Jo confesso. Jaume Cabré
valors a la literatura
Jo confesso. Jaume Cabré
Mariano Royo / Amb "Jo confesso", Jaume Cabré mostra una ambició tan gran com la seva extensió: nou-centes noranta nou pàgines, poques d'elles prescindibles.
La llengua apareix com a un instrument àgil, flueix amb simplicitat, ni acadèmica ni vulgar, al servei de la trama i també del tema. No s'eviten expressions en llatí, alemany, francès, o castellà, inclús hebreu i arameu, sempre, però, al servei de.

El diàleg destaca sobre la descripció, la narració. Cada personatge parla amb la seva particular inflexió com demana una bona tècnica teatral. Cosa que evidencia que ens trobem amb una novel·la de personatges, de vides humanes. El drama també destaca sobre la comèdia, que es redueix a limitades notes d'humor o ironia molt eficients, però insuficients per apartar-nos de la trama obscura que es va teixint en la ment del lector.

La lectura ens posa a prova. L'ús de diversos idiomes ambienten les descripcions. No és problema. Però passar de l'edat mitjana als anys trenta, i d'aquí als dies actuals, sense cap avís al lector, té algun sentit? El canvi de persona que parla, el pas insensible d'una escena a una altra, porta a alguna cosa?

L'autor sap que el lector actual està acostumat al flashback, que no li vindrà de nou un aparent desgavell narratiu. Superada la confusió inicial, el lector veu que no es tracta de forçar la sorpresa signo de portar al lector al descobriment de nous significats.


La història, el tema

Més enllà d'especulacions filosòfiques, el temps físic és sòlidament lineal. Vivim dia rere dia, hora rere hora. La memòria, pel contrari, deforma treballa aquesta linealitat i fa que els fets inscrits en la ratlla unidireccional del temps ens porten a l'evocació, a la memòria del passat, a sensacions o construccions mentals relacionades, connectades entre sí per alguna raó.

La narració de Cabré se'ns mostra així, amb un aparent desordre, en forma de xarxa esfilagarsada, amb els seus nusos, detalls inconnexos, fils que no van enlloc, de forma molt semblant a com treballa la memòria sobre el pas del temps.

Poc a poc, mes enllà de la història d'un violí de gran valor, de la manca d'afecte dels pares, de l'amistat incontrovertible del company d'infància, del paral·lelisme entre la persecució dels jueus de la Inquisició i del Tercer Reich, més enllà de la idíl.lica història d'amor i les seves tràgiques alternatives, inclús més enllà de la malaltia final, de la irònica o còmica desmemòria del protagonista, hi trobem una alta reflexió sobre la condició humana(1) , que sembla ser el fil conductor de les millors novel·les del segle XX .

La condició humana, al segle XX, s'ha convertit en una expressió gens específica, una mena de mantra que apareix quan no se sap com expressar la dificultat de viure. Però Cabré explora amb perspicàcia algunes variants del tema: El tema del pare, del seu pes, del seu assassinat, el paper de la infància, de la sexualitat i l'instint, l'amistat, el paper de l'estètica, la funció de la literatura ... Destaquen dos temes per sobre d'altres: el problema del mal i la possibilitat de transcendència.

El mal es mostra divers, polimòrfic: la maldat ètica, el mal que provoca l'atzar, la injustícia, inclús el que provoca l'afany de justícia, l'absència de refugi per la bondat, la infància com a recer il·lusori, com a paradigma del paradís, definitivament perdut.

Respecte a la transcendència, la il·lusió és limitada: El protagonista es veu lligat a la possessió d'un valuosíssim violí, que conserva una taca de sang testimoni de la transcendència en el temps de la maldat, indefugible, inexorable. Però a la vegada també transcendeix una possibilitat de redempció lligada a l'amor, i sobre tot a la "voluntat estètica", també ineludible.


(1)La novel.la homónima d'André Malraux sembla la referència més directa. Però el tema travessa tota la filosofia del segle XX: Heiddeger, Camus, Jaspers...

Fitxa tècnica:
Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col.lecció: A tot Vent (núm. 50)
Any de publicació: 2011. Aquest exemplar és la 8ª edició
N. de pàgines: 1008
ISBN: 978-84-7588-253-6

-----

imprimir