Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (VII)
Més escrits (VII)
Jaume Cela / L'altre dia vam anar a Santa Maria del Mar... La basílica està gairebé buida. És l'edifici religiós més bonic del mon, al costat de la catedral de Chartres i les seves dues torres diferents. (...) El gòtic em fa sentir un ésser humà ple d'esperança. El romànic em fa sentir pecador, hi entro cap cot, espantat pel misteri.


https://www.facebook.com/jaume.cela.9

38. L'infinit té sentit quan va amb la bellesa, diu la bellesa, és clar. Contemplar l'horitzó, per exemple.
A la Pepa Òdena, a la Tere Majem, a la Carme Cols... i a altres noms provinents del mon dels més petits, li devem aquest gran recurs que en diem "la panera dels tresors". És ben senzill, lluny de tota sofisticació: una panereta amb coses diferents. Roba de colors, fustes, ninotets però no gaire petits perquè no es puguin ofegar les criatures, cosetes diverses de colors vius... coses que facin soroll, que sonin, que la criatura pugui agafar, observar, xupar, llepar, omplir de saliva i de mocs, tirar a terra i seguir amb la mirada la trajectòria que dibuixa mentre cau, que pugui sacsejar, mossegar, bellugar, donar-te l'objecte i reclamant-te'l al cap de ben poca estona, abandonar-lo per tornar-lo a descobrir... Aquests dies veig el meu net petit, de set mesos com s'entreté amb aquests tresors., L'estirem a terra, damunt d'una manteta i li acostem la panera i veus tot el que està fent, tot el que està aprenent com es meravella de les petites meravelles del mon. A vegades l'asseiem al sofà i ell ho va tirant tot a terra, sempre amb posat de sorpresa. Només hi ha una cosa que aquestes dones meravelloses que ens van ensenyar el valor de la panera on ens van dir: quina pomada va millor pel mal d'esquena perquè et passes l'estona ajupint-te i jo ja no tinc edat.


39. La perfecció diu: també hi ha maldecaps perfectes.
L'altre dia vam anar a Santa Maria del Mar, a acompanyar una amiga a qui se li havia mort el marit, en Jordi, feia tres anys. En Jordi era rellotger i una de les persones més divertides d'aquest mon. La basílica està gairebé buida. És l'edifici religiós més bonic del mon, al costat de la catedral de Chartres i les seves dues torres diferents. Seiem i mentre evoco els records d'en Jordi la mirada s'enfila columnes amunt. El gòtic em fa sentir un ésser humà ple d'esperança. El romànic em fa sentir pecador, hi entro cap cot, espantat pel misteri. I de sobte, tres fileres davant d'on soc em veig amb dotze anys, amb pantalons curts, oint missa de sis o de set, amb la patrulla de l'escoltisme, abans d'anar a agafar el tren a l'estació de França. Quin moment tan especial, aquell silenci, el recolliment, la serenitat del record i la serenitat de la basílica. Per uns moments experimento una gran pau. Acabem anant a prendre un suís al carrer Petritxol. A en Jordi li hauria agradat aquesta estona.


40. La cadireta diu: soc poca cosa, una senzilla cadireta, però tu només ets el no res.
Soc dels que penso que la televisió ha d'oferir uns bons espectacles. Per això sempre s'ha fracassat quan s'ha volgut fer un programa, per exemple, per promocionar l'hàbit lector. Els convençuts el seguim i els altres canvien de canal. Que sigui un bon espectacle vol dir que sigui digne, que no ens faci avergonyir... L'altre dia em va semblar que m'havia equivocat de canal. Veia "Preguntes freqüents". La senyora Rahola, la senyora Marchante i un periodista que es diu Israel cridant, dient tota mena de disbarats -quan es crida la raó perd pistonada- i tots en el mateix moment i una moderadora-presentadora que no sabies si estava superada pels convidats o estava encantada per poder viure des de dins un espectable lamentable que podria donar-li audiència. No és la primera vegada que passa, però aquest dissabte va superar tots els límits. Les dues senyores es van aixecar amenaçant que marxaven del programa i, desgraciadament, no van fer-ho. El periodista amb posat de peix bullit i cara d'estar perseguit, però sense immutar-se mirant, suposo, el mòbil. Les preguntes de la majoria de periodistes convidats comencen amb una llarguíssima introducció -és allò de paó quan mostra totes les plomes, mireu si en sé- per acabar fent una pregunta que ben sovint té un interès mínim . I sempre els mateixos, és clar, perquè vivim una veritable invasió de tertulians, aquesta espècie tan depredadora del bon periodisme. En salvaria ben pocs. Al programa d'en Grasset, periodista que respecto i aprecio, hi ha una tertúlia que cada dia té menys temps i menys paper, afortunadament, i unes entrevistes ben preparades, amb més contingut. Si en Grasset admetés un consell meu li diria: mira, deixa't de tertulians i continua portant gent interessant amb entrevistes ben fetes, amb suc. Però tornem a allò de l'espectacle. Jo comprenc que tenir algú assegut responent preguntes és poc espectacular, però tenir tres o quatre tertulians perdent els papers en omple de vergonya. Tot rau en triar un model. Per exemple, aquells programa que promocionava la música i la cultura en general era molt bo, amb un presentador que en sap i que sabia donar joc als altres.


41.La cadireta i el bastonet s'han fet molt amics. Saben que son complementaris. La cadireta convida al descans i el bastonet és un bon suport si decideixes caminar.
Onze anys? Doze? Sí, potser dotze i tens aquella cosa entre les cames que penja i et neguiteja. De vegades es posa dura, s'infla, té vida pròpia. Et despertes i tens un bastó que et tiba. I d'altres veus una taca de color palla al llençol i la primera vegada et penses que t`has rebentat, perquè ningú te n'ha dit mai res. Bé, ningú amb prou autoritat. N'heu parlat amb els de la colla del carrer, tots grans experts en aquestes matèries. I amb ells sí que goses pronunciar el nom: polla, pera, pixa, collons, ous, botifarra, nap... penis no, el penis arriba molt més tard. I vols parlar d`aquest misteri i saps que no pots fer-ho amb els pares .Amb els pares d`abans no es parlava d'aquestes coses. Ni amb el mestre. Potser amb al cap de patrulla de l'escoltisme. I algú et diu que et toquis, que et facis una palla. Res de masturbacions: palles. I tu et toques i t'agrada i continues tocant-te fins que arriba el moment que recordes que això de tocar-se és un pecat. I t'has de confessar. I com dius que et toques la polla a un capellà! Un de la colla troba la solució: direm que ens toquem "el órgano sexual masculino", en castellà perquè amb el capellà es parla en castellà. I saps que és la felicitat perquè has posat un nom ben vistós a aquesta cosa que et penja entre les cames. Aquesta cosa que uns la tenen grossa, negra, fosca, d`altres és com un branquilló novell i aquests del branquilló han d'aguantar les bromes dels que la tenen com una botifarra. I tot això ho saps perquè us l'heu ensenyat i rieu i un dia un gosa demanar-te si te la pot tocar, una mica només i que tu li toquis la seva i tu dius que no, que cadascú es toqui la seva, que no ets maricón. I et confesses i el capellà et pregunta si sol o amb companyia i respons que sol - t'oblides que una tarda vas fer-ho en companyia- i ell t'avisa amb veu greu, apocalíptica, però aquesta paraula també l'aprendràs molt més endavant: ja saps que hi ha una noia que t'espera pura i casta només per tu i tu gastes els teus... no sé què vol dir això que gasto, i que ella s'entristirà. I tu surts del confessionari fet una merda. I un altre capellà et diu que això que et surt son futures vides que no arribaran a néixer perquè tu les treus del teu cos quan no és el dia, que trigarà a arribar. I et sents un assassí. Però arriba la nit i es torna a posar dura, aquella cosa que tens entre les cames, i la mà s`acosta i tanques els ulls...


42. La cadireta s'ajup perquè l'aneguet pugui saltar i descansar. Els aneguets fan molta feina. Les cadiretes també. Tots dos necessiten unes estonetes de repòs.
Cada dia que passa suporto pitjor el fred. El fred surt de dins i es troba amb el que ve de fora. La calor només ve de fora. Ja sé que no tinc manera de demostrar aquesta teoria, però en el meu cas ho sento així. Nevada del 62. Jo tenia 13 anys i tot va ser una festa llevat del fred que vam passar a casa. Una estufeta de petroli, mantes, rajoles que escalfàvem a la cuina econòmica i unes bosses d'aigua. I tot el dia amb dotzenes de mitjons estesos al costat de l'estufa. Em sembla que ja no teníem braser. Fred, però en aquells dies jo no el notava. Els de casa sí. Caminaven pels carrers vigilant de no caure. Homes forçuts del barri amb pales entaforant neu a les clavegueres per netejar la cera i els homes de casa donant cops d'escombra a la neu de la teulada de la galeria que anava a parar al pati dels veïns, que devien estar ben contents. I al carrer Angli gent de la part alta de Sarrià, els rics, que baixaven amb esquís pel carrer. Mai m'he posat uns esquís als peus. Anar a esquiar, en aquella època, era una pràctica de gent de diners. Jo posava un tros d'un plàstic damunt la neu i baixava pels carrers del barri i em sortien penellons a les mans i sempre aquella humitat i la neu puríssima, com una verge, com un vestit de núvia, que ara tornen perquè tot acaba tornant, però la blancor de la neu només durava una estona perquè s'embrutava i era un bon merder. I llegeixo el fragment que tanca "Els morts" de Joyce, quan parla de la neu que cau damunt dels vius i dels morts i jo penso en el meu amic i mestre Joan Carles Mèlich i celebro el fet de compartir amb ell molts bons moments, moltes converses i m`alegra saber que aquest fragment que Huston va convertir en cinema ens apassiona a tots dos i ens uneix encara més. I Frankenstein perdut neu enllà i jo amb ell, tots dos fets de retalls. I units per la por a l'hivern. I ell a quedar-se sol.


43. La cadireta deixa seure damunt seu la perfecció, pensa que tot s'encomana.
De tant en tant algú em pregunta si hem millorat amb el pas del temps. Sempre penso en el dentista de petit i el d'ara i la conclusió és clara: hem millorat. Però la pregunta pertinent és si amb el que sabem ara hem avançat i la resposta està submergida en aigües tèrboles. Per exemple, hi ha qui ha defensat que la pandèmia ens millorarà com a espècie. Tinc una gran confiança en la gent amb qui convisc diàriament. Amb la família, amb els amics i amigues, amb les mestres dels meus nets i netes, amb els veïns del barri... aquests dies tan estranys de pandèmia he assistit a meravellosos actes de solidaritat. Tinc una gran confiança en els i les meves exalumnes que fins i tot em telefonen per dir-me que se`n van a l'estranger, a buscar feina i que m'escriuran. Passa que estic rodejat de bona gent, però no tot és d'aquest color. Per exemple, hi ha reis que acumulen fortunes i no passa res, llegeixo que els països rics ja han acumulat -conducta capitalista al cent per cent- vacunes i que només una persona de cada deu dels països no tan rics es podran vacunar i no perquè no hi hagi vacunes per a tothom, sinó perquè alguns en tindrem més de les que necessitem. La fam al mon es resoldria però hi ha interessos molt poderosos que ho impedeixen. I les decisions que es prenen per protegir la vida al planeta, no pas el planeta que l'importa molt poc el que ens passi, costen molt d'implantar. I veus en Trump a punt de plegar però creant tots els embolics que pot i... segur que si penso en la gent que tinc a tocar de dits el meu optimisme creix exponencialment, però quan penso en situacions més allunyades del meu dia a dia l'optimisme fa aigües. Ara mateix llegim que es crema una nau a Badalona i es moren tres persones que no existien des de la perspectiva oficial i hi ha qui diu que aquest fet es pot repetir i que l'incendi va sortir de mare perquè els havien tancat l'aigua a les persones que hi vivien. I què farem? Doncs quan veiem un nen mort a les platges plorarem i ens emocionarem contemplant com el llavi inferior de la Merkel tremola i sort en tenim, de la Merkel i... cadascú que escrigui el que falta al meu comentari. O que no escrigui res. Tant se val!


44. Les dues cadiretes seuen juntes i contemplen el paisatge i mediten fins que es queden adormides.
Cada família comparteix un univers lingüístic propi. Paraules, expressions, relats... que fan servir i que no tothom entén. A casa teníem dos petits relats protagonitzats per dos personatges que mai he sentit dir a ningú més. El primer era Cabundio. El meu pare deia: eres más tonto que Cabundio, que vendió el coche para comprar gasolina. Qui devia ser aquest Cabundio? D'on devia haver sortit! De Galícia? I el segon era Pichote. Feia així: eres más tonto que Pichote, que puso la picha en un bote y después gritó: mamá, mira que anguila! I aquest Pichote d'on ve?. Algú més els coneix o són coses dels de casa?


-----

imprimir