Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XIII)
Més escrits (XIII)
Jaume Cela / Després del somni d'aquesta nit he pres una decisió. Començo amb el que recordo del somni. (...) Fins aquí el que recordo. La decisió és que només miraré un telenotícies. Res d'estar-me estonetes perdudes, que son moltes, davant la tele escoltants experts, tertulians i periodistes diversos. Un telenotícies al dia i prou.


https://www.facebook.com/jaume.cela.9

80. Quina parell, tu i jo. Tu el no res i jo l'infinit.
Cent anys de l'estrena de "El nen", de Charles Chaplin. Cada vegada que la veig ploro. La història d'un nen abandonat que en Xarlot se'n fa càrrec. En Xarlot és una de les creacions cinematogràfiques més grans de la història del cine. En Chaplin va saber construir un personatge tendre, amic dels desvalguts, sempre a favor de la justícia més humanitzadora i que trepitja els ulls de poll a les autoritats. No ni ha cap pel·lícula dolenta en la seva filmografia, ni dolenta ni regular, totes bones o boníssimes i adreçada a un públic molt ampli, d'una actualitat que sorprèn. Haurem de tornar a veure aquesta "El nen", "El chico", o "The kid" i sé que tornaré a plorar i això és bo, perquè alguna cosa que s'ha de mantenir viva dins meu s'hi manté. Sí, sé del cert que serà bo que torni a plorar.


81. El bastonet està content de passejar amb l'infinit, tot i que quan la fan petar no l'entén gota.
Fa molts anys la directora dels serveis territorials d'aquella època ens va venir a veure a l'escola per demanar-nos que fóssim una escola d'acollida de nens i nenes amb dificultats auditives. Vam dir que sí sense rumiar-nos-ho gaire, perquè una escola pública no pot dir mai que no a una sol·licitud d'aquesta mena. I vam demanar formació específica per atendre aquestes criatures. I la vam tenir de la mà -i de l'orella- d'un grup de mestres especialitzats, que es van incorporar a l'equip de l'escola, i del CREDA. Fins i tot vam guanyar, més endavant, un premi que vam anar a recollir a Madrid, però el premi gros va ser tenir aquestes criatures, la majoria hi sentien gràcies a l'implant coclear, però s'havia de fer molta feina per donar sentit al que sentien. La primera cosa que vam fer va ser tractar de viure com viu una persona amb problemes auditius, imaginar com és el seu mon. El fet de tenir aquests nens i nenes a l'escola ha sigut -i és- una de les riqueses de les que sempre he presumit i sento un afecte especial per ells i per elles i encara m'emociono quan penso com aprenien i com ens ensenyaven a aprendre a tots els altres. Per això lamento molt que ahir a la tele diguessin que encara no havien rebut les mascaretes transparents que necessitaven. Vaig pensar: redena, tampoc és tan difícil comprar unes mascaretes d'aquest tipus! Us envio molts petons, estimada colla, alguns ja sou molt grans i d'altres no tant i una abraçada a la colla de mestres que van dir sí sense cap condició prèvia, llevat, és clar, de la necessària formació per atendre'ls millor.


82.Diu l'aneguet: cansa anar al teu costat, sempre ens queda una part de l'infinit per recórrer.
Ahir vaig compartir una bella i bona estona amb estudiants de magisteri de Manresa. Estudiants de primer d'infantil. Una bona i bella estona, repeteixo, comentant alguns temes cabdals del moment educatiu i repassant la meva experiència personal. Aquesta mena de trobades - tot i que va ser a través d'internet- sempre em deixen un bon record, veig gent jove amb il·lusió, amb ganes de treballar amb els nens i les nenes i al seu favor, de ficar-se al mon de l'escola i em consola d'algunes de les negrors del present. Si tenim mestres animats, si tenim mestres animades per continuar treballant a favor dels seus i de les seves alumnes no tot, ni de bon tros, està perdut. Gràcies pel vostre compromís, gràcies i gràcies per l'estona que hem compartit, una estona que es projecta en el futur i que continua donant sentit a la meva vida.


83. Quan ens veuen passejar se'n riuen de nosaltres. Tu, un infinit que vols tocal el cel i jo una perfecció molt de llibre.
Estic confinat. Vaig estar en contacte amb un familiar que va sortir positiu. Va ser poca estona, però ahir em van fer la prova d'antígens. Ha sortit negativa, però he de fer el confinament. Deu dies. Com que soc una mica hipocondríac qualsevol doloret que tinc penso: ja està, ja has begut oli. I no. Em trobo com sempre, em passo el dia olorant, perquè la infermera que em va burxar el nas amb el cèlebre bastonet em va dir que si tenia pèrdua d'olfacte anés al Cap urgentment. Pèrdua d'olfacte, malestar general, febre, tos o cagarrines. Crec que em va dir tot això. Però per ara tot bé com sempre només que miraré a la vida des de la finestra de casa. Hauré de suspendre alguna activitat i mireu que n'arribo a fer ben poques, activitats presencials vull dir, però no em queixo. Ara mateix ensumo i m'arriba la flaire de casa, ben familiar: el ram de flors que tenim al menjador, l'olor del cafè i de la torrada, quan em dutxi el sabó..., vaja, tot allò que no acabes de percebre mai, que no li dones importància i ara és una presència que em tranquil·litza. La por a posar-me malalt també deu tenir una olor molt especial.


84. L'infinit no reposa, sempre té un límit per superar.
Ja vam fer-ho, però no prou, durant el primer confinament, quan tot semblava que seria cosa de dos dies: endreçar la casa. Ahir vam continuar i pensava que quantes coses acumules, tantes que ni saps que les tens. De papers em vam omplir unes quantes bosses, gerretes, figuretes, platets, tassetes, algunes trencades, cosetes que no sabíem d'on havien vingut... vaja, que l'espècie humana ens agrada guardar fins que oblidem que ho hem guardat. De tant en tant, la dona i jo ens miràvem i dèiem: això no, que és un treball de fang d'un dels fills, una bola mig pintada o aquesta figureta tampoc... I recordava aquella anècdota, que diuen que no és històrica, del gran Alexandre davant de Diògenes. Aparta't, senyor, que no em deixes veure les caixes i bosses que ja tinc ben plenes per portar al contenidor. I avui continuarem. Toca un armari de roba. Mentre la dona no em faci emprovar tot el que tinc!


85. Som una parella sorprenent: l'infinit enganxat a un ganxo. Fem pena, la veritat.
Ahir vaig saber que no sé a quina localitat preparaven alguna pregària col·lectiva per lluitar contra la pandèmia. A mi, que soc un descregut, em va semblar molt bé aquesta iniciativa perquè hem d'atacar el virus per terra, mar i aire. M'agrada la gent que confia i que prega, jo fa temps que més que pregàries renyo al possible creador. Si parlem de sants i de santes només mantinc relacions amb tres. Dos sants i una santa. La santa és Teresa d'Àvila, que li he demanat que vigili amb les pregàries que algunes vegades se m'escapen i tot i que no hi crec, però no se sap mai, en la seva eficàcia, que les vigili per allò d'anar en compte amb les pregàries ateses, que sovint demanem coses que no ens convenen. El segon sant és el d'Asís, per la bellesa del seu càntic i sobretot perquè considerar que la mort és la teva germana és tenir les coses molt clares. I el tercer és Santo Domingo Savio, el nen que va impressionar sant Joan Bosco. Quan era petit anava els estius a jugar als salesians de Sarrià i ens preparaven tota mena d'activitats: esports, cine, jocs, competicions, xerrades religioses... Una d'elles era anar a la processó de Maria Auxiliadora. Ens feien cridar l'eslogan del sant: abans morir que pecar, però ho dèiem en castellà, que en aquells dies el castellà era la llengua que es feia servir per parlar amb Déu, llengua que feia cristià. Jo sempre li dic a en Domènec: ets vas passar tres pobles, noi, perquè hi ha pecats i pecats i alguns pecats, per dir-ho a la teva manera, valen la pena, de debò que valen la pena. I envio petons a dos amics salesians amb qui vaig treballar a la Mina. Del primer no n'he sabut res més des de fa molt de temps. Parlo de Miquel Angel Larrea. Amb el segon parlem pel facebook: parlo ara d'en Rafa Gasol, que confio veure el dia que torni a Barcelona. De tots dos en tinc un magnífic record i em van ensenyar moltes coses de profit. De qui no tinc un record gens bo és d'un tal don Máximo, que em va fotre una solemne bufetada davant de tothom per un comentari groller que va dir el nen que estava assegut al meu costat i que jo en vaig pagar les conseqüències.


86. El teu fill no arribarà mai a l'infinit, però tot es qüestió de proposar-s'ho.
Després del somni d'aquesta nit he pres una decisió. Començo amb el que recordo del somni. Barcelona patia una invasió de coloms, bé, no eren ben bé coloms, però s'hi assemblaven. Hi havia gent que passejava pels carrers i places amb uns bastons llargs i els coloms o el que fossin s'hi quedaven enganxats. Bellugaven les ales però el seu esforç era inútil. De tant en tant, alguna gavina baixava en picat i en matava un o dos o tres i queien les plomes i el carrer quedava encatifat, amb un dibuix desendreçat fet de plomes. Mentrestant, una veu anava repetint la quantitat de coloms morts. Jo m'ho mirava des de la finestra de casa i quan em cridaven pels altaveus per portar un bastó m'he despertat. Fins aquí el que recordo. La decisió és que només miraré un telenotícies. Res d'estar-me estonetes perdudes, que son moltes, davant la tele escoltants experts, tertulians i periodistes diversos. Un telenotícies al dia i prou. M'entretindré mirant vídeos de coloms per compensar la matança.


-----

imprimir