Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
La desigualtat és un verí moral
opinió
La desigualtat és un verí moral
Josep M. Puig Rovira / La igualtat no està de moda, i així ens va. En els últims decennis la bretxa entre rics i pobres ha crescut fins l'obscenitat. Les conseqüències de la desigualtat van molt més enllà de l'augment de la distància econòmica que separa les persones: provoca infinitat de patologies socials i sofriments personals. Com s'ha aconseguit naturalitzar la desigualtat?

La igualtat no està de moda, i així ens va. En els últims decennis la bretxa entre rics i pobres ha crescut fins l'obscenitat. Però les conseqüències de la desigualtat van molt més enllà de l'augment de la distància econòmica que separa les persones. La desigualtat entre els membres d'una mateixa societat, com mostren Wilkinson i Picket en el seu magnífic llibre Desigualtat. Una anàlisi de la (in)felicitat col·lectiva (Turner, 2009), provoca infinitat de patologies socials i sofriments personals. La pèrdua de qualitat en les relacions socials, el deteriorament de la salut, el consum de substàncies nocives, la disminució de l'esperança de vida, l'obesitat malaltissa, el baix rendiment acadèmic, les múltiples violències quotidianes, són tan sols alguns dels problemes directament vinculats al nivell de desigualtat d'una col·lectivitat. No val la pena buscar la causa d'aquests problemes en la família, la cultura, la manca de valors o una limitada educació, la desigualtat és el millor predictor del malestar social i del dany personal. Per aquest motiu, des d'una perspectiva educativa, diem que la igualtat és un gran aliat de l'educació moral. Mentre que la desigualtat, per contra, només provoca destrucció social i moral.

No obstant això, tot i els danys que causa la desigualtat, alguns la promouen perquè hi veuen una conseqüència natural de la recerca de l'èxit individual, altres l'accepten com un fet, potser indesitjable, però davant del qual hi ha poc a fer i, finalment, també hi ha qui la critica amb força, tot i que aporti escasses alternatives. La desigualtat s'ha instal·lat en l'horitzó mental de la ciutadania i la igualtat tendeix a desaparèixer de l'escala de valors i de la majoria de programes polítics.

Com s'ha arribat fins a aquest punt? Com s'ha aconseguit naturalitzar la desigualtat? Com s'amaguen els danys que provoca? Com es reprodueix la desigualtat gairebé sense oposició?

Desigualtat i educació
Avui seria complicat justificar la desigualtat com el resultat d'un privilegi hereditari del què gaudeixen uns pocs. Tot i que el resultat final del procés que explicarem és molt semblant –l'èxit i les desigualtats que provoca depenen de l'origen familiar–, la manera com en l'actualitat es produeix la desigualtat recórrer un camí tortuós que amaga el que en realitat succeeix i ho fa més acceptable. Val la pena veure com ho expliquen Sandel en la seva obra La tirania del mèrit. Què ha estat del bé comú? (Debat, 2020) i Rendueles en el seu llibre Contra la igualtat d'oportunitats. Un pamflet igualitarista. (Seix Barral, 2020).

Els dos autors denuncien que avui la desigualtat es legitima i accepta gràcies a processos que es desenvolupen en l'àmbit de l'educació. Parteixen d'una constatació inicial: la qualitat de l'educació es clau per obtenir èxit en la competència que han imposat els mercats i la globalització. En conseqüència, la societat en el seu conjunt i cadascun dels seus membres en particular estan cridats a aconseguir la millor educació possible. Del nivell formatiu que assoleixin dependrà el desenvolupament econòmic del país, però també la posició social de cada individu. El resultat que aconsegueixi en el seu procés de formació –la quantitat de capital humà– li servirà com a palanca de promoció personal. Cada subjecte arribarà tan lluny en l'escala social com la seva formació li permeti. D'aquesta manera, la desigualtat queda justificada com a resultat de l'esforç esmerçat en la pròpia educació.

Igualtat d'oportunitats i meritocràcia
Per legitimar la desigualtat cal combinar dos processos educatius complementaris: produir una situació inicial d'igualtat d'oportunitats i sotmetre als joves a una carrera de mèrits que seleccioni els millors.

Per fer creïble el camí cap a la recerca de l'èxit personal i d'una posició social de privilegi, és necessari crear primer unes condicions de partida tan igualitàries com sigui possible. Encara que aconseguir una igualtat absoluta és una quimera, s'intenta que tots els estudiants parteixin de mateix lloc, tinguin les mateixes possibilitats d'èxit: gaudeixin d'un sistema d'igualtat d'oportunitats. És ben sabut que l'origen familiar alterarà de mil maneres aquesta suposada igualtat d'oportunitats, però s'intenta partir d'unes condicions de mínima igualtat inicial, que s'expressa en drets com els anys d'educació obligatòria i més o menys gratuïta, la possibilitat d'accedir a estudis postobligatoris, el sistema de beques i ajudes, o les proves d'accés als estudis superiors, per citar alguns exemples que pretenen donar un tracte igual a tota la població.

En el supòsit improbable que fos possible aconseguir una total igualtat d'oportunitats, tindríem el punt de partida d'una carrera de mèrits, que es prolongarà al llarg de tot el procés formatiu, i que finalment acabarà introduint de nou la desigualtat entre participants. El procés té una explicació senzilla: s'ha partit d'una suposada situació d'igualtat inicial que ofereix a l'alumnat l'oportunitat d'esforçar-se tant com desitgi per arribar el més lluny possible en el seu procés formatiu. Per tant, l'èxit depèn del seu esforç i de les seves capacitats naturals, i qui es quedi pel camí serà perquè no s'ha esforçat prou o perquè no posseeix habilitats per continuar la seva formació. Així queda justificada la desigualtat a la fi del trajecte formatiu: igualtat d'oportunitats al principi i diferenciació en acabar deguda a l'esforç que cadascú hagi realitzat. Les persones queden ordenades pel seu mèrit.

El sistema d'igualtat d'oportunitat i competició meritocràtica planteja dos problemes greus: d'una banda, com acabem d'explicar, al final del procés la desigualtat continua existint, no s'ha eliminat en absolut: uns triomfen i altres fracassen. El procés formatiu no busca la igualtat, sinó que en tot cas justifica la desigualtat secundant-se en el mèrit individual. Però, d'altra banda, resulta que aquest suposat mèrit individual coincideix amb l'origen familiar: els fills de famílies acomodades obtenen èxit educatiu i professional, mentre que els fills de famílies humils –de classe baixa– fracassen a l'escola i sofreixen en la seva inserció laboral. El sistema de la igualtat d'oportunitats més competició meritocràtica no esborra la desigualtat y a més a més reprodueix gairebé exactament l'estructura de classes socials. És per aquests motius que s'afirma que no és més que una legitimació subtil de la desigualtat social ja existent.

Supèrbia i humiliació
Aquest procediment meritocràtic usa l'educació en benefici del mercat, l'usa també per a legitimar i reproduir la desigualtat i, a més a més, produeix efectes morals i polítics molt nocius. Com dèiem en el títol, la meritocràcia és un verí moral. Ho és perquè responsabilitza a cada subjecte del seu èxit formatiu i professional: tens les mateixes possibilitats que els altres, pots controlar el teu destí, pots fer-te a tu mateix, ets lliure d'arribar fins on el teu esforç o les teves capacitats et permetin. Ets l'únic responsable del lloc que ocupes. El teu origen social i les teves circumstàncies queden enfosquides per la suposada igualtat de partida i per l'aparent competició sense avantatges del procés de formació.

Si tot depèn del mèrit personal, els guanyadors amb facilitat cauen en la supèrbia, perden sensibilitat cívica, capacitat empàtica, gratitud pel que han rebut i els resulta complicat reconèixer que potser no tot el mèrit els correspon. Es perd disposició a ajudar els altres perquè, si cadascun aconsegueix amb el seu esforç el que té, qui fracassa també ho fa per culpa seva, perquè no s'ha esforçat suficient i, en conseqüència, els vencedors queden alliberats de l'obligació moral de prestar ajuda.

A l'altre extrem, els perdedors acumulen humiliació i ressentiment, que sovint deriva en irritació i ira quan descobreixen que el joc no ha estat en realitat tan igualitari com se'ls va dir. Sigui com sigui, els perdedors, que en un règim meritocràtic són la majoria, queden relegats, ofesos, culpabilitzats i sense reconeixement social. No és el moment d'analitzar les conseqüències polítiques de la desigualtat, que junt a la humiliació d'uns i a la prepotència dels altres, ha posat en crisi la democràcia, com no parem de veure una mica pertot arreu. Quedi dit almenys que meritocràcia i crisi de la democràcia són processos més connectats del que sembla.

En síntesi, la meritocràcia, que s'ha instal·lat en l'educació i en el conjunt de la societat, produeix sentiments morals nocius: supèrbia i humiliació. Sentiments ancorats en formes socialment molt potents i davant els quals no és fàcil lluitar. És per això que hem qualificat la meritocràcia de verí moral i per contra a la igualtat d'aliat moral.

Què es pot fer?
Aquesta mena d'anàlisi provoquen pessimisme en el món de l'educació i entre el professorat. Una llarga tradició d'idees deterministes afirma que l'educació compleix un paper ocult que no decideix ni controla: no queda espai per a una acció esperançada, No comparteixo aquesta postura i crec que tampoc la comparteixen els nostres autors de referència. L'educació pot contribuir a modificar l'statu quo. Pot fer-ho impulsant accions que apunten a una altra manera de procedir. Propostes potser parcials i fragmentàries, però que poden contribuir a crear una altra realitat. Ni que sigui a petita escala, qualsevol aportació ajuda a canviar la lògica social imperant. Per tant, realisme, compromís i esperança. I això és precisament el que fan molts docents i el que exemplificarem amb quatre propostes d'autors clàssics per a combatre la desigualtat i la meritocràcia.

· Amb una terminologia peculiar, Ferrer Guardia proposa una escola que practiqui la coeducació de classes; és a dir, la mescla d'alumnat procedent de totes les classes socials. Així l'escola evita discriminar i segregar a l'alumnat, aconsegueix la seva inclusió i un tracte igual, i aconsegueix una experiència de convivència democràtica entre persones diferents.

· Evitar la segregació és el primer pas en la tasca d'aconseguir la igualtat, el segon pas el proposen els alumnes de l'escola de Barbiana: ningú ha de suspendre, hem d'avançar tots junts. La igualtat educativa no es redueix a donar les mateixes oportunitats al principi, sinó a aconseguir uns resultats semblants al final que permetin a tots un ple reconeixement social.

· Combatre la supèrbia d'uns i la humiliació dels altres s'aconsegueix amb major igualtat i també implicant tot l'alumnat en tasques de servei a la comunitat o d'acció comú, una idea que Dewey va proposar amb la seva acció associada amb projecció social. Participar junts en tasques destinades a pal·liar necessitats socials permet adonar-se que tots i totes som igualment útils a la societat; permet rebre un reconeixement semblant per l'esforç conjunt.

· Finalment, no és possible prescindir de moments de reflexió i diàleg que permetin a l'alumnat compartir punts de vista sobre les seves experiències personals i col·lectives. Freire ens va donar suficients indicacions sobre com conduir una pedagogia atenta a la presa de consciència que aquí permetria augmentar la sensibilitat enfront de la desigualtat i activar el compromís a favor de la feina feta en benefici de la comunitat.

No es tracta d'un programa complet, ni òbviament cap de les mesures està desenvolupada ni pensada per a ser aplicada a una situació concreta. No obstant això, són quatre idees que apunten cap a una manera de fer escola atenta a la igualtat i al treball conjunt en favor del bé comú.

Gener 2021


-----

Més continguts sobre:
oportunitats educatives, desigualtats, ciutadania, democràcia

imprimir