Albert Folk Delgado

Reflexions arran d’haver produït el documental Ciutat Vella C. B., que segueix una temporada del Club de Bàsquet Ciutat Vella, un club on conviuen joves de diferents orígens i que posem com a exemple de bona pràctica a l'hora de tractar aquest tema. El documental, que es pot veure a la web del servei 3alacarta de Televisió de Catalunya, segueix les vides de quatre joves (un català fill de filipins, un català fill de catalans i dos dominicans) que coincideixen en aquest club.

Bandes d’albanokosovars que buiden les segones residències d’innocents famílies de classe mitjana, grups de feréstecs infants marroquins que manlleven les carteres de desprevinguts vianants en el centre de Barcelona, bandes llatines d’adolescents agressius que atemoreixen les poblacions dels suburbis de les grans ciutats... Tot això d’una banda. De l’altra, afamats subsaharians que es juguen la vida cada dia a l’estret, rescatats i alimentats per les llanxes de la Creu Roja, romanesos que s’apinyen en campaments improvisats perquè qui els contracta no els paga prou, membres de totes les nacionalitats vulnerables i atemorits, malvivint en pisos pastera sota la constant amenaça de la deportació o la reclusió en un centre d’internament... Papers per a tothom, la festa de la diversitat, ens roben la feina... Les imatges sobre la immigració, un dels grans temes del moment, es veuen massa sovint envoltades de tòpics de tots els colors. Des de la imatge de l’amenaça immigrant que alimenten els qui la volen rendibilitzar (des d’un suposat increment de la criminalitat fins al proteccionisme del nacionalisme primari), fins a la visió beatífica que promet la bona consciència a canvi d'obrir el cor al diferent, la imatge que es dóna de la immigració (des dels mitjans de comunicació, sí, però també des de moltes institucions i associacions) és sovint la del diferent, la d’un Altre que es troba entre nosaltres o al voltant de nosaltres, que ha de ser vigilat o tolerat, controlat o acceptat pels qui som «d’aquí», per «nosaltres».

Jo no sóc educador, ni pedagog, ni polític. Sóc cineasta i la meva feina és crear imatges, representacions de la realitat que vulguin dir alguna cosa nova. Des que l’estructuralisme va assenyalar la importància que té el discurs en la manera com entenem la realitat, aquesta qüestió ha tingut una especial importància en el món de la imatge. Els exemples que citàvem abans resultaran familiars a qualsevol i podem estar d’acord en el fet que, tot i la realitat o les bones intencions d’alguns d’aquests exemples, no deixen de mantenir viva aquesta imatge d’alteritat.

Un últim exemple, abans d’entrar (per fi) en l’experiència en si que ens ocupa. Des de fa molts anys ja, totes les pel•lícules dels grans estudis nord-americans inclouen en les seves produccions el que es coneix com a «personatge de compensació»; això és un personatge afroamericà amb connotacions positives per a l’espectador. Tot i les crítiques que aquesta pràctica pugui haver rebut, cal recordar que, juntament amb programes com COPS (on sistemàticament es criminalitza la població de raça negra), la televisió americana ha estat responsable també de la família afroamericana de barri ric d'El príncipe de Bel-Air o del personatge post-racial de Foreman a la sèrie House. Es fa difícil pensar en una versió d’El cor de la ciutat amb protagonistes marroquins.

I, ara sí, arribem a Ciutat Vella, al poliesportiu situat a les instal•lacions del llegendari Frontó Colom, on un petit club de bàsquet porta anys transmetent el seu amor per aquest esport i oferint l'oportunitat de practicar-lo als infants i joves del barri. L’avantatge (i la dificultat) de fer documentals és que et serveixes de la feina d’altri per fer la teva, que dius el que vols dir a través d’altres. Fer documentals és, al final, posar exemples. I per sort, la primera vegada que vaig anar al Frontó Colom per entrevistar-me amb en Willy, el tenaç coordinador del club i de l’escola de bàsquet, que es passa les tardes entrenant nenes i nens i traient el projecte endavant, vaig saber que ens entendríem. Després d’explicar-li les meves intencions (seria absurd no reconèixer que el que em va portar allà va ser una atracció per l’exotisme naïve, després de veure un partit d’aquest club, on no hi havia ni un sol jugador blanc), en Willy em va advertir que ell estava fart de l’«atenció a la diversitat» o la «festa multicultural». Ell, em va dir, és coordinador d’un club de bàsquet i la seva feina és formar bons jugadors i tenir equips que guanyin partits. Per al Ciutat Vella, com per a la gran majoria de la societat, la multiculturalitat no és una cosa buscada com una bandera o una experiència vivencial per compartir-la en els sopars, sinó que és una realitat donada pel context en el qual es troben. Però, si per alguna cosa els trobo exemplars (és a dir, els he «fet servir» com al meu exemple) és per com tracten aquest tema.

Allò que hem volgut fer amb el nostre documental és, en la mesura del possible, transmetre l'esperit d'aquest club, on als jugadors se'ls exigeix com a tals, però es fa el possible per minimitzar els obstacles (fonamentalment econòmics) amb què es poden trobar en comparació amb els seus companys locals. En aquest sentit em semblen especialment rellevants dues situacions que vam seguir. D'una banda, el tema de les quotes. Contràriament al que em vaig trobar en altres clubs del barri, que oferien diversió caritativa a la població multicultural del Raval, el Ciutat Vella cobra una quota per jugar. Ara bé, saben en quin barri estan i saben que, per als joves que van a jugar al club, aquesta quota pot suposar un esforç excessiu. La resposta a això no ha estat regalar-los la plaça, sinó integrar-los al club com a entrenadors o bé facilitar-los un curs d'àrbitre (per les dues coses, evidentment, cobren un salari). L'altre exemple que em sembla il•lustratiu és el de les multes. L'entrenador del Ciutat Vella, en Carlos (un dels personatges més carismàtics i especials del documental), estableix un sistema de multes, amb les quals penalitza aquelles actituds que perjudiquen el grup (arribar tard als entrenaments, provocar faltes tècniques durant els partits, absències injustificades, etc.). Aquests càstigs, que són (òbviament) independents de la procedència dels seus jugadors, accentuen el sentiment de responsabilitat i la implicació dels jugadors, fugint de qualsevol plantejament paternalista. Evidentment, aquest règim «punitiu», s'emmarca en una relació distesa i fluida entre l'entrenador i els seus jugadors, i entre els mateixos jugadors, i està contraposada per múltiples reforços positius.

Hi ha altres aspectes més obvis que em van portar a triar el Ciutat Vella com a exemple per a aquesta història, com la metàfora de l'equip (un grup de gent, unida per una meta comuna, deixa de banda les seves diferències). La relació entre els jugadors del Ciutat Vella (i em refereixo especialment a la que es dóna entre els jugadors blancs i els immigrants) no s'estableix per, diguem-ne, filantropia, però el fet de compartir una meta comuna i, sobretot, una passió va més enllà de qualsevol diferència. Diferències que, diguem-ho també, no s'obvien pels jugadors (algunes de les meves seqüències predilectes són aquelles en què entre els diversos jugadors fan bromes sobre els respectius colors de pell).

No sé fins a quin punt aquests exemples hauran servit per il•lustrar l'ambient que es respira al Club de Bàsquet Ciutat Vella, però sobretot, a manera de resum, em sembla important destacar que, més enllà de les crítiques legítimes del fet que una visió massa «normalitzadora» de la situació de la immigració pot tendir a invisibilitzar o emmascarar els problemes que sens dubte existeixen, no és menys cert que aquesta visió és l’única que pot alliberar definitivament els individus d'aquest «col•lectiu» de l'estigma del diferent (tingui les connotacions que tingui aquest estigma). Per això penso que, tant a l'hora de crear imatges sobre la immigració, com a l'hora de tractar amb els individus que la formen (i en això, evidentment, poso el Ciutat Vella com a exemple), és essencial que la «característica d'immigrant» passi a ser un tret més de la personalitat i no allò que defineix l'individu en qüestió. I qui pensi que això que dic és una obvietat, que escolti els discursos que es fan sobre aquest tema.

Data de publicació: juny de 2009