Educar en valors. Anar més enllà de les assignatures
opinió
Educar en valors. Anar més enllà de les assignatures
Salvador Carrasco Calvo / Periòdicament, des de l'any 1973, s'ha anat reproduint un inacabable debat sobre l'educació en valors i la manera de plantejar-la en el marc escolar. Al llarg d'aquests anys hem vist de tot. Sota l'imperatiu d'una legislació estatal, constitucional (amb una llarga jurisprudència), orgànica o de caràcter «bàsic» s'ha creat un gran embolic jurídic, amb complexos interessos ideològics, polítics i religiosos pel mig.

M'atreviria a dir que hem patit una situació més marcada pels interessos ideològics dominants en cada moment, a nivell polític i eclesiàstic, que per una recerca honesta del que era més convenient per als infants, els joves i la societat mateixa. La qüestió sembla instal·lada en un «vagó en via morta». Passats més de trenta anys el problema de fons segueix sense resoldre's.

1. Durant els primers anys setanta, l'ensenyament de la religió catòlica era obligatori i matèria considerada «fonamental» en el currículum escolar. Se suposava que tot l'alumnat era catòlic. Tanmateix, a partir de la implantació experimental del vell Curs d'Orientació Universitària (realment fou una experiència singular i innovadora), el professorat de religió dels instituts de Barcelona, agrupat en una coordinadora, demanaria respecte per la llibertat religiosa de l'alumnat i llibertat per escollir o no l'assignatura. A més, reivindicaven millores en les condicions laborals i la supressió del jurament als «Principios del Movimiento Nacional» en el moment de la presa de possessió de la plaça corresponent. El primer punt vindria per la via dels fets; les millores vindrien per la pressió i l'exigència a les delegacions territorials del MEC i els bisbats; i el tercer, per la complicitat i el saber fer (estava a punt d'escriure «la mà esquerra») del cardenal Jubany, que ens va fer costat. És una història poc coneguda, però documentada. No cal dir que aquells professors actius i compromesos comptaven amb el recolzament d'un alumnat jove ja mobilitzat i de molts companys de claustre.

L'any 1973 l'Abadia de Montserrat havia publicat Església i món escolar, de J. M. Totosaus, on es defensava la necessitat d'un replantejament a fons de l'ensenyament de la religió a l'escola, recordant que l'escola no era el lloc idoni per a la catequesi. Alguns altres mantenien que el plantejament del fet religiós en el marc escolar havia de fer-se des de plantejaments pluralistes i des del respecte a la llibertat religiosa, tot recordant que les ordres ministerials (des del 30 de setembre de 1970) establien l'obligatorietat de l'assignatura de Religió Catòlica i no, com podia semblar més coherent, una matèria obligatòria de cultura religiosa. Paral·lelament, a Catalunya es promouria una acció pastoral amb joves a través de moviments juvenils («militants», minoritaris i exigents) i de les massives Trobades de Joves, per celebrar determinats esdeveniments religiosos anuals, que s'organitzarien a Montserrat.

En aquells anys el dilema era treure «la catequesi» i «l'assignatura de Religió» de l'escola pública o mantenir-la com a catequesi escolar o assignatura per donar a conèixer la moral i els dogmes catòlics. La idea d'una «cultura religiosa» per a tothom començaria a obrir-se camí, com una alternativa impulsada per l'Església catalana més endavant i que, a la fi, seria abandonada per pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, que optaria per un enfocament més catequètic i que no alterés l'statu quo. L'Editorial Edebé publicaria una sèrie de bons llibres de text a la Colección Cultura Religiosa, entre els quals recordo Hombre y religión, de Guillermo Aramayona Alonso.

2. A finals de la dècada dels vuitanta, en un context en què es temia pel futur de l'assignatura de Filosofia, es plantejaria una assignatura d'Ètica com a alternativa a la de Religió Catòlica. Manel Satué (catedràtic de Filosofia), amb la fina ironia que el caracteritzava, diria que podia donar-se la paradoxa que el fet d'haver posat l'Ètica com a alternativa a la Religió Catòlica acabés sent la manera d'evitar que la pèrdua de pes de la Filosofia en els nous currículums no fes un mal irreparable: si més no, duraria el temps que els nous «acords entre l'Estat i la Santa Seu» (BOE, 20 de febrer de 1980) seguissin vigents. De fet, d'entre els cursos de l'Escola d'Estiu de 1988 i 1989, ell mateix n'impartiria un de dedicat als continguts, orientació i metodologia de l'assignatura d'Ètica, centrant-se en els valors cívics i en la idea de la construcció d'una ciutadania lliure, plural i democràtica. Anys més tard el mateix Satué manifestaria que l'ètica com a alternativa a la religió «havia estat una experiència poc satisfactòria». A les classes s'havia fet de tot, des d'estudis assistits a tutoria, i també, és clar, ètica per part d'un sector del professorat competent en la matèria i compromès amb el seu ensenyament. Sovint les classes d'Ètica servien per omplir l'horari de professors que necessitaven omplir-los perquè no els cobrien amb les assignatures de la seva especialitat. Les programacions havien estat molt disperses i l'assignatura estava esdevenint una «maria».

Per altra banda, a les classes de Religió un professorat jove, llicenciat universitari i amb la qualificació teològica pertinent, de fet estava ensenyant cultura religiosa, en una situació contractual atípica i unes condicions laborals ben poc propícies. Un professorat que, en general, estava ben considerat en els seus respectius claustres. Es tractava d'un col·lectiu que s'estava guanyant un cert prestigi a pols, a base d'un treball ben fet i respectat.

L'estatut jurídic de l'ensenyament religiós escolar continuava sent un problema sense resoldre i basat en uns acords allunyats de la realitat. Fins i tot el Dr. Camprodon, bisbe de Girona, amb una claredat i honestedat que l'honorava i va sorprendre, acabaria denunciant públicament una situació tan confusa com anòmala. Algunes veus començaven a demanar «Cultura Religiosa per a tothom», impartida per professors dels cossos docents públics, amb la titulació pertinent de l'àmbit de les ciències humanes o religioses. Tema, aquest, innegociable per l'Església Catòlica.

També s'obria pas la idea que l'ètica havia de tenir consideració per ella mateixa i no com a alternativa de cap altra assignatura. Calia pensar-la com a matèria filosòfica centrada en els valors que han d'inspirar i configura els currículums i la praxis docent de totes les assignatures. Al final de l'ensenyament obligatori podria fer-se, durant un curs sencer, un treball sistemàtic dedicat a la formulació explícita dels valors que han de regir la convivència humana i mostrar pautes per a la conducta cívica. Pere Montaner, en un lúcid article es preguntaria: «¿Qué hace una ética como tú en una reforma como ésta?». (Cuadernos de Pedagogía, 1989, núm. 170).


A partir de la LOGSE, el decret que regularia l'ensenyament de la «religió i la moral catòlica» definiria el caràcter de l'assignatura com a matèria ordinària i comuna «a impartir com les altres disciplines fonamentals» (amb avaluació).

3. Una reflexió en el marc del Consell Escolar de Catalunya (1990).
El dia 1 de desembre de 1990, el Consell Escolar de Catalunya celebrava una Jornada de Reflexió sobre «Quatre reptes per la nostra escola». Un d'ells era el de «l'educació en valors». A la segona taula de la Jornada es presentava un document de treball preparat, després d'un intens debat, en una subcomissió creada ad hoc. El document pretenia obrir un debat públic sobre el tema, a partir d'una aportació externa al Consell. En aquella ocasió, hi intervindrien els doctors Miquel Martínez i Josep Puig, catedràtics de Pedagogia de la UB, amb una aportació que titularien «Educació moral». Tant el document del Consell com aquella intervenció venien a dir que l'educació en valors a l'escola havia de plantejar-se més enllà d'assignatures concretes. La solució dels problemes de l'assignatura de Religió i Moral Catòliques i de les seves alternatives, només podria trobar-se en la modificació radical del marc legal vigent i dels acords entre l'Estat i la Santa Seu.

L'educació moral havia d'estar basada en l'autonomia del subjecte i la raó dialògica. Els seus objectius eren aprendre sobre temes morals i cívics i aplicar la capacitat de judici a la pròpia història personal i col·lectiva. És una tasca de tots els agents, de tot el professorat i de totes les assignatures. No és quelcom privatiu de cap assignatura en concret, ni de cap temps escolar en exclusiva. De les sessions de la subcomissió que treballà el repte de l'educació en valors, recordo encara l'afirmació d'un conseller, traspassat fa uns anys, segons la qual «tot docent és mestre d'ètica» i «mostra els valors que pauten la seva pràctica docent i la seva conducta personal». Encara avui resulta estimulant i refrescant la lectura dels documents d'aquella Jornada.

4. Religió o jocs de taula? En els primers anys de la dècada dels noranta, la situació de l'assignatura de Religió era un autèntic trencaclosques jurídic, amb recursos i contrarecursos de tota mena davant de totes les instàncies jurídiques imaginables. El maximalisme i la incapacitat de superar el marc jurídic heretat del franquisme i «maquillat» durant la transició es van fer presents. El curs 1994-1995 el MEC aprovà una nova regulació de l'ensenyament de la religió, que ben aviat seria recorreguda davant del Tribunal Suprem per motius diversos i contradictoris.

La Religió quedava com a assignatura d'oferta obligada dels centres, voluntària per a l'alumnat i no avaluable, amb una alternativa d'activitats lúdiques (jocs de taula) i d'estudi no incloses en els ensenyament mínims i no avaluables. El MEC publicaria, el 1995, una guia per al professorat de secundària destinada a orientar aquestes activitats d'estudi (continguts culturals de caràcter religiós) amb el títol de Sociedad, Cultura y Religión (SCR). La publicació era obra d'especialistes de reconegut prestigi. Certament, com comentaria l'exministre Suárez Pertierra, no tenia res a veure amb la caricatura del parxís, com alguns havien pretès, per desqualificar la proposta («Religión en la escuela: historia de un compromiso». El País, 29 de juliol de 1996, p. 28). Tanmateix, el ventall d'activitats alternatives a la Religió de la Resolució del 16 d'agost de 1995 (BOE del 6 de setembre) era poc afortunat i donaria peu a comentaris irònics i desqualificadors. Una falta de tacte i de sentit de l'oportunitat.

La situació catalana seria diferent. El model català organitzava el currículum de manera molt flexible i innovadora, amb crèdits comuns i variables, per cicles i sense prescripcions per cursos. Si la Religió se situava en les franges horàries variables no calia pensar en «alternatives». En tot cas, l'alumnat que no triés Religió faria altres crèdits variables en un horari simultani. A l'abril de 1995, la Fundació Joan Maragall organitzaria a Barcelona una oportuníssima jornada de reflexió sobre «La crisi de la cultura religiosa». Encara a l'any 1996 seguien fent-se propostes per abordar, d'una vegada per totes, el problema de fons (Roser Soler. «El futur de la classe de Religió». Foc Nou, desembre de 1996, p. 4-10).

5. El 4 de maig de 2006 el BOE publicava la LOE. La nova llei introduiria una nova assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, com a matèria obligatòria i avaluable. La campanya contra la nova assignatura es va produir ja abans de la promulgació de la llei. De fet, diversos tribunals superiors van emetre sentències contradictòries entre si i el Suprem acabaria unificant doctrina i dictant en contra del suposat dret a l'objecció de consciència contra l'assignatura, que cursarien tots els alumnes de manera obligatòria en un dels tres primers cursos de secundària. El llibre Educació per a la ciutadania (La Galera, Barcelona, 2007, de Josep M. Puig et al.), constituiria un bon exponent del que donava de si una assignatura com aquesta.

Per altra banda, a la disposició addicional segona s'abordava l'ensenyament de la religió catòlica, que «se ajustará a lo establecido en el Acuerdo sobre Enseñanza y Asuntos Culturales suscrito entre la Santa Sede y el Estado español». No donava caràcter d'avaluable a l'assignatura de Religió a final de curs, ni permetia que servís per demanar ajudes o beques i, finalment, replantejava algunes de les qüestions polèmiques relatives al nomenament i renovació dels contractes del professorat de Religió.

6. La LOMCE (Llei 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa) preveuria una assignatura («Valors Socials i Cívics» o «Valors Ètics») alternativa a la Religió Catòlica, que podria cursar-se a la vegada, i que comptaria per la nota mitjana de curs i per demanar beques. A més, eliminaria l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans.

La Resolució de l'11 de febrer de 2015 de la Direcció General d'Avaluació i Cooperació Territorial publicava el currículum de l'ensenyament de la Religió Catòlica a primària i secundària obligatòria, que desenvolupava les previsions de la LOMCE sobre la matèria.

Per la seva banda, el curs passat, el Departament d'Ensenyament regulava el tractament de l'ensenyament de l'assignatura de Religió Catòlica a Catalunya mitjançant el Decret d'ordenació dels ensenyaments de l'educació primària (DOGC núm. 6900, de 26 de juliol de 2015), el d'ordenació dels ensenyaments de l'educació secundària obligatòria (DOGC núm. 6945, de 28 d'agost de 2015) i els «documents per a l'organització i la gestió dels centres» per l'ensenyament de la religió. Són disposicions condicionades per la legislació orgànica de l'Estat.

Tanmateix, es poden trobar novetats en els nous materials curriculars per a l'assignatura de Religió, ben plantejats teòricament i diferenciats de la línia oficial de la resta de l'Estat, innovadors i, segons el meu criteri, propers al que històricament hem conegut com a «cultura religiosa». S'ha de destacar, igualment, el pas endavant que ha suposat la publicació dels documents per al desplegament i la concreció de les competències bàsiques associades a les diferents matèries del currículum de primària i secundària de l'àmbit de cultura i valors. Fixem-nos-hi bé: àmbits, no assignatures! Una línia apuntada el 1990 a la Jornada del Consell Escolar suara comentada. Quins equilibris s'han de fer per intentar fer bé les coses!

També són molt significatius del camí a seguir els esforços realitzats en la promoció de l'aprenentatge servei (ApS) en l'educació formal (J. M. Puig et al. Aprendizaje Servicio. Educar para la ciutadania. Ed. Octaedro / MEC, Barcelona, 2007) i en l'àmbit de l'educació en el lleure (Cultura, valors i ètica. Fundesplai, El Prat del Llobregat, 2015).

7. Hom pot arribar a la conclusió que no hem depassat l'estadi dels primers anys noranta i que els plantejaments fets a la Jornada del Consell Escolar de Catalunya de 1990 són, encara, un punt de referència vàlid per a la reflexió al llindar del 2017.

Com cal plantejar el problema de l'ensenyament de la religió a l'escola avui? Al nostre parer, des d'una orientació basada en la laïcitat, distingint bé entre laïcisme i laïcitat (Gregorio Peces-Barba «Sobre laicidad y laicismo». El País, 19 de setembre de 2007, 15-16) i anant cap a la substitució de l'assignatura de Religió per Cultura Religiosa per a tothom, tot sabent que ja al 2005 una proposta en aquest sentit va trobar-se amb la forta oposició de l'episcopat de la Tarraconense i va quedar en no-res. És possible anar cap a un «pacte per la laïcitat escolar»? O haurem d'esperar per acabar dient, un cop més, que la solució del problema no és en «assignatures alternatives» a la de Religió Catòlica?

Certament, els camins per recórrer són molts; portem el llast d'anys perduts i la rèmora d'una dependència estatal que ens ha anat frenant i ha anat alentint processos innovadors. Tal com estan les coses, pocs fets ens permeten ser optimistes davant les possibilitats d'un canvi radical de situació: continuarem treballant, però saltant obstacles contínuament.

Per sort, mentrestant, la preocupació per l'educació en valors segueix present i viva en el món de l'educació, entre els docents i entre els altres educadors, en les preocupacions i inquietuds de l'associacionisme professional, i en el món del lleure educatiu, que també està jugant fort en el tema.

Definitivament, l'educació en valors s'ha de plantejar, com hem dit, al marge de l'ensenyament de la religió, de manera transversal en els projectes interdisciplinaris o els d'ApS, més enllà d'assignatures concretes. Va sent hora, també, de deixar clar que la moral civil és autònoma respecte de qualsevol fe religiosa i dels interessos, per legítims que puguin semblar, de cap institució religiosa.

Març 2017


-----

Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia

imprimir