Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
L'ètica informativa, un afer de tots
hemeroteca
L'ètica informativa, un afer de tots
Salvador Alsius /

Salvador Alsius. Periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra

Una prèvia, com sol dir-se. Les consideracions que vaig a fer es refereixen al contingut periodístic dels mitjans de comunicació. No a tots aquells altres continguts que formen part del món de la ficció o de l'espectacle, com ara telenovel·les, "grandeshermanos" i coses d'aquestes.

Tota aquesta sèrie de gèneres impresos o audiovisuals que tenen com a objectiu
l'entreteniment d'uns i el guany econòmic d'uns altres són productes comercials que, en el sistema socioeconòmic en què resignadament vivim, no estan sotmesos a cap altre llei que la del mercat. Seran tan criticables com es vulgui, i jo m'hi apunto com el primer a fer-ho. Però, com passa amb els aliments transgènics, cadascú sabrà què és el que li convé menjar. L'exemple dels transgènics no el trio a l'atzar. De la mateixa manera que és aviat encara per
saber quines poden ser les conseqüències malèfiques per a l'organisme humà de les mutacions genètiques dels tomàquets i dels enciams, són massa agosarats molts dels pronòstics catastrofistes que es fan sobre els efectes que pot tenir per a petits i grans una exposició excessiva a l'encanteri de la televisió.

Les funcions i les disfuncions dels actuals mitjans de comunicació de masses són encara un objecte d'estudi molt críptic per a les ciències socials. Em referiré doncs, exclusivament, a la informació. La informació que,a la Declaració Universal dels Drets Humans, és entesa com un dret social. Efectivament, l'article 19 del que podem considerar com l'actual "constitució moral" de la humanitat diu: "Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, a través de qualsevol mitjà d'expressió". Consagra aquest article, sí, la tan invocada llibertat
d'expressió; però –i això és el que cal recalcar- també estableix el dret a rebre informació. Una informació que, segons perfilen la major part de les constitucions democràtiques, inclosa l'espanyola, ha de ser "completa i veraç".

En aquest dret a rebre informació -entesa aquesta com un bé social- es fonamenta l'ètica professional del periodisme. Actualment se sol usar l'antiga paraula "deontologia" (que en filosofia no vol dir altra cosa que "tractat dels deures") per a referir-se a l'ètica aplicada a l'exercici de les professions. Doncs bé, l'ètica o la deontologia periodística no s'ha d'entendre com un afer corporatiu que incumbeixi exclusivament als periodistes, sinó al conjunt de la societat, en la mesura que aquesta és la titular i la beneficiària del dret a la informació.

Hi ha qui entén la informació com una altra mercaderia que es compra i que es ven i que la posa, doncs, en el mateix sac que qualsevol altre contingut dels mitjans. Per a qui sosté aquesta visió neolliberal o ultralliberal, no té sentit parlar de deontologia periodística. És només si es considera que la informació és un preciós bé social que cal preservar que l'ètica informativa cobra un autèntic sentit.

També hi ha qui detesta sentir parlar d'ètica perquè associa aquesta paraula a moralismes més o menys rancis. En aquest cas, cap problema: si es prefereix, senzillamet, d'informació de qualitat, és a dir, d'informació íntegra i fiable. Però
actualment, en el nostre context cultural, s'ha anat convenint a assimilar la qualitat informativa amb la informació feta amb garanties ètiques.

Si l'ordenament jurídic fos perfecte, segurament n'hi hauria prou amb les constitucions i amb les lleis per a garantir la integritat de la informació. Però aquest no és el cas. Primer, perquè estem en un món canviant on constantment apareixen clarobscurs sobre els drets i els deures informatius. I, segon, perquè les lleis no deixen d'estar subjectes a unes ideologies i a un poder polític que, fins i tot en les règims democràtics, poden tenir la temptació de limitar el dret a la
informació. Això porta a pensar que, al costat del dret positiu, hi ha d'haver una autoregulació que és responsabilitat, tornem a dir-ho, tant dels periodistes i de les empreses periodístiques com dels destinataris de la informació. Quasi per definició, l'autoregulació requereix instruments diversos i complementaris. Entre aquests instruments destaquen la figura de l'ombudsman (és a dir, el defensor dels lectors o dels espectadors) que han creat alguns mitjans de comunicació importants, els codis deontològics, els consells de la informació, etc.

Els codis deontològics no pretenen ser ni poden funcionar com uns catecismes que puguin resoldre la immensa casuística que hi ha cada dia a les redaccions dels mitjans. Se'ls ha de veure, més aviat, com una compilació dels valors que ha de tenir la informació perquè pugui ser homologada com a informació de qualitat, i que funcionen a manera d'un compromís entre els col·lectius professionals i el públic. Són valors que, en definitiva, no són més que els anomenats "universals" de l'ètica aplicats al cas que ens ocupa: veracitat, justícia, llibertat, responsabilitat.

El valor "veracitat" inclou qüestions com el rigor informatiu, la contextualització, la distinció entre gèneres d'informació i gèneres d'opinió, la rectificació d'errades, etc. El valor "justícia" inclou, entre d'altres, l'equitat, el dret d'accés de minories als mitjans, la no discriminació en els tractaments, la presumpció d'innocència, etc. El valor "llibertat" comprèn aspectes com la independència dels poders polítics i econòmics, la relació amb les fonts informatives, el secret professional i els conflictes d'interessos. I el valor "responsabilitat" apel·la a la primacia de la vida i la seguretat de les persones, al respecte de la privadesa i la intimitat, la protecció dels menors o la possible incitació a la violència o a altres conductes antisocials.

Els periodistes catalans, de forma molt majoritària, varen autodotar-se d'un codi deontològic en un congrés celebrat l'any 1992. No és, com correspon a aquest tipus d'instruments, un codi de caràcter coercitiu, sinó un punt de referència perquè els mateixos professionals i els destinataris dels mitjans sàpiguen quins són els compromisos que adopten aquells que volen una informació de qualitat. Quatre anys més tard, el 1996, es complementava aquest instrument amb una altra peça bàsica de l' autoregulació: el Consell de la Informació de Catalunya, un organisme destinat a fer un seguiment del grau d'acompliment del codi i que pot rebre els greuges que els ciutadans vulguin fer respecte a la seva vulneració. La major part dels mitjans de comunicació importants del país van signar un protocol de reconeixement de l'autoritat moral d'aquest consell que –precisament per allò que l'ètica periodística no és un afer corporatiu sinó un afer d'interès general- està constituït majoritàriament per persones que procedeixen de l'anomenada "societat civil".

En definitiva, del que es tracta és d'usar totes les eines a l'abast per anar fent pedagogia. La informació lliure i ben feta és la saba de la democràcia. Tothom s'hi hauria de sentir compromès en un doble sentit: coneixent quines són les claus per fer-la i exigint als professionals, a les empreses i als poders públics que en facilitin la circulació.

http://www.periodistes.org/


Data de publicació: Desembre de 2002

-----

Més continguts sobre:
mitjans de comunicació, ètica, formació profesional, literatura, drets humans, ciutadania, democràcia

imprimir