Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (II)
Més escrits (II)
Jaume Cela / Una dona que prega. I sento una punxada d'enveja. Ella confia en algú. Potser demana feina o salut. O pau al mon. O que ningú passi gana. O justícia. Confia en la bondat del Creador, d'un Déu que anomena Pare. Quina enveja. Jo no puc. M'he anat fent agnòstic, no vull saber res de Déu. Però ell em burxa. Voldria creure-hi, però no puc.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


3. El 3 es mira al mirall i diu: no n'hi ha per tant.
I s'ha mort de Connery. Recordo el dia que vaig anar a veure al Tívoli "Doctor No". Era l'any 1963. Catorze anys. I contemplar amb la boca mig oberta Úrsula Andres sortint del mar com Afrodita amb un biquini omplia d'humitats els meus somnis adolescents. I en Bond, petonejant-les, tocant amb la llengua la campaneta de la seva parella i disparant sense pietat mentre reivindicava un cos pelut, molt mascle, és clar. Tenia llicència per matar però ho passàvem per alt. I els cotxes i M, aquell secundari de luxe que li ensenyava tots els trucs. Per mi, el millor Bond, va ser el de "Des de Rússia amb amor". Els meus amics volien ser James Bond. Jo volia ser un dels dolents. Si un productor em vol contractar per fer una pel·li de Bond amb en Craig hauria d'oferir-me el, paper del dolent. Sabria fer la mirada malèfica i el gest que demostraria la meva maldat interior. Però en Connery no va ser només en Bond. Tenim pel·lícules admirables: "L'home que volia regnar", "Marnie", "Buscant a Forrester", "El nom de la rosa", "Els intocables d`Eliot Ness" -la tinc mig gastada de les vegades que he vist amb els meus i les meves alumnes l'escena de l'escala al metro que imita la del Potemkin- El pare d'un altre heroi: Indiana Jones, "La cacera de l'octubre roig"...
Connery ha sabut envellir. No acostuma a passar, perquè el pas del temps passa factura. Mireu la història dels mites Brando o Curtis o el mateix Redford i em donareu la raó. En Connery és una excepció -parlo del físic, és clar-, a aquesta regla inexorable. Comènius deia que hi ha la vellesa i hi ha la decrepitud. A Connery només el guanya en Newman. Ja veurem com evoluciona en DiCaprio i en Pitt.
Potser ara algú retraurà que en Bond és un personatge políticament incorrecte. Molts herois ja tenen aquestes tares. Però en Bond és en Bond i en Connery és en Connery i jo sóc en Cela, en Jaume Cela. Ja està tot dit.


4. La cadireta em convida a seure. Descansa, que els peus i les cames et fan mal i observem junts què passa al món.
Agafo el metro. Procuro fer-ho en les hores que no són punta. M'assec i obro el llibre que llegeixo: Dora Brucker, de Patrick Modiano. S'asseu al costat una senyora d'uns quaranta anys que porta el mòbil damunt la mà estesa com si sostingués el fràgil repòs d'una papallona. De reüll me la miro. Llegeix i tanca els ulls i belluga els llavis. Com si pregués. I és que prega. A la pantalla apareix un psalm. Ella repeteix l'acció: ulls tancats, moviment de llavis i al cap d'uns instants, canvia de psalm i torna a repetir-se. Una dona que prega. I sento una punxada d'enveja. Ella confia en algú. Potser demana feina o salut. O pau al mon. O que ningú passi gana. O justícia. Confia en la bondat del Creador, d'un Déu que anomena Pare. Quina enveja. Jo no puc. M'he anat fent agnòstic, no vull saber res de Déu. Però ell em burxa. Voldria creure-hi, però no puc. Una mena de resistència justament perquè té el títol de Pare i jo no puc entendre que el seu silenci mereixi aquest qualificatiu. Un Pare que ens ha abandonat, això sí, i ja sé que em parlareu del lliure albir, però en aquests moments no em serveix. No em serveix Pascal i el seu comentari un pèl mercantil sobre les avantatges que té creure. No em serveix el crit de Karamazov. De Pascal em quedo amb allò d'actuar com si Déu existís, però tampoc em fa el pes. Vull creure i per arribar-ho parlo amb ell, però sempre acabo fent-li retrets. Es veu que alguns profetes ho feien. No me'n sento pas, de profeta. La majoria van acabar malament. Prou feina tinc per entomar el present! M'agradaria que Déu bufés damunt meu i em convertís un dels seus seguidors. Poder seure al metro, llegir un psalm, tancar els ulls i pregar, que vol dir confiar. Anem necessitats de confiança. Ara per ara, la meva pregària, aquest parlar sol que anunciava Machado, és un parlar de poc amic. Veurem si m'envia l'àngel que espero i només li demano que sigui un àngel polit, que no em deixi el rebedor ple de plomes que per escombrar i recollir m'he d'ajupir i se'm queixa l'esquena. Si passa res sereu els primer a saber-ho.


5. El ganxo s'ha fet pacifista i no sap si convertir-se en una agulla d'estendre o en un clip.
Cada dia penso amb en Cesc Gay, el director de cine. He vist més de quinze vegades el trailer de la seva última pel·lícula: Sentimental. A més a més, a una de les parets del meu quiosc hi ha enganxat un cartell de la pel·lícula que no sé quan s'estrenarà. És com un paper que et recorda el naufragi que vivim. Recordo "Kràmpack", aquella història de dos adolescents que busquen però no saben que trobaran ni si es trobaran. Recordo "A la ciutat" i "Una pistola a cada mà", pel·lícules corals i, sobretot. "Truman", el gos i la parella d'amics, un cant a l'amistat bellíssim. Les restes del naufragi en forma de cartell publicitari que cada dia em fa memòria que encara vivim un temps estrany. Després miro en Jordi- el meu quiosker de capçalera i una de les persones més simpàtiques que conec i amb qui sempre fem una estoneta de tertúlia de bar, però aquesta vegada és de quiosc i no prenem cap cafè- amb la mascareta posada i em refermo: sí que vivim temps estranys.
Ni els àngels ens poden ensenyar les dents. Ni els vampirs els ullals. Però els tenen. D'aquí a unes hores podrem veure els d'en Trump. O els d'en Biden. Pobres vampirs i pobres àngels i pobres de nosaltres. Jordi, demà tertúlia en anglès.


6. El sis es mira la panxa i recomana: confinat per confinat més val que et quedis dins la panxa.
Plaça Joanic. Sis de la tarda. Una colla de gent gran, jo entre ells, asseguts mirant el món. Tots amb les mascaretes tapant-nos el nas, com mana el cànon. Criatures petites corrent i fent xivarri, pares darrera seu. Algun gos. Un grup d'adolescents, setze o disset anys, seuen molt a prop, les mascaretes mal posades com si algú es posés un preservatiu tapant els testicles. Quan algú nou s'incorpora al grup el surten a rebre. Salten i xisclen com orenetes. S'abracen i ells es donen cops a l'esquena. Elles saben abraçar més bé. Em sembla veure Tarzan dalt d'un arbre esperant trobar una liana que el porti a l'altre costat de la plaça. Una dona gran com jo, de la meva quinta i que seu al meu costat però respectant la distància de seguretat em diu: Com impedir que siguin joves. No saben que es poden morir, afegeix. I penso en l'inici del text "Sobre el sentimiento de inmortalidad en la juventud", de William Hazlitt, que comença amb aquestes paraules. Que lluny estan del vers "No em deixis mai, pensament de la mort...". I recordo Gil de Biedma, a la platja, quan es pregunta el sentit de la presència de la juventud, ara que els grans estàvem tranquils. Ens venen a recordar que som vulnerables i que els estan per sobre de tot. Potser és això el que volen recordar-nos amb la seva inexperiència i només amb la seva joiosa presència. Obliden els últims versos: oh bella indiferente, / por la playa caminas como si no supieses / que te siguen los hombres y los perros, / los dioses y los ángeles /
y los arcángeles,/ los tronos, las abominaciones...
Ai, aquests punts suspensius!


7. En Wilde està com un nen amb sabates noves. Té una nova traducció d'alguns dels seus contes.
Són quarts de sis de la tarda. Obro la finestra del menjador per airejar la casa, norma covid. Davant de la porta del carrer hi ha uns bancs. Asseguda una parella de no més de setze anys. S'agafen de les mans, s'acaronen, es fan petons, riuen i tornen a la feina. Ella mira de despentinar-lo i ell ho aprofita per agafar-li li barbeta i fer-li un petó més llarg que ella accepta. Quan passa algú s'aturen i riuen i després hi tornen. Quanta bellesa i tendresa de la que sóc testimoni silenciós i amb unes gotes de nostàlgia. Torneu a besar, tinc ganes de cridar, que la vida és comptada. I noto que tinc Papasseit al costat dret. I aleshores, des del costat esquerra sento Espriu: alerta'ls, que tot els serà pres. I jo els dic: calleu tots dos i continuem tafanejant en silenci.


8. L'infinit comenta que no hi ha mal que duri cent anys. Ni bé, li respon el temps present.
El diari Ara publica cada dia una secció de Josep Maria Casasús que recull articles que fan història. Ahir en va sortir un de Leandre Colomer, de l'any 1979 sobre el concepte nacional de la classe obrera, segons Comorera. Vaig ser amic d'en Leandre durant uns quants anys. Me'l vaig estimar molt i estimo encara el seu record. Ens vam conèixer al Camp de la Bota i a ell li dec el poc que sé sobre marxisme, comunisme, capitalisme, anarquisme... conceptes com "materialisme dialèctic", "materialisme històric", "lluita de classes", "plusvalua", "proletariat"... van anar prenent sentit i significat gràcies als seus comentaris. Llegíem llibres i ell s'ocupava d'aclarir-me els conceptes que se'm resistien. Vaig llegir Marx, Engels, Bakunin, Luxembourg, Harnecker, Fuerbach, Aron, Marcuse... Vam mantenir moltes discussions sobre la relació entre el cristianisme i el marxisme. Teníem el desvergonyiment dels vint anys. Ell semblava saber-tot. No ho sabia, és clar, però en sabia molt. Vam ser molt amics, una d'aquelles amistats que es fan quan vas abandonant l'adolescència i t'enfrontes al mon. Al cap d'uns anys vam tenir una crisi i la nostra amistat es va veure greument compromesa i vam deixar de veure'ns, llevat del temps que vam tornar a relacionar-nos perquè en Leandre i un altre amic van ser detinguts en un estat d'excepció i com que ells dos i en Lluís -un altre gran amic- i jo veníem de la mateixa reunió -preparàvem activitats pels nens i nenes de la Bota-, vam haver d`anar a Madrid com a testimonis en el judici que va fer el TOP. Recordo que l'advocat defensor va ser en Soler Barberà, que va desfer els arguments del fiscal mostrant un mapa de Barcelona i explicant que era impossible que s'acusés a en Leandre i a l`altre company del delicte d'haver pintat amb eslògans revolucionaris la plaça de Sant Felip Neri quan havien estat detinguts a Diagonal amb Muntaner. Van ser uns dies de nervis i de por. Van sortir lliures i a en Lluís i a mi no ens van arribar a detenir. Quina sort, perquè vaig passar un dies cagat, literalment cagat o gairebé. Després del judici vam estar una temporada sense veure'ns. Però al cap d'uns anys, i de manera casual, ens vam retrobar i vam dinar unes quantes vegades junts i vaig anar a casa seva en diverses ocasions. En una d'aquestes trobades vam fer memòria dels dies compartits i com acostuma a passar cadascú recordava coses diferents. Vam riure molt amb els paranys de la memòria. Em va regalar el llibre sobre en Comorera, llibre que recull part de la seva tesi doctoral. També vaig assistir a la presentació del número zero de l`Avenç, revista feliçment activa que ell va confundar. Poc m'esperava que en Leandre es morís tan jove, com vaig plorar quan ho vaig saber, però celebro aquelles trobades on vam poder refer la nostra amistat i on vaig poder constatar que estava davant d'una de les persones amb els coneixements històrics més sòlids que he conegut. No sé què pensaria del moment actual, però segur que faria aportacions molt útils. Sovint, quan evoco aquelles dies, he de resistir que la nostàlgia no em deixi més xop que una pluja de primavera. Aquelles converses formen part de la meva intimitat i tanco els ulls i el veig retallat el bell mig de la llum que es filtra per la finestra amb la guitarra a les mans mirant de cantar l'Indisidenter",
No recordo que cantés gaire bé, però jo l`admirava igual. I l'estimava i estimo el temps que vam compartir. Una aula de l'ICE de Sant Pau porta el seu nom. Sempre que passo per davant el sento i el veig.


-----

imprimir