Dublineses Dublineses Dublineses
valors a la literatura
Dublineses
Mariano Royo / James Joyce
3ª edició (2011)
Traducció de Eduardo Chamorro). Alianza Editorial.


En efecte, són 15 els contes que completen les gairebé tres-centes pàgines sorprenents. Joyce va manifestar en una carta que "La meva intenció era escriure un capítol de la història moral del meu país, i vaig escollir Dublín per escenificar-la perquè aquesta ciutat "em semblava el centre de la paràlisi"(1).

Tota història necessita un lloc, un temps i uns personatges amb noms concrets, com Dublín i els dublinesos. Però Joyce no desitja escriure només per als seus conveïns, se sap universal, i entra a sac en això que se significa com a "condició humana". Aquesta és la glòria de la bona literatura: poses nom, espai i temps als actors i, si la història convenç, aconsegueixes representar la humanitat millor que un concepte o una definició.

Abans de iniciar la lectura pot ser útil revisar la genial versió cinematogràfica de John Huston(2) , que iguala la meravella de l'escrit. Penja a Youtube com "*Dublineses", malgrat el títol original és The Dead, Els Morts. Huston també va ser un geni.

L'emoció es concreta amb la imatge. Però en acabar necessitem la lletra i tornem al text armats d'una estratègia literària que es repeteix en cadascuna de les petites històries, i es repetirà també en l'obra cim de Joyce, Ulysses.

Els morts

L'últim relat no només parla de la presència dels quals van morir en la vida dels que romanen, sinó que toca delicadament tots els altres temes: la condició humana, el nacionalisme irlandès, les edats de l'home, els costums, els tipus humans, la religió, la tradició, la mort.

La història presenta un sopar repetit cada any, uns personatges memorables: unes germanes acollidores, un simpàtic borratxo amb una mare insuportable, una fanàtica nacionalista que fuig del debat, un rondinaire que explica acudits sexuals,... Hi ha bromes encantadores, contingudes, educades, tradicionals. Ens semblaria la màxima expressió d'una vida normalment correcta, una vida senzilla, divertida… Un retaule meravellós, amigable, vital, però passat, superficial, inert.

A mig sopar algú recorda un monestir on els monjos dormen dins el seu taüt, i s'explica que sofreixen per redimir els pecats dels altres. Un bon negoci per als ateus, ironitza algú, una empatia religiosa, humanitària que el catolicisme permet… Aquesta cita mortuòria és la clau, que ens porta a pensar en la vida i ens trasllada volant a l'epifania final quan es fa present un mort en la vida dels vius, per efecte d'una cançó. Una epifania: aquesta és la clau.

Gabriel ha estat bé, durant el sopar, amb el seu petit discurs. Balla amb la seva dona i espera una nit d'amor. Però irromp "La noia d'Aughrim", una cançó que evoca en la seva esposa la mort dramàtica d'aquell el seu primer amor adolescent.

Aquella desolació desmunta l'estratègia del marit, destorba la vida dels amants madurs, ens recorda el doloroses que poden ser les ferides del cor.

Gabriel pensa: "què poc sabem dels altres".

Pot semblar trivial, però aquesta epifania desbarata l'amigable sopar, posa en qüestió. Epifania significa manifestació, revelació.

"Un home havia mort per ella. Ara amb prou feines li dolia pensar en l'escàs paper que li havia tocat representar, com a marit, en la seva vida. La va contemplar mentre dormia com si ella i ell mai haguessin viscut junts com a marit i dona" (…) Es va estirar acuradament sota els llençols i va descansar al costat de la seva dona. Un a un convertits en ombres. Millor passar temeràriament a aquest altre món en plena glòria d'alguna passió que decaure i *marcir-se funestament amb l'edat.."

El paràgraf final obre delicadament la lent:
"Si, els diaris tenien raó: nevava d'igual manera sobre tota Irlanda. (…)"La seva ànima es va esvair lentament en sentir la neu que queia feblement a través de l'univers, com el descens de la seva fi última, sobre tots els vius i els morts."

Així acaba Dublinesos . Tots els contes anteriors tenen el mateix esquema: un relat realista de les edats per les quals tots hem passat. I un moment lluminós que expandeix el seu significat al llarg de tota la vida.

Joyce escull Dublín i els dublinesos. Però Joyce no desitja escriure només per als seus conveïns, se sap universal, i entra a sac en això que se significa com a "condició humana", ésser humà o humanitat.


"Dublín em semblava el centre de la paràlisi"

Joyce no ens enganya: estima Dublín. No pot amagar-ho. Estima els seus acollidors costums, la seva música, les seves pintes de cervesa, els seus amables o *estrambòtics personatges…però de quina paràlisi parla?
Sobretot de la qual provoca l'Església Catòlica i el nacionalisme, que veu íntimament relacionats i que provoquen el provincianisme, el conservadorisme, l'anorèxia de la seva pàtria.

Una "història moral" d'Irlanda

No costa molt adonar-se que aquests relats breus estan ordenats seguint el camí mateix de la vida, o de les edats de l'home, des del bressol a la sepultura, fet que demostra que Joyce té un pla en aparença realista, *behaviorista, descriptiu que oculta un altre empàtic, crític, comprensiu, universal, una observació qualitativa sobre la peripècia vital de la condició humana, una resposta en cert grau autobiogràfica però també extrapolable a la pregunta sobre el que som. Dublín és només un laboratori. Els personatges són els àtoms de la humanitat explicada no amb conceptes sinó amb el que el mateix Joyce va cridar "epifanies", moment d'il·luminació que transformen la vida dels personatges, manifestacions glorioses que signifiquen molt més que el que narren. El que fan els dublinesos s'estén fins a una espècie d'antropologia artística.


Una de les millors col·leccions de contes que es coneixen, que es va donar per acabat en Trieste en 1914, any del començament de la Gran Guerra. Aquell mateix any Unamuno va publicar "Niebla"". El premi Nóbel no es va lliurar per la guerra. Es va obrir el canal de Panamà, Ramón y Cajal va publicar "Degeneració i regeneració del sistema nerviós", van néixer Octavio Paz, Alec Guiness, Julio Cortázar… Van morir entre altres Charles Peguy, Frederic Mistral, Jean Jaurés, Pio X,…


Acabada la guerra es va preparar la següent. A meitat de segle el món era un altre.


Notes

(1) The Letters of James Joyce. Faber & Faber, Vol. II, 1966. Ed. Richard Ellmann, p. 134
(2) En inglés "The Dead", como Joyce. En español "Dublineses", para sugerir el autor del libro.



-----

imprimir