Valors de cuir
experiència i intercanvi
Valors de cuir
Paula Escobar i Juan Pedro Fernández / Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m'ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L'handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l'handbol ens ofereix la possibilitat d'assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys...) que giren al nostre voltant.

Practicar l'handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre'ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor.

Comença el joc. Som un engranatge. La pilota circula de mans en mans, de dits en dits. La seva trajectòria és un dibuix invisible que teixim entre totes. Som moviment mecànic i creatiu alhora. Ens mirem i ens adaptem constantment a les altres. Creem juntes joc propi. Som un llenguatge de mirades, paraules clau i mans a l'aire. Som moltes i som una.

Formar part d'un equip ens fa viure experiències que ens van descobrint el valor del col·lectiu. Per una banda, comprovem que ningú és imprescindible, per l'altra, que si cadascú dona el millor de si en el seu rol, tots plegats arribem més lluny i millor que sols. També ens dona la possibilitat d'establir relacions afectives que ens enriqueixin i ens facin sentir els llaços d'unió amb els companys i entrenadors, i així poder gaudir del plaer de compartir. Valorar l'equip ens porta a donar valor als objectius comuns i comprometre'ns a esforçar-nos per assolir-los.

En el camí que fem junts anem coneixent els nostres companys i entrenadors, descobrint el seu joc i la seva personalitat, adonant-nos de la riquesa d'identitats que formen l'equip, del valor de la singularitat i de la necessitat de complementar-nos per treure-li el màxim profit. Per complementar-nos aprenem a donar, sentint-nos satisfets en comprovar que podem enriquir els altres, i a deixar-nos ajudar i aprendre dels altres, valorant que ens poden enriquir si sortim de nosaltres mateixos i de la nostra zona de confort per deixar que entrin ells i així poder créixer plegats.

És, també, un camí de convivència on cal afrontar els problemes que sorgeixen dins de l'equip. Per superar-los cal aprendre a debatre, a escoltar, a posar-nos en el lloc de l'altre, a ser sincers i a adaptar-nos. Cal considerar la necessitat d'un equip cohesionat al vestuari per gaudir d'un equip cohesionat a la pista.

La miro i em veig. És de l'altre equip però la miro i em veig. Busquem contactar, parar-nos, fintar, guanyar la posició, prendre'ns la pilota, córrer més que l'altra. No només competim. Compartim desitjos. Ens desafiem i ens exigim. Ens observem i aprenem. La miro i em veig. Soc jo exigint-me superar-me.

Enfrontar-se a un rival dona l'oportunitat d'aprendre a respectar-lo. Amb ell es pot establir una relació on ambdós ens forcem mútuament a donar el millor de nosaltres mateixos, descobrint que per tenir respecte hem de donar a l'altre un valor d'igual, ja que tots dos tenim les mateixes oportunitats d'èxit i, alhora, som éssers singulars en nosaltres mateixos, amb el nostre propi joc i personalitat. En donar a l'altre un valor d'igual, no l'infravalorem ni rebaixem el nostre propi nivell, i en apreciar la seva singularitat, ens adonem que podem aprendre d'ell i enriquir el nostre propi joc.

El respecte també apareix en considerar que l'handbol és un esport de contacte, fet que implica aprendre a autocontrolar-nos, gestionant la impulsivitat i la frustració per no generar cap mal físic al rival.

Per últim, tenim l'ocasió d'aprendre a ser humils tant en la victòria com en la derrota. En la victòria, valorant-la per la satisfacció d'haver recollit els fruits del treball realitzat i reconeixent al rival la feina feta; i en la derrota, valorant la nostra feina, reconeixent que el rival ha sigut millor que nosaltres quan ho donem tot, i acceptant els nostres errors quan ens equivoquem, perdonant-nos i transformant la frustració en treball per millorar, valorant més el camí i la superació que no pas el destí i l'èxit immediat.

Sona el xiulet. Fi del joc. Tanco els ulls en un respir profund. Calma. Dono la mà a les rivals. Amigues meves entre elles. Somriures i petons que fonen equips. Abraço les companyes. Cada equip fem el nostre crit. Dues pinyes de mans i dues veus en el silenci dels aficionats aixecats a les grades. Mans enlaire. Tot el pavelló aplaudeix.

Novembre 2017

-----

Més continguts sobre:
educació en el lleure, participació

imprimir