La interculturalitat és una altra cosa
hemeroteca
La interculturalitat és una altra cosa
Departament de Pedagogia Aplicada. Universitat Autònoma de Barcelona /

Una reflexió fonamentada sobre l'educació intercultural ens ha de menar prèviament a dur a terme una reflexió sobre la interculturalitat. Més que definir aquest concepte, potser el que cal es desmitificar-lo, treure-li de sobre totes les capes de superficialitat que ha anat adquirint en els darrers anys al nostre país, i abordar la complexitat que suposa dur a terme aquest projecte de societat i com l'educació hi pot contribuir. Un projecte que, sota les condicions socials actuals, també necessita de forma complementària un matís de reivindicació antiracista i de formació dels ciutadans i de les ciutadanes en la defensa de la igualtat de drets i d'oportunitats per a tothom, amb independència del seu origen, grup cultural, ètnia o creença. Karl Popper fou qui ens introduí el concepte de falsació en el debat epistemològic esdevingut al llarg del passat segle. Gràcies a les seves aportacions, molts hem pres consciència que, sovint, per comprovar si una hipòtesi científica és vertadera o no, és preferible anar a la recerca de les condicions sota les quals la hipòtesi és falsa en comptes de verificar-ne el seu contingut. Per parlar d'educació intercultural i antiracista, objecte de reflexió d'aquest article, resulta necessari dur a terme una anàlisi prèvia sobre el tema de la interculturalitat. I probablement una de les millors maneres d'endinsar-nos en la profunditat i la dificultat d'aquest concepte és mitjançant un procés de falsació, és a dir, limitant i definint el seu significat i camp semàntic a partir de les variables i categories que no el defineixen.

Així doncs, la interculturalitat NO és: Un model de societat i de relacions humanes que busca la dissolució de les identitats culturals actuals i la creació d'una nova súperidentitat mestissa a partir de la suma de les prèviament existents.
La interculturalitat no pot ser això, senzillament perquè això és impossible. Les persones, al llarg dels nostres processos de socialització i d'aprenentatge, anem construint progressivament la nostra identitat individual, partint d'aportacions diverses i fruit de la història personal de cadascú. Difícil, doncs, demanar a algú que renunciï a ell mateix. Tots els intents de construir noves identitats socials construïdes sobre el buit d'identitats individuals inexistents han acabat
en fracassos estrepitosos. A més a més, els processos d'identificació col·lectiva no responen mai a la suma d'individualitats sinó a quelcom més que aquesta addició.

La identitat social és un constructe que supera la suma de les seves unitats i que depèn de variables de context més socials que individuals. Per això la interculturalitat no és un punt d'arribada sinó un punt de partença, quelcom que sempre comença, recomença i torna a començar, en un continu dinàmic.Un afebliment de les identitats culturals en general, promogut pel contacte entre
individus d'orígens diversos que veuen com cal renunciar a allò propi per tal de poder-se trobar i comprendre mútuament. Precisament, un dels requeriments d'un marc intercultural és l'enfortiment de les pròpies identitats.
La interculturalitat es fonamenta en un principi dinàmic de cultura. I està demostrat
que els individus que tenen una identitat concebuda des d'aquest dinamisme són més capaços de comprendre la complexitat i les possibilitats del diàleg entre persones amb orígens diferenciats que aquells que ho fan des de plantejaments estàtics. Però aquesta visió dinàmica de cultura necessita a la vegada de processos sòlids de construcció d'aquesta identitat, des dels quals poder afrontar un procés empàtic vers l'altre. Si un no té clar com és ell, molt difícilment podrà esbrinar com és l'altre. Els processos de construcció identitària a l'albada del
segle XXI són més complexos i depenen de molts més elements que en d'altres èpoques, però la necessitat d'identitats culturals continua ben viva..

Una realitat identificable, decriptible i modificable. El valor de la interculturalitat rau, entre d'altres elements, en el fet que no pretén dibuixar una realitat acabada sinó un projecte, un horitzó que marqui una tendència, un marc de treball. La interculturalitat no es pot decretar ni imposar, neix de la voluntat conscient dels individus d'una
comunitat que volen emprendre l'aventura de confiar els uns amb els altres, mostrar-se tal com són i aprendre a ficar-se a la pell de l'altre, no tant per acceptar allò que es descobreixi com per entendre-ho millor i d'aquesta manera poder establir ponts de trobada no cultural sinó social. La interculturalitat parteix d'una concepció complementària i no excloent dels valors i de les formes de vida; un marc intercultural ajuda les persones a descobrir que totes les identitats i els trets
d'un grup o un individu tenen una part clara i una part fosca, i intenta millorar dia a dia les condicions favorables per a una major qualitat humana.

Des d'aquest punt de vista, doncs, les conseqüències d'aquesta perspectiva en el marc educatiu són fàcilment deduïbles:
a. L'educació intercultural persegueix com objectiu fonamental la creació d'entorns i contextos rics en estímuls que promoguin la comprensió empàtica dels processos socioculturals personals dels altres.
b. L'educació intercutural es basa en una metodologia activa, participativa i
holísitica que contempla totes les dimensions del comportament humà, especialment l'afectiva i emocional.
c. L'educació intercultural es fonamenta en tres valors fonamentals: respecte, obertura i curiositat. Tots tres dibuixen les regles del joc educatiu que ha de menar vers la consecució de tals fites.
d. L'educació intercultural és un projecte inacabat de descoberta de les arrels dels propis educands, així com de les possibilitats de creixement que aquestes arrels proporcionen en entorns rics i complexos de diversitat cultural.
e. L'educació intercultural, atesa la naturalesa inclusiva de la proposta, és element fonamental del currículum de tot l'alumnat, i no només d'aquell en què hi ha presència de persones originàries de països pobres o considerats subdesenvolupats.
f. L'educació intercultural desvetlla la necessitat de treballar en la construcció d'un model de societat democràtic i respectuós amb els drets de les minories.La construcció d'un Estat espanyol i d'una Unió Europea pluriculturals i autènticament democràtics i respectuosos amb els drets culturals de tothom passa inevitablement per la potenciació d'una educació intercultural.
g. L'educació intercultural posa l'èmfasi de la seva acció en els aspectes socials de les relacions interpersonals i intergrupals, entenent que aquesta dimensió social és la que permet construir la convivència a les comunitats.
i. L'educació intercultural situa la seva referència temporal en el present, en l'ara i aquí, i deixa el passat en un segon pla així com el futur. Explota al màxim les oportunitats que l'avui comporta, i prepara les persones per afrontar el repte d'estar constantment en contacte amb nous paràmetres i continguts culturals d'arreu.
j. L'educació intercultural potencia processos educatius des d'una doble perspectiva individual i comunitària. No s'entén que l'educació d'actituds i valors interculturals en uns individus es pugui fer de forma independent als processos d'acció socioeducativa en els grups de referència que els acullen (o els exclouen).
k. L'educació intercultural afecta tot el currículum, tot el professorat, totes les institucions educatives. És un canvi de perspectiva a l'hora d'abordar els continguts culturals de la nostra societat. L'educació intercultural per a la societat és com el cafè, o el te, per a l'aigua: no hi modifica substancialment l'estructura molecular sinó que hi enriqueix, de forma infusionada, el seu gust, olor i color. La proposta social i educativa de la interculturalitat, però, cada dia que passa és menys una possibilitat i és més una utopia.

Vivim en un món marcat per la islamofòbia, pel rebuig frontal als immigrants pobres, per l'increment del racisme social. Al model intercultural cal acompanyar-lo, ateses les condicions actuals, de l'antiracisme. Cal crear espais públics de denúncia contra la vulneració dels drets humans, cal barrar el pas amb la paraula i la fermesa a aquells que busquen la fragmentació social basant-se en criteris d'ètnia o creença. Cal aprendre no només a construir en positiu sinó també a aturar la degradació en
negatiu promoguda des de detrminats sectors socials. I tot això s'educa, heus aquí el sorgiment de l'educació antiracista.

Es tracta d'una dimensió educativa que no neix en el nostre entorn mediterrani sinó en l'anglosaxó, i algú podria manfestar desacord en tenir-la en compte per al nostre context. Amb tot, aporta un seguit de propostes i d'elements que podrien contribuir
a millorar algunes de les nostres problemàtiques socials creixents: increment de les agressions de joves racistes a ciutadans immigrants, radicalització de plantejaments espanyolistes excloents en alguns sectors de població, aparició en l'escenari polític municipal de grups feixistes de contingut xenòfob i racista.

Encara hi haurà algú capaç, i valent, de negar la necessitat d'educar avui dia, a més de en la interculturalitat, en contra del racisme?

-----

Més continguts sobre:
globalització, drets humans, exclusió, ciutadania

imprimir