Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XVI)
Més escrits (XVI)
Jaume Cela / Mai com ara he pensat tant amb els meus pares, els tiets, l'àvia, els amics que m'esperen a l'altre costat de la riba i em criden: ei Jaume, que tenim ganes de veure't, que aquí podràs veure tot el cine que vulguis i sense haver de pagar i jo els responc: mireu...


https://www.facebook.com/jaume.cela.9

103. El res s'exclama: vaig entre la perfecció i el bastonet. No em puc queixar.
Vaig a veure -som dos al cine- la pel·lícula "La meva nena" de Lisa Azuelos, una comèdia amable, ben explicada. Una mare encara bastant jove amb tres fills. Els dos primers, un noi i una noia, ja no viuen a casa i la tercera, la petita se'n va al Canadà a estudiar. La pel·lícula ens mostra en clau de comèdia els sentiments que té aquesta mare. El present i el passat es barregen i aconsegueix que tot plegat tingui un to de nostàlgia i la nostàlgia acostuma a fer sorgir la teva infantesa. El paradís perdut que diuen alguns. Jo ja no tinc cap dels tres fills a casa tot i que venen molt sovint i ens porten els nets i les netes i no puc evitar pensar en ells quan eren petits, però l'escampada de joguines, aquella que no vol dinar, les converses amb els més grans, les sorpreses dels petits -mireu, ja gateja, ha dit papa, mira com riu, no para quiet- et retorna al present i aquesta combinació de passat i present acostuma a ser bona. Però aquesta mateixa nostàlgia també t'omple la casa d'aquells que ja no hi son. Mai com ara he pensat tant amb els meus pares, els tiets, l'àvia, els amics que m'esperen a l'altre costat de la riba i em criden: ei Jaume, que tenim ganes de veure't, que aquí podràs veure tot el cine que vulguis i sense haver de pagar i jo els responc: mireu, no depèn de mi, però si puc trigaré encara una estoneta, que ara faig puzzles amb els petits o llegeixo un llibre que em vaig comprar ahir o quan s'acabi la pandèmia hem de celebrar trobar-nos sense por amb una bona colla de gent, amb molts exalumnes, la paella de la Paquita i la Núria, l'anada a Colera i abraçar-nos i potser plorar, ni que sigui per dins... ja ho veieu, coses senzilles, aquelles coses que ens fan sentir humans. La nostàlgia remet al passat per fer-nos suportable el present.


104. La cadireta convida a seure al no res, però aquest s'estima més agafar el bastó.
Els dos darrers programes del "30 minuts" ens han parlat dels efectes del canvi climàtic. Si afegim l'entrevista al científic de Houston del "Preguntes freqüents", que afirma que la combinació canvi climàtic-pandèmia pot ser terrible si no hi posem remei ens obliga a prendre'ns aquesta qüestió molt seriosament. Deia el científic que pot tornar la verola i altres malalties i causar una mortalitat extraordinària sobretot entre les criatures. Pandèmia i canvi climàtic tenen una gran interdependència. No podem girar-nos d'esquena a aquesta realitat i l'escola té un paper fonamental. No es tracta de salvar la Terra, que a la Terra li és ben igual el que fem, es tracta de salvar-nos a nosaltres mateixos i a les generacions que vénen darrera. Tenir present en el present els que encara han de venir ha de ser un horitzó que ens guiï. Per tant, cada escola ha de militar de manera activa en aquesta causa. Moltes ja ho fan.


105. Diu el ganxo: si m'enganxo a vosaltres perdré el costum d'estar sol.
Dies d'eleccions. Recordo que a l'escola en parlava molt a les classes de ciutadania. No sé si a moltes escoles aquests dies en parlen. Si no, penso que és un error, perquè cal fer-ho i ara és el moment. Conversàvem sobre què vol dir una societat democràtica i ens centràvem en el poder legislatiu. Separació de poders, una necessitat del sistema creat pels grecs. Escons, tipus de vots, partit, distribució dels escons, circumscripció electoral, lectura de programes, majoria absoluta, anàlisi de cartells o de falques publicitàries, discussió sobre els motius que tenim per no anar a votar... Sempre tenien interès a saber què redimonis votava jo però no els hi deia. Una vegada una nena va proposar el següent: no ens vols dir que votes, t'ho direm nosaltres. Cadascú va anotar en un paper el partit que creien que votava i una altra va proposar quin partit pensaven que no votaria mai. Vam recollir els resultats. L'opinió de cadascú era secreta i vam remenar molt els paperets abans d'obrir-los. El resultat va ser que gairebé tots van endevinar a qui votaria i unanimitat total sobre quins partits no votaria mai. Deu ser per allò de les obres! Quina llàstima no poder tornar a viure aquests moments!


106. La bastó diu: si us canseu us espero.
Imbernon ens recorda que aviat farà cent anys del naixement de Freire. Recordo que al Camp de la Bota llegíem i parlàvem dels seus llibres. Context paraules generadora i alfabetització compromesa en l'alliberament personal i social, recordo la paraula "barraca" i "salario" i tot el que envoltava aquestes dues paraules, la força de les seves síl.labes.


107. En Wilde ha de saltar el no res, que és molt, per agafar el bastonet.
Em va sorprendre que en el debat de les eleccions es fessin públics els noms de les persones que serien responsables de sanitat si guanyaven les eleccions. Em va recordar allò de la pell de l'os. I dins meu devia quedar encesa una llumeta: i si et telefonen per demanar-te que siguis conseller d'Educació! Vaig esperar per veure si deien alguna cosa sobre educació, assumpte aquest molt important, però ho és tant que no mereix cap comentari llevat d'alguna declaració general o treure a passejar les maldats de la immersió. L'endemà estava a casa i sona el telèfon. Despenjo i sento una veu que es presenta, en un castellà molt ben parlat, com a Salvador Illa i que... jo responc: bon dia, senyor Illa, podem parlar català si li sembla bé? però ell continua parlant i és quan m'adono que estic conversant amb una màquina. Em venen ganes de fer posar al telèfon la rentadora, perquè amb una màquina no sé conversar-hi però escolto atentament què m'explica. M'aclareix que no em telefona perquè el voti -vaja, no ho havia pensat ni per un moment- i em comenta que està interessat per saber la meva opinió i que puc donar-la a un número de telèfon que em repeteix dues vegades perquè pugui anotar-lo. He telefonat un parell o tres de vegades però no he aconseguit parlar ni amb ell ni amb una màquina. Li diria: senyor Illa, ja sé que vostè té molta feina i jo... Deu n'hi do. Si li sembla fem un cafè, com el de l'anunci que m'agrada tant, i la fem petar una estoneta -res, un pim-pam-pum- i li dic què em sembla tot plegat. Pago jo, senyor Illa, pago jo. I ara he de continuar sense bellugar-me de casa perquè no tinc mòbil i penso: mira que si et telefonen per preguntar-te si voldria ser conseller d'Educació o d'Ensenyament perquè això dependrà de qui em telefoni i no et troben a casa!


108. L'infinit, ben dret, seguint al no res i sabent que el bastó els guia.
Dona i ciència. Nena i ciència. He treballat amb mestres extraordinàries, que de ciència en sabien un niu i de didàctica dos. La Núria López, la Mequè Edo, la Conxita Màrquez, l'Helena Forrellad, l'Assun Rodríguez i em deixo noms... La setmana matemàtica, quan tota l'escola girava al voltant de les matemàtiques amb l'assessorament d'en David Barba, entre d'altres, o les sessions al laboratori o les trobades de formació amb la Neus Sanmartí: vinga, dibuixeu-me què penseu que hi ha dins d'una mongeta... Inoblidables sessions que després incorporàvem a les nostres programacions. Una vegada vaig entomar un repte. La Núria López em va demanar que copresentés un llibre de química per a la primària. Jo vaig riure: però Núria: si jo de química no en sé ni un borall. Per això mateix l'has de presentar tu, va ser la seva resposta. Em va semblar una motiu esplèndid i ho vaig fer i vaig aprendre i aprenc d'aquestes dones i d'altres. I les estimo. I dels homes, mestres científics també, però avui els toca a elles. Gràcies i gràcies i gràcies.


109. Ui, quants maldecaps, sort del no res i del bastó que m'ajudarà a anar avançant.
Estic assegut molt a prop de dues noies i d'un noi que no deuen tenir més de vint anys. Sento que una de les noies pregunta si aniran a votar. I afino l'orella. L'altra noia, barrejant català i castellà afirma que no, que no està boja, que no vol encomanar-se ni encomanar als de casa seva, que té avis... El noi diu que a la seva família els que tenen més clar que aniran a votar son justament els avis i ell no té clar per qui votarà, però que pensa anar-hi i que és la primera vegada i li fa il·lusió i la segona noia afirma que tots els polítics son iguals i que aquesta democràcia és una merda, que si líders a la garjola, que si uns altres fora del país, que si l'extrema dreta, que si el tancaran un raper per unes cançons, que si tots diuen el mateix, que menteixen més que respiren, que la corrupció, que si en Bárcenas i que si el rei... i continua afegint un reguitzell de retrets que son difícils de rebatre. M'hauria agradat participar de la conversa. Els hauria dit dues coses: teniu molta raó en bona part del que dieu, però no tots els polítics ni tots els programes son iguals, que hi ha diferències substancials i que jo aniré a votar no pel que millor em representi, sinó per aquell que s`acosta més al que crec que serà millor per a tothom. Sí, allò tan suat del vot pel que menys em desagrada, no pel que m`hauria d'agradar més. I que aquesta merda de democràcia, com diuen ells i tenen bona pat de raó, va costar molt sofriment a la gent que va lluitar contra la dictadura perquè les generacions del futur votessin, es reunissin, es manifestessin... i que cal continuar lluitant perquè és ben cert que vivim en una democràcia feble i a prop d'alguns grups molt perillosos i disposats a tot que ens volen fer creure que els problemes es resolen alçant murs i defensant que hi ha persones que no mereixen el que els altres tenim. Una merda, sí, però és l'única merda que ens permet no acabar tirant-nos pel cap la vaixella dels diumenges. Jo sí que aniré a votar, a contracor, emprenyat, cansat... Sra bé, si ells mediten les causes de la seva abstenció em semblarà magnífic perquè demostren que pensen, que son capaços de prendre decisions i que endavant, però que no abandonin la necessitat de pensar i d'actuar, sobretot d'actuar a favor dels altres. Això els hauria dit, però ja sé que és un discurs d'home gran i que el jovent ha de construir el seu relat i en aquest relat hi han d'haver presents temes com aquests: velles i noves desigualtats, canvi climàtic, relacions entre aquests elements i les futures pandèmies, educació, interpretacions justes i compassives del mon... i acabo amb aquesta afirmació: no em convenç gaire en Biden, però només pensar que podia sortir en Trump jo hauria fet cua per votar als Estats Units. Bona diada de reflexió, estimats i estimades, i perdoneu el rotllo desendreçat del dia.


-----

imprimir