Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Creus que els teus mestres, les teves mestres, t'han estimat?
hemeroteca
Creus que els teus mestres, les teves mestres, t'han estimat?
Antoni Poch /

El programa contemplava que la primera classe d'aquell matí estaria dedicada al ben famós número pi. Quan a primera hora del matí l'Ernest es va presentar a l'aula amb el seu newlook iridescent, després d'haver confiat el seu cap a les mans d'un estilista unisex postmodern, el rebombori que s'originà va esdevenir un digne contrincant a la prescripció curricular esmentada. Va haver-hi de tot: escridassades controvertides, riallades i riotes, felicitacions i empentes, els tradicionals clatellots en una gamma àmplia d'intensitat, acompanyats del ben clàssic «estrena moreno»; també hi va haver cares llargues i fins i tot algunes ploralles, sense distinció de gènere, la causa de les quals no era fàcil esbrinar. Aquell dia, aconseguir l'ambient de treball necessari va demanar posar en joc tota la ciència i l'art de l'ofici, i alguna cosa més.

De tant en tant, encara es planteja la funció social del sistema escolar bàsic i obligatori en termes de dilema entre l'ensenyament o instrucció i l'educació o formació personal. Hi ha qui entén que aquesta segona tasca pertoca exclusivament a l'àmbit familiar (1). Hi ha qui assenyala que els pares han delegat les seves funcions educatives a l'àmbit escolar. Molts entenen que aquest debat és una fal·làcia, ja que la condició d'ésser humà no admet dissociacions funcionals; tot i que d'una complexitat enorme, el nostre jo és una entitat unitària i, per postres, única, singular, tot i que semblant als altres.

Si bé és cert que ningú no negarà que a l'escola s'hi ha d'anar a aprendre a llegir i a escriure, a fer anar amunt i avall les quatre regles d'aritmètica i a conèixer el món que ens envolta, per dir-ho ben ras i curt, i anar complicant la troca de mica en mica, no és menys cert que a l'escola s'hi va tot sencer, tota sencera, d'una sola peça. Per tant, tots, petits, no tan petits i grans, hi anem carregats amb el nostre cos, amb tot el nostre organisme, amb les nostres vivències impregnades d'emocions i sentiments, les nostres habilitats socials i de raonament, les creences, tota mena de capacitats –o competències, si voleu- més o menys desenvolupades, necessitats diverses, un gruix de coneixements, interrogants, desitjos, projectes, compromisos, també pors i angúnies. Tot plegat ben super-intra-i-inter-connectat. Instrucció i formació són indestriables. Aprenent coses i a fer coses ens eduquem, anem esdevenint més persones; tot educant o educant-nos en el ser i les seves virtuts i en el conviure harmoniós, aprenem. I si alguna d'aquestes facetes que ens configuren no rutlla prou equilibrada, és tot plegat que grinyola poc o molt.

Dedicar-se amb serietat a l'ofici de mestre –el mateix es podria dir parlant d'educació social, del lleure educatiu o d'altres activitats que tenen cura de les persones, exercides com a professió o com a voluntariat- comporta tenir presents aquestes consideracions i, per tant, saber que una de les coses primordials és voler i saber tenir els sentits afinats per tal de descobrir qui són, què desitgen, què ofereixen, què necessiten, tots i cadascun dels infants i adolescents que se'ns encomanen. Hi haurà trets que seran comuns, però d'altres seran ben específics de cada protagonista de cada història de vida. Voler i saber escoltar i tenir la mirada atenta (2) ens permet establir una relació personal que esdevé una resposta singularitzada a les demandes que d'una manera o altra se'ns adrecen, sovint de forma confiada però també sota altres aparences, des de la indiferència fins a la provocació. Farà falta estar teòricament i tècnicament ben preparat amb relació a les múltiples dimensions de l'exercici professional (3) i saber-se espavilar quan els recursos disponibles no ho resolguin tot. Tanmateix, tot i aquest llarg llistat d'atributs que semblen escaients a les persones que es dediquen a l'ensenyament, a l'educació, a tenir cura dels altres, hi ha qui considera que no n'hi ha prou.

Fa gairebé vint-i-cinc anys, un mestre amarat de saviesa ens deixava escrita una breu reflexió(4) sobre aquests temes oferint-nos la seva proposta d'actituds i qualitats necessàries per a tot bon educador, allò que avui en diem definició del perfil. Al meu entendre, el pas dels anys i els canvis de tot ordre que hem viscut en aquest període de temps no sols no han tret cap vigència al document, sinó que n'han incrementat el caràcter fonamental. M'ha plagut treure-li la pols. La proposta s'encetava amb aquesta proclama: els mestres -homes i dones han de tenir ganes de viure i engrescar els infants per a la vida. Interpretant i desenvolupant aquesta primera premissa potser ja n'hi hauria prou per poder elaborar tot un programa de formació inicial i permanent del professorat.

En el document es parla del clima de confiança, de comprensió i de respecte sense el qual no hi ha educació possible; es parla d'exercir una exigència amable i de la traça que cal tenir per fer-la veure justament com a valoració de la persona a qui s'adreça. Es parla del tenir temps , que és una de les coses que més valen, però els infants són més importants que el temps –s'afirma- i això els ha de ser demostrat. Què més es pot demanar?

El punt fort de les recomanacions –ben segur que ja ho veieu a venir- queda formulat amb aquesta expressió taxativa: els mestres han d'estimar de veritat, i se'ls ha de notar. I estimar de veritat, sense haver de recórrer a disquisicions d'alta filosofia, tots sabem de què va la cosa. I en el cas que ens ocupa, estimar comporta tot el que ja hem dit més la gratuïtat i la incondicionalitat. Som en el camp de la pedagogia de l'amor. En el fet educatiu dels infants i joves no hi intervé la reciprocitat en la manera en què ho pot fer en la relació entre persones adultes. Tanmateix és cert que s'estableixen complicitats molt i molt gratificants! També disgustos. La gratuïtat i la incondicionalitat són dos atributs que no estan gaire de moda, que ni cotitzen a borsa, ni intervenen en cap negociació, ni treuen el nas en cap resolució administrativa. Tampoc no n'he sabut trobar cap cita en l'avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya. És cert que s'hi apunta una referència ben clara a les bones relacions afectives, i a la importància de l'educació emocional, però sembla que parlar de l'amor o d'estimar no sigui pedagògicament correcte. Tot i que les suposicions poden ser font de malentesos, tant de bo no se'n parli perquè ja es doni per suposat!

Els mestres han d'estimar de veritat, i se'ls ha de notar. Dit amb altres paraules: quan un vailet o una noieta posa els peus a l'escola ha de tenir la garantia que entra en un espai de relacions personals on és estimat per les persones adultes que l'atenen, per ser qui és, per la seva dignitat, tant si porta les mans netes com si fa dies que no se les renta, tant si porta el pentinat amb clenxa a la dreta com si apareix amb una cresta iridiscent. De la higiene i de les crestes ja se'n parlarà, tot i que sense ridiculitzar mai ningú. Qualsevol vailet o qualsevol noieta, sense exclusions ni preferències, ha de sentir-se estimat. Diu el document: els alumnes no han de tenir la impressió d'haver-se de guanyar l'estimació dels mestres, no poden viure amb l'ai al cor per si seran estimats o no . El que sempre ha estat i és força de sentit comú –sentit sempre perillós i sovint escàs- ha estat ratificat per les aportacions que fan les neurociències a la psicopedagogia. És el valor de l'amor el que possibilita el desenvolupament ple de l'ésser humà. Ser capaç d'estimar i considerar els interessos, les necessitats de les altres persones és una mostra de salut mental, que és el mateix que parlar de felicitat, de pau d'esperit, d'alegria o de satisfacció personal. El joc d'equilibris entre egoisme i altruisme en l'ésser humà té relació amb les condicions en què s'ha desenvolupat el seu procés dirigit o fortuït de maduració i d'interrelació amb el seu entorn natural i social. És obvi que estimar incondicionalment els infants no està renyit –ben al contrari- amb l'acte pedagògic d'incidir amb tacte(5) en la modificació de la seva conducta quan escaigui, amb promoure la reflexió i la consciència dels actes propis i les seves conseqüències(6). Per tant, tot i la seva ambigüitat, també podem afirmar que amb l'amor no n'hi ha prou.

El nucli de tot plegat està en el paper que l'altre, els altres, la comunitat, tenen en la pròpia vida i en les propostes educatives que de forma vivencial s'ofereixen (7). Els nois i les noies tenen un ull clínic molt entrenat a saber diferenciar els nivells d'implicació del professorat en el fet educatiu, en la preocupació per generar un ambient agradable en el si del grup-classe, en l'interès pel seu creixement personal. En els records dels temps d'infància i joventut, tothom té mestres, homes i dones, que hi són referents clars. D'acord amb els nivells d'edat, aquesta apreciació s'expressa amb un comportament fruit d'una intuïció vital molt primària o amb una anàlisi més raonada i acurada, però en tot cas tots i totes hi són sensibles, tots i totes hi entenen. Saben perfectament qui els estima o els ha estimat; qui vetlla per no passar del compliment estricte i literal dels deures administrativament establerts i qui s'entrega generosament a l'empatia, a la simpatia, a la benvolença més compromesa. També saben destriar perfectament els interessos interessats i les afectivitats malaltisses, com la mateixa indiferència, el narcisisme, el tarannà tothora afalagador o apegalós, que de tot hi ha.

Us heu sentit estimats pels vostres mestres, per les vostres mest? Aquesta pregunta dirigida a un petit grup de joves que ja tenien un peu en els estudis superiors, en una conversa distesa i fortuïta i, per tant –sortosament-, de poc rigor, no va donar una nota gaire alta al col·lectiu professional considerat en termes generals. Deu ser veritat que les ganes de créixer, de sobreviure , que té el cadell de l'espècie humana fan que sovint se superin tota mena d'adversitats, fins i tot de força envergadura. Sort n'hi ha!

Dèiem: la mirada atenta per respondre a la crida que ens dirigeixen els infants i joves. Hi ha qui contempla en aquesta actitud personal l'accepció més profundament humana del concepte de responsabilitat (8). La responsabilitat com a resposta. No es tracta de respondre dels propis actes, sinó que els propis actes siguin una resposta a les demandes dels altres. La generositat genera benestar i ens fa esdevenir cada vegada més persones i més saludables. Aquesta concepció de la responsabilitat és encomanadissa i pot i ha de provocar el descentrament del jo (9), del tu i del nosaltres, per respondre a les necessitats de la comunitat amb propostes educatives que estableixin vincles ben reals entre cada noi i noia, i el grup sencer de convivència amb el seu entorn (10) per tal de millorar-lo.

Qui no ha sentit en boca d'un infant aquell t'estimo fins al cel? Sortosament l'amor es mesura amb una escala molt llarga i amb molts nivells, perquè el cel està molt amunt. Sí, es poden pujar més esglaons: no sols respondre a l'altre, sinó també respondre de l'altre. Ser responsable de la responsabilitat de l'altre. El seu problema és el meu, el nostre problema. Aquest camí només es pot recórrer estimant –que al cap i a la fi és el que ens fa humans aprenent un dia darrere l'altre a fer present i a fer créixer el valor de l'amor en l'acte educatiu en el si d'una comunitat, que no deu ser altra cosa que, com diu el jovent, tenir ganes de viure – a tope- i encomanar-les .

NOTES
- (1) DUCH, Ll., MÈLICH, J.C. (2004). Ambigüitats de l'Amor. Antropologia de la Vida Quotidiana, 2.2. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona.
- (2) ESQUIROL, J. M. (2006). El respeto o la mirada atenta. Editorial Gedisa. Barcelona.
- (3) FREIRE, P. (2003). Pedagogia de l'autonomia. Edicions del Crec i Denes Editorial. València.
- (4) ESTRADÉ, M. (1984). Tenir ganes de viure i encomanar-les. Revista Serra d'Or. Gener 1984. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S. A. Barcelona.
- (5) MANEN, M. (1998). El tacto en la enseñanza. Paidós. Barcelona.
- (6) LIPMAN, M., SHARP, A. M., OSCANYAN, F. (1991). Filosofia a l'escola. Eumo Editorial i Iref. Vic.
- (7) MELICH, J. C. , PALOU, J., POCH, C., FONS, M. (coord.).(2000). La veu de l'altre. Reflexions i experiències per educar en valors ètics. Institut de Ciències de l'Educació. UAB. Bellaterra.
- (8) Ens referim especialment a la persona i a l'obra del filòsof Emmanuel Levinas, molt valorada i difosa en els darrers anys a Catalunya. Vegeu, per exemple, l'obra Vers una pedagogia amb rostre , de diversos autors editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998.
- (9) MEIRIEU, Ph. (2007). Pédagogie: le devoir de résister. ESF Editeur. Issy-les-Moulineaux.
- (10) PUIG, J. M., BATLLE, R., BOSCH, C., PALOS,J. (2006). Aprenentatge Servei. Educar per a la ciutadania. Ediciones Octaedro. Barcelona.


Data de publicació: setembre de 2008

-----

Més continguts sobre:
educació emocional, ètica, educació en valors, drets dels infants, educació afectivo-sexual, adolescència

imprimir