Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (IV)
Més escrits (IV)
Jaume Cela / Ja sabeu que admiro els llibres d'en Zweig. En té un que repassa alguns moments centrals de la història de la humanitat que en diu "estel·lars". Avui en repassaré alguns que son estel·lars però de pa sucat amb oli, que vol dir molt personals, molt familiars. (...)I el tercer moment: els plats duralex, que tenien la fama de no trencar-se mai.


https://www.facebook.com/jaume.cela.9

16. El bastonet li diu a la criatura que està confinada a la panxa de la mare: no tinguis pressa, això de qui fora és una bona merda. I la mare respon: vinga, no el desanimis que jo no puc més.
Les associacions que fem son lliures i sovint sorprenents. Aquests dies en ve al cap el títol del llibre de Carmen Martin Gaite "Entre visillos". El vaig llegir fa molts anys i no recordo gairebé res de l'argument, però aquest "entre visillos" el relaciono amb el que ens passa ara als que portem ulleres. El baf que fem al respirar amb la mascareta posada ens entela els vidres, veiem el món a través d'unes cortines fines, entre una boira que persisteix i que dificulta encara més les identificacions. Sempre m'ha agradat la imatge cinamatogràfica, perquè és molt inquietant, de veure com uns dits aparten suament les cortines per tafanejar què passa a l'exterior. El cotxe que arriba a mitja nit. La dona que espia si la veïna surt de casa quan surt el seu marit i aquesta coincidència pot ser un indicador d'adulteri. La tensió que provoca la persona que esperem i que no acaba d'arribar. El psicòpata que surt per darrera mentre tafanejo el carrer solitari... Doncs ara jo tinc la sensació de viure i de veure darrera d'unes cortines que em dificulten saber què tinc davant a més de sentir la meva respiració i percebre la meva olor. I que el més em preocupa és que m'hi acabaré acostumant.


17. El Wilde li diu al bastonet: sort en tinc de tu, el meu estimat em té ben abandonat, en canvi tu!
Deu ser coses de fer-gran però sovint em vénen imatges de la infància. Veig la mare asseguda a la cadireta, a contrallum, al balcó repassant roba, fent-nos jerseis o dreta parlant amb les veïnes i sé que eren moments de felicitat per a ella. O veig el pare, assegut a la cadira del menjador, llegint el diari o escoltant un partit de futbol o repassant els números de la loteria de Nadal, per veure si ens havia tocat alguna cosa. "Aniteta, de éste nos devuelven los cuartos". Mai ens va tocar res. I sé que eren moments de felicitat per a ell. O la tieta, feinejant per casa, sempre somrient i cantant i dient que a la tarda aniríem al Breton, que en feien una del Gregory Peck. I sé que eren moments de felicitat per a ella. O el tiet llegint el Reader Digest o fent mots encreuats quan en dèiem crucigramas o repassant els rebuts de la Vanguardia que anava a cobrar o menjant, com li agradava menjar al tiet. I sé que eren moments de felicitat per a ell. I a la iaia, arrossegant les cames i encenent la cuina econòmica i endormiscada escoltant la ràdio i sé que eren moments de felicitat per a ella. I veig el meu germà, tots dos a la comuna on fèiem el que es fa en aquests llocs, ell assegut a terra i jo al forat i jugàvem llargues estones amb indis i soldats i eren moments de felicitat, com els que experimento ara recordant i mirant que no fuguin del tot del meu present.


18. El bastonet li fa una pregunta inquietant a l'infinit: escolta'm, tu ets la mort?
A casa, a Sarrià, quan era petit no teníem aigua corrent. Anàvem a la font que hi ha al carrer Verge de Núria, que abans es deia Virgen de Covadonga, perquè el franquisme sospitava també de les Verges. Ens rentàvem del tot un cop a la setmana, els diumenges, en un gibrell molt voluminós al mig del menjador o al xafareig. Més endavant, com que no teniem dutxa, anava a uns banys públics que hi havia a Gràcia. però ja era bastant gran, quan feia això. Algunes vegades em banyava, era més car, però em semblava estar en una pel·li de Hollywood, nu com un pollastre dins la banyera amb aigua calenta. No m'agradava gens quan m'enviaven a buscar aigua a la font. La galleda pesava i tenia unes quantes escales fins arribar al pis. Sovint la galleda tornava mig buida perquè em queia l'aigua pel carrer i em mullava. Recordo molt quan vaig tornar de Bolbaite, el poble de València on havia nascut la meva àvia i hi anàvem a l'estiu uns dies, i vaig entrar a la cuina de casa i van obrir les aixetes i rajava aigua. S'havien acabat les excursions a la font. Més endavant van instal·lar un plat de dutxa a la galeria, en una petita habitació que abans havia sigut una gàbia de conills. A casa em van avisar: No xerris res de les obres que si ho sap el procurador ens apujarà el lloguer. També recordo que rentaven la roba al xafareig i més endavant, llogaven una rentadora, un artefacte enorme que pujaven dos homes molt forçuts, com sortits d'una pel.lícula de romans o com el company del Jabato o del Capitan Trueno, per l'estreta escala de casa. Els donaven una propina que s'ho valia i amb el meu germà jugàvem a escorrer la roba. la posàvem dins d'uns rotlles de fusta i els anàvem girant i l'aigua queia dins d'uns gibrells més petits. Després l'estenien a la galeria i de lluny devia semblar que aquell espai estava ple de papallones o de gavines, perquè els llençols sempre eren blancs.


19. Saps, bastonet, em fa molt mal tot menys el cap. Quines coses té la vida!
Ja sabeu que admiro els llibres d'en Zweig. En té un que repassa alguns moments centrals de la història de la humanitat que en diu "estel·lars".
Avui en repassaré alguns que son estel·lars però de pa sucat amb oli, que vol dir molt personals, molt familiars. El primer és l'arribada del telèfon a casa. Quan vaig acabar comerç i ja era "tenedor de libros", el meu primer -i gairebé- únic títol oficial, els pares em vam voler fer un regal i jo vaig demanar tenir telèfon. I el telèfon va arribar a casa: negre, gros, en els inicis de les coses totes són més grosses, de números on hi havies de posar els dits i em vaig passar el primer dia telefonant als amics per donar-los el meu número. Com passa ara amb els mòbils, les queixes dels pares sovintejaven. Pensa, fill, que valen una fortuna les teves telefonades!!!! El segon moment va ser l'arribada de l'olla a pressió. Tota la família asseguda davant de l'olla esperant que el "pitorro" comencés a giravoltar i a fer aquell soroll del vapor tan característic. I quina meravella d'estalvi de temps deien les dones de casa, perquè els homes no s'acostaven a la cuina llevat del dia de l'olla a pressió. Que més inventaran, es preguntava la mare que si ara aixequés el cap es quedaria glaçada o de pasta de moniato. I el tercer moment: els plats duralex, que tenien la fama de no trencar-se mai. Doncs sempre hi ha excepcions perquè en broma no sé si va ser el pare o el tiet que acabats de desembolicar -en devíem comprar una dotzena de plans i una de fondos- en va tirar un a terra expressament i es va trencar en milers de bocins que van omplir el menjador de casa. Crec que va ser el tiet, perquè em sembla escoltar els retrets de la tieta: Juliu, ets un pocasolta! Van estar uns quants dies recollint fragments de vidre quan escombraven la cuina. Potser aquesta anècdota inicia la desconfiança que tinc en segons quines afirmacions d'excel·lència quan ens volen ver creuere que algunes coses no passaran mai.


20. L'aneguet no sap què fer ni què dir quan darrere seu hi va el no res.
Sempre començo l'Ara pel dibuix d'en Ferreres. Quina admiració tinc per aquestes persones que donen una gran lliçó amb els seus dibuixos. Avui mateix el rei emèrit ben repanxingant en un sofà al costat d'un xeic àrab. Fulleja el diari i manifesta la seva alegria perquè els diaris li recorden on té els diners amagats. No em direu que no és genial! Quan feia classes acostumava a fer servir els humoristes gràfics: En Cesc -com admiro i estimo aquest home que em va regalar algunes estones de conversa i uns dibuixos que il·lustraven un article que vam escriure amb en Juli Palou- en Forges... fins i tot el Roto. També la Mafalda i en Brown. Pels més petits, l'Ot, el Bruixot. Recordo que una vegada vaig firmar llibres al costat d'en Picanyol, un home molt cordial i d'una amabilitat remarcable. Ell tenia una llarga cua esperant i jo una cueta. Feia uns dibuixos i jo escrivia ara no sé què. Amb els acudits gràfics pots parlar del text, del context, de pretext... Un dia d'aquests telefonaré a l'Ara per veure si puc conèixer en Ferreres. El convidaré a prende un cafè quan puguem prendre cafès còmodament asseguts en un bar, és clar. Confio que em dirà que sí.


21. L'aneguet i el bastonet surten d'excursió. L'aneguet diu; jo et guiaré. I el bastonet respon: si et canses jo et donaré suport.
No sé quan devia ser que vaig demanar als pares que em compressin un magnetòfon portàtil. Em van dir que ja ho veuríem, però ells, el que volien, era sorprendre'm. El pare va tenir una idea: anar a comprar-lo darrera la plaça Palau, on en alguns d'aquells carrers plens de botigues d'electrodomèstics s'hi concentrava gent molt diversa que venia tota mena d'aparells però més barats. I el pare va trobar una ganga: un magnetòfon de cinta, antic com el temps i de portàtil res de res. I la mare es va deixar convèncer -cosa estranya perquè a casa qui tallava el bacallà eren les dones- i me'l van comprar. Quan me'l van donar jo no vaig saber evitar una cara de decepció indiscutible. La mare ho va notar i li va fotre una bona esbroncada al meu pobre pare, que l´únic que havia volgut era estalviar-se unes pessetes. Amb aquell magnetòfon no podia fer res del que volia i al cap d'uns dies la mare me'n va comprar un de petit, que podia portar dins la bossa. Quin greu em va saber pel pare. Un dia que havia tingut una iniciativa li havia sortit el tret per la culata. Amb el magnetòfon nou, que em va durar molts anys, vaig poder fer entrevistes a persones com la Roig, en Martí Pol, en Foix, el senyor Manent... i a una bona colla d'alumnes a qui enregistrava com llegien i després podia valorar amb calma què faria perquè milloressin el nivell de lectura. No sé què se'n devia fer, d'aquell aparatet. L'aparetot, el primer, el voluminós devia acabar al cubell de les escombraries. En aquells dies no hi havia contenidors ni llocs específics on deixar aquesta mena d'invents com passa ara. El meu pare era un bon home i segur que devia perdonar la meva incapacitat per dissimular una frustració.


22. L'aneguet es tomba i veu l'altre aneguet, el seu amic, el seu germà. I està content.
Devia tenir onze anys. Ni deu ni dotze. Onze. Estava a la cua del cine del barri amb la colla del carrer. Devíem cridar, no paràvem de bellugar-nos. Segur que ens empantàvem i la dona que anava darrere nostre devia rondinar; cony de canalla, sento que s'exclama. Potser ens esperava en John Wayne per matar uns quants indis o una de plorar que a nosaltres ens feia riure. Però segur que ens ho passàvem d'allò més bé. I jo que crido: escolteu, us explico un chiste. No vaig dir acudit, segur que no. Vaig dir chiste. S'aixeca el teló i es veu un ruc que li dona una coça a en Franco. Baixa el teló i es torna a aixecar i es veu en Franco que li torna la coça al ruc. Títol de la pel·lícula: Odi entre germans. I vinga riure i un altre que diu... però jo no el puc sentir aquest segon chiste, perquè un senyor d'una seixantena d'anys que està dos o tres persones darrere nostre m'agafa del braç i em porta a un racó. Tota la colla calla i mira. S'ajup, ulls amb ulls, i em pregunta que on visc i jo li dic que a aquest mateix carrer. I que si tinc pare i jo li dic que sí, que tinc pare i que si sé que no puc explicar chistes com aquest, que està prohibit, que li devem molt a en Franco i jo dic que sí, que li devem molt i ell em diu que poden detenir al meu pare perquè jo expliqui chistes com aquest, que ell em pot denunciar i no te n'oblidis. I em deixa anar. I jo torno amb la colla i tots em pregunten que què volia i jo no els explico res, però conec la por. Tinc por. Durant una setmana o més veia com la policia s'aturava davant de casa i detenien el meu pare perquè jo havia explicat aquest acudit. I tenia ganes de plorar, ho recordo molt bé.
S'ha de ser mala gent per espantar una criatura amb aquest càstig. I el que és pitjor: encara hi ha gent com aquest home. L'home del sac és un personatge simbòlic, aquest, en canvi, es real. Jo encara recordo com m'agafava del braç. Aquella fastigosa pressió.


23. L'aneguet exclama: primer jo, darrere meu la perfecció! I es distreu i cau pel barranc.
He buscat per la biblioteca de casa el llibre de Brines que sabia que tenia, la seva poesia des de l'any 1960 al 1981, publicat a Visor. Brines ha rebut el premi Cervantes i aquests dies picotejo la seva poesia. De tant en tant agafo l'únic llibre que tinc, el de la seva poesia des de l'any 1960 al 1981, publicat a Visor. Obro per una pàgina qualsevol i llegeixo. Avui trobo aquest poema: NIÑO EN EL MAR: Un niño, / debajo de las nubes radiantes / contempla el mar. /Entre las secas cañas de los huertos / yo detengo mis pasos. / Miro, con turbada inquietud, / el cansado oleaje de las aguas, / la soledad del niño. / El desolado instante me hace daño; / y al caminar, de nuevo, / siento adversa la vida y alejada.
Un poema breu, esplèndid. Continuaré picotejant, a l'atzar. Llegir sense cap ordre.


-----

imprimir