Expenedors contra vampirs
hemeroteca
Expenedors contra vampirs
Albert Saez /

Expenedors contra vampirs

Albert Saez
Subdirector de l'AVUI i professor de la Universitat Ramon Llull.


La pretesa crisi de valors de les societats avançades com la nostra és un debat recorrent. I també ja és un tòpic afirmar que els principals responsables d'aquesta situació són els mitjans de comunicació. Crec que ambdues afirmacions són força imprecises. En primer lloc perquè de valors sempre n'hi ha. Valorar vol dir posar una cosa davant d'una altra, el diner abans que la salut o l'oci abans que les relacions familiars. Res més. Per tant, els homes i les dones d'avui donen valor a unes actituds abans que d'altres, però de valors en tenen encara que en siguin uns que no agraden als que promouen el debat sobre la seva crisi. Altra cosa és constatar que
els valors avui no són tan forts ni tan estables com en d'altres èpoques, és a dir que no venen tan predeterminats per la cultura o la religió de procedència sinó que es construeixen a mesura que les persones maduren. La gent canviem de valors al llarg de la nostra vida i, fins i tot, som capaços de defensar-ne alguns absolutament contradictoris entre ells. Hi ha certament un grau de nihilisme col·lectiu. L'afirmació sobre el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat també la trobo temerària. De fet, és el reflex d'una certa immaduresa de les nostres societats que tendeixen a atribuir als mitjans de comunicació tots aquells fenomens socials que no tenen
un responsable polític directe o que, simplement, se'n desconeixen les causes que els provoquen. Allò que abans s'adjudicava al poder de la religió o de la màgia avui es concedeix als mitjans de comunicació que en fan pública ostentació per tal de reforçar la seva necessitat davant dels anunciants i els polítics que els paguen. En el fons, aquesta exacerbació del poder mediàtic és el resultat de la manca d'un estudi seriós sobre els canvis socials viscuts a Occident al llarg del segle XX amb el pas accelerat d'una estructura rural a una de post-industrial. I sembla que la única variable evident comuna als territoris que han fet aquest pas sigui l'alt grau d'activitat mediàtica. Però aquesta afirmació és tan absurda com donar la
responsabilitat de la Revolució Francesa a la maçoneria com feien els absolutistes espanyols fins fa quatre dies. Em centraré especialment en aquest segon aspecte relatiu als média.

Hi ha la tendència a pensar que els mitjans de comunicació són una mena d'immenses màquines expenedores de valors que serveixen gratuïtament al seu públic sense exigir-los res a canvi. Això és fals, almenys de manera universal i absoluta. Primer de tot perquè els mitjans de comunicació tenen un sol gran valor: vendre, exactament com els bancs, les caixes, les
multinacionals i… la botiga de queviures de la cantonada de casa. Des d'aquest punt de vista, els mitjans de comunicació són extremadament indigents: promouen allò que els fa vendre i deixen de promoure-ho quan els deixa de servir per a aquesta finalitat. Només volen que el públic els consumeixi, no que els faci cas. Això val per justificar les seves conductes aberrants des d'alguns punts de vista com els concursos "Quiere usted ser millonario", però també els seus comportaments lloables, també des d'alguns punts de vista, com ara els telemaratons o els microespais dedicats a les ONG's. Perquè en el tema dels valors, els mitjans de comunicació són vampirs, busquen identificar el seu producte amb allò que creuen que valoren els integrants del públic que volen convocar. En això són com la marca de tabac que promociona donar el 0,7 per cent al Tercer Món, simplement creu que així tindrà més èxit entre els joves que han fet de la solidaritat el seu principal valor proclamat en les enquestes. Quan els joves
es declarin ecologistes o budistes, la marca canviarà de valor, sense cap contemplació. I quan les televisions pensin que la gent ja no vol un Nadal laic sinó que professa altra mena de creences, deixaran de fer telemaratons i proposaran altres espectacles més o menys solidaris.

Vol dir això que els mitjans de comunicació no tenen cap responsabilitat? Evidentment que en tenen i molta. Per diverses circumstàncies, els mitjans de comunicació són avui els principals mediadors socials, els que posen contacte simultàniament més gent i esdevenen el terreny de joc on s'intercanvien valors. Els sistemes que utilitzen els média per detectar els valors hegemònics en la societat a la qual serveixen són encara molt precaris. Es basen fonamentalment en els estudis demoscòpics de base psicològica conductista i no tenen pràcticament en compte els contextos on viu l'audiència a la que pretenen servir. I a més, els mitjans, per la peculiar configuració actual del mercat, busquen només l'èxit immediat. Per
entendre'ns seria com si en la indústria editorial només s'editessin best-sellers. El mercat, gràcies a les noves tecnologies, sedimentarà els diversos mitjans de comunicació que deixarem de veure com un totum revolutum. I en aquest escenari només hi suraran els que siguin capaços de demostrar la seva credibilitat dia a dia, perquè seran els únics que estarem disposats a pagar perquè satisfacin el nostre dret a estar informats. I la credibilitat només és possible en la comunicació mediàtica a partir de millorar la capacitat d'atendre els valors emergents en la societat.

Però, fins i tot en el cas que aquests milloressin les seves regles de funcionament, una societat madura no pot deixar la transmissió de valors -dels que siguin- només en mans dels mitjans de comunicació. És una greu irresponsabilitat. Si hi ha valors avui a la baixa no és només per culpa de la poca sensibilitat dels mitjans de comunicació. És també perquè les institucions encarregades de la seva transmissió estan en crisi, en una profunda crisi de la qual mai es parla. No ens enganyem, avui hi ha certs pares que no fan de pares sinó d'"amics" dels seus fills. Certs mestres es dediquen a "entretenir" els seus alumnes en comptes d'educar-los. I
certes esglésies i entitats dedicades al temps lliure han estat incapaces de seguir el ritme vertiginós de les societats avançades. Lògicament, els valors que podrien transmetre aquesta mena d'institucions van a la baixa en un mercat dominat per les empreses de l'oci: productores musicals, fabricants de roba, franquícies de parcs temàtics o ONG's de pa sucat amb oli. En
definitiva, en la nostra societat administrada pels mitjans de comunicació no hi ha una crisi de valors sinó que hi ha certs valors que ningú proposa ni promou ni defensa apassionadament com a model a seguir per a les noves generacions: qui defensa avui la castanyada enfront del halloween? Qui s'atreveix a educar religiosament els seus fills? Qui estimula la solidaritat més enllà de l'estètica?. Els mitjans no ho faran de motu propi si no troben sectors socials entestats a promoure determinats valors enfront dels que proposen les institucions econòmiques. Fins que no veiem clar que aquest és el problema, disparar contra el pianista dels mitjans de comunicació no canviarà les coses.

Data de publicació: Desembre de 2002

-----

Més continguts sobre:
societat 2.0, ciutadania, crisi, democràcia

imprimir