Esport i exclusió social. Límits i condicions
hemeroteca
Esport i exclusió social. Límits i condicions
Cati Gómez Lecumberri /


Cal plantejar-se d'una manera més científica si realment l'esport com a eina socialitzadora té les virtuts «curatives» que se li han atribuït en la cultura popular. No hi ha prou estudis científics i de referència que demostrin que existeix aquesta correspondència tan «evident». En aquest article, per tant, matisarem en quines condicions l'esport pot esdevenir eina educativa, i en quines altres pot esdevenir eina o pretext per a l'exclusió o la discriminació.

Que l'esport és un fenomen social d'ampli ressò mediàtic i cultural és una evidència que gairebé no cal dir. L'esport ha esdevingut en els darrers anys una de les construccions socials més dinàmiques del nostre context, i no sols per la cada cop més pluralitat de pràctiques i expressions esportives, sinó sobretot per la implicació que aquestes múltiples pràctiques tenen en els diferents àmbits de la vida. L'esport recau i incideix en l'àmbit econòmic i comercial, en l'àmbit sanitari, en el món de l'estètica i el disseny, i sobretot en l'àmbit formatiu de les persones.
En aquest sentit, cada vegada l'esport incideix més en els processos educatius dels ciutadans i ciutadanes, siguin de l'edat que siguin, amb la seva condició social, econòmica i religiosa.

L'esport ho impregna gairebé tot i, és clar, aquest fet té aspectes positius per a aquells a qui apassiona fer o consumir esport, però també té repercussions negatives o innòcues per als qui no els agrada o l'usen sense prou coneixement de causa. En aquest marc, l'esport ha de ser pensat i analitzat contínuament, amb tanta freqüència com apareixen i desapareixen les pràctiques esportives, i amb tanta profunditat com requereix un fenomen de tan gran abast.

L'esport és, en qualsevol cas, una eina social. Aquesta eina, com qualsevol instrument social, pot tenir molts usos i molts objectius, però alerta, perquè no tots els usos que se'n fan tenen uns objectius pedagògics, o uns objectius relacionats amb els valors que des de l'educació es defensen. Podem dir que l'esport és eina de cohesió social quan, per exemple, es discrimina tots aquells que no arriben a certes marques?, o podem dir que l'esport fomenta la igualtat quan, per exemple, equips femenins d'alta categoria esportiva són ignorats en els mitjans de
comunicació o en les quotes d'ajuts econòmics? I encara més, podem dir que l'esport forma els infants en valors, quan allò que reben pels mitjans són els valors de la competitivitat, l'ostentació dels béns materials i, si cal, el joc brut?.

L'esport i l'ús que se'n fa no sempre són els desitjats i, per tant, no sempre eduquen. Perquè l'esport eduqui calen certes condicions, si no es pot convertir en una eina de legitimació de la discriminació, del sexisme i de la violència, i generar escenaris on es margini el més dèbil, es faci burla del menys motivat o destre, i es justifiqui l'exclusió d'aquell que no compleixi les expectatives.

En contextos de joves i infants que es troben en situació d'exclusió social, l'anàlisi sobre els efectes que té l'esport en els seus processos de socialització ha de ser encara més acurada. Els joves i infants que es troben en aquestes disjuntives cal que tinguin una intervenció en la qual s'usin diverses eines. I atenció, no sols l'eina esportiva. Cal veure, primer de tot, quina és la seva motivació principal. És possible que l'esport els agradi, però segons quin sigui el seu estat emocional o les vivències anteriors que hagin tingut (esportives o no) també és possible que no els agradi, o que senzillament no estiguin preparats social o emocionalment per fer una activitat d'aquestes característiques.

En el cas que vulguem intervenir amb aquests joves i ajudar-los a integrar-se i millorar la seva qualitat de vida, caldrà seguir primer de tot un protocol d'observació acurat i analitzar quina és la situació emocional, normativa, familiar, relacional, psicològica, econòmica, i fins i tot acadèmica, de l'individu, per després decidir si la pràctica de l'esport és la millor eina per intervenir. En casos d'abús sexual, la pràctica esportiva, i sobretot els rituals de dutxar-se amb els altres, de vestir-se i despullar-se... poden causar rebuig o regressions en l'infant que practica l'esport. O per exemple, en casos de maltractament en l'àmbit familiar, l'esport practicat amb certes dosis de competitivitat pot ser també contraproduent, ja que el jove pot estar en situacions de molt baixa autoestima per complir les
expectatives que s'esperen d'ell en un joc esportiu grupal. I encara més, a joves o infants que surten de traumes emocionals o hi romanen, o estats depressius, els pot ser molt complicat i farragós participar en una activitat grupal en què han de fer una «descàrrega» energètica que potser no tenen, o si la tenen potser és millor canalitzar-la cap a altres fites socials.

En el cas que l'infant sí que se senti capaç emocional i físicament per fer pràctica esportiva, caldrà tenir en compte un segon i tercer factor: que sigui capaç d'entendre i respectar la norma esportiva, i que tingui capacitat intel·lectual per entendre què implica tant tècnicament com tàcticament una pràctica esportiva
reglada.

Si l'infant o el jove en situació d'exclusió social no entén, comprèn o segueix la normativa esportiva, és possible que acabi boicotejant l'activitat i que, per tant, no faci esport ni deixi que el facin els altres. Hem d'entendre que la pràctica de l'esport és un espai de trobada social, per tant, primer cal que aprengui, conegui i vulgui respectar l'espai de trobada (saber escoltar les instruccions, respectar les normes de joc, fer files, respectar els torns, no fer faltes voluntàries, no faltar el respecte als companys...). Si aquesta competència no la té assumida, és a dir, si
l'infant o jove ni coneix ni respecta la norma esportiva, caldrà trobar altres eines i espais on poder treballar el valor de la norma social, i a la vegada compaginar-ho amb l'eina de l'esport. Però mai no s'hauria d'usar una sola eina com a estratègia educativa i evocar la responsabilitat d'educar i formar en la norma només a l'esport.

I de la mateixa manera, si l'infant o jove no té capacitat intel·lectual per entendre què implica fer esport grupal, haurem de fer una adaptació a les seves necessitats i potencialitats. I allò que no hauríem de fer mai és receptar «esport» per a tots els casos i per a tots els infants i joves, perquè cada persona té uns interessos diferents i, sobretot, uns recorreguts viscuts diferents. A algunes persones l'esport els pot anar molt bé per treballar les relacions socials, però potser a altres el teatre els anirà millor. Per a alguns infants o joves l'esport els pot anar bé per gestionar les emocions, però per a altres la pràctica de l'esport pot generar-los sensació d'indefensió o frustració total.

Per tant, perquè l'esport esdevingui una eina educativa, una eina de formació en valors, un eina per a la cohesió social, per a la transmissió d'aspectes normatius, hem de tenir en consideració no sols el tipus d'esport que usem, sinó amb quina finalitat, cap a qui ho dirigim i les circumstàncies que l'envolten. I sobretot hem de prendre consciència de quines són les nostres possibilitats com a usuaris de l'eina per educar i quins són els punts febles que hem de treballar, per tal que la nostra intervenció eduqui més que no pas perjudiqui. Calen grans dosis
d'autoconeixement i d'autocrítica per saber si la feina que fem l'estem fent bé.


BIBLIOGRAFIA
- BATTESTINI, R., F. MORENO, (1992): L'esport en col·lectius en dificultats socials. Barcelona: Difusora Europea
- CARBALLEDA, A. (2002): La intervención en lo social. Exclusión e integración en los nuevos escenarios sociales Barcelona: Paidós.
- DUNNING, E. (2003): El fenómeno deportivo. Estudios sociológicos en torno al deporte, la violencia y la civilización . Barcelona: Paidotribo
- HEINEMANN, K. (2001): «Els valors de l'esport. Una perspectiva sociològica» a Apunts Educació Física i Esports , núm. 64, p.17-25
- JOLONCH, A. (2002): Educació i infància en risc. Acció i reflexió en l'àmbit social. Barcelona: Pòrtic. KARSZ, S. (2004): La exclusión: bordeando sus fronteras. Definiciones y matices. Barcelona: Gedisa, Biblioteca de Educación
- PARLEBAS, P. (2002): Elementos de Sociología del deporte. Málaga: Paidotribo. Instituto Andaluz del Deporte, Junta de Andalucía.
TAPIADOR, M. (2001): «Recordant els valors de la gimnàstica artística femenina» a Apunts Educació Física i Esports , núm. 64, p. 101-105
- WILLIS, P. (1988): Aprendiendo a trabajar. Madrid: Akal

Data de publicació: juny de 2009

-----

Més continguts sobre:
adolescència, exclusió

imprimir