L'educació de la ciutadania en la democràcia participativa
hemeroteca
L'educació de la ciutadania en la democràcia participativa
Associació TÉKHNE Tècnics i tècniques d'educació de l'Administració Local /

Les ciutats es desenvolupen a través de la seva doble dimensió: l'espai físic constituït pel seu territori i l'espai humà o ciutadania. Aquests dos espais es relacionen a través de l'activitat: urbanística,econòmica, social, cultural... Segons quina sigui l'acció de govern i forces de poder, aquesta
triangulació farà evolucionar la ciutat de diferent manera i l'aproparà cap a un o altre model.Si es prioritza el dret individual, la idea motriu gira entorn l'espai privat.
La planificació urbanística se centrarà en la parcel·lació d'espais segons la seva funció: comerç, oci, treball... o serveis segregats segons els seus usuaris: infants, avis... també es promouran habitatges unifamiliars fortament protegits i tancats a l'entorn. El carrer serà un lloc útil per anar d'un lloc
a l'altre, de trànsit - sobretot de cotxes - i percebut per les persones com a lloc insegur. Es dualitzarà més fortament la societat i s'engruixirà el volum de persones excloses del sistema: els ningú que ocuparan els no-llocs. Resultarà ser un territori compost per un conjunt de construccions i de persones sense cohesió, o predominarà la impersonalitat, la indiferència, l'anonimat... i, per tant, imperaran valors individualistes i de recel. Els seus ocupants seran
usuaris d'un territori i uns serveis a la recerca de solucions per a les necessitats personals, amb una percepció privada de les relacions. S'imposarà l'individualisme democràtic , que redueix el concepte a l'exercici del vot.

Si es prioritzen els drets col·lectius, la idea motriu serà l'espai
públic amb el propòsit de promoure la intercomunicació, l'intercanvi... perseguint el bé comú amb formes redistributives de béns i serveis. En aquest cas l'urbanisme ordenarà i qualificarà el conjunt del territori planificant espais socialitzadors: els carrers i les places tornaran a utilitzar-se pel que foren concebudes: per relacionar-se, per fruir-ne... Es redistribuiran els equipaments i les centralitats, per tal que cada barri tingui els seus elements identificadors amb el quals els veïns es reconeixeran i se'ls reconeixerà. Aquesta ciutat
promourà lligams entre les persones i aquesta connexió conformarà un teixit social vertebrador.

Aquest fet permet exercitar virtuts cíviques o compendi de valors adquirits a través d'hàbits que conformen les bones maneres (V.Camps). Aquests hàbits o costums van transformant les conductes individuals en maneres de fer que busquen el bé comú, positivitzant les qualitats adequades a aquesta finalitat i construint conjuntament una moral laica que és la guia del civisme.

La ciutat que prioritza la relació i la intercomunicació, és el marc per excel·lència per a l'exercici de la ciutadania que és el que fa viable la defensa dels drets socials i, per tant, la democràcia de participació col·lectiva.

La societat, però, no és homogènia. La seva multiplicitat d'interessos, de cultures, de veus... ha de tenir espais d'encontre per exercitar el diàleg i la tolerància i gestionar els conflictes inherents a la convivència. El contacte i la relació entre gent diversa provoca canvis en uns i altres i és per això que la seva convivència és un valor a protegir. És indispensable que tothom tingui dret a exercir la ciutadania i, per tant, és imprescindible que cada ciutadà i ciutadana gaudeixi d'oportunitats per actuar segons la seva capacitat. Ningú no ha de quedar exclòs del compromís de construcció conjunta i és
responsabilitat dels poders públics la gestió d'aquesta coexistència, ja que és imprescindible la implicació de tothom en l'espai on es conviu.

Una ciutat - com diu F.Alfieri - no es valora només pels espais, els equipaments i el seu desenvolupament, sinó també pels valors
compartits al llarg del procés continuat de vida col·lectiva. La ciutat així concebuda es converteix en escenari i contingut de socialització i compta amb tots els agents per anar-se construint. Per possibilitar aquest model de ciutat, és indispensable comptar amb l'educació per al desenvolupament de la ciutadania amb la formació de persones crítiques i solidàries i l'aprenentatge de les virtuts cíviques per a la construcció de la pau i la convivència com a
valors compartits. Aquests valors configuren la plataforma comú o moral laica pel bé col·lectiu de l'entramat ciutadà.

La responsabilitat ètica necessària en la transformació d'una ciutat, necessita de la vertebració del teixit social. També l'educació és instrument de lluita contra les desigualtats i a favor de la cohesió. Els governs han de treballar per a la inclusió, tenint present la coexistència de les diferents ciutadanies que la componen i atribuint a la pluralitat la connotació de progrés. Per aquestes raons l'educació és eina transformadora, tant a nivell personal com col·lectiu.

La xarxa social, però, es va configurant a partir del sentiment de pertinença en una col·lectivitat. És a través d'aquesta identificació amb el territori que es pot
arribar al consens per desenvolupar un projecte comú. Aquest projecte o model de ciutat s'elabora a través de la participació que es converteix en palanca possibilitadora de l'exercici de la ciutadania (J.Rueda). Políticament, la participació no és un favor a concedir, sinó un dret democràtic que la ciutadania té el deure d'exercir i els poders públics n'han de facilitar els canals.

És una nova cultura, que permet establir complicitats entre la ciutadania i els poders públics, per a la consecució del bé comú. Els poders públics, sense eludir les seves responsabilitats, han d'erigir-se en promotors d'aquesta nova cultura, activant l'escolta de percepcions i motivacions de la ciutadania i dotant-se d'instruments que possibilitin la cooperació ciutadana. Per altra banda, la societat civil ha de tenir el convenciment de la seva capacitat d'influència i idear formes organitzatives que permetin la intervenció en dinàmiques de deliberació i negociació per arribar al consens en la decisió tant dels objectius a aconseguir com de les accions i les maneres de dur-les a terme.
Participar és en definitiva, la formulació quotidiana de la democràcia que requereix d'un seriós compromís - tant dels poders públics com de la ciutadania - en la construcció d'un projecte comú, la construcció d'una ciutat
identitària, de convivència, que sigui atractiva i reconeguda pels qui hi viuen i pels altres. Només així la ciutat es transformarà en l'espai desitjat i entrarà a formar part de la memòria col·lectiva.

-----

Més continguts sobre:
ciutadania, democràcia, participació

imprimir