Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Més escrits (XVII)
Més escrits (XVII)
Jaume Cela / Un dia del mes d'agost ens reunim una colla de vells i bells amics i amigues a Colera, a casa de la Mariona i d'en Joan. Un passeig en barca, que jo miro d'estalviar-me, i un dinar boníssim: musclos, cloïsses i una carn amb poma que la Mariona cuina de manera excel·lent. Vi, cava i postres. I conversa.

https://www.facebook.com/jaume.cela.9

110. Dos bastonets, però el no res es troba insegur.
Aquest vespre, i no ho podem afirmar amb total seguretat, sabrem el resultat de les eleccions. Pinta que no hi haurà un guanyador clar i això vol dir que arribarà el moment de la política, perquè política vol dir construir pactes, no amb tothom, això ja ho entenc, però caldrà generositat i pedagogia per evitar noves eleccions, però si arribem a noves eleccions perquè no s'aconsegueix cap acord no ho hem de dramatitzar. Ha passat en altres latituds i al mateix govern d'Espanya. Per tant gairebé tot obert, però si es pot evitar aquesta segona convocatòria millor perquè estem cansats. I potser caldrà alguna dimissió. Ja veurem. Encara estic obert a l'esperança, com confiat estic que algun dia parlaran seriosament d'educació a més d'anar repetint que és molt important.


111. Tres bastons que caminen mentre a cada pas que fan l'horitzó s'allunya un pas també.
No trobo cap sentit a la jornada de reflexió prèvia a les eleccions. La jornada de reflexió hauria de ser avui sobretot després dels resultats que vam conèixer ahir vespre. Avui hauríem de sentir el silenci, olorar-lo i acaronar-lo amb la punta dels dits, un silenci que hauria d'embolicar els pensaments, sobretot els d`aquelles persones que hem escollit per dirigir el país. Silenci als que guanyen i als que perden i alguna dimissió no estaria gota malament, seria terapèutic. Tenim coses a celebrar però en silenci i coses per lamentar-nos, en silenci també. Per tant, acabo aquest comentari diari i m'envolto de silenci, un silenci que confio que sigui generador de sentit, que complementi la paraula que haurem de dir i contrari al soroll que senyoreja a la nostra societat.


112. L'aneguet pensa que més val estar bé amb els bastonets.
No em fa cas ningú, potser per sort. Ahir demanava silenci i va començar la xerrameca recordant-nos el que ja sabem. Hi ha qüestions que em semblen elementals. Qui va guanyar les eleccions? Resposta fàcil: el PSC. Però com que tenim un sistema parlamentari guanya qui forma govern i té més possibilitats ERC. Compliran les afirmacions que van dir abans d'acabar la campanya? Doncs dependrà de si el fet de ser fidel al que s'ha dit ens aboca a algun abisme més perillós que les conseqüències d'incomplir la paraula. I no cal posar-nos pedres al fetge perquè pot passar de tot, però costarà que s'entengui, després de tot el que s'ha dit, un pacte PSC-ERC. No hem de mirar enrere i passar pàgina? Una frase bonica i un error monumental quan bona part dels problemes del present venen d'un passat molt recent. Hi ha presos i exiliats, no ens oblidem d'aquesta realitat. Hi posarà el nas el govern de Madrid en les negociacions: Segur que sí, no fer-ho seria una irresponsabilitat, perquè son la mateixa bèstia. ERC no té còpia a Madrid. En el cas que hi hagi pacte independentista el president serà l'Aragonés? I tant, per pocs vots està davant de Junts. Però com ho faran: ni ells ho saben i el que saben no ho diran clarament perquè tenen temps per negociar i ningú ensenya totes les cartes quan s`inicia la partida. Que és un perill per la democràcia l'entrada de VOX? Segur que si, però el que seria més incomprensible és que no tingués representació la colla d'extrema dreta quan son presents a tota Europa, fins i tot als Estats Units. I no parlem de Brasil. Que els comuns poden jugar a dues bandes? Sí, i aquesta possibilitat és la seva cara i la seva creu. La CUP no la té. Que en Carrizosa -i l'Arrimadas per extensió- haurien de presentar la dimissió? No en tinc cap dubte. Que el PP és residual? Sí, però no està enterrat, podria ser allò que en diem una presència zombi. Que la baixa participació té relació amb els resultats? Això sempre... Doncs tot el dia donant voltes a la sínia per entretenir-nos fins que desconnectem i anem a veure una pel·lícula, una obra de teatre, un concert... o seiem i llegim un bon llibre O no tan bo, però sempre millor que aquesta realitat que no para de repetir-se. Poques coses fan tant per la cultura com l'avorriment.


113. La perfecció pensa: malament rai quan necessito dos bastons.
Un dia del mes d'agost ens reunim una colla de vells i bells amics i amigues a Colera, a casa de la Mariona i d'en Joan. Un passeig en barca, que jo miro d'estalviar-me, i un dinar boníssim: musclos, cloïsses i una carn amb poma que la Mariona cuina de manera excel·lent. Vi, cava i postres. I conversa. Ja he dit que som bons i bells i vells amics i tenim molta experiència compartida que renovem a cada trobada. Estimar la gent és una cosa semblant a seure en una mateixa taula i conversar sobre les coses del mon. Algunes vegades veiem el poeta Joan Margarit de qui ahir vam saber que s'havia mort i que ens ha deixat una poesia commovedora. He llegit tot el que ha escrit en Margarit llevat del seu llibre de records en prosa que llegiré ben aviat. És un poeta que m'agrada molt sobretot perquè l'entenc. Vull dir que quan he acabat de llegir-lo sé de que m'ha parlat a diferència d'altres que no sé de que va la cosa i en poden agradar o no però no sé de què va el poema. En Margarit unia com pocs la forma, l'estructura del poema i el seu contingut. Un arquitecte atent a l'esquelet interior del poema i un poeta atent a l'emoció, si és que es poden separar les dues coses. Mai vaig gosar acostar-m'hi perquè em signés un dels seus llibres. Però sempre he seguit la seva trajectòria poètica amb devoció i estimació. Devia ser un dia a Colera, quan ja estaven a punt de marxar, que va escriure aquest poema:
TANCANT L'APARTAMENT DE LA PLATJA
Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.
Cada paraula del poema és necessària per transmetre una profunda emoció. La noia del retrat deu ser la seva filla Joana, aquella noia que se li va morir i que en el pròleg del llibre "Joana" diu "Ser el seu pare ha significat estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida".
Una veu, la d'en Margarit, que sempre et fa companyia, que sempre et consola de les coses del mon. I com lamento no haver-m´hi acostat per demanar-li: senyor Margarit, em podria signar aquest llibre? Tant se val, em queden totes les altres paraules, eternes ja.


114. Podem jugar al joc de les cadires, diu un dels bastonets.
Ahir una trobada esperada. Lloc: als jardinets de Gràcia, a les dotze del migdia. Asseguts en un banc, mantenint la distància de seguretat i amb mascareta, em trobo amb el meu estimat amic Joan Carles Mèlich. Feia temps que no ens vèiem. La fem petar, repassem el present, parlem de la família i de les amistats comunes i comentem què és això de la "presencialitat", de la seva importància en el mon educatiu. En Joan Carles em diu que està a punt de sortir el seu nou llibre que espero amb candeletes, com sempre quan surten els seus escrits, però ben sovint agafo algun dels seus llibres -alguns els he presentat i no sabeu la il·lusió que em fa la seva confiança- i els rellegeixo. Sempre em fa créixer, en Joan Carles, aquesta manera d'entendre el mon, de situar la seva mirada crítica i sorprenent sobre la realitat i fer-te-la veure des d'un punt de vista que tu no havies descobert l'ha convertit en una persona clau dins la meva vida. Quin encert vaig tenir quan em vaig apuntar als cursos que feia sobre literatura. Ens trobàvem i comentàvem un llibre -gairebé sempre una novel·la- que havíem llegit, una mena de club de lectura. Enyoro aquells temps on llegir portava del bracet el plaer de la conversa. Només ens ha faltat l'abraçada, que la deixem pendent.


115. S'hi esforça, però el ganxo no pot enganxar els bastonets.
L'altre dia comentava que creia entendre la poesia de Margarit, sabia de què em parlava. L'entenc i em commou o m'emociona. Hi ha poemes que m'emocionen, però no els entenc, son mostres d'irracionalitat davant dels poemes que tenen una base racional. Després hi ha textos que em sorprenen, que em giren com un mitjó, que em fa rumiar. Per exemple, he acabat de llegir un dels volums dels diaris d'Imre Kertész. Hi ha fragments que no entenc gens, els rellegeixo i continuo ignorant què em volen dir, perquè sé que em volen dir alguna cosa, que no són jocs i poca cosa més. Hi trobo fragments que em sorprenen, per exemple aquest molt divertit: "Se puede ser tonto de manera más inteligente o más tonta". M'han vingut uns quants noms personals al cap. O aquest altre: "La cuestión no es saber si Dios existe o no. El ser humano, de todos modos, sólo puede vivir como si existiera". I el cap el tinc ple de Dostoievsky. O encara un altre més que és d'una gran actualitat: "Hasta ahora la mentira era aquí la verdad; hoy, sin embargo, ya ni siquiera la mentira es verdad". I encara un més: "La belleza es el sueño irrealizable del deseo. Por eso, el estado más puro del hombre ante la belleza es siempre el dolor". Algú podrà pensar: i si no ho entens quin valor té l'esforç de llegir? No sé respondre aquesta qüestió, només sé que continuare llegint.


116. Els dos bastonets estan disposats a fer de crosses si la criatura ho necessita. Son uns bastonets generosos.
Quan era adolescent recordo llegir a Bernanos, l'autor de "Sota el sol de Satan", "Diari d'un capellà de poble", "Diàleg de carmelites" o, més endavant, "EL gran cementiri sota la lluna", que crec que estava prohibida la seva venda i que algú de la colla em va deixar. Recordo la pel·lícula sobre les carmelites. Jeanne Moreau, Alida Valli i Madeleine Renaud, monges disposades al martiri. El moment de pujar al patíbul mentre canten i cada vegada les veus es van apagant quan els tallen el cap és inoblidable. Llegia Papini, el seu "Gog", el seu "Llibre negre", tots, o gairebé, en castellà, és clar. I Malraux. D'aquest escriptor-polític vaig llegir "La condició humana" que vaig rellegir els primers dies de pandèmia però que no he pogut acabar, ha perdut el meu interès. Per què? Doncs no en tinc ni idea. També recordo "Vent de l'Est, vent de l'Oest i "La mare", de Pearl S. Buck, llibres que llegia la meva mare i plorava. I la impressió que em va fer "La màscara de carn", de Maxence Van der Meersch protagonitzada per un homosexual. Crec que va ser el primer llibre que vaig llegir sobre un homosexual. I Mauriac i Sven Hassel i els seus llibres de guerra... Tots dormen en algun lloc del meu cervell, just al bagul dels records com cantava... bé, com cantava algú, el lloc on situem l'oblit, perquè en recordo ben poca cosa. De Camus no. Les rates, quan en veig penso en ell. Quin escriptor tan enorme! Camus encara està ben present. Mereix centenars de lectures. Sartre no tantes. Moravia sí. Un dia d'aquests rellegiré Moravia.
I què se'n deu haver fet dels primers que he citat? Els deu llegir algú en aquest nostre present tan complicat?



-----

imprimir