Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits entre rebrots (III)
Escrits entre rebrots (III)
Senderi / Jaume Cela / Aquests dies emmascarats només veus els ulls de les persones que tens davant i m'he adonat que vivim en un país d'ulls bonics. Si és veritat que els ulls són el mirall de l'ànima, que ens retornen la imatge d'un món interior, estem rodejats de bona gent…. J. Cela

Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


15. El ganxo li canta al bastó: en ganxo li va dir a en ginxo vols que et ganxi amb un ganxó... I el bastó li va dir: això que cantes no val res. Dedica't a la pintura.
Hi ha vegades, quan ha plogut molt, que poses la mà a terra i pressiones una micona, només una micona i la mà et queda xopa. També passa amb alguns éssers humans. Els toques, fins i tot quan ho fas amb la suavitat dels gats, i et quedes amarat de cultura. Són persones com en Zweig, com l'Steiner -per cert, la seva idea d'Europa s'assembla molt a la que té el personatge que ara comentaré-, l'Arendt, la Butler, en Baumann, que semblen saber-ho tot i justament perquè ho semblen encara els fa més savis. Ara mateix estic llegint un llibre de Mauricio Wiesenthal, que es diu "Orient-Express. El tren d'Europa", publicat per aquesta esplèndida editorial que es diu Acantilado, que és un llibre escrit per una persona d'aquesta mena. El seu autor té una cultura impressionant. L'excusa per anar-la desplegant és el tren i a cada pàgina hi ha un parell o tres de descobriments. No el conec de res, al senyor Wiesenthal, però deu ser d'aquelles persones que el fas seure davant teu i només li has de dir: parli, sisplau. I ell parla i tu sents a tot el cos com aprens. He tingut la sort de conèixer persones com aquestes. Gent que sap i que ignora i busca. Per exemple: en Toni Poch o en Mèlich. Quin plaer escoltar-los o llegir-los.


16. Em sembla que en porto tres a la panxa. Què m'aconselles, bastonet? Parla amb la Roser Capdevila, té experiència en aquest tema i és molt divertida. Una gran persona.
S'ha mort Alan Parker i algun crític ha dit que era un director amb una obra irregular. No sé ben bé què vol dir, potser que té pel·lícules bones al costat d'unes altres que no ho són tant. Però això es pot dir de tothom que hagi fet més d'una cosa: composar una melodia, filmar una pel·lícula, pintar una marina o un bodegó... Fins i tot de Skakespeare en podem dir que és un escriptor irregular. Llevat de la Meryl Streep, que sempre és boníssima perquè és divina, de la resta de l'espècie humana podem dir que som irregulars.
De Parker admoro ·"L'Exprés de mitjanit", aquella entrada al mon de les presons turques, sòrdides i amb escenes molt dures. La pel·lícula antiracista "Crema Mississipi", el drama del soldat que torna de la guerra que ens mostra a "Birdy" i, sobretot, dos musicals: "Fama", amb l'escena dels nois i noies envaint el carrer i ballant al ritme de la cançó central de la pel·lícula i l'escena final, quan ens presenta el treball de final de curs, amb la cançó del body elèctric. I "El mur", una de les obres que millor combina l'animació i la realitat, amb una denúncia del món escolar i dels mestres que humilien perquè son humiliats -mireu el dit de la mà de la dona del profe quan l'obliga a menjar tot el que té al plat, uns ditets que diuen molt-, de l'absurditat de la guerra, de l'escenografia del nazisme i amb una escena que l'he vist centenars de vegades. El nen arriba a l'estació i busca, entre els soldats que tornen en tren, el seu pare. No el troba i apareix una banda infantil i la gent de l'estació canta que no deixem soles les criatures. Dura ben poca estona, però mai he pogut oblidar el sentit profund de la cançó. "Evita" va punxar una mica, és irregular segons el crític, però té escenes que encara t'emocionen i si un musical no et toca la fibra i et fa bellugar els peus, malgrat el seu intent historicista, s'ho ha de fer mirar.


17. En Wilde li diu al bastonet: com envejo la teva simplicitat! I el bastonet li contesta: és veritat o és una d'aquelles frases teves o que diuen que són teves? Ho deixo aquí.
Com més gran em faig més ganes tinc de parlar de gent a qui conec i estimo o a qui no conec, però també estimo. Avui li toca el torn a Carme Junyent. Durant el confinament dur hi ha escriptors i escriptores que van aprofitar el temps per escriure. D'altres no van poder escriure ni una lletra. Jo soc del segon grup. Alguns comentaris al face i alguns articles, però obra de ficció res de res. Cadascú va mirar de cremar el temps com va poder. Carme Junyent, una de les lingüistes més destacades del nostre panorama, publica una llibreta de vacances. Llegeixo que va demanar per twitter exemples de termes espacials que també s'empressin com a temporals, com dir "lluny de casa", "lluny en el temps"... i que aquesta possibilitat apareix en totes les llengües, tot i que els parlants es pensen que és un tret de la seva. Parla del guaraní, de l'amazic, del konkani, del zapoteca... quins noms tan meravellosos! Recordo que quan feina classe de llengua portava a classe el llibre de la Junyent: "Vida i mort de les llengües", publicat a Empúries. Els deia a la colla que al món existien entre tres i cinc mil idiomes i que molts estan en perill d'extinció. Es quedaven amb la boca oberta, no s'acabaven de creure aquesta esplèndida diversitat. Els llegia alguns noms i el nombre de parlants i encara se sorprenien més. D'aquesta manera s'escardava aquesta concepció dominant que afirma que una llengua és important si té molts parlants i que ja no cal mirar res més. Sempre he procurat que les estimessin totes. Espero que aquesta lliçó se la fessin seva.
Fa no pas gaire vaig participar en la presentació d'una recerca sobre la implantació del català. Vaig fer una defensa dels programes d'immersió. Quan estava a punt de començar va entrar la Carme i sort que estava assegut, perquè les cames em van tremolar. Què diria jo davant d'una persona com ella sobre un tema que dominava molt bé i que jo admirava per tot el coneixement que atresorava!. Quan vaig acabar m'hi vaig acostar per parlar amb ella. Va tenir el detall de dir-me que llegia els meus articles sobre educació i que ella no era tan optimista com jo en la defensa dels programes d'immersió. Confio que s'equivoqui en la seva anàlisi. Una gran dona, la Junyent, erudita, sàvia... i sense pèls a la llengua. Ni a les llengües que en té notícia de totes.


18. El bastó té bona i mala premsa. Ajuda a sostenir a qui no pot caminar tot sol, però hi ha el xarop de bastó, oi infinit? En canvi jo, respon l'infinit, sempre soc una incògnita o allò que en diuen "un tostonazo".
La pandèmia ens ha robat moltes coses. Vides, per exemple, moltes vides i ens ha regalat tones de por, d'incertesa. No tenim res a agrair-li. També ens ha robat les festes de jubilació de mestres a les escoles, festes que acostumen a ser molt emotives, molt boniques, on es passa el rasclet per la memòria i es van recuperant bells moments que el jubilat o la jubilada portarà sempre dins seu. A l'Escoleta sabem celebrar festes de jubilació, en tenim la mà trencada. Tenim assegurades estones de plorar i de riure, abraçades i petons i aquell comentari que sempre comença amb: Te'n recordes... i l'altre respon amb cara de sorpresa: no, però me'n recordo... i vinga, a abraçar-te una vegada més. Aquest any s'han jubilat tres mestres que estimo molt. La Tere, la Galindo, que li dic jo, una mestra lloca, sempre mirant la realitat des dels ulls dels seus i de les seves criatures. Sempre disposada a treballar de valent perquè aprenguessin i fossin bona gent. L'Helena, la Forrellad, creativa, irònica, disposada a afrontar tots els reptes, sensible i amb un sac d'iniciatives per tirar endavant. I la Lola, la Miró, que ja no treballava a l'Escoleta, però que és una part de la seva història i una part molt important. Apassionada, ocurrent, capaç d'animar una festa ella sola, sempre al costat dels seus i de les seves alumnes, sobretot dels més desfavorits, valenta en les seves anàlisis, veient el que els altres no veiem del tot. Nervi i esperança i crítica i... tendresa, sobretot tendresa.
He treballat amb totes tres i em sento deutor de totes elles, feliç d'haver compartit tants moments i moments de tota mena, perquè la vida es mostra pintada amb totes les tonalitats i amb gent com la Galindo, l'Helena i la Lola les vius totes i de manera intensa. En puc donar fe. Estimades, us heu jubilat, però de l'amistat que ens tenim no, és clar. Ni de la memòria que compartim. Molts petons que us faré quan celebrem la festa i aquesta maleïda pandèmia sigui un pàgina del passat.


19. Tu sempre presumeixes, diu el bastonet, de tenir maldecaps. Jo en tinc un ara que no te'l pots ni imaginar. Sé on és el rei fugit. Com que saps on és el rei fugit?, pregunta el 9. Perquè el bastó que porta és cosí meu per part de mare i en correu secret ens ho ha xivat a tota la família. És a Disneyworld, perquè tot això que passa és de dibuixos animats, no pot ser realitat de cap manera.
Aquests dies emmascarats només veus els ulls de les persones que tens davant i m'he adonat que vivim en un país d'ulls bonics. Si és veritat que els ulls són el mirall de l'ànima, que ens retornen la imatge d'un món interior, estem rodejats de bona gent, sobretot si creiem que bellesa és bondat i ja sé que això de la bellesa depèn de l'ull que mira. Només es veuen ulls immensos, diamantins, joies que reposen en rostres que ens hem d'acabar d'imaginar. Estem de sort si només pensem en els ulls i jo, hi ha dies, que necessito pensar en coses agradables, només coses agradables. I plenes de bellesa i de bondat, com els ulls de la dona que seu cada dia davant del súper i em saluda bellugant la mà com si pentinés l'aire i em demana alguna moneda.


20. L'aneguet s'adona que la fillada no el segueix. El 0 li diu: jo sí que vaig darrera teu. L'aneguet li engalta pel broc gros: però qui ets tu?
Premi Trajectòria per a Teresa Duran. La Teresa és un pou de coneixement en tot allò que fa referència al llibre infantil i juvenil i, sobretot, a l'àlbum il·lustrat. Estudiosa, professora, conferenciant, escriptora, il·lustradora, coordinadora de cursos de formació, impulsora de tota mena d'iniciatives lligades a la promoció del llibre infantil i juvenil, crítica... i segur que em deixo alguna cosa. Però jo estic fent una investigació, fins ara secreta però que avui deixa de ser-ho perquè la faig pública. La nostra homenatjada en sap tant d'aquest tema que s'està convertint en un personatge de conte. Mireu-la bé, escolteu com parla, la seva entonació, la manera de bellugar-se, com somriu, el ritme... ara és una fada, ara és mig bruixa, ara sembla un follet -una folleta- entremaliada que ens embolicarà en algun somni... Estic a mitja investigació, però crec que podré demostrar-ho. És tot això i molt més: és la Teresa Duran. I l'estimem, som una bona colla la que l'estimem.


21. L'aneguet està enfadat, es pensa que darrera seu hi va el rei i ell és republicà.
Sentia dir a un periodista l'altre dia que al rei se li deu, per exemple, el retorn de la "Pasionaria" i del poeta Alberti. Ell va ser qui va portar la democàcia a Espanya. Els morts per la dictadura, els que van passar anys i anys a les presons, els represaliats... no tenen res a veure amb aquest esdeveniment. Només el rei que va anar de manera "campechana" a Roma i li va dir a don Rafael: don Rafael, véngase para España, abandone esta ciudad de gatos. Agárrese fuerte a mi mano regia y vuelva a ser un marinero en tierra. L'Alberti es devia quedar parat. Sabia de les misèries, dels assassinats, de les violacions dels drets humans que va portar el franquisme i va decidir retornar a casa seva, però de la mà de les víctimes.
Brecht es preguntava qui havia construït les piràmides o la ciutat de Tebas. La resposta d'aquest periodista deu ser evident: el rei.



-----

imprimir