Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (X)
Més escrits (X)
Jaume Cela / Jo expresso en silenci els meus desitjos, perquè n'hi ha que s'han de dir cap endins, desitjos que no poden ser expressats en veu alta, de la mateixa manera que hi ha coses que no es poden imaginar perquè tot allò que arribem a imaginar pot convertir-se en una realitat.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9

59. El ganxo li diu al dels maldecaps que els maldecaps comencen al cap i el maldecaps respon: i tu que saps!
Arribo a casa ahir vespre i rebo una notícia dolorosa, molt dolorosa. S'ha mort la Roser, la Roser Gómez, amb qui vaig treballar molts anys a l'Escoleta i a Rosa Sensat, durant molt de temps va formar part del consell de refacció d'In-fàn-ci-a i sempre feia cursos per tot arreu d'educació plàstica. La Roser era mestra de parvulari i una artista. Mestra-artista o artista-mestra, però era les dues coses. Sabia com fer que les criatures estimessin i valoressin l'art. Una traça envejable i una treballadora que no tenia mai hora d'acabar. Quan fèiem l'amic invisible érem capaços de fer tota mena de trampes perquè la Roser fos l'amiga invisible que ens toqués, perquè et regalava una obra d'art que ella feia i que costava de desembolicar perquè la manera d'embolicar ja era una part de l'obra. Vaig parlar molt amb ella d'aquesta capacitat seva, d'aquest saber mirar una pintura i de rebot saber escoltar una peça musical com jo no era capaç de fer. I rèiem molt, amb la Roser. Sabia que la malaltia que patia no tenia remei, però la mort sempre ens agafa de sorpresa i ahir no va ser una excepció. M'agrada imaginar un espai on situar els meus morts. La mare, asseguda en una cadireta davant del balcó fent mitja. El pare, davant la taula del menjador omplint les quinieles, la tieta... I a la Roser la veig passejant amb la seva filla pels cels de Van Gogh. Darrera seu Miró i Picasso i Kandinsk... Una bona colla en processó. Elles dues agafades de la ma, unides per sempre més, eternes com eterns son els traços dels grans pintors, de les grans pintores. La gent de l'Escoleta estem de dol, t'estimem, Roser, i sabem que tu també ens estimes. Aquest convenciment ens consola, però només una micona. Molts petons a tu i als teus.


60. Dins la panxa porto unes quantes vacunes a la temperatura necessària perquè es conservin. I el no res aplaudeix.
Dia dels innocents, dels pobres nens que van ser assassinats per facilitar que un d'ells fugís de la matança. Herodes, un dels assassins més cruels de les històries que ens explicaven. Però també era el dia de gastar bromes. Aquí renten roba? preguntàvem per telèfon. Si la resposta era no contestàvem: doncs que porcs que son. I penjàvem i vinga riure. O: ¿que está Amparín? I la resposta era: Aquí estem sopant i tots som homes. I vinga riure. El dia abans ja ens havíem reunit set o vuit de la colla amb trossos de diari per retallar el ninots que després penjaríem a l'esquena de les persones que anaven pel carrer distretes. La premsa també gastava una broma i la tele i la ràdio també. Aquest costum s'ha perdut, com tantes coses. Potser perquè cada dia sembla el dia dels innocents. Possibles reaccions a la penjada de llufes, totes reals i viscudes per mi.
a.- No se n'adonava i continuava caminant i tots a riure una bella estona fins que cridàvem "innocent, innocent...".
b.- Se n'adonava, se la despenjava i també reia. "Ai, canalla, sou la pell de Barrabàs", deia algú
c.- S'enfadava i ens insultava. Fins i tot un dia un de la colla va rebre un solemne mastegot que li va deixar els dits marcats a la cara.
No sé què donaria perquè avui, una criatura innocent se m'acostés per l'esquena i em pengés una llufa a l'anorac i poc després descobrís que tots en portem una, o dues, o tres... Fins i tot cent-trenta-cinc.


61. Diu el bastonet: avui em poso edipià. El que portes dins la panxa acabarà buscant-me per no perdre l'equilibri. Tot és qüestió de temps.
Sento el vent com bufa, com es queixa, com m'exigeix que obri totes les finestres i deixi que entri a casa i m'ho destaroti tot, trenqui l'ordre que em fa possible la vida, el meu ordre, això va aquí i això altre va allà i dins d'aquest calaix hi van els coberts i dins d'aquest armari les camises i els llençols. Dins d'aquest cistell, la roba bruta, desordenada, però quan la posi dins la rentadora la classificaré, no vull portar calçotets blancs tenyits de rosa fúcsia I en aquest uns quants papers que vull conservar, que son part de la meva vida, memòria, i que tu, vent furient, faries volar fins al mar aquests papers i potser se'ls trobaria un pescador o un pirata o una sirena o el monstre que es va empassar a Pinotxo o a Jonàs, que devia ser el mateix, i em voldria conèixer. No m'agrada, el vent. No puc fer-hi més. I sempre que el sento em ve al cap el vers de l'Arderiu: passa vent, cosa sinistra... o el lorquià "y el viento furioso muerde". Doncs passa, que vol dir ves-te'n a remoure les dunes del desert, pentina amb santa indignació les branques dels arbres i mossega amb ràbia que jo tinc les finestres ben tancades i soc el protector del meu ordre, que miro de no imposar a ningú. I ara no sé què n'he fet del mocador!


62. Diu el sis: que vinguis darrera meu em consola, perquè quan estigui cansat m'animaràs imitant l'ànec Donald.
De petit em van ensenyar a senyar-me quan entrava dins d'una església posant els dits dins la pila baptismal i mullant-los amb aigua beneïda. Ara ja no ho faig. Si entro en una església, que ho faig ben poques vegades, és per estar una estona en silenci mirant de deixar la ment en buit. No remullo el dits a la pila. Però quan entro en una botiga he de posar-me gel hidroalcohòlic i escampar-lo per les dues mans, entre els dits, fregant les ungles d'una mà al palmell de l'altra i esperar que s'evapori i que quedi ben desinfectat. Ben mirat hi hem sortit perdent, allò sagrat, allò inefable s`ha convertit en una mesura protectora i ha perdut el valor simbòlic, ha perdut el misteri, tot i que ens ajuda a conservar la vida que és l'única cosa que tenim amb seguretat.


63. El que porto dins serà com tu: perfecte, però amb alguna imperfecció.
Avui acabem l'any més estrany de les nostres vides, el més impensable. I demà en comencem un altre que serà estrany també. M'agradaria ser com les criatures que quan els dius que expressin un desig demanen coses tan boniques, tan pures i tan necessàries com: que no hi hagi més guerres, que tots ens estimem, que s'acabi la pandèmia, que no hi hagi gent que passi gana, que s'acabi amb l'explotació, que els rics siguin una mica menys rics i els pobres menys pobres, que puguem beure del mateix riu tant si som un cérvol com un tigre o un cocodril... son encara molt innocents, però alerta perquè la innocència està massa valorada, un mon d'innocents seria inhabitable. Jo expresso en silenci els meus desitjos, perquè n'hi ha que s'han de dir cap endins, desitjos que no poden ser expressats en veu alta, de la mateixa manera que hi ha coses que no es poden imaginar perquè tot allò que arribem a imaginar pot convertir-se en una realitat. M'arrisco a demanar-ne un en silenci, amb els ulls tancats. M'arrisco per allò de la monja d'Àvila, que més o menys ens alertava amb aquestes paraules: vigileu, que Déu està amatent a les nostres pregàries i les pot atendre.
Bon any a tothom, fins i tot a tu que estimes tan poc.


64. El que porto a dins no para de bellugar-se i jo et necessito, cadireta.
Ahir vaig anar a dormir una mica més tard del que és habitual, però el rellotge intern m'ha despertat a la mateixa hora, He romancejat una mica, però el cos necessita moviment i ja estic davant de l'ordinador, escrivint els missatges matinals. Pensava que ahir vaig tenir dos moments per recordar. El primer va ser que vaig parlar amb una bona amiga amb qui feia temps que no parlava i la vam petar una bella estona. Vam posar-nos al dia i vaig estar molt content de sentir-la. I vaig sentir-la riure, perquè aquesta amiga és la persona que millor riu en aquest país nostre. Riu i t'encomana les ganes de riure i rius i ella riu més i així podria arribar l'eternitat. De fet, ja hi arriba perquè jo faig eterns moments com aquests, els evoco i em fa feliç. Gràcies, Marta, per aquesta estoneta que hem compartit. I a la tarda em telefona un amic que és director d'un institut de secundària. M'explica que no ha parat aquests dies de gestionar temes covid del seu centre. Avisar famílies, enviar correus... I no descansa i vol descansar i necessita descansar, però no pot, perquè el temps que li toca viure com a director l`imposa unes regles i ell té un sentit de la responsabilitat i una exigència personal per la seva feina que no abandona mai. Sergio, com ajudar-te, em pregunto. A vegades l'acció que voldries fer per l'altre es queda en pur desig. Però ja ho saps, estic disposat a escoltar-te, si més no, tot el que faci falta i més.
He pensat una estoneta en aquestes dues persones tan especials i els recordaré dues frases que s'han fet molt famoses aquests dies: Ens en sortirem i tot anirà bé, i ens sortirem perquè representeu la bona gent de l'espècie humana, que hi ha de tot com podem comprovar diàriament, i tot acaba anant bé perquè ens tenim els uns als altres.


65. Ai, ganxo, si només m'enganxessis les virtuts!
Primer llibre de l'any que acabo: Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa, escrit per Antoni Martói Monterde, publicat per Lleonard Muntaner. Parla d'aquest intel·lectual tan destacat i que a poc a poc es va recuperant la seva obra. Parla de les contradiccions d'aquest home que es va suïcidar a Brasil, quan bona part del mon estava embolicat en una guerra terrible. Hi ha un moment que l'autor comenta que Zweig troba a faltar el que Benjamin deia "alarma d'incendis". Activar aquesta alarma seria una de les responsabilitats dels intel·lectuals quan s'acosten temps difícils. Reclama persones que sense deixar de pensar i escriure transformin el pensament en acció.
Ara vivim temps d'intel·lectuals que la seva acció és transformar-se en tertulians i anar d'un programa a un altre. Els intel·lectuals de veritat es poden comptar amb els dits de les dues mans. Vaja, a mi m'ho sembla però jo no soc ningú, ni intel·lectual ni, gràcies a Déu, tertulià. Però crec que el que se'ns diu en aquest llibre té un fons de veritat que hem de conèixer i que Zweig sempre val l'esforç de la primera lectura i de les relectures posteriors, aquest llegir lent que és un dels consells de Martí Monterde.




-----

imprimir