Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (VI)
Més escrits (VI)
Jaume Cela / Aquests dies hem enyorat fer un cafè al bar o a casa de qui estimem. Steiner deia que Europa s'ha construït als seus cafès. Al del bar del barri o al gran cafè. El cafè viscut com un espai on ens fem i ens desfem com a persones i com a societat, fins i tot podem fer un cafè sols, xarrupar, perdre la mirada a la paret i imaginar-nos més feliços. Imaginar l'infinit.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9

31. La perfecció viu més segura si camina amb el bastonet.
Esmorzo amb el diari Ara des de fa deu anys, des del número u. Puc dir que és el meu diari, el que s'acosta més al que espero d'un diari. Cada dia el llegeixo amb una fidelitat que no em sorprèn perquè acostumo a ser fidel a algunes coses. Això no vol dir que no llegeixi altres diaris, però si no tinc l'Ara el trobo a faltar, als altres no. A més hi col·laboro amb en Juli Palou al suplement "Criatures". En Carles Capdevila ens va fer confiança i som fidels a la cita cada quinze dies. A en Carles encara l'enyorem, crec que l`enyorarem sempre. Hi ha records que no s'esborren. I persones tampoc. Aquest estiu he trobat a faltar el que fèiem al CaixaFòrum sobre cine i educació. Els dissabtes llegeixo les pàgines dedicades a la literatura. M'agraden molt els articles de l'Ignasi Aragay. Parla dels llibres que llegeix, però ho fa, vaja, si més no jo ho veig així, no pas com a crític. Ho fa com a lector. Parla amb el lector que jo també soc i m'encomana la necessitat de llegir els llibres que comenta. Fan falten lectors com l'Ignasi, lectors amb qui ens trobaríem als espais on les persones fossin llibres, com en la novel·la de Bradbury. No he sabut mai quin llibre seria. Tampoc sé quin llibre serà l'Ignasi, però sé que seria bo.


32. La perfecció vol uns peus d'ànec i l'aneguet vol la perfecció. Ja acostuma a passar això de voler el que té l'altre.
No em feu cas perquè el que us explicaré ara son coses de vell. No tinc mòbil ni en vull tenir. Resisteixo els comentaris dels meus nets grans que m'avisen: si vas per la muntanya tot sol i et mores no ens podràs avisar. Silvia Capellas Micó
mort et telefona un cop mort, vaja, si més no, no se'n coneix cap cas i, a més a més, què us fa pensar que jo sortiré a passejar tot sol per la muntanya! Si em moro serà dins d'un cine i al final de la sessió em trobaran i feina feta. Em posa nerviós veure tanta gent pendent de la pantalleta, sobretot quan estàs parlant i veus que l'altre mira de reüll allò que porta ja incorporat a la mà. I encara una cosa més: quan telefono al fix i no em contesten penso que no hi son. Si telefono a un mòbil i no tinc resposta penso que els passa alguna cosa i em toca patir, perquè soc partidor com ho era la meva mare, què voleu que us digui, són les lleis de l'herència.


33. La perfecció es mira al mirall i pensa que no està tan sola. I somriu, un somriure perfecte, és clar.
M'he promès no mirar la tele en tot el dia, llevat de l'estona de les notícies. Estic fins al monyo i més avall dels tertulians, de tanta xerrameca i sempre els mateixos. Diuen unes banalitats que em sorprèn que cobrin. Diuen unes obvietats que jo, que no sóc ningú, les dic i millor dites. I estic fart del disc de la marató, quina gran publicitat pels que participen en el disc! Res a dir, un intercanvi: jo canto i tu em fas promoció cada dia dotzenes de vegades, després ens n'oblidarem. Tot i això, la marató és un acte ple de noblesa i que ajuda la investigació, aquesta investigació que qui té el poder no recorda la seva importància i continua a la cua de les inversions. Avui em refugiaré encara més en la lectura com em refugio a l'ombra d'algunes amistats, que sempre hi son. Sempre, avui també. M'agrada aquesta imatge de la literatura com a refugi, com a consol, com tan bé expressa Albert Finney a la pel·lícula "L'ombra de l'actor". T'asseus, obres el llibre i amb aquest gest tan senzill entres en altres mons sense abandonar el teu, perquè sempre llegim des del que som. I quines ganes tinc de trobar-me el 24 ple de turistes i sentir aquella dona que avisa: vigilen las carteras y los bolsos, que están dentro. Com una pel·lícula de ciència-ficció: estan dentro. I no vull tenir por, però hi ha moments que en tinc i no vull queixar-me, però avui faig una excepció perquè no hi ha regla sense excepció. O gairebé.


34. La perfecció li diu a la cadireta: no ets perfecta, però Déu n'hi do.
A casa, quan era petit, vivia just al costat de la botiga de la Tereseta i del seu germà en Pepitu, que la canalla coneixíem com a Pepitu L'Orellut. Jo no li deia gairebé mai no pas perquè fos més bon nen que els altres sinó per pur interès, perquè la Tereseta i el seu germà Pepitu tenien la botiga de diaris i revistes de barri i jo passava belles estones llegint "tebeus", que ara en diem còmics. A casa, d'aquesta botiga, en dèiem la guardiola, perquè pesseta que arreplegava la destinava a comprar-me tebeus, llibres també i entrades de cine, que eren, si fa o no fa, el gruix de les meves despeses, dels meus vicis, com per altra banda em passa ara. Dins d'aquesta botiga es va produir una escena molt especial: el poeta Foix, a qui jo coneixia perquè era el pastisser del barri, no pas el poeta, venia cada dia a comprar un diari i em trobava llegint i en una ocasió em va tocar el cap i recordo que va dir: aquest noi és un gran lector, Tereseta. Ja ho veieu, la meva testa va ser tocada per un poeta que viu a l'Olimp. Sempre m'ha agradat llegir còmics i el meu fill ho ha heretat. Ahir li vaig regalar un d'excel·lent, que ha rebut el Premi Nacional d'aquesta modalitat que ara ningú gosa discutir el seu valor artístic i cultural. Parlo de "La divina comedia de Oscar Wilde", de Javier de Isusi i publicat a Astiberri. Un relat esplèndid sobre els últims temps de l'escriptor Wilde a qui admiro, sobretot des de vaig poder llegir la seva coneguda Epistola, carta que va publicar sobre el que sentia pel seu amant Alfred Douglas, en Bosei, que no va saber estar a la seva alçada. Va passar de ser un dels dramaturgs més aplaudits de la seva època a viure a París sota un altre nom i després d'estar engarjolat dos anys a la presó i tot perquè va ser acusat de pervertir la joventut, com Sòcrates. Li agradava la bellesa i la trobava encarnada d'una manera especial en nois joves que llogava al carrer o en alguns membres de la bona societat del temps. Judici al canto i condemna per immoral. El còmic recull els seus últims anys, però també ens dona informació sobre la figura d'aquest escriptor que diuen que va ser un gran conversador, detall aquest que ens hem perdut. Ara no ens passaria perquè tot queda enregistrat. Allò bo i allò que no ho és tant.


35. Si m'enganxes, ganxo, seré teva per sempre més i tu seràs meu però no sé quants dies. Viure amb la perfecció no és fàcil, ni per a un ganxo.
Tenim un bon embolic amb les festes de Nadal. He fet números amb les bombolles i els components de cada bombolla i no ens podrem reunir tots cap dia. No s'acaba el món, és clar, però sap greu. Perquè tot lligui haurem de fer memòria de quan es va implantar la sisena hora i els equips directius van haver de fer mans i mànigues perquè tot quedés ben lligat. Si en vam arribar a embrutar de paper amb propostes i propostes, que si ara em deixo aquest, que si ara em deixo allò o això... i ara haurem de fer el mateix: si per Nadal ve la filla gran i tota la colla, que si per Sant Esteve vindrà el mitjà amb la seva colla, que vindrà també la filla petita l la seva, de colla, i la cosina. I el germà, la cunyada i els nebots i nebodes i quina pena que aquest any que ens feia tanta il·lusió reunir-nos tots junts, perquè n'hi ha dos de nous, que el Nadal passat estaven confinats a les panxes de les seves mares, que si les cunyades, que si els cunyats, que... res a fer. I ens abraçarem o no? I cagar el tió sense cantar! On s'ha vist una cosa com aquesta! I... quantes cosetes ben innocents estan afectades. Ben mirat res s'enfonsa, és clar, però sap greu.


36. La perfecció diu: el que portes al teu ventre et farà ballar el cap, però t'ho estimaràs i jo perdré punts.
Ahir començo malament el dia. Rebo un correu que m'anuncia que s'ha mort Montserrat Company. La Montserrat i el seu marit van fundar l'escola Patufet-Sant Jordi, de l'Hospitalet, una escola emblemàtica que va passar a la xarxa pública quan hi va haver el moviment del CEPEPC. I va fundar "El Casalet" que era el moviment de mestres que representava aquesta ciutat. Com que inicialment va formar part de Rosa Sensat i jo presidia l'Associació en aquells dies tan farcits d'il·lusions i de reptes, vaig reunir-me moltes vegades amb la Montserrat. En tinc un record molt viu d'ella, emprenedora i sense por a cap obstacle i reflexiva i compromesa. Més endavant va escriure el llibre "Una escola per a tots". Era l'any 1996 i amb aquest llibre -el títol ja diu que en podreu esperar de la seva lectura- va guanyar el premi Rosa Sensat. I va ser regidora del seu ajuntament durant uns anys. Feia temps que no veia la Montserrat i ara lamento no haver-ho fet, senzillament haver remenat agendes vells i haver-la telefonat i dir-li: Montserrat, soc en Jaume Cela. Ella hauria contestat: Jaume, quan de temps!!! i ens hauríem trobat i hauríem fet memòria. No podré fer-ho, Montserrat i et demano perdó, perquè ara em sap greu. Però en nom teu ho faré amb altres persones que van significar molt en un moment de la meva vida i que la mateixa vida ens ha allunyat, però que encara podem recuperar. Vull sentir això de Jaume, quant de temps! Molts petons als teus, Montserrat i a tu tots els que et dec.


37. La perfecció li recorda a en Wilde que en una carta va dir-li al seu amant, en Bosie, aquestes paraules: "Pienso en ti, y te amo siempre, pero precipicios de noche sin luna nos separan" -traducció de Luís Antonio de Villena-. Ai, estimat Wilde, quines coses de dir! L'amor, ai l'amor quantes trampes ens prepara! En Dràcula va haver de travessar oceans de temps per retrobar-se amb la seva Mina.
Els primers anys anava als cursos de les escoles d'estiu que feien la Mireia Montané, en Prudenci Comes i la Teresa Gràcia. Allí vaig començar a aprendre que la imatge, que la publicitat és un tipus de text i que calia analitzar-lo. Recordo que ens vam passar una hora i mitja parlant de la famosa portada dels Beatles, aquella que els cantants passen per un pas zebra. Després, amb els nois i noies que tenia a l'escola, llegíem publicitat i en general els agradava força. Publicitat de revistes, d'anuncis de la tele, de la ràdio, de les parets del carrer, anuncis per paraules, acudits, fotografies que il·lustraven notícies... i anàvem descobrint tots els elements que ens conformaven la mirada per acabar considerant -en el cas dels anuncis- que aquell producte era imprescindible a les nostres vides. Aquests dies miro anuncis de la tele i en general em cansen molt, n'hi ha pocs que consideri que tinguin una gran qualitat. Detesto els de perfums, massa sofisticació i m'adono que els anuncis de cotxes sempre comuniquen uns valors determinats que van més enllà del cotxe que ens volen fer comprar. Però hi ha un anunci que m'agrada molt. El de Marcilla, una coneguda marca de cafè que diu: vine a casa i farem un cafè. Fer un cafè vol dir seure i parlar, fer memòria, mirar-nos als ulls, conversar pausadament, riure i, potser, plorar. Aquests dies hem enyorat fer un cafè al bar o a casa de qui estimem. Steiner deia que Europa s'ha construït als seus cafès. Al del bar del barri o al gran cafè. El cafè viscut com un espai on ens fem i ens desfem com a persones i com a societat, fins i tot podem fer un cafè sols, xarrupar, perdre la mirada a la paret i imaginar-nos més feliços. Imaginar l'infinit. Doncs quan acabi aquesta pandèmia ens reunirem sense pors i mascaretes i farem un cafè mentre les noves amenaces aniran prenent forma.


-----

imprimir