Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits entre rebrots (V)
Escrits entre rebrots (V)
Senderi / Jaume Cela / Una de les coses de les que em sento més orgullós en la intimitat, ara ja no perquè ho faig públic i ja no resta a la meva intimitat, és haver participat en la creació de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


29. L'aneguet passeja tranquil·lament i darrere seu porta els maldecaps com qui treu a pixar el gos.
Em meravello contemplant la bellesa de la plaça de Vic i recordo els tres dies que vaig passar a Espinelves amb quatre nois de vuitè de l'escola Babar, de Badalona, que era l'escola on treballava. Van ser una mena de colònies. Havíem de ser 12, ja ho veieu, una ràtio ben baixa i per diversos problemes les colònies van fer figa i només van decidir venir quatre i jo em vaig dir: si som quatre ens anem un cap de setmana a una casa a Espinelves que ens deixava un familiar. Tres dies amunt i avall amb el meu cotxe i arribem a Vic i els convido a contemplar la plaça. Un d'ells s'exclama: vaya mierda de plaza, diu. I jo em quedo sense sang i li pregunto: no t,agrada? La resposta és contundent: pero si no hay nada igual. Mi barrio sí que es bonito, todo, o casi, es igual. Aquest "todo igual" sempre m,ha fet rumiar.


30. El zero li diu al tres: vigila, no et pensis que ets el millor dels números. Mira què ha passat a can Barça!
Quan treballava al Camp de la Bota estava amb el grup dels grans amb dos mestres que em van ensenyar molt. El primer era el senyor Marín, un home que vivia al barri i venia dels mateixos pobles de la majoria del Campiri. Era tota una autoritat, uns institució, la gent el respectava molt i anar a classe del senyor Marín era com si et toqués la loteria. M'estimava molt, tenia cura de mi, em veia un passarell i s'abocava a donar-me consells i a preparar-me uns cafès intensos quan em tocava pati o menjador, perquè en aquells dies el menjador el fèiem els mestres. Era molt de la broma, rèiem molt amb ell. Es va morir el dia dels Innocents, semblava una de les seves bromes. Jo estava a Françá i recordo que quan m'ho van dir per telèfon em va semblar que alguna cosa molt bona s'acabava a la meva vida. El recordo amb una gran tendresa. La segona era Sol Blanca. Sol era sor, perquè era monja, però la gent del Campiri les "r" finals les feien "l". Mai he treballat amb una dona que tingués tanta capacitat de lideratge com ella. Tots orbitàvem al seu voltant, tenia un atractiu molt poderós i un nivell d'autoexigència que, a vegades, li creava algunes dificultats. Tenia una gran intel·ligència, quan tu anaves ella ja tornava. Va ser la que ens va ajudar a aplicar el mètode Faure, un mètode d'ensenyament personalitzat que tenia moltes qualitats i, com tot mètode, les seves mancances, però en aquells dies era una absoluta novetat. Els nois i les noies s'organitzaven la feina i el mestre anava amunt i avall ajudant-los en tot. Les reunions amb en Marin i la Blanca -després es va incorporar la Maravillas Rojo, de qui no en dic res llevat de resumir com era repetint el seu nom diverses vegades: una meravella de persona. I economista. A més, la Blanca em va aconsellar que llegís els llibres del crític Charles Moëller sobre literatura des de la perspectiva del cristianisme. Aquestes lectures van fer que m'interessés per llegir gent com Unamuno, Sartre, Camus, Weil, Beauvoir, du Gard, Malraux... uns llibres que he conservat fins fa ben pocs dies que els vaig regalar a en Sergio, un bon amic professor de secundària i amant de la lectura que els conservarà com un tresor. Sol Blanca va penjar els hàbits i fa molts anys que no en sé res d'ella i m'agradaria molt poder-la veure algun dia per fer memòria de tot el que vam viure i, sobretot, per donar-li les gràcies pel seu mestratge. Al senyor Marin ja li he dit en aquestes converses íntimes que mantinc amb els meus morts. I a la Maravillas, la Mavi, tinc la sort de veure-la de tant en tant i ja sap prou bé tot el que sento per ella.


31. La perfecció, si va amb bastó, millora. Si més no rima.
Continuem comentant gent important a la meva vida. Vaig estudiar magisteri de gran, nocturn, a Sant Cugat, que depenia de la UAB. Abans havia assistit a molts cursos de les escoles d'estiu. Molts dels mestres d'aquests cursos van acabar donant classes a l'Escola de Mestres, origen de l'actual Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB. A les escoles d'estiu, en aquelles illes de llibertat, com algú les va batejar, vaig tenir la sort d'assistir a escoltar les lliçons d'en Miquel Desclot, d'en Lluís López del Castllio, de la Mireia Montané, de la Pilar Benejam, de la Carme Tomàs, de l'Ignasi Riera, d'en Joan Pagès, de la Marta Mata, de l'Artur Noguerol, de la Carme López, de la Neus Sanmartí, d'en Jaume Funes i de la Maria Rúbies... me'n deixo... un estol de mestres de primera, que coneixien l'objecte d'estudi i el subjecte que tenien al seu costat i que havia d'aprendre un seguit de coses. A mi, tot i que la meva inclinació més remarcada era la llengua, tot m'interessava. Quins grans moments vam passar! Escoltàvem grups de la nova cançó, de partits polítics clandestins, economistes, artistes... fins i tot, i per primera vegada a la meva vida, vaig escoltar una conferència del Front d'Alliberament Gay català, amb documental i tot sobre la masturbació... venien professors d'altres lloc del mon -recordo amb molta simpatia el gallec Xesús Alonso Montero, que ens explicava com treballava la literatura popular en gallec en una zona on consideraven que això del gallec feia de poble...conferenciants de tota mena i lectura de poemes fetes pels mateixos poetes: Bartra, Andrés Estellés, Olga Xirinacs, Agustí Pons, en Fulque, la Marzal, en Valerià Pujol... Un privilegi, aquelles sessions inoblidables. Després vaig començar a anar a Sant Cugat i vaig repetir alguns dels mestres estiuencs -Desclot, López del Castillo, Àngels Prat, Carme López... i vaig ampliar la nòmina amb gent com Dolors Oller, Montserrat Jofre i una professora de psicologia que ara ni que em matin puc recordar-ne el nom i que ens va ensenyar pedagogia operatòria. El poc que sé de poesia ho sé de la mà d'en Desclot, d'en Riera i de la Dolors Oller. En Desclot em va facilitar conèixer personalment Miquel Martí i Pol, de qui vaig fer un treball conjuntament amb la Pilar Acin, una companya de classe amb qui ens associàvem per fer els treballs en grup i tinc un llibre d'en Martí i Pol dedicat que el guardo com un tresor. I a les sessions de les escoles d'estiu en Nani Riera sempre venia del bracet d'algú del món de les lletres, sobretot poetes. Jo em comprava els seus llibres a l'Abacus i els devorava. Més tresors que tinc ben protegits i que rellegeixo sovint. I va ser en un d'aquests dies de calors intenses que vaig entrar en contacte amb el grup de llengua i literatura al cicle superior, però d'aquest grup, per la seva rellevància a la meva vida, en parlaré demà. Tenia un amic que em deia que jo havia nascut amb la flor al cul. Si tinc una flor al cul no ho sé, més aviat no, però si ho miro des del punt de vista de la meva formació inicial i permanent hi tinc tot un jardí. I no només al cul, és clar.


32. El tres defensa que és el número perfecte, present a moltes religions amb un gran valor simbòlic. L'aneguet contesta: deixa't de símbols, que no tens ni plomes.
El Col·legi de Llicenciats organitzava també Escoles d'estiu. Un any em vaig matricular a un curs sobre literatura. Vaig coincidir amb Rosa M., Ramírez, mestra de Nabí i dona d'Artur Noguerol, que havia estat mestre meu a la UAB. Vam seure junts i vam estar parlant de diverses coses i en un moment donat li vaig dir que m'agradaria poder formar part d'un grup de treball de Rosa Sensat. Ella em va convidar a assistir a les trobades del seu grup. I miracle de miracles! Una invitació que va ser un esdeveniment a la meva vida. En el grup hi havia l'Anna Ribas, la Mariona Escobar, la Rosa Maria i en Juli Palou. Vam debatre molt sobre com pensàvem que havia de fer-se present la literatura a les aules, sobretot als cursos del cicle superior d'EGB i vam acabar fent dues antologies -català i castellà- amb un punt innovador: el recull es feia per gèneres literaris i la base que ens orientava era posar en contacte un text o un fragment amb el lector o la lectora. La vida de l'autor podia ajudar a entendre el text però el més destacat era aquest contacte entre el lector o la lectora i l'obra, un contacte que en molts casos convidava a conèixer la resta de l'obra. També vam escriure dos llibres de text sobre el castellà com a segona llengua -llibres que responien al que sabíem en aquells moments de l'ensenyament de les llengües- i les seves respectives guies didàctiques. Unes quantes conferències, molts assessoraments, molts articles i uns quants cursos. Però tot això no va ser el més important. El més important és que entre debat i debat per si havíem d'incloure aquest poema o aquell conte o què feien les respectives parelles i la fillada que tenia cadascú, es va anar enfortint una amistat que encara dura, que encara ens commou, una amistat sòlida com aquelles roques que veiem a Colera, que és el poble on ens reunim cada estiu a casa de la Mariona i tots troben una estona per anar en barca i es banyen mentre jo em quedo al balcó que dona al mar i com aquella dama del poema de Gimferrer els saludo amb un mocador quan passen per davant. Aquest any la covid ens ha robat la trobada. L'amistat, però, perdura i perdura i perdura...
L'estiu vinent farem doble de musclos.


33. El tres i el tres, ja no podem demanar res més.
Un matí em telefonen a l'escola. Son de Rosa Sensat, em demanen que em volen veure. Quedem i em proposen que entri a l'executiva de l'Associació, el meu perfil és el que busquen. Jo era soci i membre del grup de llengua i literatura al cicle superior d'EGB. Mai m'hauria imaginat que em farien aquesta demanda. No sé ben bé què esperen de mi, però m'ho rumio, consulto amb la família i amb en Juli Palou i dic que sí. Un sí que és un esdeveniment, m'adono el primer dia que entro i arribo al que serà el meu despatxet compartit al fons d'un passadís estret d'un pois de l'Eixample. Treballar a Rosa Sensat a jornada complerta durant 4 anys -no vaig voler renovar el mandat perquè sempre m'ha semblat que en aquestes associacions hi ha d'haver canvis en l'executiva- ha estat una de les millors coses que he viscut. He conegut gent molt interessant que m'han obert noves perspectives, m'han fet dubtar i m'han regalat la seva amistat., En Jordi Maduell, irònic, divertit i quan ell deia alguna cosa jo l`'escoltava com s'ha d'escoltar l'oracle de Delfos, amb un profund respecte. La Maria Josep Udina, una de les persones més bones que he conegut mai i amb una capacitat de treball i d'organització extraordinàries. I de riure fàcili a qui li dec haver fet de Rei Negre a la Cavalcada de Castelldefels, quan ella era regidora i a l'últim moment els va fallar l'actor principal i va haver de recórrer a un secundari que era jo. En Jordi Tomàs, director de Perspectiva Escolar, el meu corrector i crític principal. Sovint em deia quan li ensenyava l'esborrany d'un article que havia escrit: aquesta frase no fa per tu, tu ets més elegant. I allò anava a missa. La Lourdes Jarque, quantes converses amb l,a Lourdes parlant de tot allò que és humà i, amb ella, de tot allò que és diví, perquè tenia profundes inquietuds religioses. En Sorribas i les converses sobre cine i sobre "El zoo d'en Pitus" i aquella gràcia que tenia quan li deies una cosa que no l'interessava escoltar i es justificava dient: m'ho devies dir per aquesta orella, que és per la que no hi sento. Jo el vaig animar a que escrivís les seves memòries d'infància. Va fer-ho i les tinc com un record preciós. La Concepció Martínez i l'Anna Gassol, de la biblioteca, dues dones que estimen els llibres. Amb la Concepció parlàvem dels nets i encara recordo el sopar amb ella, la meva dona i en Cesc, el marit de la Concepció, el gran ninotarire, en un restaurant grec amb la música a tope. La gent d'Infància i d'economia -en Vila i en Sisquella, en Sisquella era el guapu de la casa- i de la Fundació Artur Martorell, de cursos i la Mercè Muñoz, clavadeta al seu germà Miquel. Hores i hores preparant escoles d'estiu, cursos d'hivern, debats, documents. I la Marta Mata, la Mamma, que jo li deia perquè la Marta era la Marta, era la Mamma, tota una institució i una excel·lent didacta que em va explicar que primer s'havia d'ensenyar a escriure pa amb oli que pa amb xocolata, perquè la "b" de la paraula "amb" sona en un cas i en l'altre no. Discrepar amb ella em feia feliç, perquè em feia créixer.
I ho deixo aquí, però només dir que quan parlava de la meva formació inicial a l'escola de sant Cugat em vaig deixar en José Antonio López, l'Echebé, com el coneixíem popularment. Les seves classes eren antològiques i sabia de quin signe del zodíac érem només que obríem la boca. Ara viu a Extremadura i de tant en tant ve a visitar-nos i per sort no ha canviat gota.


34. Perfecció, si estàs cansat pots seure. Jo no em canso mai, però no sóc perfecte.
Una de les coses de les que em sento més orgullós en la intimitat, ara ja no perquè ho faig públic i ja no resta a la meva intimitat, és haver participat en la creació de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Els grups impulsors vam tenir un encert inicial: crear la necessitat de coordinar-nos i després trobar una estructura organitzativa. Ens reuníem tot sovint per posar música i lletra a les nostres accions adreçades a millorar l'escola pública, per decidir com volíem que fos la formació permanent, per consensuar temes de les escoles d'estiu, per fer sentir la veu d'un ampli col·lectiu sovint absent dels debats públics, per organitzar jornades... quan tot això ja tenia un sentit vam federar-nos i encara dura. A més, i com acostuma a passar, ens vam fer bons amics. Ja sé que escriure noms vol dir deixar-ne al tinter perquè la memòria sempre és feble. Però n'escric uns quants: Teresa Casas, Rosa Campà, Màrius Mesellé, Agustí Corominas, Gemma Heras, Raül Manzano, Ramon Sitjà, Jaume Aguilar, Salva Peguero, Josep Sucarrats, Rosa Gairal, Ricard Aymerich, Isabel Muñoz, Helena Arribas, Carme Ortoll, Joan Domènech... Recordo amb un somriure la jornada amb la resta de moviments de l'Estat a Calvià, on alguna cosa que vam menjar ens va fer mal i entre debat i debat digníssims representants dels moviments, mentre parlaven, s'anaven posant verds i queien com a mosques. Us enganyaria si no us digués que sento un agradable enyorança per aquells dies tan intensos on tots érem joves. Ara continuen sent intensos, però ja no som tan joves, però hi ha relleu i continuen lluitant per fer realitat el mateix que va impulsar-nos a federar-nos. Feina n'hi ha i n'hi haurà sempre.
I una menció especial per a en Joan Domènech. Tantes coses viscudes junts l'ha convertit en un dels meus mites vivents, tot i que ell diu que el mite soc jo. Doncs anem bé!


35. La perfecció pensa que amb aquest ganxo que l'acompanya hi deixaria penjats els mals del món, sobretot aquells que afecten a la infància.
Ahir vaig poder celebrar un ritual d'estiu: anar a dinar a casa d'en Quim Serra, del meu amic Quim, mestre de dansa de l'Escoleta i director de Factoria Mascaró, però sobretot amic. Ens trobem cada estiu i aquest any ho necessitava més que mai. Era un dir-me: això no ens ho pren la pandèmia. M'esperava a l'estació de Palau, amb la mascareta posada. Ens abracem malament, com abracem els homes quan no sabem abraçar. Maleïda pandèmia! No em deixa treure la mascareta dins del cotxe -hem de fer cas als experts- i quan arribem a casa seva em dóna alcohol d'aquest que et poses cada dia diverses vegades a les mans. Necessito normalitat, cap canvi, trobar el de sempre: a la taula unes quantes olives, unes patates, uns kikos i una clara. Seiem mentre la gossa em ve a visitar i espera les meves carícies. Renovem el diàleg que mantenim fa molts anys, moltíssims. Després anem a dinar. Repassem l'actualitat política, repassem el que hem compartit, les amistats comunes, saber què en sabem, parlem dels i de les alumnes que hem compartit, dels projectes i sempre aquesta ombra: bé, si la pandèmia ho permet. I em miro en Quim i penso que l'any vinent, si la parca no ha trencat cap fil, tornarem a trobar-nos i menjarem patates, olives i kikos i jo em beuré una clara i la gossa em vindrà a saludar i anirem a dinar i parlarem... i l'altre any, el que em fa dos, hi tornarem. I acabarem el dinar amb un xupito de Ballantines, perquè l'única vegada que bec un xupito és en aquest dinar. Confio que ja ens podrem abraçar com ho hem fet sempre, com sabem fer-ho dos homes que s'estimen, sense timidesa, braços amb braços i galtes amb galtes. I si això passa com jo ho desitjo voldrà dir que el meu món em continua regalant alguns moments que m'ajuden a viure. I arriba l'hora de marxar i ens diem: fins a setembre. I em deixa a l'estació i veig com el cotxe s'allunya però al costat porto aquella estona, aquella i moltes més. I sé que aquesta amistat és per sempre. Quan jo em prenc un ballantines amb algú vol dir alguna cosa.


-----

imprimir