Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (IX)
Més escrits (IX)
Jaume Cela / Diu l'Antoni Poch comentant l'entrada 57: Aquest cant nadalenc a la joia d'estimar, a l'engròs i al detall, voluptuós, a raig fet, gratuït, és un cela amb tots els ets i uts, que enriqueix en humanitat a qui l'escolta!

https://www.facebook.com/jaume.cela.9


52. El ganxo li diu a l'aneguet: M'hi esforço, però sé que no t'enganxaré mai. El narrador va a favor teu.
Mestres, demà serà l'últim dia del trimestre més estrany de les vostres vides. No hi hagut dia que no hagi pensat en vosaltres. Uns quants, unes quantes m'heu telefonat per compartir una estona els vostres sentiments, les vostres emocions i la feina, com us heu empescat tota mena de solucions per amorosir el dia a dia, com heu acaronat sens poder acaronar, com heu estat al costat dels vostres i de les vostres alumnes havent de mantenir la distància de seguretat per no emmalaltir. Com heu parlat a cau d'orella tenint l'orella a dos mestres de distància, com heu escoltat i orientat i ensenyat en un mon on el tacte està sota sospita i l'abraçada forma part dels pecats capitals. Com pecarem ben aviat, en això confio. Heu sabut mantenir la presencialitat amb els riscos mínims i això és digne de tot elogi. Sí, mestres, sí, heu sabut estar a l'alçada del repte dolorós que la vida ens ha imposat i sabreu estar-hi tot el temps que faci falta, amb la generositat que és marca de la casa i tot perquè estimeu els vostres i les vostres alumnes per sobre de tota altra consideració. Bones festes i no us rendiu.


53. El ganxo li diu a la perfecció: quan vaig amb tu soc el ganxo perfecte.
A la marató van entrevistar a la Carme Ortoll. Amb la Carme som amics, bons amics, ens coneixem des de fa molts anys i tots dos formem part de la Federació de Moviments. Moltes reunions, molts debats, molts documents i manifestos... i, sobretot, una bona amistat. Quan va tenir la COVID19, la seva amiga Noemí em va telefonar per dir-me que la malaltia li havia afectat el cervell i que estava molt malament. Vaig interpretar el missatge: preparem-nos, Jaume, pel pitjor. Cada dia telefonava la Noemí. Avui es troba millor, la Carme. Demà havia empitjorat i sempre lluitava. Avui sembla ser que s'obria una escletxa d'esperança. Demà es tancava. Un dia vaig tenir la sort de poder parlar amb ella per telèfon. Li costava molt parlar, monosíl·labs i en prou feines. Però l'escletxa es va ampliar. Ets posaràs bé, Carme, pensava jo i no sabia què dir-li, però la tenia a l'altre costat del telèfon. A poc a poc ha anat millorant, li queda un bon tros de camí, però és una dona valenta i decidida, de parlar suau, però amb una empenta encomanadissa. Jo no he sabut dir-li mai que no a tot el que m'ha proposat. Fa dies em va comentar el que va explicar ahir a la tele, que es podia posar les calces sobre els pantalons, com Superman, però que podia fer una conferència sobre la societat inclusiva sense cap dificultat. Ella va ser la principal impulsora del decret d'escola inclusiva -de societat inclusiva, com sempre ens recorda- quan va ser Directora General. Una mestra a la direcció general de primària, un gran encert perquè sabia que tenia entre mans. Li vaig proposar, fent broma, que li organitzava un seguit de conferències sobre aquest tema i que ella vingués vestida de Superman i vam riure una bona estona. Malgrat tot no ha perdut el sentit de l'humor i ara es va recuperant i jo confio que més aviat que tard la podré veure, abraçar-la i segur que plorarem una estoneta, però només una estoneta i després riurem i parlarem de l'escola inclusiva i direm allò tan bonic: recordes aquella trobada que... Carme ja saps que t'estimo molt. Petons per a tu i per a la Noemí.


54. El ganxo celebra l'amistat amb la cadireta. Dorm ben assegut sense que la cadireta rondini i somia que fan l'amor.
Aquests dies de cada dos anuncis de la tele un és de perfum. I em posen nerviós. La Chloé i l'home d'Hermes, la colla dels Klein o la Cagolina Heggega, joves de festa clicant els dits o amb la música a cent bellugant els esquelets... cap "real man" ni cap "real woman". Parelles en moto que provoquen accidents o dones amb sabates de taló que son ampolletes de colònia picant fort a l'asfalt i cotxes que salten. Una sofisticació fora de mida. I quan parlen no els entenc. Vull veure un anunci de perfum amb una persona com jo o com aquella dona que veig des de la finestra de casa però potser no en vendrien cap perquè un anunci sempre ens vol fer somiar. Però si voleu que us digui la veritat hi ha somnis que valen molt poc, una micona i prou. Aquella dona que passa pel carrer ja és una altra cosa i segur que parla com tothom.


55. Dos ganxos enganxen més que un de sol, ho sabem des dels grecs.
Només tenia un dècim de loteria i no m'ha tocat, soc una mica més pobre que ahir, perquè he perdut l'import del dècim. Hauré d'esperar un altre any per dutxar-me amb cava a les portes d'una administració, costum aquest que identifica aquest dia i els guanyadors. Quan era petit a casa estàvem apuntats a un número, sempre el mateix, un dotze mil i no sé quan més. No ens va tocar mai i encara sento la veu del pare anunciant: Aniteta, este año nos devuelven los cuartos i tots contents. Vaig patir durant un temps, amb això de la la loteria, perquè el meu pare em deia: nen, hazme las apuntaciones. I em donava una llibreteta especial que imitava els números de la rifa i jo escrivia: per a la tia Rosario, de Lugo, tres pesetas... i així repartíem la sort a tota la família, però pensava; si toca com ho pagarà el meu pare tot això! No sabia que tenia el dècim comprat i amagat entre els llençols a l'armari i que repartiria el premi pesseta a pesseta i una pessigada seria per nosaltres, per pagar deutes, deia la mare o arreglar la cuina. Em feia escriure les cartes que sempre començaven així: Querida familia, espero que al recibo de ésta os encontréis bien de salud, nosostros todos bien ADG. ADG volia dir A Dios gracias. I ara a esperar el sorteig del Niño, que no em tocarà res, perquè no m'acostumo a comprar cap dècim i si no en compres segur que no et toca ADG.


56. El ganxo diu: el que portes dins la panxa t`enganxarà a la vida més que jo.
A casa fèiem el pessebre amb unes figures de fang precioses que la meva mare devia llençar qui sap quan perquè mai més les vam trobar. A la mare, quan es va anar fent gran, tot li feia nosa. Quan es va morir tenia molts prestatges buits. Quan parlàvem d'aquest soledat i buidor en els prestatges defensava la idea amb aquestes paraules: costa menys treure la pols. Quan ens portàvem malament amagaven el Nen Jesús i quan anàvem a bellugar les figuretes per aproximar-les a la cova descobríem que el Nen havia marxat i ens deien que era per culpa nostra, meva i del meu germà, perquè no ens portàvem bé. Un dia vam descobrir on amagaven la figureta: darrera el comptador de la llum, aquell comptador que funcionava amb unes monedes especials que compraves. Aleshores les feies entrar pel forat i tenies llum i quan s'acabava et quedaves a les fosques. Doncs el Nen estava darrera del comptador, observant què fèiem el meu germà i devia somriure, però si els grans de casa badaven, a les fosques ens quedàvem: els dr casa i el Nen. Sempre he pensat que a les fosques també ens veia, perquè ho veu tot, fins i tot els mals que neixen a la panxa. I el pensaments i les llàgrimes que et queden dins dels ulls.


57. Avui, Wilde, vull estar enganxat a tu més que mai.
Estimat personal sanitari: ja sabeu que quan s'acabi la maleïda pandèmia tornareu a tenir molta feina. Cues a les UCIS d'ofecs per culpa de les abraçades, dolors als braços per la intensitat de tenir un cos ben apretat al teu i petons a les galtes i al coll i a sota les orelles. I més abraçades. Serà una bogeria. Seurem a les places i observarem com la gent s'abraça i veurem una parella, no més de vint anys, que s'anirà despullant lentament mentre es petonegen i s'abracen i faran l'amor davant de tothom, sense cap vergonya i els vells riurem i direm: son joves i jo li demanaré a l'àvia que seurà al meu costat, a poca distància i sense mascareta: ensenyi'm les dents i ella em farà cas i jo li diré: son blanques com la llet i ella riurà i em dirà que encara les té totes i afegirà una floreta: vostè no es queda enrere. I els joves continuaran fent l'amor i jo li diré: quina enveja i la vella em demanarà que l'abraci i l'avi de l`altre costat, que sempre camina amb bastó, deu tenir mal d'ossos, s'acostarà i ens abraçarà també i semblarà que fem un trio. I faré posar els membres del Consell Escolar de Catalunya, gent molt seriosa i entenimentada, en filera i els aniré abraçant un a un i segur que un em dirà: tinc un vot particular i jo contestaré: com si vols ballar un sirtaki, ara abracem-nos i podré quedar amb els i les exalumnes i passarem una bona estona abraçats. I m'he comprat una llibreta on anoto les abraçades pendents, no em puc fiar de la memòria: Paquita i Núria, deu abraçades perquè no hem pogut anar a menjar-nos a la Barceloneta la paella de cada estiu. Colla de la Mariona de Colera: deu abraçades, perquè no hem pogut anar en barca mentre jo us miro des del balcó. Colla del carrer: vint abraçades i als de la fruiteria dues més, perquè han sigut avis. Girabals d'Artés, trenta. M'asseuré el net petit, el que fa sis, el Pere, a la falda i me'l menjaré a petons, com si fos un gelat i em donarà feina perquè el petit Pere està fet un buda i els altres cinc els cridaré un a un i els petonejaré fins que el cos em digui prou. I encara estan fent l'amor la parella de la plaça, ben despullats que van i sense vergonya, que la vergonya l'hem de tenir quan venem armes o deixem morir la gent a les platges o de gana. I sonarà una ambulància: deuen portar algú que s'ha quedat enganxat d'una abraçada massa intensa. Doncs fan mal, les abraçades, però encara fan més mal les que no donem. I prometo no enfadar-me quan algú faci tard al cine i em faci aixecar per deixar-lo passar. Sabeu que faré: l'abraçaré.
Bon Nadal estimats i estimades, tots i totes i totis i... Gent del mon sanitari: em sap greu, però se us continuarà girant feina.


58. Ni el ganxo ho enganxa tot ni l'infinit és del tot infinit.
Crec que puc afirmar que hem passat el Nadal més estrambòtic de la nostra existència. Ventilant, parlant de bombolles, pensant en els que no hi son, fent cagar el tió sense cantar gaire fort, poques abraçades... Avui els contenidors s'ompliran amb mascaretes amb restes del "caldu" i de carn d'olla -quins plats tan bons. Mantindrem viva l'esperança que el futur serà millor. I avui repetirem però les restes a les mascaretes seran de canelons. Com recollirà el cinema aquests temps? Disminuiran les escenes d'amors que comencen a l'escala, que es van despullant pel passadís per acabar ella contra la paret, posant les cames al voltant d'ell com si treballessin al circ i amb greus riscos de patir pinçaments o potser ja no veurem aquells petons amb llengua i filet de saliva en un primeríssim primer pla?. Alguna cosa passarà, perquè ara a les pantalles es fuma molt menys i alguna cosa deu haver tingut a veure les campanyes contra el tabac. Quins dies!


-----

imprimir