas tardes con Teresa" és la que més recordo. Ahir comentava que vivint com visc sota el Carmel sovint veig el Pijoaparte baixant amb moto per la plaça Sanllehí. Personatge mític, d'una Barcelona que estimo. Hi ha una cosa que comparteixo amb en Marsé: la importància del cine de barri i dels tebeos a les nostres vides. Quan sortíem del cine amb la colla del carrer buscàvem un racó tranquil i ens explicàvem "aventis" i fèiem servir aquesta mateixa paraula. Jo acostumava a ser un dels narradors més sol·licitats. Fer reviure els personatges de la pantalla amb noves històries plenes d'aventures i de conquestes i de baixes o heroïques passions era un dels pocs plaers que teníem en aquells dies foscos. Hi ha dos autors amb qui m'identifico. Un és en Marsé i l`altre en Moix, però el Moix autobiogràfic, perquè les seves novel·les m'han cansat una mica. Segur que és culpa meva. Encara recodo la plaça Rovira, ambientada per filmar la pel·lícula "El embrujo de Shanghai". Hi anava a passar unes estones per veure si filmaven i veia a algun dels intèrprets. Només vaig veure en Guardiola que devia anar a trobar-se amb en Trueba. A en Marsé no el vaig veure mai. Quina llàstima. En una vida propera gosaré anar a casa seva per demanar-li que em firmi un llibre. Ens queda el consol de la relectura, això no ho perdem mai.


4. La cadireta. Seure una estoneta mirant com passa la vida. Un avorriment, sí, però de tant en tant un exercici excel·lent i molt més actiu del que sembla a primera vista.
Cada dia esmorzo llegint el diari ARA versió paper. A les pàgines centrals hi trobem una fotografia. La d'avui és una meravella. Mostra una classe de les comunitats nòmades del Pir Panjal, a l'Índia. El mestre assegut damunt d'una roca en plena naturalesa, al bosc, com marquen els cànons de la renovació pedagògica de principis del segle passat, postulats de l'Escola Nova. Set criatures assegudes davant seu, a distància perquè també hi ha arribat la pandèmia. Totes les criatures tenen un llibre entre les cames i es veu el contingut en el llibre del mestre: les tradicionals i denostades pàgines on hi ha una lletra i un dibuix. Pura tradició. El més valuós és veure unes criatures que escolten el seu mestre, tenen la mirada damunt seu i ell els explica la lliçó. A alguns defensors de les innovacions a tope els podrà produir alguna mena d'urticària aquesta escena. A mi, que sempre he passat per ser un mestre innovador, em sembla que il·lustra un element esencial de l'acció educativa: mirar-nos i escoltar-nos.

5 dies de confinament suau. El ganxo em pregunta si m'agradaven els suaus que bevíem a casa de petit. La Boira escolta amb mitja llengua fora, ja té calor. Sí, m'agradava aquella combinació de gasosa, cafè i sucre i l'escuma que feina. Un suau, nom bonic, a més.
La televisió és una finestra al món. Fins i tot en té la forma. Algú situa davant nostre la realitat que volen que contemplem. Aquests dies he vist homes i dones amb poder que han dormit poc per decidir com repartir uns quants milions d'euros que no en sé imaginar. I em pregunto: de què deuen parlar quan no parlen de coses com els diners, el poder... Per exemple: com has dormit aquesta nit? Fatal, m'hauria anat bé fer l'amor. Per cert, el teu fill ja s'ha recuperat de l'accident de moto? Sí, vam estar de sort, una cama trencada i una mà. Aquest noi s'ha de centrar. Entre Cavafis i Ritsos amb qui et quedes? No em facis triar, amb tots dos. No saps com m'apreten aquestes sabates, tinc un dit que escala damunt de de l'altre i només vaig bé amb sabatilles. Si em dius quin número gastes t'enviaré unes sabates que per a la meva dona han estat oli en un llum...
Després de mirar el món per aquesta finestreta m'aixeco i m'acosto a la finestra de casa. Veig el carrer. Davant mateix, un contenidor i un noi de pell fosca busca entre les deixalles. És jove i molt alt. On deu ser la meva germana? potser es pregunta. Quan tindré els papers en regla? Quina sort, el meu fill anirà a l'escola pública del barri. Enyoro la mare. Tinc mal d'esquena de tant ajupir-me...
Dues finestres i encara n'hi ha més.
Per cert, davant de casa s'atura un noi que va amb moto. Em veu com tafanejo i es treu el casc. Em saluda. Jo faig cara de no saber qui és. Potser un exalumne?, em dic. Ell s'adona de la meva ignorància i crida: Jaume, sóc en Pijoaparte i se'n va carrer enllà. Havia oblidat que els grans personatges són eterns.

6 dies de confinament suau. El 6 arossega la panxa i vol fer gimnàs, però no pot, té calor i mandra. Busca una excusa: es mira al mirall i es troba ben atractiu. La bellesa en els propis ulls.
Fa dos dies i l'any 1984, es va morir Xesco Boix. Quantes bones estones ens va fer passar aquest cantant que estimava la vida i ens la feia estimar a nosaltres. Recordo que quan treballava al Manuel de Falla, del Camp de la Bota, en Xesco venia a cantar. Venia quan volia, sense horaris. Els veies arribar i corries a buscar les claus de la tanca del pati però sempre feies tard: ell la saltava. Jo mig el renyava: Xesco, home, espera't perquè si tu saltes la canalla salta. Ell reia i el proper dia tornava a saltar. Entrava a l'aula i començava a tocar la guitarra i a cantar. Al cap de ben poca estona, aquelles criatures que vivien al costat del mar en unes barraques fetes d'uralita, quatre fustes i quatre maons, cantaven i ballaven. Era la màgia d'en Xesco. Explicava l'origen de la cançó i a cantar. Després el veig assegut a les escoles d'estiu, a les hores de dinar, rodejat de mestres i el sento encara a la cinta del cotxe quan els meus fills eren petits. Viatges sencers escoltant les seves cançons. Ara, estimat, ens cantaries les cançons del confinament. Continuem estimant-te.


7. Wilde, com estàs? Qui ens ho anava a dir! Escolta'm, Jaume, no et creguis tot el que diuen de mi. A la meva època també hi havia fakes. Jo només vaig estimar! Potser em vaig equivocar i l'Alfred no em mereixia, però jo només estimava.
Al volts de Sant Jordi gent de la literatura i de la il·lustració visitem hospitals i portem llibres a les criatures i joves malalts. Aquesta activitat també ens l'ha robat la pandèmia.
En una d'aquestes ocasions estava assegut a la vora del llit parlant amb una nena. De sobte, veig que mira per sobre de la meva espatlla i riu. Em tombo i davant meu hi ha una noia amb un nas vermell. Dient que porta un nas vermell ja sabem de qui estem parlant. Hi ha tres nassos a la història: el de Pinotxo, el de Cyrano i els dels pallassos i pallasses. Bé, també hi ha el del poema de Quevedo, però no sabem qui és. I el de Gogol. La noia del nas vermell -que podria ser la meva filla Núria i la seva amiga Marta, que quan convé també fan de pallasses -o són pallasses?- diu que està davant d'un gran escriptor, fa una reverència i comença a fer-me una entrevista. Aconsegueix que surti el pallasso que tots portem a dins. La nena riu i aquell espai que sempre és de dolor i d'esperança, s'il·lumina. Al sermó de la muntanya -bellíssim text- , aquell home que va acabar clavat a la Creu, es va deixar de dir que els pallassos són benaurats perquè ens fan riure i riure és molt important. Nens i nenes, sigueu pallassos, no feu cas de la recomanació contrària, quan els grans us diem: va, no feu més el pallasso. Tinc una exalumna que m'estimo molt, a ella i a tota la seva família, la Laia Pineda, que és pallassa. i reparteix alegria i a mi em fa feliç saber que amb un nas vermell la gent canvia. I canvia a bé. Gràcies, Laia i tota la colla de pallassos i pallasses hospitalaris. Si m'arriba el dia de fer estança en un llit d'hospital veniu a veure'm, trobareu la porta oberta, però no us penseu que visitareu el nen que vaig ser, sinó al vell que encara vol donar -anava a dir guerra- pau.


-----

imprimir