Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Escrits entre rebrots (VII)
Escrits entre rebrots (VII)
Senderi / Jaume Cela / Un dia em van demanar que definís una biblioteca i vaig dir que era l'espai on convivien les veus. Com es va crear el món? Hi sents la veu de la Bíblia que et diu que en sis dies i en un ordre perfecte. Un altre et comenta no sé què d'una tortuga i una tercera et diu que tot va començar amb una explosió, amb un Bang! Les veus dialoguen, ens donen una part de veritat, sigui una veritat que respon a la bellesa del relat sigui una veritat que respon a criteris comprovables.

Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9


44. Dues cadiretes. T'asseus tranquil·lament, agafes la mà de qui tens al costat i festeges.
Dimarts comença el curs. De fet a moltes escoles i instituts hi ha mestres, equips directius que preparen l'acollida dels nens, de les nenes, dels joves i dels adults que començaran uns dies més tard. Interrogants, encara hi ha molts interrogants provocats per les incerteses del present. Però el magisteri sabrà afrontar el repte. Confieu en els mestres que tenim i ja sé que hi haurà algú que arrugarà el front i dirà: no tots, no tots... i tindrà raó, però la gran majoria sabrà estar al lloc on ha d'estar: al costat dels seus i de les seves alumnes atenent les seves necessitats. Molts ànims i bon curs, estimats i estimades mestres.


45. El ganxo enganxa la cadira i no s'hi desenganxa en tot el dia. S'acosta el fred, males notícies, cada vegada el suporto pitjor. Visc millor la calor. Quan en tinc molta m'assec en un banc ombrejat, amb un bon llibre i observo com passa la vida. Coses de vells. Només em cansa sentir la gent que rondina perquè tenen calor. I quan sigui el rei del mon prohibiré per decret l'aire condicionat. Una bona cadireta, una ombra, un càntir amb aigua i una companyia amable i no fa falta gaire cosa més.


46. La cadireta li diu al 6: quina alegria portar una nova esperança a la panxa. El sis respon: no t'avancis, la mala gent també ha sigut com la criatura que porto jo i després....
Avui reto homenatge a les bibliotecàries i als bibliotecaris. Un dia em van demanar que definís una biblioteca i vaig dir que era l'espai on convivien les veus. Quan hi entres t'acompanya una pregunta. Per exemple: com es va crear el món. Hi sents la veu de la Bíblia que et diu que en sis dies i en un ordre perfecte. Un altre et comenta no sé què d'una tortuga i una tercera et diu que tot va començar amb una explosió, amb un Bang! Les veus dialoguen, ens donen una part de veritat, sigui una veritat que respon a la bellesa del relat sigui una veritat que respon a criteris comprovables. I qui practica aquest ofici està al bell mig de les veus. Viu amb les veus, amb totes elles. N'he conegut unes quantes i uns quants. Les Tereses, la Mònica, l'Amàlia, la Pau, dones amables que somriuen i et busquen el que demanes sense fer gota de soroll, com si calcessin sabates de seda. I en Jaume Centelles, que va unir en un títol la biblioteca, l'escola i el cor. I la Det, la meva cunyada, que em va recomanar un llibre preciós: "El infinito en un junco" I aquelles mestres que surten a rebre't quan visites la seva escola i es presenten: soc la bibliotecària i la sala s'omple de llum. Beneïda gent aquella que viu rodejada de llibres. De veus. Però no estendré més l'elogi perquè faig meves les paraules que va pronunciar Kurt Vonnegut: "Los bibliotecarios -las bibliotecarias-, que no se distinguen precisamente por su fuerza física, sus poderosas relaciones políticas o su enorme riqueza, son quienes repartidos por todo el país, se han resistido con uñas y dientes a los matones antidemocràticos que han intentado sacar de las estanterías ciertos libros y quienes se han negado a revelar a la policía del pensamiento la identidad de las personas que han solicitado esos libros."
Quanta raó té aquest home. La cita la podeu trobar a "Que levante mi mano quien crea en la telequinesis", publicat a Malpaso i traduït per Ramón de España.


47. Wilde, si puges damunt meu veuràs l'horitzó. En Wilde respon. El meu horitzó son els barrots de la presó.
Potser és perquè la meva tieta Mercè tenia els cabells blanquíssims que els cabells blanquíssims m'agraden. A la tieta la veiem d'una hora lluny, asseguda a la residència quan ens esperava. Sempre somreia, sempre de bon humor malgrat el dolor d'ossos que patia. Dies terribles aquests que vivim, quan no podem estar amb els que estimem a les residències. Rimbaud associava el blanc amb la lletra E. El poema diu, en traducció de Brossa: E, candors de vapors i tendals / llances de gel salvatges, reis blancs, calfred d'umbre·les..."
Repeteixo: m'agraden les persones amb els cabells blancs. En Juli Palou en té molts, cada dia més. Feliç ell. En Pau, de Rosa Sensat, els té escarolats, arrissats i foscos, però comença a nevar i té punts de blancor, estels en el cel de les nits fredes. En Joan Portell els té blancs del tot, un cap ple de reis si fem cas al poeta i com la tieta, el veus a distància, com veus les muntanyes nevades que en Portell estima tant. Coneix tots els camins i, per tant, a més del blanc, sap del verd i del blau i del groc i del vermell i del morat. I del marró de la terra i del gris. Ha vist molts arcs de sant Martí mentre fa ruta. El blanc representa la innocència, la puresa, però alerta, en un món format només per purs i innocents no es podria viure Necessitem, per conèixer la puresa, tot allò que la pot destruir. Sabem, el valor de la nit quan sabem el valor del dia. Un món de criatures que no paressin de recordar-nos que l'emperador va nu seria terrible. Un malson.


48. L'infinit està cansat i seu damunt la cadireta. La cadireta li diu que només una estona
Ahir vaig portar a la biblioteca de Rosa Sensat uns quants llibres de ficció protagonitzats per joves, adolescents i criatures. M'agrada pensar que la meva biblioteca pot fer encara un bon servei. Vaig passar per la plaça Sant Agustí on una colla de persones feien cua per recollir menjar. Jo portava el meu carret ple de llibres, ells buit de tot. Em vaig sentir un privilegiat. Algú podrà comparar l'aliment del cos i de l'ànima. Jo ara mateix no goso.


49. La cadireta li diu: si no vols seure, fes seure els teus maldecaps. És així de generosa.
Vaig al cine a veure la d'en Nolan. Impressiona però m'ha cansat una mica, massa soroll, massa efectes especials i, en segons quins moments, més pa que formatge. I us confesso que no he acabat d'entendre-la. Un quart de sala. Hi torno l'endemà a veure'n una altra: jo sol a la sala. "Va por nosotras", una comèdia dolça, amable, que no vol fer trencadissa, amb reivindicacions a favor de la presència de les dones al món del futbol i amb uns quants homes poc presentables, però que es van redimint. Ahir hi torno: cinc espectadors. Primera sessió, però sales molt buides. Una bona pel·lícula: Antibellum. Passes molta estona sense saber ben bé que t'estan explicant, en quin moment viuen els personatges, però després tot s'il·lumina. I molt d'avui dia, perquè el tema de la segregació racial encara no està resolt ni de bon tros. Quines ganes tinc que obrin totes les sales, fins i tot que hagis de fer uns minuts de cua.
I del festival de Venècia ens arriben bones notícies. la primera és que en Manu Yáñez, exalumne meu, envia ressenyes de les estrenes. Gran crític, en Manu. I gran persona, com la seva dona, la Laura. I l'homenatge a la Tilda Swinton, una de les actrius més fascinants del cine i amb un curt basat en Cocteau dirigit per Almodóvar. Espero poder-lo ve



-----

imprimir