Trolls i corcons
opinió
Trolls i corcons
Roser Batlle / Trolls i corcons a les xarxes: no hi ha manual d'instruccions.
Cada cop que llegeixo a facebook o, sobretot a twitter, el reguitzell d'insults, desqualificacions, grolleries... cap a la persona que manifesta una opinió diferent de la pròpia, m'agafen tots els mals.


La veritat és que, més que els insults o els trolls que els perpetren, em preocupa si no ens estan començant a emmetzinar a tots. Si no estarem, por a poc, tolerant-los i quasi justificant-los sota una vaporosa defensa de la llibertat d'expressió o bé sota la resignació de que això és així i no es pot fer res per combatre-ho.
Si tot plegat em fa por és perquè començo a veure clares mostres de manca de respecte i incapacitat per al diàleg per part de persones relativament properes, de les que "mai ho hauria dit..."
A través del twitter de Joan Coscubiela, una de les persones que més atacs de trolls ha rebut arran del seu posicionament respecte del referendum de Catalunya, em va arribar un article brillant, il·luminador sobre aquest assumpte: "Razones para plantar cara a los acosadores en la Red", de la historiadora Mary Beard.
Mary Beard, que va ser Premi Princesa de Girona en Ciències Socials l'any 2016 és una intel·lectual respectadíssima arreu del món, especialitzada en Roma i allunyada de qualsevol elitisme, com mostra el seu discurs a l'hora de rebre el Premi i la seva producció divulgadora, adreçada a apropar la història a la gent i a convèncer-nos que tots portem un trosset d'Antiguitat al cor.
Mary Beard ha estat víctima dels ciberassetjadors (a qui ella anomena gràficament els "matons al pati de l'escola") per les seves conviccions relatives a la immigració i la diversitat ètnica del Regne Unit i comparteix, en l'article citat, les seves reflexions al respecte. És un article intens, que recomano del tot, ple de vincles a altres articles i notícies.
La professora cita quatre aspectes clau que caracteritzen aquest fenomen:
1. S'opina sense saber. L'opinàtica sobre qualsevol tema, sense lectura ni experiència directa prèvia, està absolutament estesa i quasi no qüestionada. Tothom pot dir el que li sembla.
2. No s'accepta bé la falta de certeses. Tothom te ànsia d'absoluts, de blancs o negres. Això acaba exagerant els posicionaments i fa lliscar cap els extremismes.
3. No s'aplica la prudència a l'hora de fer interpretacions, ni s'assumeix que a vegades encara no s'han trobat les respostes a algunes preguntes.
4. Es recorre a l'insult. És impossible el diàleg perquè, en realitat, no es desitja la conversa, sinó la humiliació del adversari.
No cal dir que em solidaritzo absolutament amb l'assetjament del que han estat víctimes el Joan Coscubiela i la Mary Ward. Cap dels dos es mereix el tracte que han rebut per part dels matons que han irromput a aquest pati de l'escola que són les xarxes socials.
Però voldria també parlar d'una altra fauna més innocent que també volta pel pati: els corcons. Res a veure amb els trolls, afortunadament, perquè no estem parlant d'insults i agressions, sinó de "pecats venials" com la vanitat, el desig de protagonisme i la necessitat imperiosa de dir la última paraula.
Son les persones que necessiten puntualitzar-ho tot i, sobretot, que es noti que són elles les que tenen la lucidesa de veure les coses d'una manera més profunda i crítica. Tot plegat menys feridor que els trolls, però tremendament cansat.
És curiós, però, que els corcons pateixen d'alguns dels mateixos mals que els trolls: no es llegeixen el haurien de llegir sencer per poder opinar després, no contextualitzen i no tenen paciència.
Multipliquen i amplifiquen els errors pel fet de difondre'ls sense mesura. Donen per bo el comentari -tal vegada precipitat o clarament inexacte- del darrer que ha opinat, i sobre aquest diguem-ne malentès construeixen la seva opinió, sense molestar-se en anar a les fonts i comprovar què ha dit en realitat la persona a la qual li estan repassat la "cartilla".
La resta la fa la pròpia estructura de twitter -més que facebook, que també- i la seva exasperant superficialitat i precipitació.
A vegades penso si és que els corcons es passen el dia penjat de les xarxes i no tenen altra feina a fer. Aixequen algun cop els ulls del mòbil? Perquè és sabut que quan et centres molt en una sola cosa pots perdre el món, amb la seva complexitat polièdrica, de vista.
Personalment encara no he estat víctima de trolls, però he començat a veure els corcons al twitter i al facebook.
¿Qué cal fer amb tots dos? Mary Beard demana idees al final del seu article. referint-se als trolls, diu.
Gairebé tots aquests homes (són majoria, però no hi ha només homes) resulten patètics més que dolents. I no estic segura de voler desaprofitar el temps dels tribunals amb ells. Però no sé com és possible convèncer-los perquè deixin d'amargar la vida d'altres persones (jo tinc sort, perquè sóc forta i tinc suports molt valuosos, però altres pateixen molt més). Prefereixo, sens dubte, discutir sobre les discrepàncies acadèmiques de manera educada, no saltar a la primera de canvi, ni entrar en baralles amb frases com "no diguis idioteses". Però tampoc vull viure en un món en què ningú s'enfadi mai, en què no hi hagi mai insults. Ara bé, no vull que ningú sigui groller, mai.
Com aconseguir que aquesta gent deixi de practicar assetjaments col·lectius com aquest? S'accepten suggeriments.
No tinc manual d'instruccions. En realitat no sé què fer, què convé fer. Batallar contínuament cansa i potser acabem emmetzinats pel mateix verí que volem combatre. Però deixar-ho córrer, no és sometre's a la dictadura dels matons que monopolitzen "el pati de l'escola"?
Li he enviat un missage al Coscubiela: Gràcies per compartir, @jcoscu. No tinc resposta: crear un twitter alternatiu per als qui creuen en el respecte? Seria viable? Em temo que no.
I també li he enviat un missatge a Mary Beard: Gràcies, Mary, per ordenar tan encertadament els teus arguments. M'encanta el teu article i penso divulgar-lo.
Tot i així, les xarxes socials tenen coses meravelloses i a mi, les que més m'agraden son les caramboles que encadenen casualitats (o no).
A través del Coscubiela he descobert l'article de la Mary Beard. A través de buscar, per pura curiositat, on havia nascut la Mary Beard, he viatjat en el temps a Shropshire, el comtat d'Anglaterra escenari de la col·lecció de llibres que més estimava quan era petita, la saga del "Lone Pine". Una obra de l'escriptor Malcolm Saville on els paisatges reals, tant els bucòlics com els misteriosos o aterradors, constituïen la matèria prima dels meus somnis.

www.roserbatlle.net
@roserbatlle

Desembre 2017

-----

Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia

imprimir