Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XII)
Més escrits (XII)
Jaume Cela / La conferència l'hem hagut d'enregistrar. Personalment no m'acabo d'acostumar a fer-ho d'aquesta manera. Necessito el públic, veure el de la tercera fila que badalla, la noia de l'extrem dret que sempre somriu i aquell altre que no para de bellugar les cames. Necessito aquests petits missatges que m'envia el públic, veure com les seves mirades es troben amb la meva.


https://www.facebook.com/jaume.cela.9


73. En Wilde pregunta: si tu ets la perfecció, que seré jo?
Les netes i els nets més petits veuen neu per primera vegada. Fan el que fan tothom: corren, fan boles i veuen com els grans se les tiren i ells els imiten, riuen, criden, diuen que tenen les mans fredes i els pares els fan posar guants, ara aquell que rellisca, ara fan un ninot, ara se la mengen... i jo m'estic en un raconet esperant rebre alguna bola perquè un dels jocs preferits és practicar el tir a l'avi i no puc deixar de pensar que al cap de ben poca estona tot allò serà un bon merder. El fred i la neu es fan por. Potser em ve de la nevada del 62, quan Barcelona es va convertir en una ciutat blanca, bellíssima, per convertida en un immens problema que jo intuïa a mitges. Jocs al carrer, com els dels nets i netes, baixades damunt d'un plàstic... però a casa cares llargues, de preocupació i un fred intens, només amorosit amb una petita estufa de petroli, mantes a les cames i com ens ho farem per anar a comprar? I penses, em poso en pla filosòfic de butxaca, que la gran majoria de coses de la vida tenen una doble cara. La neu no s'escapa a aquesta regla i molt em temo que jo tampoc.


74. En Wilde li diu a la cadireta: saps, em dones seguretat i si pujo damunt teu veig l'horitzó.
Mestres: torneu a l'escola. Torneu al bell mig d'opinions sobre aquesta tornada. Dubtes i dubtes i aquell que us diu que... i l'altre que es recorda que... i no us oblideu la mascareta, ni la distància de seguretat, ni d'airejar l'escola... ni de prendre la temperatura... tornareu a llegir el mon amb els vostres i les vostres alumnes i els rebreu emocionats i ells i elles us ho agrairan i sabran que els estimeu, no en tingueu cap dubte. Mestres, no defalliu que us necessiten. Gràcies per la bona feina que feu.
I tu, estimat Roger, defenses la teva tesi doctoral. Quina alegria saber que fas realitat un desig que conviu amb tu des de fa molt de temps. Com m'agradaria acompanyar-te en aquest moment tan destacat de la teva vida. El meu esperit serà al teu costat, com una ombra amable. Molta sort, estimat Roger i petons per a tu i per a tots els teus.


75. Ganxo, demana en Wilde, enganxa'm als plaers de la vida, no pas als seus sofriments.
Ho he explicat en altres ocasions: entrar en una llibreria i remenar sense cap guia, deixar que et porti, si de cas, l'atzar. Em trobo amb un llibre que em crida l'atenció la seva coberta. L'agafo i llegeixo el títol: Com ser antiracista, d'Ibram X. Kendi, traduït per Josefina Caball i Blanca Busquets i publicat per Raig Verd Editorial. M'interesso per saber qui és l'autor: un assagista nascut l'any 1982, Nova York. Llegeixo les primeres línies i m'enganxen com el ganxo que és el 5: La meva presentació racista. Jo detestava els trajos i les corbates...Em miro la contraportada i trobo aquestes paraules resum: No podem dir simplement que no som racistes, hem de declarar que som radicalment antiracistes.
I me'l compro. En llegeixo dos o tres capítols i descanso i llegeixo algun altre llibre. I després hi torno amb dos o tres capítols més i així fins que l'acabo. El que m'ha semblat una bona decisió de l'autor és que entre les argumentacions que dona per explicar la seva opinió hi ha un repàs de la seva vida, de la seva experiència.
Una bona lectura i tot gràcies a un senzill passeig entre expositors de llibres de l'Atzavara, una de les llibreries del meu barri i una gran llibreria conjuntament amb Taifa.


76. Ai, Wilde, que el meu fill s'assembli a tu, però si no s'hi assembla també l'estimaré.
Ahir vaig fer, amb el meu estimat amic Juli Palou, una conferència sobre el mite de Teseu. Partim d'un llibret escrit per Alisdair Middleton, amb música de Jonathan Dove, traduït al català per Marc Rosich i produït pel Gran Teatre de Liceu i amb la participació de diferents instituts. És una iniciativa excel·lent que ha estat molt ben acollida pels centres de secundària que hi participen. La conferència l'hem hagut d'enregistrar. Personalment no m'acabo d'acostumar a fer-ho d'aquesta manera. Necessito el públic, veure el de la tercera fila que badalla, la noia de l'extrem dret que sempre somriu i aquell altre que no para de bellugar les cames. Necessito aquests petits missatges que m'envia el públic, veure com les seves mirades es troben amb la meva. Hem parlat de Teseu, de l'heroi, del monstre i del viatge i de la novetat que aporta el text al mite. Els mites s'han d'anar analitzant des del nostre present, veure què ens diuen en aquests moments. Trobo que la iniciativa d'aquesta cantata és excel·lent. Confiem que la puguin estrenar ben aviat, però mana la pandèmia i la nostra seguretat. A veure si tots els Teseus ens ajuden a matar el monstre.


77. Soc jo mateix dues vegades o ets la meva ombra?
Sec a l'autobús i quan obro el llibre que porto m'adono que davant meu hi ha un home molt voluminós, espatlles amples, panxa prominent, cames i braços com columnes de temples romans, immens, un mar o un desert, les mans com pales amb dits de carnisser experimentat, un home que em fa dos o tres i que ocupa dos seients. Damunt seu una criatura d'uns tres anys, rosseta, amb els cabells escarolats, una veueta que sembla el rajolí d'una font i les mans les belluga com si fossin ales. De tant en tant, acarona la barba incipient del pare i ell la petoneja, l'abraça, la fa anar com si fos d'aire i ella riu i diu paraules que son molt dolces i ell la torna a petonejar i em commou veure aquell tros d'home convertit en tendresa i penso que la nena deu ser molt feliç de tenir aquell matalàs de pare.


78. En Wilde diu a l'infinit: així dret sembles més infinit.
Quan era jove, perquè vaig ser jove fa uns quants anys, si t'agradava Espriu no podia agradar-te Pere Quart i si estimaves la poesia de Manent no podies estimar la d'en Vicent Andrés Estellés. Si Pla res de la Capmany i si Perucho... Sempre hi havia qui et recordava que un o l'altre. Als mestres ens passa una cosa semblant. Si defenses de tant en tant alguna classe magistral doncs no ets innovador. Si fas un dictat et poden mirar de reüll, si creus en la bondat del treball en equip mai de la vida has de plantejar un treball individual... Quants aficionats gaudeixen d'un partit? Pocs perquè o ets del Barça o de l'Espanyol... I ara, aquest costum que sempre t'obliga a triar arriba als monuments. En un programa de la tele -que sempre, i ho he dit diverses vegades, ha de tenir un punt d'espectacle però no cal que sigui competitiu- has de triar entre dos monuments. La setmana passada havies d'escollir entre la Tarragona romana o Empúries. Veurem en el proper programa entre quines dues joies arquitectòniques haurem de triar. Sempre hem de triar. O ets de... o ets de... O ets de la Puta o de la Ramoneta. Quin costum tan "tontu".


79. Diu en Wilde: maldecaps, el que se'n diu maldecaps només en tinc un.
Un any de la teva mort, estimat Xavier. Un any que quan baixo pel carrer Escorial em sembla veure't a la porta del taller. Quanta gent t'enyora, estimat Xavier. I ara em sap greu no haver anat més vegades a prendre un cafè i fer-la petar una estoneta. Avui t'explicaria una història. La història de quan jo tenia deu, onze o potser dotze anys, no més. Vivia a Sarrià i al carrer Bonaplata hi havia una botigueta de xupa-xups, cromos, confits, pipes, caramels... i cigarrets de palla. Amb la colla reuníem les monedes petites i ens compràvem tot el que podíem, sobretot un paquet de cigarrets de palla. Sempre n'hi havia un o dos més gruixuts que simulaven ser uns purets ben negres que deixaven un rastre fosc als llavis. Perquè ningú no ens descobrís fumant anàvem a un túnel que comunicava amb els Caputxins, a un descampat. Hi entràvem pel carrer de la Riera i anàvem avançant amb el cigarret entre els llavis. Hi hava un moment que no ens arribava la llum de l'entrada ni de la sortida. Tot era fosc i, és clar, ens venien els canguelis. Aleshores parlàvem a crits i les veus ressonaven però sempre ens guiàvem per la petita llum de les puntes dels cigarrets que brillaven més intensament quan els xuclàvem. Aquella llum ens estalviava per uns instants de parlar o de cridar i es feia un silenci meravellós, com de pel·lícula i ens envaïa una gran tranquil·litat perquè sabíem que els altres eren allí, a tocar. No sé perquè m'ha vingut al cap aquesta història avui que ja fa un any que et vas morir. Tampoc cal tenir cap motiu per compartir històries amb les persones que estimes. Potser perquè tu ets una mica aquesta llum que sempre està encesa, que ens indiques que continues amb nosaltres d'alguna manera entre les foscors del present. No sé, Xavi, no sé perquè, però tant se val, m'ha servit per evocar-te. Molts petons per a tu i per a tots els teus. De tant en tant veig els teus fills que van a l'escola. Busco els teus trets en ells, els teus i els de la Mònica. Ho embelleixen tot, Xavi . Ho embelleixes tot.


-----

imprimir