Educació per la pau, opinió pública i pressió política
hemeroteca
Educació per la pau, opinió pública i pressió política
Alfons Banda Tarradelles /

Educació per la pau, opinió pública i pressió política
Alfons Banda Tarradelles. President de la Fundació per la Pau

La humanitat és una vocació de l'espècie humana; les persones i els grups que la constituïm protagonitzem aquest trànsit. La pau, entesa com a un àmbit de respecte, diàleg i col·laboració entre persones, forma part de l'anhel d'humanitat que ens dinamitza. Sentim la necessitat d'educar per la pau, que vol dir educar en els valors que la fan possible. En el nostre moment històric la dinàmica vers la pau conflueix amb altres dinàmiques globals i creix l'exigència democràtica a favor de la pau, el medi ambient i els drets humans.

L'expressió «cultura de pau» avui no sorprèn ningú, tot i que és una expressió encunyada no fa pas gaires anys. Que hagi fet fortuna i que avui sigui una expressió comuna deu significar alguna cosa. Què volem dir exactament amb aquesta expressió? Significa, potser, que recull un anhel universal? Tot i que el títol que encapçala aquestes ratlles no l'inclou, crec que quan parlem d'educació orientada pels valors de la pau, d'opinió pública favorable a la pau o de pressió política per la pau, estem parlant de cultura de pau. Estem parlant de camins cap
a la cultura de pau. Evolucionar, socialment i políticament, cap a la instauració d'una cultura, més nova que renovada, que se'n pugui dir realment «de pau» és l'objectiu que pretenem.

Com ja he dit en algun altre lloc, podem contemplar dos horitzons oposats però possibles ambdós: el d'una progressiva implantació de la cultura de pau, o el d'una deriva turbulenta, incerta i desgovernada cap a situacions de gran potencial de violència. Les dues hipòtesis són igualment possibles. I no n'hi ha més. No seria una hipòtesi seriosa imaginar un món que es manté per sempre més en una situació d'equilibri extremadament inestable. No podem imaginar que causes tan potents com els fluxos migratoris, el canvi climàtic, l'aprofundiment en la revolució tecnològica, els problemes i els dèficits energètics, els canvis culturals, no causin
efectes de gran extensió i profunditat. La veritat és que honestament no podem imaginar un món governable des de les opcions actuals. La possible deriva tràgica de la situació actual es pot produir més per la inconsistència de les nostres opcions col·lectives que no pas per la insolubilitat dels problemes plantejats. Ens fixem neuròticament en l'acció violenta d'un pocs fanàtics lliurats a causes oníriques, però ens passen per alt els fets reals més rellevants: milions de morts per fam o a causa de malalties evitables, o en guerres de les quals costa fins i tot trobar la causa. I mentrestant la tortura, la pena de mort i altres barbaritats són practicades a la vista de tot el món. I encara, la investigació en armes d'extermini massiu o maliciosament individualitzades segueix a tota vela.

És possible que durant un temps s'estableixi una relació dialèctica entre aquestes dues línies evolutives. Però finalment haurem triat: cap a la construcció progressiva de la humanitat o cap a un model de supervivència que incorpora l'exercici d'una crueltat, anònima i eficaç, per mantenir a ratlla els més desgraciats.

La primera de les hipòtesis, implantació progressiva de la cultura de pau, només pot ser fruit d'un refús, emocional, intel·lectual i pràctic de la violència, especialment de la sociopolítica i de tot el que hem anat construint al seu voltant. Durant molts segles hem anat bastint un edifici cultural que ha consolidat la violència sociopolítica com un dels puntals de la societat establerta, i alhora un dels instruments preferits pels que la combaten i pretenen canviar-la. A dreta i a esquerra, monàrquics o republicans, religiosos o no, rics o pobres, cultivats o
incultes, molts han vingut a coincidir en el fet que l'eliminació física de l'adversari és una bona cosa. A cap dictador no li han mancat executors dels seus deliris, ni botxins, ni torturadors.A cap democràcia no li han mancat militars i pilots disposats a bombardejar el que fos, ni que fos una ciutat amb centenars de milers d'habitants manifestament innocents, ni científics i tècnics disposats a innovar en el camp dels estris homicides. I el dret ha sabut legislar a favor de l'homicidi comès per ordre de l'autoritat legalment constituïda. I l'art? Només cal anar a un museu per veure com han estat ensalçats els fets d'armes, només cal passejar per qualsevol ciutat occidental i preguntar pel cavaller d'aquella imposant escultura de la plaça, només cal preguntar qui eren els que donen nom a tantes places i carrers...Coses del passat?

Cal desprestigiar i deslegitimar la violència, la força bruta, i amb ella els seus inspiradors i executors. Cal desmuntar falses equacions, com per exemple la que iguala seguretat i força.Quina mena d'il·lusòria seguretat ens pot donar la força enfront de les amenaces reals? Però amb el necessari refús de la violència no n'hi ha prou. La disminució progressiva del nivell de violència ha de permetre, com en uns vasos comunicants, el creixement dels nivells de respecte, diàleg i col·laboració. En aquest ordre seqüencial. Tot plegat ens situa en una dinàmica d'implantació de la noviolència.

Noviolència, escrit així seguit, no vol dir només refús de la violència sinó que és una actitud polièdrica que té com a nucli la veritat, la recerca de la veritat. És al voltant d'aquesta recerca que es construeix una consciència de la realitat que inclina a l'acció i al compromís. I aquests es realitzen mitjançant el diàleg i la col·laboració. Amb refús explícit de les preteses solucions violentes. No és cap somni, és simplement una vocació humana. La vocació humana per la pau és tan real, viva i potent com la vocació humana pel coneixement. Si ens costa reconèixer-ho és simplement perquè el mercat, que ha trobat la manera de treure profit del coneixement, no ha trobat encara la forma de posar la pau al servei de l'enriquiment dels rics.

Avançar cap a la cultura de pau implica canvis profunds en les opcions que dibuixen el camp de joc social i polític, tant a nivell local com internacional. Canviar d'opcions vol dir canviar de prioritats. I prioritzar els valors de la pau vol dir prioritzar els drets humans per damunt de la lògica econòmica, vol dir prioritzar els mecanismes internacionals multilaterals enfront dels drets unilaterals de cada estat, vol dir posar-se metes de col·laboració més que no pas objectius de victòria, vol dir arribar més enllà de qualsevol límit apriorístic en el diàleg, perquè el
diàleg només té un límit: l'acord.

La segona hipòtesi no és la meva, no m'hi estendré. Simplement dir que té mal pronòstic una societat global que opta, almenys de facto per:
a) Mantenir sobiranies estatals intocables, de les quals es deriven dificultats molt importants per al desplegament del multilateralisme i de les institucions mundials que podrien facilitar la necessària governabilitat global.

b) Tolerar la divisió de la humanitat en dos grans grups: aquells per als quals la vida és una situació de precària supervivència i aquells per als quals la vida és una gestió de la sobreabundància.

c) Permetre i fomentar que l'economia envaeixi tots el àmbits personals, fent del benefici econòmic un criteri de decisió que massa sovint esdevé únic.

Mantenir aquestes prioritats perpetua desigualtats, no sols econòmiques, en genera de noves i condueix a fractures socials que són una amenaça permanent. Tot plegat propicia la violència tant a escala microsocial com a escala internacional; la
inseguretat progressiva que comporta aquesta deriva i la lògica del sistema aconsellaran el sacrifici voluntari de drets i llibertats. Optar per un d'aquests dos escenaris està a la nostra mà. Hem de desacreditar definitivament aquella visió tan plana i destructiva que manté que no hi ha res a fer. No solament és una opinió pessimista i desmoralitzadora, sinó que sobretot és una opinió absolutament obtusa que no aguanta el contrast amb la realitat.

És difícil d'imaginar un enorme transatlàntic «derrapant a les corbes» o frenant sobtadament. És una imatge de dibuixos animats que no es correspon amb la realitat. No ens podem imaginar que la societat internacional decideixi de manera unànime i simultània canviar d'opcions i realitzar canvis estructurals a l'instant.

La implantació de la cultura de pau és un procés històric, no un episodi. Els episodis poden ser sorprenents i inesperats, alguns fins i tot imprevisibles; poden tenir molta importància però la seva transcendència és limitada. Els processos són tota una altra cosa. Un procés històric com l'elaboració-implantació de la cultura
de pau pot exigir el concurs de moltes generacions. Però els processos, un cop iniciats, són dificilíssimament aturables i pràcticament irreversibles. Ah! I no s'acaben mai.

La mateixa inèrcia social que a l'inici és un gran obstacle acaba sent una gran ajuda per al seu desenvolupament. El procés històric que s'inicia amb la invenció de l'escriptura i que tendeix a l'alfabetització universal en diverses llengües és un bon exemple de tot el que vull dir. Pel que fa a la cultura de la pau, el procés va començar fa ja molts segles.

Primer van ser les veus profètiques de persones admirables que des de cultures diverses emeteren missatges de fraternitat, de tornar bé per mal, d'amor universal, d'harmonia amb un mateix i amb els altres, i també amb la natura. Pensaments i accions, a vegades molt solitàries, que trobem al llarg dels segles. Missatges perduts? De cap manera! Aquelles paraules, validades per biografies conseqüents fins a la mort, han arribat fins a nosaltres. Busqueu en les vides i les paraules de Gandhi o de Luther King! Hi trobareu tresors. Gandhi i King ja no van ser veus solitàries, com les primeres, sinó la veu que va liderar moviments de milions de persones. Moviments amb conseqüències socials i polítiques. I ara ens toca a nosaltres. La força més important per provocar canvis sociopolítics som nosaltres mateixos.

L'opinió pública de la qual formem part és un dels factors determinants en la direcció dels canvis i l'element decisiu per forçar canvis en les prioritats. Els polítics acostumen a dir que treballen en el terreny de les possibilitats, i això només és cert en part. Les possibilitats depenen de les opcions, de les prioritats. Si canviem les prioritats canvien les possibilitats.

La petita política és gestió, la gran política és opció. La gestió busca minimitzar els riscos i pretén ser competent. L'opció assumeix riscos i es basa en el lideratge. Líders polítics o socials poden definir les alternatives entre les quals optar, però qui inclina definitivament la balança és l'opinió pública. El polític necessita anar a favor d'opinió, i d'aquí la tendència a la manipulació i el control dels mitjans, d'aquí també la importància de l'existència d'una opinió pública ben informada, lúcida i activa que pressioni democràticament a favor de la pau segons la declaració fundacional de la Fundació per la Pau.

Cada un de nosaltres col·labora directament i indirectament en la creació d'aquesta opinió pública. No és solament el vot, és la nostra opinió expressada en públic o en privat, és l'orientació del nostre consum, és la tria que fem dels productes culturals que se'ns ofereixen i és, naturalment, l'educació que es proposa. En la creació d'aquesta opinió pública favorable a la progressiva implantació de la cultura de pau, l'educació hi té un protagonisme destacat. No crec que sigui necessari insistir gaire en aquest punt.

Els responsables del sistema escolar, des dels responsables polítics de l'educació fins als tutors i també les famílies, mantenen opinions favorables a l'existència d'una línea d'educació per la pau en tots els nivells educatius. Fins i tot hauríem de dir que els productes que porten l'etiqueta «pau» estan afavorits per una certa moda i no són aliens a una certa correcció política. Però si volem avançar de veritat hem de ser críticament constructius.

Voldria reclamar atenció per a tres punts, al meu entendre fonamentals.

1) Àmbits on cal desenvolupar l'educació per la pau
L'educació per la pau no és un tema exclusivament escolar ni limitat a unes edats
determinades. Quan un procés s'escolaritza de tal manera que només existeix en l'àmbit escolar i no té presència significativa fora de l'escola, els alumnes perceben ben aviat que el tema no interessa a ningú més que als mestres i només mentre aquests exerceixen com a tals.

El tema queda per aquesta via condemnat a la irrellevància. Pensem, per exemple, en l'educació mediambiental. Si tenim possibilitats de revertir situacions de malbaratament d'energia o d'aigua, si podem augmentar les cotes de reciclatge, etc., no és per una educació ecològica que es doni a l'escola, cosa que s'ha de fer imprescindiblement, sinó perquè els escolars poden percebre que a l'escola s'està parlant d'un tema important que és al carrer, a la tele, a casa. El mateix que es diu de l'escola, encara que amb altres matisos, es pot dir de l'educació no formal i adolescents realitzada a l'empara d'activitats no reglades, de lleure, cíviques o culturals. La UNESCO parla en documents relatius a l'educació per al desarmament que aquesta cal que tingui lloc a l'escola, els mitjans de comunicació, els
sindicats, els partits polítics, les acadèmies de policia i en les mateixes acadèmies militars. És a dir, a tot arreu i per a totes les edats.

2) Continguts i mètodes en l'educació per la pau d'infants i adolescents
L'educació per la pau dels ciutadans més joves cal fer-la, crec, per la via dels valors. No és pas un camí indirecte. Ben a l'inrevés es tracta d'anar a la rel. Saber coses no és condició suficient, encara que pugui ser necessària. Educar en valors no exclou pas la incorporació de dades i conceptes. Les dades, quan calgui, cal donar-les i els conceptes, quan convingui, han de ser ben definits, però l'educació per la pau no s'adreça només, ni preferentment, a l'enteniment, s'adreça a capes molt més profundes de la persona allà on es forgen les visions del món, els compromisos i, si em permeteu la paraula, allà on pot arrelar una passió per la
recerca de la veritat, de la justícia i de la fraternitat. Educar en i per al respecte, el diàleg, les actituds de col·laboració, i l'esperança és educar per a la pau. A poc a poc, i de manera oportuna, els conceptes, la història i la força de les dades poden ajudar a il·lustrat i consolidar aquelles actituds que s'han intentat suscitar.

3) Educadors per a la pau
Es parla ben sovint de les dificultats que troben els educadors, professionals o familiars, i són certes. Estan bé totes les preguntes que ens fem i cal anar trobant-hi resposta. Però hem d'incloure'ns, nosaltres els educadors, entre els problemes. I és que de la mateixa manera que no es pot educar sense estimar el subjecte de l'educació, tampoc no es pot educar sense passió per l'objecte de l'educació. Les persones només ens interessem de debò per les coses que necessitem i per les que ens apassionen. Només posem prou interès a aprendre allò que ens apareix com a necessari o allò que satisfà una aspiració profunda, clarament definida o
vagament intuïda. Els educadors, més que coneixements, podem transmetre actituds i, encara més, podem encomanar passions. En l'origen d'una passió pel coneixement científic o filosòfic, per la literatura o per la música, hi trobem ben sovint un educador en qui vam intuir aquella passió que després faríem nostra. El mateix cal dir de la pau: només si la sentim com una vocació personal podrem transmetre'n la necessitat.


BIBLIOGRAFIA
- Banda, Alfons. La Cultura de pau. Barcelona, Intermón Oxfam, 2002.
- Banda, Alfons. Educació per la Pau. Barcelona, Barcanova, 1991.
- Soler i Ricart, Antoni. Això és la cultura de pau, Barcelona, Mediterrània, 2001 . ----DDAA. La paz es una cultura. Zaragoza, Seminario de Investigación para la Paz, 2001.
- Galtung, Johan. Tras la violencia, 3R: reconstrucción, reconciliación, resolución.
Afrontando los efectos visibles e invisibles de la guerra y la violencia.
Bilbao, Bakeaz/Gernika Gogoratuz, 1998.
- Lederach, John Paul. El abecé de la paz y los conflictos. Educar para la paz, Madrid, Los libros de la Catarata, 2000.
- Seminario de Educación para la Paz (Asociación Pro Derechos Humanos). Educar para la paz. Una propuesta posible, Madrid, Los libros de la Catarata, 2000.
- Paco Cascón i Carlos Martín. La Alternativa del juego. Juegos y dinámicas de educación para la paz (I). Madrid, Los libros de la Catarata, 1986.
- Paco Cascón i Carlos Martín. La Alternativa del juego. Juegos y dinámicas de educación para la paz (II). Madrid, Los libros de la Catarata, 1990.

Data de publicació: Maig de 2008

-----

Més continguts sobre:
educació per al desenvolupament, globalització, cooperació, drets humans, ciutadania, democràcia

imprimir