Dos bons motius per educar la vergonya
Dos bons motius per educar la vergonya
Anna Ramis Assens / L'autora reflexiona sobre la poca presencia del sentiment de vergonya en el nostre context cultural i es qüestiona: com podem sensibilitzar els nostres fills i els nostres alumnes davant del que està passant al món amb les guerres, a Europa amb els refugiats, a les nostres ciutats amb els sense-sostre... si no eduquem la vergonya?



Des de fa uns mesos (anys) he fet servir la frase "m'avergonyeixo de..." força vegades davant la realitat de la nostra societat que margina, maltracta, empobreix, desposseeix... les persones dels seus drets. Drets humans que fins fa tan poc els va costar tant de construir, erigir i proclamar als nostres pares i avis. Però veig que la vergonya no està de moda.

Actualment, en el nostre entorn social ni joves, ni infants ni adults acostumem a expressar (experimentem, però callem?) el sentiment de vergonya, ni pròpia ni aliena. Em refereixo a la vergonya derivada d'haver fallat, de no haver estat a l'altura. Tanmateix en altres contextos culturals la vergonya encara hi és força present. Recordeu que fa uns mesos corria per internet el vídeo del cas de la filla d'un empresari japonès a la qual el pare va amonestar en públic perquè havia maltractat els empleats de la seva empresa, i el sentiment de vergonya que lla expressava. La moral social japonesa deu tenir encara la vergonya com un element important.

La vergonya és natural experimentar-la quan una persona o un grup tenen consciència que han fallat, que no han estat a l'altura o en línia amb les normes d'un grup social. HI ha també una altra causa de la vergonya: la inseguretat, la timidesa. Aquí no em refereixo a aquesta, tot i que cada vegada és menys freqüent en els infants i joves del nostre entorn.

Avui en dia, sembla com si tots: infants, joves i adults estiguéssim sota un mandat ocult que ens digués "NO s'ha de tenir vergonya de res! TU ets com ets i fas el que et sembla! NO li agrada a algú altre... doncs, ja s'ho farà!"

No em mal interpreteu, no reivindico la vergonya que ens empegueeix, ens acovardeix, o ens impedeix ser qui som, per manca de seguretat o autoestima. No. Miro de rescatar la vergonya pròpia i aliena (la de grup social) a escala ètica i moral.

La vergonya és un dels mal anomenats sentiments negatius, un d'aquells que abans de formar-nos en educació emocional reprimíem o ocultàvem. Ara que sabem que els sentiments són el que són, que apareixen com a reacció anímica a certes conductes o experiències, i que el que cal regular és la conducta posterior, no l'hauríem de descartar tan de pressa.

Com a educadora em pregunto, si eduquem emocionalment les criatures, no hauríem d'incloure la vergonya en el repertori? Si eduquem en valors (o almenys ens n'omplíem la boca fa pocs anys), no hauríem de rescatar la vergonya moral? Em refereixo a allò que hom experimenta quan sap que ha fallat per acció o per omissió a quelcom que s'esperava d'ell.

UN bon motiu és la vergonya pròpia: Què s'espera de mi en aquest context? Quina moral, costums, normes hi ha en cada àmbit on em moc, visc, em desenvolupo (escola, empresa, carrer, biblioteca, ...) i que si no respecto me'n puc sentir avergonyit?

L'ALTRE bon motiu és la vergonya aliena (o de grup/social) Què s'espera de mi com a persona humana i per tant corresponsable dels meus conciutadans que faci, prevegi, actuï, reflexioni, per garantir l'exercici i gaudi dels drets humans de tots nosaltres?

Com podem sensibilitzar els nostres fills i els nostres alumnes davant del que està passant al món amb les guerres, a Europa amb els refugiats, a les nostres ciutats amb els sense-sostre... Si no eduquem la vergonya?

Reivindico, aposto, per recuperar l'educació emocional, moral i ètica de la vergonya.


Contacte: aramis61@gmail.com

Febrer 2016


-----

imprimir