Aturem la Guerra
experiència i intercanvi
Aturem la Guerra
Senderi / Els moviments socials són un espai privilegiat per l'aprenentatge i la pràctica de valors democràtics. Aprofitant la campanya 'lluites compartides"' d'Òmnium Cultural hem parat esment en una ressenya del què va ser i com va actuar la Plataforma Aturem la Guerra ara fa prop de 15 anys. Pilar Massana relata el procés d'articulació d'aquest espai de sensibilització política i d'acció cívica que, gràcies a posicionaments pacifistes clars, lideratges compartits, diàleg i relacions de confiança van generar una onada de mobilitzacions i un procés de conscienciació de la ciutadania molt importants.

El 15 de febrer del 2003 va tenir lloc la primera gran manifestació a Barcelona contra la guerra de l'Iraq, una lluita compartida.

Ara fa catorze anys de la primera gran manifestació a Barcelona contra l'anunciada guerra de l'Iraq. L'acte fou convocat per la Plataforma Aturem la Guerra.

Els mitjans van parlar d'un milió i mig llarg d'assistents. Només veient les imatges dels carrers col·lapsats és possible fer una aproximació al nombre de manifestants.

Era la manifestació més gran que s'havia vist mai, l'objectiu de la qual era demanar que no es declarés la guerra contra l'Iraq; una guerra basada de manera interessada en mentides, com la tinença d'armes de destrucció massiva. Anys més tard, els presidents dels tres països promotors de la invasió (Bush, Blair i Aznar) han reconegut públicament i sense cap rubor que els seus informes eren falsos. Però el mal ja estava fet i els responsables continuen "lliures". La greu situació bèl·lica d'avui al Pròxim Orient es deu, en bona mesura, a la invasió de l'Iraq.

Però com vam arribar a aquell 15 de febrer?
Crec que en tota aquella campanya vam recollir el fruit de moltes llavors pacifistes sembrades per gent diversa durant molt anys. La Plataforma Aturem la Guerra va canalitzar el desacord ciutadà de moltes persones, entitats, partits, sindicats i moviments. La plataforma va poder «liderar» el moviment «Aturem la Guerra» perquè tothom se'n sentia part. A cada casa, a tot arreu hi havia un activista contra la guerra. Cadascú segons les seves possibilitats i habilitats. El moviment d'actors i actrius, els estudiants, el professorat, les famílies, els centres de treball, el moviment de dones, de gent gran, d'esplais, etc.

Ens hi ajudaven pràctiques com la metodologia de treball participativa i flexible; la presa d'acords per consens en l'assemblea setmanal oberta; les comissions específiques per a cada acció, per redactar cada manifest, per proposar l'equip de portaveus… Volíem trobar solucions concretes i factibles per a petits problemes que en el passat ens havien dividit: el grau de protagonisme dels partits i els sindicats grans, la capçalera de les manifestacions, el contingut del manifest unitari… Sense prendre protagonisme a ningú, sobretot es volia fer visible la «ciutadania» i es volia aconseguir que, en una campanya molt descentralitzada, tothom trobés el seu protagonisme.

Com sempre, també hi va jugar un paper central la qualitat humana de moltes de les persones que exercien un paper de lideratge en el moviment: per la capacitat d'arribar a acords, de renunciar a protagonismes personals en pro de l'interès comú, pel convenciment que la millor solució era la que ens permetria avançar junts un tros més de camí, encara que no fos exclusivament el propi. Després de tants anys continuo sentint un corrent de simpatia i de complicitat molt positiu amb la gent amb qui vaig compartir generosament tantes hores de treball per la pau.

Després del 15 de febrer vam tenir moltíssimes més manifestacions massives i expressions públiques del rebuig a la guerra: cadenes humanes, cassolades, concerts, jornades, actes informatius, debats, banderoles per la pau penjades als balcons, milers i milers de xapes que lluïen als vestits i a les bosses de la gent del carrer.
Però tot plegat hauria estat molt inferior sense l'impuls que hi van donar el Fòrum Social Europeu i el Fòrum Social Mundial, que, sota el lema «un altre món és possible», van demanar que el 15 de febrer fos una jornada de lluita contra la guerra a l'Iraq arreu del món. En aquest sentit podem parlar d'una manifestació universal del moviment altermundista.

Va servir d'alguna cosa, tot aquell gran moviment?
És molt clar que sí. De forma general podem considerar que la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq el 2004 va ser conseqüència directa de la mobilització ciutadana.
Des d'un punt de vista més intern, amb el moviment vam aconseguir teixir relacions de confiança entre activistes de procedències i pràctiques molt diferents. És com un capital comú «intangible». És una confiança sòlida que es guanya dia a dia amb el treball constant, sincer i respectuós amb les opinions diferents.

Vam comprovar que és possible treballar junts quan trobem aquell consens mínim que ens permet caminar plegats i alhora no impedeix que cadascú posi l'accent propi en les activitats particulars.
Potser és massa agosarat, però em sembla que hi ha altres grans moviments posteriors que no haurien aconseguit el nivell de projecció que han tingut sense l'experiència prèvia del moviment d'Aturem la Guerra. És com si a cada lluita anéssim acumulant un «saber comú» que ens predisposa de cara als propers reptes ciutadans col·lectius. Més enllà de si jo puc participar activament en un espai o altre, puc sentir com a propis el procés i l'avenç de moltes altres lluites. La campanya actual de «Casa Nostra, Casa Vostra» n'és un clar exemple.

Maria Pilar Massana Llorens
Una portaveu de la Plataforma Aturem la Guerra del 2003

Abril 2017


-----

Més continguts sobre:
educació per al desenvolupament, societat 2.0, globalització, drets humans, ciutadania, democràcia, participació

imprimir