Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Arrels d'una pedagogia de la consciència amorosa
hemeroteca
Arrels d'una pedagogia de la consciència amorosa
Conrad Vilanou i Torrano /

El tema de l'amor no és una qüestió nova en l'àmbit pedagògic atès que existeix –des de l'època grega– una llarga tradició sobre el particular. No debades, Eros –déu de l'amor– és considerat una gran divinitat sorgida directament del Caos primitiu per assegurar no sols la continuïtat de l'espècie sinó també la cohesió interna del Cosmos. En el Banquet, Plató recorre a la sacerdotessa Diòtima que manifesta a Sòcrates que Eros és fruit de la unió de Penia (la pobresa, la misèria) i Poros (l'abundància, la riquesa).

Fill de la pobresa i de l'abundància, l'amor es conclou en la tendència incontenible a la unió de l'amant amb l'amat, copsat, valorat com a bell. Per tant, Eros serà una força perpètuament insatisfeta que resta abocada a la recerca d'una forma més espiritual, de manera que l'amor es pot dibuixar com una mena d'escala que puja vers allò més elevat que experimenta aquell que sent la necessitat d'aconseguir allò que és ideal. De fet, Plató va defensar l'existència d'un eros
pedagògic que es manifesta en l'atracció que les idees –a manera de models ideals– exerceixen sobre els éssers humans, perquè l'amor és un manera d'arribar i assolir el coneixement. En aquesta direcció, el món ideal actua amb una força atractiva sobre els joves que se senten atrets per un procés d'ascens, a través d'una dialèctica, que fa abandonar el món de la materialitat per apropar-se a aquest món ideal, on romanen les idees de Bondat, Veritat, Unitat i Bellesa que han donat sentit històricament a la cultura occidental. Així amor és, per a Plató, l'aspiració a la Bellesa eterna.

Ara bé, aquesta atracció –aquest eros– posseeix una dimensió inequívocament intel·lectual, és a dir, freda i racional en quedar-se només amb les essències abstractes. No per atzar al damunt de l'entrada de l'Acadèmia platònica figurava aquell lema segons el qual no podia entrar-hi ningú que desconegués la geometria. Tal vegada els grecs desconeixen la realitat de la intimitat personal des del moment que van afaiçonar un món d'exterioritats. Per als grecs les Arrels d'una pedagogia de la consciència amorosa coses cerquen la seva perfecció ideal i l'amor és justament aquesta aspiració a la perfecció. Per consegüent, es va haver d'esperar al cristianisme per tal de trobar una pedagogia amorosa que –més enllà del seu deixant racional– assolís una dimensió íntima i personal que prové de Déu. Fou així com l'eros platònic va esdevenir Caritas i Àgape, és a dir, un amor que a través de Crist arriba a tots els éssers humans: l'amor humà no és una conseqüència d'aspirar a Déu –com diria Plató–, sinó que és una gràcia divina i una donació gratuïta, de manera que l'únic que cal fer és adoptar una actitud de submissió davant el regal de l'amor. Així, doncs, l'amor no és una força ascensional sinó que ve de dalt, perquè Déu ens ha estimat i així ens ha fet
descobrir la realitat de la intimitat, de la persona, de la plenitud personal.

En realitat, l'amor universal de Déu va suposar en el món antic un missatge revolucionari que mai ningú no s'hauria pogut imaginar: la supressió dels prejudicis, costums i mentalitats que marginen persones. Si en l'Antic Testament l'amor diví es manifesta en el poble d'Israel –«Amb un amor etern t'estimo; per això, m'he mantingut bondadós per a tu», diu Javhè (Jr 31,3)–, la novetat cristiana comporta la universalització de l'amor que gratuïtament arriba a tothom
perquè –ara més que mai– Déu és amor (Deus caritas est). La primera epístola de Joan ho deixa ben clar: «L'amor de Déu envers nosaltres s'ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per ell» (1 Jo 4,9). Segons el missatge evangèlic no som nosaltres qui estimem Déu, sinó que la primacia és d'ell, qui ha enviat el seu Fill com a remissió dels nostres pecats. En conseqüència, cal que ens estimem perquè l'amor ve de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu fins al punt que la veritable fraternitat
humana –expressió de l'àgape cristià– exigeix que si Déu ens ha estimat fins al punt d'enviar-nos el seu fill, nosaltres hem d'estimar-nos mútuament i recíprocament. Certament que a partir del Nou Evangeli –la nova aliança de l'amor– ningú no queda exclòs de l'amor de Déu, malgrat que aquesta promesa d'amor universal contrasta –i fins i tot constitueix un escàndol– amb la marxa de la història que se'ns mostra amb a lloc de sofriment i patiment, de malaltia i mort.

A la vista del que hem dit, es dibuixen dos tipus d'amor ben diferenciats, amb dimensions pedagògiques específiques: l'amor centrípet i racional de l'eros de la paideia grega i l'amor centrífug i personal de la pedagogia cristiana que exalta el valor del proïsme. Mentre que el primer amor s'articula al voltant del jo i, per tant, de l'egoisme, el segon amor –el que correspon a l'àgape o caritas cristiana– ho centralitza tot en l'altre, en el proïsme de manera que l'alteritat genera el sentiment de compartir desinteressadament fins a l'extrem d'assolir una fusió entre els que s'estimen. En aquest context de no tancament en un mateix, de no clausura a la novetat exterior, d'obertura vers l'altre, s'imposa una pedagogia de la consciència amorosa, d'una raó cordial, sorgida de l'experiència de la relació que es basa en la prioritat d'un Tu que dóna sentit a la realitat d'un Jo que troba la seva raó de ser en el vincle Jo-Tu sobre la base del respecte absolut per l'altre perquè l'amor és una fusió entre dues persones. Una mirada indiferent o plena de rancúnia entorpeix aquesta relació, la deforma i en ressalta els aspectes negatius.
Per contra, l'amor ens mostra allò que és valuós i positiu, de manera que optimitza les relacions personals perquè –en darrer terme– l'amor sempre descobreix una vida plena i joiosa. Per extensió, aquesta relació passa a ser un element fonamental de l'acció educativa que destaca la dimensió afectiva,madura i personal de les relacions humanes: l'amor és un lliurament des d'una intimitat personal cap a una altra intimitat. Així l'amor no és una mera simpatia sentimental compassiva i decadent que vol eliminar o dominar l'altre: l'amor és, abans de res,
una actitud activa de lliurament que emmarca la nostra existència i li dóna sentit. Amb altres paraules: l'amor consisteix en una actitud radical en què l'amant vessa, es lliura de forma generosa, perquè el seu esperit està ple, és a dir, té una gran vida interior que li permet vessar gràcies a la seva força centrífuga de donació.

Amb la secularització de la modernitat aquell amor de la caritat cristiana es va convertir en la fraternitat universal del lema de la Revolució Francesa que proclama, al costat de la llibertat i la igualtat, la necessitat d'aconseguir una societat més fraterna, segons va proclamar Lessing en L'educació del gènere humà (1780). Al cap i a la fi, la Il·lustració va proclamar la filantropia –l'amor al gènere humà– com un dels seus béns més preuats. A més, es pot recordar que la Pedagogia va néixer a la darreria del segle XVIII en un ambient romàntic com el que palesa Rousseau en la redacció de l'Emili (1762). Altrament, els seus hereus –per exemple, Pestalozzi– faran de l'amor –i especialment, de l'amor de la mare vers els seus fills com a manifestació de l'amor diví– la clau de volta d'una nova educació que s'apropa a la infància amb la perspectiva d'una consciència amorosa o raó cordial que vol superar etapes anteriors basades en la por i el càstig. Tant és així que l'amor és llum i claror, i ens fa descobrir la riquesa de les coses, el seu valor per petit que sigui perquè només una mirada amorosa –que neix de la consciència amorosa dels pares i dels educadors–ens pot fer descobrir la plenitud i autenticitat de la realitat exterior i, per tant, del món dels infants.

Així guanya terreny la idea d'un amor universal i fratern que ha d'agermanar a tota la humanitat. Gradualment, i de manera paral·lela al procés de secularització que es va donar a partir de la Revolució Francesa, aquest amor perdrà les seves connotacions religioses per assolir un horitzó intramundà que aspira a promoure i desenvolupar la germanor entre tots els éssers humans, en un projecte de caire internacional que voldrà fomentar valors com la pau, la solidaritat i la col·laboració entre tots els pobles, valors assumits pel moviment de l'Escola Nova. Malauradament, les guerres de tot tipus –des de les dues guerres mundials fins als conflictes regionals actuals– han palesat les dificultats d'aquests projectes universals d'amor universal, que han trobat un inequívoc punt de referència en l'ideari pedagògic contemporani que vol combatre –adés i ara– la violència i la bel·ligerància que planen sovint sobre nosaltres. Tot indicava que s'havia d'imposar arreu una pedagogia de l'amor i de la pau universal per bé que els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial –amb l'experiència límit de l'holocaust– van fondre els somnis de Kant d'una pau perpètua. En qualsevol cas, i després de 1945, el cert és que la pedagogia ha assistit al renaixement d'un eros pedagògic que es presenta –com és el cas d'algunes corrents llibertàries d'ascendència freudiana– a manera d'un alliberament de les potencialitats dels infants que no havien de ser reprimides.

Més enllà de la casuística històrica, el cert és que la pedagogia ha assumit l'amor com un principi pedagògic. El mestre ha d'estimar l'alumne que –a la vegada– ha de respondre a aquesta estimació d'una manera generosa. Al seu torn, aquesta consciència amorosa també ha de presidir les relacions dels alumnes amb els seus companys, en un tot que hauria d'allunyar la rancúnia i la violència de les nostres aules. Ben mirat, l'amor atresora grans possibilitats pedagògiques que es despleguen en diferents direccions, atès que comporta un procés comunicatiu que implica el binomi emissor-receptor, amb els seus llenguatges, codificacions, canals d'expressió, etc.; dialèctic, que suposa diverses fases o etapes: enamorament, afecció, estimació permanent, atès que acompanya l'ésser humà en tota la seva existència; de reciprocitat, car implica el doble joc de rebre en sentir-se estimat i donar en saber estimar; etc. En darrer terme, en aquesta visió pedagògica de la consciència amorosa –que va ser assumida per
Joaquim Xirau en la seva emblemàtica obra Amor y mundo (1940)– ressonen aquelles paraules de Sant Agustí que -en contra del formalisme deontològic de l'imperatiu categòric kantià– posa l'èmfasi en l'amor entès com a condició de possibilitat per a qualsevol acció educativa enriquidora: «estima i fes allò que vulguis» (ama et quod vis fac ).


Data de publicació: juliol de 2008


-----

Més continguts sobre:
educació en valors, desenvolupament moral, educació per la ciutadanai, educació afectivo-sexual

imprimir