Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Conflictes i negociacions: la perspectiva de gènere
hemeroteca
Conflictes i negociacions: la perspectiva de gènere
Dolores Juliano /

A la dècada dels setanta es va començar a analitzar la diferència de les estratègies comunicatives d'homes i dones (Buxó, de Miguel Moyer). Es va descobrir que hi havia més distància entre la manera de parlar de persones de sexe diferent i de la mateixa classe social que no pas entre persones de classes diferents.

Els sexolectes van centrar l'interès dels i de les lingüistes, i els seus descobriments van assenyalar que les dones feien servir més sovint que els homes expressions dubitatives, que sumaven opinions en lloc de confrontar- les, que utilitzaven menys les expressions de desaprovació i rebuig, que matisaven més les opinions i hi afegien qualificatius, que gairebé no feien servir interjeccions ni insults i que desenvolupaven amb freqüència una estratègia particular que consistia a posar en boca de l'interlocutor les pròpies opinions mitjançant expressions com: «No et sembla que? No creus que…?» També acceptaven, més que no pas els homes, temes proposats per altres persones, i a les intervencions públiques no interrompien les exposicions dels altres i eren més disciplinades a l'hora d'esperar el torn de paraula, o de cenyir-se al temps previst de participació. En conjunt, aquests hàbits lingüístics solen agrupar-se en l'àmbit dels discursos febles, aquells utilitzats pels qui no disposen de poder per fer prevaler les pròpies opinions. Atès que a la majoria de les societats i durant la major part del temps les dones han estat en aquesta posició subordinada, no és gens estrany que hagin interioritzat i desenvolupat aquest tipus d'hàbits comunicatius.

Estratègies semblants poden rastrejar-se en les elaboracions femenines en diferents àmbits. Si ens atenem als sistemes religiosos liderats per dones, com els estudiats per Starr Sered, veiem que es caracteritzen per un dogmatisme escàs, per la flexibilitat teòrica, per la poca jerarquització interna i per la facilitat d'acceptar idees noves. Estem, doncs, davant de dos tipus de models de conducta, que alguns autors i autores qualifiquen d'«ètica femenina», contraposada a una «ètica masculina». Koehn assenyala que mentre la darrera es caracteritza per la seva inclinació als codis impersonals i a les normes abstractes, la primera s'identifica pel seu caràcter dialogant i per tenir presents els desigs i les necessitats concretes de les persones. L'«ètica de la cura, la confiança i l'empatia» desenvolupada per les dones, obre possibilitats per a noves vies de negociar els conflictes i permet evitar posicions irreductibles. Si traslladem aquestes propostes a les polítiques de participació, ens trobem que aquests diferents punts de partida tenen concrecions pràctiques específiques. Hi ha molts investigadors i moltes investigadores que han constatat en la pràctica que la manera de fer política de les dones és diferent de la dels homes. No és solament perquè hi tinguin una participació menor, sinó també perquè quan s'enquadren en els partits polítics ho fan de manera diferent a la que practiquen els seus interlocutors homes. Boter, Martínez Pardo i Ojeda hi veuen divergències en diversos camps, que es poden resumir assenyalant que les dones, majoritàriament:
* No consideren la política una professió.
* Prefereixen l'elecció democràtica de candidats que no les conxorxes o comissions electorals.
* No participen en la política de bar (de grups d'amics).
* Són més autoexigents pel que fa a la seva obligació amb la ciutadania.
* Veuen el seu partit com un tribunal que les jutja, mentre que els homes senten que el partit els empara.
* No avaluen tan positivament el joc polític com els guanys obtinguts.
* Acusen els homes de buscar lluïments personals i d'allargar innecessàriament les assemblees i reunions.
* Consideren que fer oposició no passa per destrossar l'adversari sinó per buscar alternatives (per aquest motiu els seus companys les acusen de ser «oposicions febles»).
* Fan els debats menys violents i sense atacs personals.

Podem qüestionar-nos quines conseqüències tindria estendre algunes d'aquestes característiques al joc polític general. Posar l'èmfasi en els guanys assolits, abandonar les estratègies d'atacs personals i les posicions rígides són elements que poden portar a una millor solució negociada dels conflictes. Si es vol aconseguir aquest avanç, sembla útil recórrer a l'experiència social de les dones, que, a partir d'una llarga experiència en l'ocupació de posicions sense poder, han desenvolupat estratègies eficaces de mediació i han acumulat experiència sobre la solució no violenta dels conflictes.
Les organitzacions feministes es proposen entre els seus objectius l'«empoderament» de les dones, és a dir, el desenvolupament en el camp social de les seves pròpies estratègies. Així, Allegrone proposa treballar perquè els homes polítics aprenguin a compartir la seva parcel·la de poder, fomentar la comunicació entre dones polítiques de diferents països i estendre aquestes estratègies als camps gremial, professional i sindical. Però no es tracta tan sols de l'interès de les dones per avançar en camps en què tradicionalment havien trobat barreres, es tracta de beneficiar el conjunt de la societat amb la seva experiència com a negociadores. Com assenyala la declaració de Pequín en el divuitè punt: «La pau local, nacional, regional i mundial és assolible i està inextricablement vinculada a l'avanç de les dones, les quals són una força fonamental per liderar la resolució de conflictes i la promoció d'una pau durable a tots nivells».

Data de publicació: novembre de 1999

-----

Més continguts sobre:
mediació, igualtat i gènere, educació per la pau, ciutadania, democràcia, participació

imprimir