Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits entre rebrots (VI)
Escrits entre rebrots (VI)
Senderi / Jaume Cela / De tant en tant, em miro un prestatge i en retiro uns quants, és una acció dolorosa, però més dolorós seria veure des de l'altre món els llibres que estimo abandonats a qualsevol mercat. Prefereixo regalar-los en vida, que deien els grans de casa.

Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9

36. El perfecte li diu al 6: t'imagines que a la panxa no hi portes un sis com tu, sinó dos com jo que sumats fan sis?
Un dia ens ve a visitar l'Anna Riuró. Va ser inspectora de l'escola i més endavant directora dels serveis territorials. Una persona excel·lent. Ens va proposar que fóssim una escola per acollir nens i nenes amb dificultats auditives. La resposta va ser immediata: sí, volem que l'escola pública sigui la de tots, per tant benvingudes les criatures amb problemes d'audició. Ara bé, ens cal formació i recursos. El claustre va dir el mateix i el consell d'escola també. Seríem un centre d'acollida per a criatures amb dèficits auditius. Les mestres especialistes, totes ells molt ben preparades i amb una gran sensibilitat, van ser les nostres formadores. Una formació que va fer tot el claustre. En una de les sessions vam aproximar-nos a reproduir les condicions de vida d'una persona que no hi sent bé. Orelles tapades tota la sessió. Mai m'hauria imaginat que el nostre món fos tan sonor. Visual ja m'ho imaginava, però que depengués tan d'allò sonor no. Va ser una sessió inoblidable seguir una sèrie de dibuixos animats sense so o un informatiu.
Aquest grup de criatures, la majoria amb implant coclear, van ser una riquesa per a tota la comunitat de l'Escoleta. Ens van ensenyar moltes coses que vam aprofitar també per a les criatures que no tenien problemes auditius. Vivien integrats amb la seva classe però també formaven un grup propi, amb sessions específiques per a ells i reunions més sovintejades amb les famílies on els pares i mares i avis i àvies i... podien constatar els progrés que anaven fent. Acostumaven a ser molt emotives. Recordo la nena que explicava que la primera paraula que va dir va ser "mama" i que "mama" era la "mama", però que també ho era tot.
Aquests dies de pandèmia i mascaretes penso molt en aquest grup, perquè anem amb la boca tapada. Tots som ulls i ja vaig dir fa dies que hi ha ulls meravellosos que brillen encara més . Però les criatures amb dificultats auditives les havíem de situar el més a prop possible de qui parlava i facilitar que ens veiessin els llavis. I ara tenen una dificultat afegida, perquè els llavis s'amaguen. Però puc afirmar que els i les mestres que tenen nens i nenes amb diferents problemes auditius faran mans i mànigues perquè els ulls expressin el que la mascareta oculta.
Aprofito per donar les gràcies als mestres i, sobretot, a les famílies i a les criatures que van confiar en nosaltres.


37. El 3 li diu a en Wilde: la perfecció no envelleix. I en Wilde respon: per això és tan avorrida.
Em faig vell i dic vell sabent què dic. Visc rodejat de llibres i de dvds. Hi ha qui té segells o figures de ceràmica o cds de tota mena. Jo només tinc llibres i dvds i ocupen espai, molt espai i la fillada ja m'ha dit que no podran quedar-se tots els que tinc. Alguns sí, però tots és impossible. No vull que acabin a mans d'una empresa que els liquida a pes. Començo a donar-ne. Els d'educació els porto a Rosa Sensat, a la biblioteca i em reservo aquells que signifiquen molt per mi. Tinc amistats a qui dono llibres que penso que els interessaran. El meu amic Sergio ja en té uns quants, sobretot de literatura castellana i alguns assaigs. En porto també a una de les meves llibreries de capçalera, la Taifa, que tenen llibres de segona mà. De tant en tant, em miro un prestatge i en retiro uns quants, és una acció dolorosa, però més dolorós seria veure des de l'altre món els llibres que estimo abandonats a qualsevol mercat. Prefereixo regalar-los en vida, que deien els grans de casa. El mateix faig amb els dvds. Hi ha una escola de cine on hi treballa en Manu, un exalumne meu, a qui he donat més d'un centenar de llibres i de dvds i un dia d'aquests els faré arribar un nou regal. De tot el que he llegit queda molt fum i molta boira, queda, sobretot, l'alegria del record, no pas del contingut del llibre o dels seus personatges, sinó de l'acte de lectura. I ara el plaer de veure com es buiden prestatges i puc anar endreçant el que encara no he gosat retirar. Ja tinc la poesia tota recollida i els àlbums il·lustrats que els nets i netes aniran escampant una altra vegada. I a poc a poc vaig repassant la meva trajectòria lectora o d'apassionat al setè art. I veig prestatges mig buits i això em va pensar que tinc l'abisme més a prop. I ho dic amb tranquil·litat. Si més no ara.


38. L'infinit li diu a la perfecció: un infinit perfecte seria el pitjor dels inferns.
Aquests dies m'he dedicat a parlar d'una part de la bona gent que he anat trobant en el camí de la vida. Algú em va preguntar: no has dedicat un capítol a en Juli Palou. La resposta és molt senzilla i ens la dona Italo Calvino a "Les ciutats invisibles". Hi ha un moment que el Khan es sorprèn perquè Marco Polo mai no ha parlat de Venècia. I en Polo respon que cada vegada que descriu una ciutat parla de Venècia. I acaba amb aquest aclariment: per distingir les qualitats de les altres, he de partir d'una primera ciutat que queda implícita. Per mi és Venècia.
Doncs això mateix, sempre que parlo de l'amistat tinc present en Juli. Són molts moments compartits, moltes coses que he après de la seva mirada reposada sobre el món, sobre les ombres, les boires i els instants de plenitud solar, molts dubtes i alguna certesa, cada dia més escasses, de llibres i articles que hem escrit junts, conferències a dues boques, jornades, converses tot tornant de molts llocs on ens convidaven... sempre tinc la sensació que estic en deute amb en Juli, que he rebut molt més del que he donat. Com li diuen a en Charlie Brown: un amic és algú que et canvia un Pelé per un Bobby Moore. O qui et deslliga la corretja. Les dues coses ha fet en Juli per mi.


39. El 9 li diu al 3 que un maldecap amb mascareta encara és pitjor. El 3 contesta: a mi rai, continuo sent perfecte.
Estic rodejat de nets i de netes. No paren quiets ni un moment i parlen tota l'estona, la neta que fa 4 ha descobert que son cosins germans i està emocionada. Tinc la sensació de viure fora del món. Però sé que el món m'espera i, és clar, estic amoïnat.


40 la cadireta i el no res. N'hi ha per llogar-hi cadires. Hi ha algú que estigui content?


41. La cadireta i el bastonet. Quin parell. Rivas diu que : todo lo que tocaba era un cuento fascinante... Todo conectaba, todo tenía sentido... Quina bella manera de descriure l'acció d'un mestre


42. El ganxo s'enganxa a la cadireta i la cadireta li diu: mira que n,arribes a ser, de pesat.
Una de les coses que m'han sorprès d'aquestes vacances tan estrambòtiques que vivim és aquesta campanya de la nostra mostrant gent abraçada a bicicletes, piscines, arbres, llibres ben lligats, roulottes, guitarres... Jo cada dia abraço una cosa nova, avui toca una columna del garatge, demà, si plou, abraçaré el paraigua.


-----

imprimir