El futur és seu El futur és seu El futur és seu
experiència i intercanvi
El futur és seu
Júlia Pérez Lema / Alguna cosa es cou a la Jamborinada, la gran trobada d'escoltes guies que es va fer el passat 30 d'abril a Tàrrega. Perquè els nois i les noies són conscients, responsables i capaços. Perquè saben el que volen, com ho volen i quan ho volen. Perquè són molts, diversos i humans. Perquè malgrat les múltiples diferències, s'han unit perquè estan a punt. Perquè han parlat sense fronteres, sense tabús, sense els filtres que la societat imposa dia rere dia perquè té por de sortir de la zona de comfort. Perquè si han estat capaços d'aquest gran pas sent petits, què faran demà? Què faran al cap d'uns anys? Ara el futur és seu. Tenen la força per moure el món.


El futur és seu

Alguna cosa es cou. Ho saps perquè quan arribes a l'estació d'autobusos, la primera visió són desenes d'infants, grans i petits, acompanyats de pares, mares, germans i germanes i, fins i tot, algun familiar que no es vol perdre la marxa dels més petits amb una motxilla que els desequilibra cap enrere. Els caps es preocupen de passar llista i recollir targetes sanitàries; els infants, de comprovar que la seva parella de l'autocar no l'hagi abandonat per una oferta més engrescadora. Els familiars revisen que els petits no s'oblidin de res. Els més grans ja s'han reunit amb la colla. Els més menuts ja segueixen els passos dels germans grans i intenten pujar als autocars.

Alguna cosa es cou. Ho saps perquè quan l'autocar està arribant al seu destí, tot de nassets s'enganxen als vidres deixant marques de baf. Potser és l'emoció de veure cares desconegudes que saluden amb somriures als nouvinguts. Potser és la fressa per saber què succeirà en les properes hores després d'embrutar-se amb fang i pensar formes de protegir la natura. Una cosa estarà clara: el que hagin treballat als caus es reduirà a aquell moment.

No cal que em remeti a l'ordre amb què van baixar de l'autocar i la capacitat de fer una rotllana que vam aconseguir els caps en arribar al pati de l'institut. Tot i així, saps que alguna cosa estàs fent bé quan al cap de poc menys de cinc minuts el grup s'ha desperdigat i et costa localitzar els vint-i-molts castors que abans que parpellegessis estaven trenant el teu cabell. Al principi et poses nerviosa. A mesura que els localitzes (un parell explorant, cinc més jugant a saltar fulards amb un altre cau, un parell d'un altre cau han vingut a saber de quin cau sou i no s'han pogut estar de xerrar una estona) el cor es desaccelera i els minuts d'espera de les inscripcions es fan més calmats. Bé, això fins que el teu cau és l'últim en etiquetar motxilles i les presses i el desordre canvien la situació.

Quan ho aconsegueixes, l'Espai fira queda lluny de poder ser visitat i et dirigeixes amb els petits directament a la cercavila que et durà a la zona per dinar. El repte comença amb la calor i l'ambient apagat: no han anat a l'espai fira. La música sona i intentes que ballin, cantin, saltin... els agafes de la mà perquè donin tombs i se sentin orgullosos de ser on són. No ens enganyem, els caps tornen a ser nens i els petits els observen amb vergonya.

Alguns s'instal·len. Els altres juguen. L'hora de dinar arriba i es formen rotllanes en funció dels grups d'activitats de la tarda. Molts mengen ràpid i acaben fent la digestió atrapant-se els uns als altres. L'eix es reprèn amb el Bru i les activitats per formar les claus. De cop, infants i caps són conills, enciams, pagesos, aigua, muntanyes i, fins i tot, una pedra. Les activitats es reparteixen segons els quatre elements de la natura i els Minairons moderen els jocs. Els Minairons són pares, familiars, excaps, actuals caps que viuen la Jamborinada des d'un altre punt de vista. Són persones voluntàries que s'han involucrat per preparar i donar forma a tota la corredissa.

La terra, el foc, l'aigua i l'aire precedeixen el sopar. Mentre els últims grups preparen el sac i el pijama, els més intrèpids contemplen el sopar i les proves de so del concert. A les nou del vespre, la música sona i entre cançó i cançó, cada clau obre el seu pany. Bé, i si no obre el pany és perquè el cantant està recitant noms d'infants que s'han perdut. I a partir de les deu, si no s'han perdut... és que s'han quedat adormits entre el public.

Pels caps de castors de l'AEIG Cal Met, el diumenge començarà al voltant de dos quarts de set del matí. Primer començarà a parlar un petit grupet que, seguidament, despertarà els del seu voltant i començarà una ona expansiva que afectarà a tot el pavelló. Després vindran les consultes amb els caps per sortir del sac, vestir-se, anar al lavabo, fer la motxilla, beure aigua,... que farien sentir orgullós al mateix Pep Guardiola ("si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora..."). Per arrodonir-ho, quan els Minairons vinguin a despertar-te a les vuit, els únics que seguiran dins del sac seran els caps. Et vestiràs, et faràs la motxilla, esmorzaràs, faràs el bon dia, lligaràs les motxilles perquè no es perdin i, tot seguit, la cercavila et portarà a l'acte principal. Aquest cop i amb una mica més de sort, els castors acabaran ballant amb tu i agafaràs força d'on no l'has pogut recuperar dormint.

No insisteixis. Per molt que vulguis que estiguin quiets ho voldran veure tot, ho voldran sentir tot, ho voldran donar tot. Sortirà el Martí amb el Bru. Arribarà en Jambo i confondran el dron de comunicació amb la nau espacial. Sortiran persones ben vestides que desconeixeran fins que siguin més grans. Però també seran ells els protagonistes, representats pels qui llegeixin el manifest que ells mateixos han escrit.

Alguna cosa es cou. Perquè són conscients, responsables i capaços. Perquè saben el que volen, com ho volen i quan ho volen. Perquè són molts, diversos i humans. Perquè malgrat les múltiples diferències, s'han unit perquè estan a punt. Perquè han parlat sense fronteres, sense tabús, sense els filtres que la societat imposa dia rere dia perquè té por de sortir de la zona de comfort. Perquè si han estat capaços d'aquest gran pas sent petits, què faran demà? Què faran al cap d'uns anys? Ara el futur és seu. Tenen la força per moure el món.

Júlia Pérez Lema
Maig 2017

Fotografies Equip Jamborinada



-----

imprimir